PUNTS SUSPENSIUS...




PUNTS SUSPENSIUS...

El projecte inicial de "El túnel valencià" es va completar ahir. Hem acabat. Trenta entrevistes, moltes respostes, molts punts de vista, moltes opinions. Era el que preteníem. Demà hi ha eleccions. Esperem a veure que passa. Com que tenim la sensació que seguirem al túnel, valdrà la pena perseverar en el debat: el debat com única manera de trobar l'eixida, el debat imprescindible per madurar políticament. Deixarem passar uns dies i tornarem. Estem contents de com han anat aquestes trenta entrevistes encara que som conscients que moltes veus s'han quedat fora i, per tant, és aconsellable anar-les a buscar, i escoltar-les. Haurà de ser a partir de formats diferents però l'essència serà espigolar més enllà de la realitat oficial per trobar les persones que tenen coses a dir i, en resum, ens poden ajudar a eixir del túnel. Gràcies a tots els que ens heu seguit i en cosa d'un mes ens retrobem.



dissabte, 7 de maig del 2011

MARIO GARCÍA BONAFÈ: “Per a tornar al poder, es tracta de tenir unes quantes nocions clares, poquetes però clares"


Professor universitari jubilat, antic responsable de la Fundació Alfons el Magnànim, fundador del PSPV, memòria de la transició, efímer membre de l’executiva socialista dirigida per Joan Lerma a l’inici de la dècada dels 90, lector a cadena perpètua, editor de vocació, home atent i afable, sembla mentida que Mario García Bonafé (Carlet, la Ribera Baixa, 1941) siga una desaparegut de la democràcia valenciana, que ningú no sàpiga res d’ell, que no estiga enlloc. Escolta mirant molt directament els ulls del seu interlocutor i abans de contestar es mossega suaument el llavi inferior com qui vol prémer el fre per no amollar una sentència negativa, que és el que li demana el cos. Té l’aspecte d’aquells ogres bons dels comtes que acaben sent el millor còmplice del xiquet protagonista. Llàstima que en la política valenciana pareix que ningú no necessita ajuda. Així es pot entendre l’absència de García Bonafé: havent tantes coses per llegir, quines ganes de perdre el temps allà on ningú no et reclama.


“Per moltes vegades que els socialistes vagen a veure l’arquebisbe, per moltes vegades que prenguen la comunió no els votaran mai”

“Cal saber què es vol i no anar canviant de política”

“Dretes i esquerres també s’han de diferenciar en com funcionen els seus partits"

“S’ha de reconèixer que era difícil mantindre el discurs nacionalista en les condicions que s’han donat”

“S’hauria de fer un front popular, la situació és prou dramàtica"




JULIÀ ÁLVARO: Com explicaries aquesta hegemonia electoral de ferro del PP al País Valencià tot i els problemes i escàndols que els rodegen?

MARIO GARCÍA BONAFÈ: Jo crec que l’explicació és un poquet complicada. Em pareix que la culpa no és només del Partit Socialista. La culpa no només la tenen els polítics, que han fet una labor minsa, que s’han destrossat mútuament… tot això és evident però després hi ha una cosa que és prou difícil d’explicar que és la indiferència absoluta que té la societat valenciana cap a la política. Això no es pot explicar si no és que responga a una patologia psicològica que tenen els valencians. I dic tenen perquè la meua germana fa quaranta anys que viu a Barcelona i jo… (rient) el que voldria es viure a Barcelona. El que tu preguntes és molt difícil d’entendre. A vegades es diu que els polítics de l’esquerra tenen poc carisma, d’acord, però quin carisma tenen Camps, Ripoll, Fabra? Gens, no tenen gens de carisma. Després la corrupció pareix que… L’últim llibre de Tony Judt planteja que la dreta, la dreta en general, l’europea, si un dia acabara arruïnada per la corrupció s’alçaria i dominaria un altra volta, cosa que en l’esquerra no passaria. I ací passa exactament la mateixa. En el Partit Socialista, al País Valencià, no hi ha hagut cap cas de corrupció, almenys important… El cas Blasco, en qualsevol cas, i Lerma el va tallar immediatament. Però la dreta si que té corrupció i guanya, i guanya pujant en vots. Jo podria entendre que, entre Canal 9 i el poder que dóna estar en el govern, guanyaren… però que augmenten els vots… Jo crec que la societat valenciana està molt desinformada, és molt inculta, els nostres índex de lectura són impropis de la tercera capital d’Espanya. Ací, ho llegia l’altre dia, creixen les classes de religió i es redueixen les d’anglès, és increïble, i no diu res ningú.

