ISABEL MORANT: “Al PSPV no crec que estiguen fent les coses malament sinó que els falta força"

"Al País Valencià no només estem en una ruïna econòmica sinó també moral"

"Davant dels abusos del PP no hi ha hagut resposta, ni de la política, ni de la ciutadania"

"Mentre els partits d'esquerres no s'òbriguen a una ciutadania més àmplia no hi ha res a fer"

"La gent que no militem tampoc no aprofitem les possibilitats de participació que tenim"

"Dins dels partits polítics hi ha por de ser porosos, no saben què es poden trobar"

Fem l’entrevista passades les vuit de la nit, sense llevar-nos l’abric perquè resulta que en el seu despatx de la Facultat de Geografia i Història la calefacció no funciona. Diu Isabel Morant (Almoines, la Safor, 1947), historiadora i membre del Consell Valencià de Cultura, que la Universitat de València no passa el millor moment i no es refereix a la calefacció, evidentment. Ha arrancat l’entrevista amb una idea fixa, que era explicar-nos totes les maldats del Partit Popular. No era el que a mi més m’interessava però estava clar que Morant tenia interès a deixar clares algunes coses per, a continuació, contestar el que jo li preguntava. Es tractava d’un pròleg a manera de “i ara, dit tot això, quina és la pregunta?” Isabel Morant és de tracte agradable i no l’ha molestada ni haver hagut d’esperar-se els vint minuts que hem arribat tard a l’entrevista.

Julià Álvaro: Com s'explica l'hegemonia electoral, i també en les enquestes, del PP, tot i els diferents fronts que té oberts?

Isabel Morant: Aquesta és la pregunta que et fa tot el món quan ixes de València. Hi penses i veus que les anàlisis que fa la gent són molt simples i desorientades. A mi m'agradaria viure en un país on el que els polítics fan tinguera a veure amb el resultat que després obtenen a les urnes... Siguen partits d'esquerres o de dretes. Encara que ja sé que la gent no vota igual a la dreta que a l'esquerra. Normalment a l'esquerra les coses li passen més factura. La dreta d'ací ha fet passar molt bé el discurs de la riquesa i el progrés econòmic i molta gent s’ho ha cregut. Era molt difícil oposar-se a aquest discurs, els grans esdeveniments... Ara les coses es veu que van malament, que estem en la ruïna i encara, però, hi ha molta gent que no n'està convençuda. Ara resulta que és més difícil de demostrar la nostra ruïna particular, ja que estem malament, molt malament a tot Espanya. La llàstima és no haver-ho demostrat abans, devia costar molt fer els números, o no es disposava de tota la informació... A més, nosaltres, ací al País València, no només estem en la ruïna econòmica, sinó també moral. No és només que es posen diners en la butxaca sinó que se'n burlen de tot i de tots, sense conseqüències. Jo tinc l'experiència de com es boicotegen les Corts, per exemple... És inadmissible. Mira, quan van començar els primers alcaldes de la dreta pensàvem que era gent que venia a fer diners però no a robar, una espècie de capitalisme net, però era una imatge idíl·lica, ingènua i no ha sigut a això... i això no s'ha destapat quan tocava...

JA: De qui és la responsabilitat d'haver arribat fins ací?

IM: Espera, espera... Perquè a més de fer-nos creure això de la riquesa, a més hi ha la qüestió de la identitat. Quan parlàvem de llibertat, amnistia i estatut d'autonomia teníem una imatge romàntica del nacionalisme. El nacionalisme també pot ser conservador i ells això ho han fet bé. S'han gastat molts diners i això els ha donat un gran rendiment i han fet una identitat del país a la seua mida.

JA: El PP treballa bé, però i l'oposició? Com fa els seu treball l'oposició? Quina part de culpa hi té l'oposició?

IM: A mi no m'agrada parlar de culpes... Ells fan un ús del poder trampós. S'han trobat una societat democràtica i l'han usada de forma perversa. De tota manera, a mi em sorprèn que abans del tema de la corrupció no s'haja parlat de fins a quin punt són mals gestors. El conseller Font de Mora, suposem, sembla nomenat per a carregar-se l'educació... Podríem parlar de la sanitat, però, de la cultura, què s'hi ha fet? Res.

JA: Jo et preguntava per l'oposició, pel que el PP té enfront.

IM: Jo no vull caure en la temptació de dir que la culpa és nostra... Ells han fet un partit de masses, eh? Però la pregunta teua seria enfront què ha passat...

JA: Sí.

IM: D'entrada et diré que jo no crec que tarde massa perquè tot això comence a explotar. Segurament, el que haguera anat més ràpid, ara que la socialdemocràcia està com està i que hi ha molts problemes, és possible que siga un poquet més lent. Vaig a la teua pregunta. Quan un perd les eleccions ve una època de davallada, una part dels teus t'abandona, és perd la il·lusió. A mi em sembla que molta gent, quan va perdre el PSOE, es pensava que la cosa no tenia tanta importància, que no seria tant greu, que era l’alternança... Jo, per exemple, no era capaç d'imaginar fins on ha sigut capaç d'arribar la dreta. Jo, quan Aznar va guanyar les eleccions i Zaplana va continuar normalment, vaig començar a preocupar-me. Em semblava que si tu, Aznar, vull dir, li guanyes les eleccions a un que se suposa que ha sigut corrupte, no es pot esperar que Zaplana es mantinga sense problemes.

JA: Això seria el primer moment, i després què?