JA: Com és que els anys de governs socialistes no van servir per posar uns fonaments que evitaren això que tu ara expliques?

MGB: Sí, no van servir, jo crec que no. L’altre dia Santos Juliá escrivia en El País que Aznar mentre va governar va fer molta pedagogia política que, en canvi, els socialistes no havien fet. Això també ha passat ací. Clar que fer pedagogia pot voler dir haver d’usar, per exemple, la televisió per difondre el teu missatge. Això la dreta ho fa, sense problemes. A l’esquerra, li resulta complicat. Un partit democràtic no pot usar la televisió per a fer propaganda com fan ells. Aquesta és la dificultat que té la democràcia quan la gent que té enfront és tant, tant salvatge. Crec que els socialistes no van fer la pedagogia que calia… Dir això tampoc no és just perquè veníem d’una situació molt dura, jo tampoc no acabe de veure què es podria haver fet millor… Jo vaig estar en l’Alfons el Magnànim que depenia de la Diputació, després va passar a la Conselleria de Cultura, però primer depenia de la Diputació i allà els funcionaris eren tots franquistes. El primer poder que va tocar el Partit Socialista era la Diputació i, llavors, allà, fer alguna cosa costava molt. Aconseguir que la institució funcionara amb una certa agilitat i publicar els llibres que vam publicar costava moltíssim. Pensa que els òrgans de direcció estaven plens de generals, de bisbes… costava molt. Hi havia moltes dificultats humanes, era molt difícil fer les coses… Després, als tres o quatre anys, la cosa va anar millorant…

JA: Han passat els anys i pareix que la dreta s’ha adaptat millor als nous temps que l’esquerra.

MGB: Sí, sí… És que és molt difícil. Reflexionant sobre el llibre de Juddt, que està molt bé, veus que fa una anàlisi molt profunda i detallada de totes les conquestes que ha fet el socialisme enfront de les polítiques neoliberals però en l’últim capítol, que es diu “Què fer”, resulta que el “Què fer” són principis abstractes, generals… reconquistar el discurs social de la postguerra, integrar-se millor en les xarxes tecnològiques… tot això ja ho sabem..., com s’articula això?





JA: L’esquerra aprofita el capital humà que té al seu abast per a pensar totes estes coses?

MGB: Sense dir noms… però em pareix que l’esquerra ha desaprofitat aquest capital humà de què parles. Supose que per això mantenen esta política erràtica que es repeteix constantment, que si el camp del València, que si queixar-se de Canal 9 però no abandonar el seu Consell d’Administració, que si reunions d’Alarte amb Camps a quatre dies de les eleccions… Una de les coses que més em va indignar va ser veure Alarte, quasi agenollat, anant a veure l’arquebisbe, que és un reaccionari… Per moltes vegades que els socialistes vaguen a veure l’arquebisbe, per moltes vegades que prenguen la comunió no els votaran mai, perquè són socialistes, a veure si els entra això en el cap. No hi ha política coherent, no hi ha un programa clar. No dic que siga fàcil, és complicat. De tota manera, no crec que siga menester tenir un gran programa per a tornar al poder, es tracta de tenir unes quantes nocions clares, poquetes però clares… A mi em pareix que compten amb el desinterès de la gent, amb el meninfotisme de la gent. Mira el que passa a Itàlia amb Berlusconi, o ara als Estats Units amb Obama. Obama no porta, de fet, ni dos anys de president i arriben les eleccions i ja sent que la gent diu que està desil·lusionada, però què volien que fera amb menys de dos anys? Obama ha de plantar cara a moltes limitacions, és molt complicat però la gent perd la il·lusió i no vota, es queda en casa. Després apareix el Tea Party i ja tenim tancat el cercle i pareix que Obama tinga la culpa, i la gent d’esquerra no vota. Ací passa un poquet el mateix…