IM: Sí, la primera etapa pot ser que tu et quedes un poquet parat però després arriba el moment aquest que jo deia de la necessitat de denunciar el que estan fent. I en eixe moment, sí que tinc la sensació que no hi havia ningú. Això és així. Ni tan sols la Universitat. Ja no parle dels polítics que era la seua obligació, parle també de la Universitat... Hi ha hagut una espècie de consentiment. Davant dels abusos del PP no hi ha hagut resposta, ni de la política, ni de la ciutadania. Hi ha hagut una resposta quan ha arribat això de la corrupció però a mi em sembla que les coses no es poden improvisar. Ara em sembla, en la meua opinió, que parlar només de la corrupció no és prou i, en qualsevol cas, s'hauria de començar pel principi, per quan Zaplana, per Terra Mítica, per tot el que ha anat venint i tindre un relat potent i aquest relat no està preparat.

JA: El PSPV et pareix una eina útil per a l'esquerra d'aquest país

IM: A veure... Jo no trobe molta diferència entre la societat valenciana i els seus polítics... Tant el PSPV com els altres. Hi ha una diferència, és veritat. Els polítics han estat elegits i, per tant, han de fer la seua faena. La resta, cadascú treballa en el que treballa. En aquest sentit, a mi sí que em pareix que hi ha hagut molt de temps que no han fet el que havien de fer. Dir ara si el PSPV és o no una bona eina... el que està clar és que tenim el Parlament que tenim. Crec que no s'ha fet tot el que s’havia de fer i que mentre els partits d'esquerres no s'òbriguen a una ciutadania més àmplia no hi ha res a fer. Això és fonamental. O l'esquera s'obri i fa un moviment més fort, amb més gent i amb més contacte amb les coses que passen al carrer o això no anirà bé. El que passa és que això és contradictori amb l'actitud de la gent d'esquerres.

JA: Vols dir falta de compromís?

IM: No, falta de compromís , no...

JA: Compromís partidista...ç

IM: Exacte, exacte...

JA: Però parles de militar?

IM: No, no. El que vull dir és que perquè les coses pogueren anar millor s'hauria de tindre més força i per això fa falta més gent.

JA: Et pareix que l'esquerra valenciana aprofita el capital humà que té a la seua disposició?

IM: Tinc la sensació que l'esquerra constituïda en partits no aprofita prou la gent que està en el seu àmbit, també tinc la impressió, però, que la gent que no militem tampoc no aprofitem les possibilitats de participació que tenim. Ho he dit abans, la societat i els seus polítics són pareguts. Tinc la sensació que ho deixem tot en els partits polítics i si no fan una determinada cosa els critiquem, no tenim, però, ni el costum d'actuar com a ciutadans ni la confiança en la nostra capacitat...

JA: I els partits d'esquerres, sols, podran donar-li la volta al mapa electoral valencià

IM: Jo crec que això del PP com més va pitjor; perquè el PSPV guanyara les eleccions, però, hauria de fer una esforç... Necessita més capital humà, més esforç conjuntat. A veure, el PSPV és el partit més gran i s'hi ha de confiar, però o funciona o no en traure'm trellat... Només enfortint-se funcionaran.

JA: Quan parles de capital humà, penses en la necessitat de participació per la base o penses en les persones que han d'assumir el lideratge?

IM: Les dues coses, falten líders i bases. Ja sé que en la societat de la comunicació funciona així, però un líder o dos poden ells a soles? No ho crec. Em pareix que falten més líders en tots els llocs, la gent que milita, cadascú en el seu àmbit, han de ser líders..

JA: En aquest sentit, et sembla que per l'esquerra hi ha desafecció per la política?

IM: Em sembla que des de l'establiment de la democràcia, des que els partits polítics s'han consolidat, hi em confiat... que ho facen. I això comporta que quan ells s'equivoquen ens enfadem, els diem de tot, ja no volem saber-ne res... És culpa només de la ciutadania? No. És culpa també dels partits que se n’han distanciat, que no han fet res per acostar la gent cap a ells. Si pense en Obama, o en Segolene Royal quan va intentar ser presidenta de França, considere que van arribar on van arribar perquè van ser porosos. Una ciutadania és més participativa si es busca, si es cuida.

JA: Veus per algun lloc, siga de baix cap a dalt o a la inversa, alguna iniciativa en el sentit de buscar més participació, més mobilització pel cantó de l'esquerra?

IM: Jo crec que dins dels partits polítics es té por a la porositat. No saben que es poden trobar... A més les estructures internes són poc favorables que les sacsegen des de fora...

JA: Però això és impropi de l'esquerra, no?

IM: Imagine... No, no imagine, n’estic segura, això és impropi de l'esquerra. Si algun retret li faria als partits d'esquerres, assumint la part de culpa que com a ciutadana tinc, és esta falta d'obertura a la societat. Ara, i cap el futur, cal obrir-se, carregar-se de força. Això és el que han de fer els partits.

JA: I si no ho fan els partits? Pot ser des de la societat mateixa d'on isca aquesta necessitat d'una nova manera de fer les coses? Amb més gent, amb més debat?

IM: Ha de ser un conjunció. Jo, en àmbit reduït, he intentat iniciatives de l'estil de plataformes i m’adone que tenim tots molt poca força. Mobilitzen coses puntuals, com ara la guerra, això sí, després, però, coses més generals no hi ha manera.

JA: Vols dir que ni els partits podran a soles, ni...

IM: Els partits podran només quan aquesta gent que ens governa s'afone més i podran a soles si s'enforteixen molt més. Cal un relat molt ben elaborat que explique què està passant i què es pot fer, i cal que en tots els sectors socials hi haja referents que siguen capaços d'explicar aquest relat. És qüestió d'anar multiplicant i anar avançant. Un dia poden ser els partits els que diguen: això!... i la societat seguir. Un altre dia poden ser els mestres o qui siga... la societat i els partits els que seguisquen. Com a resum et diré que quan veig actuar el PSPV no crec que estiguen fent les coses malament sinó que els falta força. Força vull dir multiplicar-se per trenta, per seixanta, per cent, per sis-cents.