JA: El votant d’esquerres és molt més exigent, però creus que l’esquerra ho té clar això a l’hora de dissenyar les seues estratègies, el seus comportaments? El que se sent moltes vegades, o es veu en les actituds que es prenen, és que per a guanyar al PP, el millor és assemblar-se més a ells.

MGB: No sé si l’exemple que ara posaré és bo. A mi m’ha interessat molt llegir sobre la II Guerra Mundial, encara estic llegint molt habitualment sobre això… Hi ha una editorial a Barcelona, Crítica, molt bona, que ha publicat molt sobre la II Guerra Mundial. Al que anem, fins que els aliats no van lluitar igual de brut que els alemanys, no van guanyar la guerra. Només els russos havien pogut plantar cara als alemanys, a Stalingrad, a Kurz, en la batalla de Moscou, per què? Per què eren igual de bèsties que els alemanys. No vull dir que els aliats no mataren; a ferocitat, però, només els russos es podien comparar amb els alemanys. No sé si es un bon exemple. Mira El País és el diari més llegit però si sumes els diferents diaris de la dreta encara són més. I El País no és un diari del PSOE, sobretot en els últims temps. Hi ha una articulista, un català, Ramoneda, que sempre critica Zapatero. Vull dir, com pots lluitar d’una manera tan desigual? Ja sé que és una barbaritat, però faria falta una COPE del PSOE, estem inermes… El que cal és saber el que es vol i no anar canviant de política.

JA
: El funcionament intern del PSPV, aquesta constant presència de diferents grups interns, les anomenades famílies, fins a quin punt distancia el partit dels votants?

MGB
: La divisió del poder en famílies, aquesta espècies de divisió caciquil del poder, jo tinc Alaquàs i Torrent i tu tens Aldaia i Manises, això és molt perjudicial per a la vida d’un partit d’esquerres. Hi ha noms en el PSPV que s’haurien d’acabar, s’haurien de retirar, així s’acabarien les famílies… Ja està. Han treballat molt, se’ls reconeix la feina que han fet, però ja està. Però no es pot decidir el funcionament d’un partit a partir de les famílies. Sé que és difícil, que els partits tenen la cosa patrimonial i que és complicat, que hi ha qui creu que el partit és seu, i això no pot ser. En un partit d’esquerres això no pot ser. En un partit de dretes és possible que funcione, però no en un d’esquerres. Dretes i esquerres també s’han d diferenciar en com funcionen. En la dreta, un ho decideix tot, el que es presenta, el que no es presenta, no hi ha primàries… però l’esquerra s’hauria de diferenciar d’això, no pot funcionar igual, ni paregut.

JA: El discurs nacionalista que tenia el PSPV, que s’aporta al PSOE quan la integració, es va perdre en el anys de govern socialista?

MGB: En realitat, el PSOE no era res, no tenia ningú… Una anècdota. Quan estaven en el PSPV Vicent Ventura, Jota Jota Pérez Benlloch i jo, un dia Pérez Benlloch va quedar amb Josep Lluís Albiñana per incorporar-lo. Es van trobar allà a la Gran Via i Albiñana li va dir, home si hagueres vingut mitja hora abans m’haguera afiliat al PSPV però ha vingut tal i m’he afiliat al PSOE… Això era així. En tot cas, sí que al principi hi va haver per part de Lerma una certa reserva al tema del nacionalisme però després Ciscar, això sí, va fer una bona tasca, la Llei d’Us és fonamental, i després tots els llibres que es van publicar. El que hi ha hagut és una certa ambigüitat però és que no es pot dir que la societat valenciana siga molt nacionalista i això el que governa ho sap. No s’ha d’oblidar fins a quin punt de duresa va arribar la campanya dels que qualificaven de catalanistes i d’antivalencianistes qualsevol que es donara a conèixer un poquet per un discurs nacionalista. Jo he eixit de la Diputació al costat de Manuel Girona i ens han insultat i agredit. Vull dir que s’ha de reconèixer que era difícil mantindre el discurs nacionalista en les condicions que s’han donat