ALBERT TABERNER:"“Si l’onada de l’esquerra creix, la gent s’apunta"

“L’esquerra, mentre no es recupere el valor de la política, ho té difícil”

“El PSPV en solitari no és alternativa”

“Només articulant una esquerra més o menys plural es pot obrir una perspectiva de canvi”

“En política no hi ha segones parts”

“Des de la pluralitat democràtica s’haurien de buscar espais d’encontre”

És una espècie de mapa humà de l’Horta Sud ja que va nàixer Aldaia (1950), va ser el primer alcalde democràtic d’Alaquàs, fa classes en La Comarcal de Picassent i resideix a Alcàsser, al grup de cases conegut com la “Xicoteta Rússia”. Albert Taberner és un home dialogant que enganya sense mentir: no viu en els dogmes però sí en els principis, així que tot té un límit. El seus alumnes ho saben bé, una cosa és discutir-ho tot i un altra perdonar els deures. Ara està un mica delicat de salut per culpa del maluc i la tensió, així que quan ens convida a una cervesa ell es conforma amb un got d’aigua. Com en política, quan després de liderar Esquerra Unida ara es conforma a donar la seua opinió a qui li la demana, que no és poca cosa.

Julià Álvaro: Quina explicació li trobes al fet que el PP, tot i els diferents problemes que el rodegen, continue eixint guanyador amb gran diferència de totes les enquestes que ixen publicades.

Albert Taberner: No tinc resposta. Crec que els cicles són llargs. I en aquests moments, en l’àmbit mundial, hi ha una ofensiva de la dreta per a transformar el model econòmic i social europeu i desmantellar-ho tot. En eixa perspectiva el lògic seria que una proposta de l’esquerra fóra convincent però no, passa el contrari. Possiblement els valors de la societat també han canviat. Potser la gent pensa que les conquestes són per a sempre, que no cal lluitar. El que passa és que les mesures que estan apareixen podrien fer obrir els ulls a la gent.

JA: No ho diràs pel País Valencià.

AT: Sí, és de veres que jo tampoc veig que en aquests moments hi haja possibilitats de canvi… Però m’agradaria recordar, perquè és una cosa que jo sempre he tingut molt present, allò del pessimisme de la raó i l’optimisme de la voluntat. Des del pessimisme de la raó hem de fer bones anàlisis, ser crítics i des de l’optimisme de la voluntat s’han d’articular les alternatives que facen possible el canvi. Que no serà ara? L’esquerra el que ha de fer és treballar i transmetre l’optimisme que el canvi es possible, en democràcia sempre és possible.

JA: En pocs indrets d’Espanya pareix que la gent tinga menys confiança en l’esquerra que al País Valencià. Si es repassa el mapa d’Espanya, en pocs llocs l’esquerra està tant lluny de la possibilitat de governar com ací. Ací pareix que no hi haja partit, partit en el sentit de competició.

AT: No ho crec. Jo crec que en unes eleccions sempre hi ha partit. Però cal tindre realisme. Quan nosaltres estàvem en Esquerra Unida sabíem que podíem esperar estar en el 7, en el 8, en el 10, en el 12 per cent de l’electorat… però això no volia dir que no hi havia partit, que no calia treballar. Tu has de treballar i saber que has de representar a una gent que confia en les teues propostes. Davant d’unes eleccions sempre hi ha partit. L’optimisme de la voluntat. Si no, no cal que l’esquerra es moga, no cal que faça programes…

JA: Però haurà de saber com i cap a on moure’s, no?

AT: El que passa és que l’esquerra, quan lluitaves contra Franco, per la democràcia, per les llibertats… els objectius estaven clars. Ara sembla que anem a la marxeta, que l’esquerra va a la marxeta. Quins reptes il·lusionant llança l’esquerra a la gent jove? Pocs, pocs. El tema de la immigració: com el tracta l’esquerra i com la dreta? La dreta ho fa des de l’extremisme, des de la falta d’humanitat… I l’esquerra? Què en diu l’esquerra? Pareix que no tinga res a dir.

JA: L’esquerra arriba a la gent? La política arriba a la gent?

AT: On no hi ha política hi ha feixisme. Si hi ha política hi poden haver errors, hi poden haver desvergonyits, que s’han d’apartar però la política no és això, ni els polítics són això majoritàriament… Ara es parla de les ONG, i es diu que el futur són les ONG… Tot i reconeixent el paper fonamental que compleixen les ONG, jo el que dic és que les ONG no són més transparents que un partit polític, ni més democràtiques… O l’església, l’església és més democràtica que els partits? La societat ha de recuperar el valor de la política i l’esquerra, mentre no es recupere el valor de la política, ho té difícil.

JA: Però la responsabilitat d’això, la màxima està en els mateixos partits d’esquerra, en els seu discurs i, sobretot, en la seua pràctica, no?

AT: Els partits no tenen mala voluntat… però pareix que el debat polític no interessa ningú, interessen més les motos, els cotxes… Quan estava en les Corts comentàvem que la responsabilitat de la Generalitat és assegurar un bons sistemes públics d’educació, sanitari i de protecció social però ara sembla que el centre de l’acció política siga organitzar “saraos” i “grandes eventos” i la gent ho segueix i es mobilitza per veure un vaixell allà lluny…

JA: El PSPV està a favor de Copa del Amèrica.

AT: Clar…

JA: L’esquerra quina alternativa proposa?

AT: No sé el que s’ha de fer. Quan en Esquerra Unida estaven contra els grans esdeveniments teníem el 7 per cent de l’electorat. Quan l’esquerra diu això no és el prioritat, el que cal és que hi haja una bona sanitat, una bona educació, unes bones infrastructures… això tenia el 7 per cent els vots…

JA: Hui Esquerra Unida firmaria eixe 7 per cent.

AT: Sí, hui es firmaria…

JA: Hi ha possibilitat de canvi al País Valencià que no passe pel PSPV?

AT: Si abans parlàvem que no hi havia partit entre la dreta i l’esquerra, sense el PSPV no és que no hi haja partit, és que no hi ha ni porteries. No veig jo que hi haja una davalla del PP i que siguen Esquerra Unida i Compromís els que arrepleguen la majoria. Un altra cosa són les relacions dins de l’esquerra. Només articular una esquerra més o menys plural però amb una forta vocació d’entesa pot obrir una perspectiva optimista, de canvi. A l’inrevés, el PSOE en solitari no serà alternativa, ni ho seran Esquerra Unida o Compromís.

JA: La dreta pot perdre les eleccions o l’esquerra les han de guanyar?

AT: Pareix un criteri universal que les eleccions sempre les perden els que estan en el govern… Que el PP ha fet mèrits per a perdre les eleccions al País Valencià? Els ha fet fins a la sacietat…

JA: Però no les perd.

AT: No les perd? No ho sé. Crec profundament en l’optimisme de la voluntat i en el fet que l’esquerra ha de treballar fins l’últim moment. Et dic una cosa, si d’ací a les eleccions, els tribunals de justícia demostraren que tenim un govern de corruptes, moltes persones lligades al govern de la Generalitat condemnats per corruptes… el PP pot perdre les eleccions. Estic convençut.

JA: Però les diferències són molt grans. El PSPV va tindre en les últimes autonòmiques menys vots del que va tindre en l’any 1983. El PSPV, que va obtindre 800.000 vots, hauria de créixer un 50% per arribar al 1.200.000 del PP.

AT: En una democràcia els partits en el govern no són eterns. Alguns partits socialdemòcrates que han governat molts anys han acabat perdent i partits de dretes, igual. En una democràcia guanya el que convenç en un determinat moment, el dia de les eleccions, a la gent.

JA: Em sabries interpretar que passa en el PSPV perquè, des de fa quasi 15 anys, és parle de renovació sempre com una cosa pendent?

AT: Els partits s’han de renovar, s’ha de donar pas a la gent jove, deixar lloc, també en la direcció. El que passa és que és una errada greu confondre renovació amb la jubilació de gent que continua conservant una part de la capacitat política de pròpia organització. Crec que això és una errada i em pareix que això s’està pagant. Crec en la renovació però es pot estar en una tercera o quarta fila però sent ben útil, ben útil… Em pareix una errada prescindir de gent que als 50 anys estan ja jubilats.

JA: Pareix que la renovació són només noms i cares però es parla poc de renovar formes, estratègies, discursos…

AT: Moltes vegades les propostes de renovació són cridaneres però no sé si massa efectives. Per exemple, les primàries. Crec que els partits han d’avançar en la democràcia interna però no crec que fer o no fer primàries siga determinant de la democràcia interna dels partits.

JA: L’esquerra aprofita el capital humà que té a la seua disposició?

AT: No, jo diria que més prompte no. És el que et deia, a la gent que durant anys han estat treballant en el món de la Universitat, dels sindicats, de l’associacionisme… no sé si està gent té el paper que li tocaria… Mira, jo en el seua dia, des de Nova Esquerra, vaig votar per la integració en el PSOE, encara que jo per qüestions personal no vaig entrar. El que sí que vaig fer és dir que podien comptar amb mi per a col·laborar. De fet, quan la reforma de l’Estatut, el PSPV va crear una comissió d’experts, jo no sóc un expert però havia participat en les dos minireformes que s’havien fet i tenia l’experiència de 12 anys en la Comissió i la Ponència de la reforma de l’Estatut, així que em vaig oferir, els vaig cridar els vaig dir: “si voleu alguna cosa de mi…” I encara és el dia que m’han de dir alguna cosa…

JA: I per què es comporten així?

AT: No ho sé. Jo sé que hi ha gent tant en el PSOE com en Esquerra Unida que tindria coses a aportar però no es compta amb ells. Mira, si l’esquerra es preocupara d’articular grups de persones per escoltar la seua opinió, només escoltar, en tindria moltes… però no ho fan.

JA: No ho fan per por? Per desconfiança?

AT: No, no sé. Jo vaig participar dos anys en les tertúlies d’Info TV, juntament amb Pere major, Vicent Soler i Joserra Garcia Fuster… i crec que dèiem coses que estaven bé. Teníem aspiracions d’estar en un altre nivell? Ocupar trinxeres? No. En política no hi ha segones parts. Sempre hi ha una primera part i quan arriba la segona part ja la juguen uns altres. Els dirigents polítics en este país mai no han tingut una segona part. Per tant, eixa por al fet que la gent que podria aportar alguna cosa poguera ocupar els espais de poder és un error.

JA: Una pregunta que tu m’has de poder contestar, per què a l’esquerra del PSPV fa la sensació que s’està en la croada permanent de demostrar que tot es pot dividir per dos? Per què tanta divisió?

AT: L’esquerra tendeix a ser crítica, i això està bé, però s’hauria de procurar… Mira, em pareix bé que hi haja un PSOE, una Esquerra Unida i un Compromís, em pareix bé… però la pregunta que em faig és: tantes diferències hi ha entre estes tres formacions perquè hi haguera un cert enteniment en el camp de l’esquerra…

JA: Parles de llistes unitàries?