JA: La falta de referents socials, especialment en l’àmbit de l’esquerra, com s’explica i quines conseqüències té?

MGB: Hi ha hagut una labor de desprestigi de determinats personatges, Fuster és un exemple d’això. En altres llocs, a Catalunya posem per cas, hi ha un reconeixement per als homes que han fet Catalunya, i això crea uns vincles i uns espais comuns que ajuden a la convivència.

JA: Anem un poquet més enllà del PSOE, que hi ha més a l’esquerra del PSOE i quina utilitat té?

MGB: Més a l’esquerra del PSOE hi ha poca cosa, o, en tot cas, tenen poques possibilitats. I em sap greu. Ja no dic en àmbit valencià sinó a tot Espanya. Llamazares té un discurs polítics molt raonable i sensat. Ací hi ha massa divisió, massa divisió. La dreta es presenta en bloc i per l’esquerra va el PSOE, que serà centre-esquerra si vols, Esquerra Unida, el Bloc Nacionalista, els ecologistes…

JA: Tu reclamaries major unió? Seria més útil?

MGB
: A mi em pareix que s’hauria de fer un front popular, la situació és prou dramàtica…L’altre dia hi havia un article de Maruja Torres que deia que havia tingut un malson, que tot Espanya estava governada pel PP, ajuntaments, diputacions, tot, i se n’anava al Líban. Ella té on anar… Ja sé que pareix dramàtic parlar de fronts populars i aquestes coses, però és que si el PP guanya el govern central, guanya totes les autonomies, menys Catalunya i el País Basc, però tota la resta sí, això seria terrible. Caldria fer alguna cosa.

JA: Si el pròxim 22 de maig, el PSOE perd vots i les Corts acaben sent una cambra amb només dos partits, un PP molt majoritari i el PSOE encara més disminuït, quines conseqüències creus que tindrà això?

MGB: Terribles, terribles. És necessari algun contrapès als dos grans partits, és necessari.

JA: Un nou retrocés de l’esquerra valenciana, creus que pot afavorir una reacció de la ciutadania progressista o, per contra, la pot dificultar encara més?

MGB: Jo em quedaria amb la segona opció. Allò de quan les coses van a pitjor és més probable una reacció em sembla que és una cosa antiga, de l’època de les revolucions, de la russa, de la francesa, però ara… Jo crec que a la gent no li importaria, que no passaria res, res de res. Per això em sembla que tots els partits haurien de cedir i presentar-se junts per no desaprofitar vots. El 5% [la barrera electoral] fa que sempre es perden milers de vots; el Bloc sempre en perd 70 o 80 mil... són molts.

JA: Et pareix que els socialistes s’haurien d’integrar en aquesta unió de què parles?

MGB: Sí, sí, clar… si no les coses quedarien com fins ara. Un altra cosa que no siga una unió de veritat no serviria per a res.

Fotos: Robert Ortín.

1 comentari:

  1. Me sembla que aquest senyor viu a un món parel.lel...crec que el PSOE o el PSPV no són una alternaiva almenys la que cal al P.Valencià o a l'Estat espanyol!!
    Tant de fer referència a l'obra de Judt ("Algo va mal"), i és el PSOE el que s'està carregant "l'estat de benestar", cosa que defensa la tesi d'aquest llibre...conque crec que deuria de ser més coherent amb els seus argument!

    ResponElimina