AT: No, no, que va... Estic parlant d’enteniment… De tota manera, a mi em va paréixer molt bé quan Esquerra Unida i Compromís van anar junts i molt mal quan trencaren, igual que Esquerra Unida i el Bloc van fer coalició en 1987 i molt mal quan trencaren… Esta manera de pensar l’he tinguda sempre. S’hauria d’entrar en el terreny de la sensatesa i no de la divisió, divisió… Sentit comú. Esquerra Unida vol fer la revolució? No, crec que no. Aspiren a la revolució? O aspiren a estar en política per a modificar-la? Jo supose que el segon, no? Molt bé. És compatible això amb propostes reformistes amb l’altra esquerra majoritària que és el PSPV? Jo crec que perfectament. És possible que el Bloc reconega que també hi ha valencianisme en altres formacions? És possible que els ecologistes puguen integrar-se en grups majors i fer política? Jo crec que sí, que tot això és possible…

JA: Però no passa.

AT: No, no passa, però tot això és possible i des de l’entesa política, que no des de la unitat, tot això és possible i es podria despertar la il·lusió en el camp de l’esquerra i tot el món sentir-se representat. Des de la pluralitat democràtica, des de la pluralitat que li es pròpia a l’esquerra, s’haurien de buscar espais d’encontre.

JA: I qui és més reaci a això, el gran, el PSPV, o els xicotets?

AT: No ho sé…

JA: El PSPV té por a allunyar-se del centre i en Esquerra Unida es confia poc en el caràcter esquerra dels socialistes...

AT: És un error… Jo en Esquerra Unida he sentit allò del ‘PP i el PSOE són el mateix’… No és veritat. Em sembla que la gent no funciona electoralment en estos termes. Si l’onada de l’esquerra creix, la gent s’apuntarà a l’onada i si l’onada va cap avall, la gent s’esborra. Hi ha hagut experiències que demostren que col·laborar va bé i, fins i tot, compartir llistes electorals… i també el contrari. Per exemple, quan en el 2000 Frutos i Almunia feren l’acord, hi ha qui diu “allò va ser un desastre”, “fatal”… Doncs jo estic convençut que aquelles eleccions hagueren sigut un desastre per a l’esquerra encara que aquell acord no s’haguera produït. En aquell moment, com ara, l’onada de l’esquerra anava cap avall però això es resolt treballant i treballant… i sent combatius, i tenint il·lusió, que això canviarà, quan siga, però que cal treballar perquè canvie demà, l’optimisme de la voluntat.

ELISEU CLIMENT: “Hi ha un canvi en profunditat, latent, però a la curta encara no es tradueix en una alternativa política”

“En les àrees nacionals amb una certa consciència s'han articulat uns partits de centre que li han llevat força al PP, ací no”

“L'esquerra d'aquest país, tota l’esquerra d’aquest país, té instal·lat el sentit de la derrota”

“Crec que el Bloc havia de ser una Convergència adaptada a València”

“L'empresariat valencià s'ha separat prou del poder polític i estan començant a pensar per ells mateixos”

“El PSOE d'aquest país és la minyona de Ferraz, pur i dur, res més”


Per l'entrevista Eliseu Climent (Llombai, la Ribera Alta, 1940) es va traure les banyes, la cua i va deixar aparcades les forques. No se'ns va aparèixer el dimoni que diuen. Si algun dia Climent tinguera alguna cosa a vorer amb el regne de Pere Botero en seria el seu ministre d’Exteriors, segur. Se la sap llarga i és un personatge imprescindible. Hi ha qui sempre espera d'ell el colp de mà que l'ajude en allò que pretén, perquè és home de molts, molts contactes; altres l'usen com excusa perfecta pel que no funciona, l’etern culpable. A vegades, segurament, ho deuen fer amb raó però la majoria de voltes les acusacions contra Climent l'única cosa que posen de manifest és la pròpia impotència de qui les fa. Eliseu Climent parla i escolta. Parla molt, explica coses d'allò més interessant i dona detalls i, com que ho sap, de tant en tant diu; "això no ho poses, eh?"



JULIÀ ÁLVARO: Tens explicació per a aquesta hegemonia electoral del PP immune a escàndols, desgast, corrupció, divisió interna...
ELISEU CLIMENT: Jo crec que tot el que està passant ara és l'herència de Zaplana. Des de l'UCD, o fins i tot AP, tenia uns mínims de valors... No robar, per exemple. En general en la societat hi havia una certa ètica, uns valors i crec que Zaplana ho trencà... Començant per Benidorm i la seua arribada a l'alcaldia. El tot val es va estendre a Mallorca, no ho hem d'oblidar, són els anys de Matas. Hi ha un moment que Mallorca es governa des de València, des del Palau de la Generalitat. El que hi havia a Mallorca era zaplanisme, tot val per aconseguir el que es pretén aconseguir. Però això no és suficient, és veritat. Cert que la gent guanya diners, que on hi havia un camp d'ametlers es fa un PAI, hi ha un desgavell, la gent guanya diners i amb els diners oblida els principis, els valors... Però ja dic que això no és tot. Això s'ha d'acompanyar de la desfeta de l'esquerra. Quan un deixa un espai, un altre l'ocupa... i això ha fet el PP. En l'esquerra hi ha una desfeta a partir del 95, primer l’actitud caïnita, els uns es fotien els altres... Mil històries patètiques. Parle del PSOE que és el partit majoritari, no? No hi ha hagut missatges clars, no hi ha hagut alternativa... I a l'esquerra del PSOE hi ha hagut bona voluntat però no es podien esperar miracles. Els partits minoritaris són importants per a configurar una alternativa de progrés, com el cas balear, però sempre que hi haja un partit majoritari fort.
JA: Has parlat un parell de vegades de les Balears, allà, però, en estos últims quinze anys, l'esquerra ha governat més de la meitat del temps.
EC: Allí hi ha un partit que ací no està, que a Catalunya també hi és, que és un partit de centre... Unió Mallorquina... Com em deia a mi Maria Antònia Munar, que ha acabat com ha acabat, em deia "jo no vull progrés al meu partit, ni un. Jo vull que em voten els del PP". En les àrees nacionals amb una certa consciència, en el cas basc, català o fins i tot el balear, s'han articulat uns partits de centre que li han llevat força al PP, ací no. Ací aquesta funció no l'ha acomplerta ningú. Els intents de Burguera no van eixir, el partit on haguera estat Maldonado, Martí Domínguez, Ruiz Monrabal... aquell intent d'un centre valencià que li haguera tret força al PP no ha existit... Caldria veure per què, això seria molt llarg, però...
JA: El cas és que ningú no li disputa l'espai al PP.
EC: Aquella gent de centre era gent important, un nucli molt potent, però ja de primer moment van fracassar i ningú no va aguantar... Pensa que alguns van perdre molts diners, molts... I el cas és que se'n van anar, els uns a casa, els altres amb Suárez a l'UCD. Per acabar d'arreglar-ho desapareix també el PSPV i aquest país es queda sense cap estructura pròpia política davant d'una transició en la qual està tot per fer. I anem a un Estatut d'Autonomia que el decideixen, a l'hora de la veritat, Abril Martorell i Alfonso Guerra. Ací hi ha una desmembrament de la política que s'havia intentat fer des dels 60, després ve Zaplana que transforma la dreta existent en el que ara tenim i una esquerra que a partir del 95 s’ha dedicat aautoexcloure’s i a quedar-se sense missatges. L'esquerra des del 95 no té cap missatge. Tu els coneixes?
JA: Els periodistes tenim poca memòria.
EC: Jo els que em sé són els missatges de la dreta. Dos, la dreta té dos missatges: Zapatero i l’aigua, i s'ha acabat. Ací el PP ha agarrat aquests dos missatges, Zapatero, l'aigüa, Zapatero, l'aigüa, i ja està i la gent ho ha assumit. L'esquerra, en canvi, té cinquanta mil missatges, tots molt ben elaborats, que si això, que si allò... i al final, res.





JA: L'esquerra fa més de quinze anys que és a l'oposició, com és possible que no haja eixit d'enlloc alguna veu que sone alternativa, no només en clau de partits polítics, sinó des de la societat en el sentit més ampli que es puga imaginar?
EC: Jo crec que hi ha també un altra qüestió, un sentiment derrotista que ha calat molt. Un que té instal·lat el sentit de la derrota no guanya mai, i a l'esquerra d'aquest país, tota l’esquerra d’aquest país, té instal·lat el sentit de la derrota. Privadament parles amb els uns i amb els altres i tots són pessimistes, et diuen que això no funciona. Després en públic diuen que sí, fan els discurs que toca però, en privat, en privat ho veuen tot molt negre. Igual els socialistes que Esquerra Unida, bé ara aquests estan un poc més optimismes...
JA: Esperen els vots que els vinguen des dels socialistes, cosa que tampoc significa cap creixement global de l'esquerra, per tant cap retrocés del PP...
EC: Sí, la crisi... Abans Iraq i ara la crisi... Però, en fi, Esquerra Unida dóna el que dóna...
JA: I el Bloc?
EC: Els meus amics dels Bloc... jo era en l'inici com a mínim, Pere Mayor, tot aquell embolic... Jo crec que han fet bandades que no tocaven. Crec que el Bloc havia de ser una Convergència adaptada a València, no una Convergencia i Unió com a Catalunya, tampoc sóc tan ingenu... Ací l’església no la tens, la burgesia és el que és... El Bloc ha fet massa bandades. Han demanat el vot de públics diferents i això ha marejat en determinats moments. De tota manera, han estat a punt d'entrar, això s'ha de tindre en compte, han estat a punt d'entrar. Segurament ha sigut quan s'ha centrat més en un determinat projecte. Va ser l'època de Pere Major... Això que Pere Major i jo no estem massa bé, però no importa. Hi va haver un moment que Pere Major va fer un projecte el més similar possible a Convergència. Això que haguera representat? Doncs que, teòricament, haguera comportat un buidatge del 5, del 4, del 10% de vots del PP, amb la qual cosa tot haguera canviat. Ací ha faltat una política autòctona... de centre-esquerra també, eh? Que no semble que tot és culpa d'uns, ni molt menys...
JA: No sembla que les dinàmiques polítiques vagen en la direcció que reclames.
EC: No... Però en aquest moment sí que hi comença a haver unes possibilitats, no sé si per la via política, em pareix més per la via econòmica... L'empresariat valencià s'ha separat prou del poder polític, per primera vegada, i estan començant a pensar per ells mateixos. Diguem que hi ha un sector de l'empresariat que no estaria lluny de participar en l'articulació d'alguna cosa més autòctona. No dic que alguns empresaris estiguen pensant d’entrar en política, el problema és que tampoc no tenen cap polític que els il·lusione... Mira, ara tot l'empresariat valencià està amb Joan Rosell [nou president de la CEOE], tots estan amb ell, català i el que vulgues però tots han fet campanya per a ell. Igual que l'eix mediterrani, l'acord és general, tot l'empresariat català, tot el valencià, els sindicats. Em sembla que hi ha un canvi en profunditat, latent, però a la curta encara no es manifesta en una alternativa política.
JA: Però per arribar a les institucions, això s'haurà de vincular d’alguna manera a la política.
EC: El que vull dir és que s'estan donant les bases per a fer alguna cosa política. El que cal és que un o uns partits assumesquen el que està passant, que enxampen la flaire que en això hi ha tot un món que es pot reconduir cap a una alternativa més sensata des d'un punt de vista econòmic, cultural, nacional, etcètera... Tampoc no molt nacional, perquè el país és el que és, els empresaris no eixiran amb l'estelada. Hi ha un malestar molt estés en el país, tot el món en parla, això no pot ser, t'ho diuen els grans empresaris, els xicotets, el món de la cultura... A mi em pareix que el país podria estar preparat si apareguera alguna força que sabera posar-se en l'ànima d'eixa gent per a arrossegar-la.
JA: Això passa per la creació d'alguna nova força política?
EC: Si et dic el que pense, m'ho posaràs i se'm enfadaran...
JA: Seré prudent.
EC: (Riu) Home jo el que crec és que el que hi ha és inservible... És inservible. Jo crec que el PSOE actual és inservible, igual m'equivoque, m'agradaria que apareguera el Sr. Alarte i traguera 64 diputats, m'alegraria, crec, però, que és impossible, per tant és inservible. El PSOE d’aquest país és la minyona de Ferraz, pur i dur, res més. El PP ja sabem el que dóna. Esquerra Unida no pot ser això que parle, té uns altres interessos, un altre camí. El Bloc podria haver sigut això, podria... no dic que no puga ser alguna cosa... El que està clar és que tampoc no pots fer taula rasa i començar de zero amb una cosa nova. Si s'haguera de fer alguna cosa, que no seré jo, ni per edat, ni per altres consideracions, hauria de ser una cosa pactada amb algun partit, amb gent, amb organitzacions... però això està molt lluny. A mi ja m'han parlat, amb noms fins i tot, de fer una cosa d'estes, no ximpleries, des del món econòmic... Alguna cosa d'ací... La sensació de ciutadà de segona aquest país la té, quan el país no és un país de segona, però l'han creat les forces polítiques. Mira què ha passat amb l'estructura financera del país, en un any s'ha liquidat, liquidat, això és molt greu. L'any ha sigut dramàtic...
JA: Els grans empresaris no han dit res, almenys públicament.
EC: Sí clar, públicament. Van protestar un poquet, quan ja havia passat, no abans. El problema és que tenim enemics potentíssims i acabem perdent tots i ningú no acaba de plantar cara. Mira ací hi va haver una proposta seria de Caixa Catalunya per a quedar-se o manar en la CAM i de la Caixa de Pensions d’ajuntar-se amb Bancaixa, això va arribar a les taules dels Consells d'Administració i això es va parar a Madrid. Els feia por una estructura econòmica mediterrània, que haguera sigut la gran solució.





JA: El País Valencià disposa de suficient capital humà per a alçar un discurs alternatiu, un discurs més útil a la societat i, sobretot, per a fer entendre les virtuts de la nova manera de fer les coses? On està la gent que pot fer això?
EC: La meitat estan fora. Ves a les Balears i veuràs com la meitat dels professors, no tant, són d'ací. A Barcelona, la immigració d'aquest tipus de personal és majoritàriament valenciana. Aquest govern del PP ha tallat la investigació, ha tallat el funcionament intel·lectual... Hi ha una persecució de la cultura i del coneixement...
JA: Però a València n'han de quedar? On estan?
EC: Tancats en la Universitat... Tancats. L'osmosi entre la Universitat i la societat no existeix... Prou fan de pagar les nòmines.
JA: Siga com fóra, pareix que res pose en perill la majoria electoral del PP? Ni la corrupció, ni res?
EC: Això va per a llarg, a la curta res... El país s'ha ‘berlusconitzat’. Berlusconi té moltes manifestacions en contra però continua de "capo", comprant a qui siga, com siga. Ací estem en aquest esquema que munta Zaplana i ja els ha anat bé. Després hi ha el control comunicatiu, de repressió, de por... Allò que feia Maragall quan encara no era President, que reunia 400 empresaris, ací això és impensable...
JA: Impensable per què no hi ha un Maragall o per què el empresaris no estan disposats a fer cap gest que incomode el PP?
EC: De moment els empresaris no estan disposats. Ara hi ha un poquet més de llibertat...
JA: Més enllà de l'empresariat, més en la base social, tu això ho coneixes bé des d'Acció Cultural als Casals Jaume I...
EC: Hi ha un malestar general, difús... Tot el món veu que el país no tira avant, que la crisi econòmica és de primera magnitud, hi ha una crisi brutal dels sectors tradicionals i ara, per si faltava alguna cosa, el daltabaix immobiliari. Tot això ha creat un sentit de malestar interior.. però com s'articula això? És difícil, hi ha molta divisió…
JA: No veus possible la unitat de l'esquerra?
EC: Ací vam col·laborar en l'acord de Compromís entre el Bloc i Esquerra Unida i després ja has vist el que ha passat, un desastre. La unitat de l'esquerra és impensable i la unitat del nacionalista, també. És molt difícil. La fragmentació és bestial... Ací es parla de fer una Nafarroa Bai... però ja veus el que després va fer el PSOE amb Nafarroa Bai...
JA: Però allà van tindre, almenys, la possibilitat de governar.
EC: Clar, clar... Una Nafarroa Bai seria un possible intent de solució però, clar, qui encapçala això? Cada partit té el seu corralet. S’hi necessita molta generositat i no sé...
JA: La generositat, és un terme recurrent...
EC: Sí, ara vindran les llistes i cadascú voldrà col·locar els seus. No t'enganyes, s'està molt bé en l'oposició. Tens jornal i només has de dir que no hi estàs d'acord, sense responsabilitat, i s'ha acabat. Hi ha una cultura de l'oposició, gent que vol estar en l'oposició. Jo no sé si realment volen guanyar... Jo veig el país molt desenganyat, es queixen, no veuen ningú amb força suficient per a tirar avant... No hi pot haver reacció si no hi ha un mínim d’il·lusió...
JA: Ací no és veu ni una alternativa, ni un líder, allò que diríem un líder carismàtic, ni persona, ni programa.
EC: És una collonada però és veritat, no t'enganyes. Un líder és necessari. Un líder carismàtic, hi ha un moment que sí que és la solució. Pujol va ser un líder carismàtic i va ser clau, si s'haguera integrat amb Suárez quan els primers resultats no li anaven del tot bé, tot haguera sigut diferent... Ací, líder carismàtic, jo no el veig, ni un referent. No sé si tu els veus...
Fotos: Robert Ortín.

JOAQUÍN AZAGRA: “L’esquerra no ha entés el que significa la ‘tercerització’”

“El PSPV no té una resposta per a la nova problemàtica que apareix”

“La socialdemocràcia ha de generar una eixida a la crisi que passe per la solidaritat”

“El Partit Socialista no ha sigut capaç en els últims temps de tindre una connexió real amb la societat”

“Per mantindre esferes de control sobre l’organització [Lerma] no ha ajudat a la renovació”

“L’únic espai que existeix és per a un partit de centre”



El professor Joaquín Azagra (València, l’Horta, 1949) no perdona ni un cigarret, ni un partit de futbol. En canvi, té el perdó fàcil quan es tracta d’analitzar la gestió política. Sap que la cosa no és senzilla. De tota manera, ni tanca els ulls, ni mire cap un altra costat. Azagra té aspecte de ser el germà major de Rubalcaba. Pot recordar un personatge dels quadres de El Greco, però en ell, més que espiritualitat, el que hi ha és sentit comú. Racionalista raonable mira, remira i reflexiona abans de dictar sentència i, fins i tot, en eixe moment deixa espai per a un últim colp d’ull.



JULIÀ ÁLVARO: Per què tot i els problemes de gestió, corrupció i divisió del PP, l’esquerra del País Valencià no avança?
JOAQUÍN AZAGRA: Al País Valencià coincideixen molts factors per explicar el poder de la dreta, tot i ser un país on fa poc guanyava l’esquerra i on, fins i tot, hi havia un relat propi laic i progressista, d’esquerres: Fuster, el republicanisme... Cal explicar-ho per fases. Hi ha una part que afecta a tot Europa. Una crisi econòmica nascuda de l’emblema del capitalisme, el sector financer, i que en lloc de portar a respostes d’esquerres porta la gent a donar suport a partits de dretes, Berlusconi, Merkel, Sarkozy, mira el que passa a Suècia... La socialdemocràcia no ha tingut respostes. Després hi ha un aspecte sociològic, aquella societat en què guanyava la socialdemocràcia ha canviat i l’esquerra no ha entés què significa la ‘terciarització’. Abans empresaris i obrers eren les classes fonamentals, hui en la classe obrera hi ha una fragmentació fruit de la ‘precarització’ del mercat de treball. La fàbrica no és el lloc de creació de consciència de classe. Tercer nivell, l’habilitat de cada partit per donar resposta i crear xàrcies clientelars de gent que et done suport i en això el PP ho ha utilitzat tot i ha aconseguit que la seua ideologia s’haja filtrat en la societat fins convertir-se en dominant. Tot el poder està en la seues mans. Li falten els sindicats, una part de la Universitat i poc més... Després el tema identitari, un 85 pe cent de la població se sent almenys tant espanyol com valencià i això també matisa una part del discurs de l’esquerra. I finalment, és cert que després d’una època brillant de quadres en l’esquerra han arribat uns nous quadres que no tenen eixa arrel en la societat que tenien abans.
JA: Però la crisi econòmica o el canvi social s’ha produït en tot Espanya i en pocs llocs com en el País Valencià l’hegemonia de la dreta pareix no tindre final...
JAzagra: És la suma de factors. L’esquerra té opcions diferenciades i, en canvi, la dreta ha aconseguit laminar la competència. A la dreta del PSOE, només hi ha una opció, el PP. Mentre que en el centre i en l’esquerra hi ha tres i fins a quatre opcions on triar. Això podria haver fet que el PP haguera d’ocupar més el centre, però no. Veiem que el sector més clerical, més reaccionari és el que domina i on no deixa espai és en l’extrema dreta. La base electoral clàssica de l’esquerra ha canviat proletariat agrari no en hi ha i si en hi ha són estrangers que no voten. El proletariat industrial s’ha fragmentat i reduït. Les classes mitjans es plantegen si els serveis que reben valen els impostos que paguen i que potser eixirien més beneficiats amb polítiques més lliberals. Només quan l’església ix en “tromba” amb missatges reaccionaris es poden espantar i votar l’esquerra però si no... Mira, ací al País Valencià, entre la gent se situa en el 3 i el 4 de les enquestes sobre posició ideològica [10 és extrema dreta, 0 és extrema esquerra], és a dir, centre esquerra, el PP continua tenint majoria.
JA: Per tant, vols dir que el PSPV ha de buscar els vots per tornar a guanyar per la seua banda dreta?
JAzagra: No, el que jo dic és el que PSPV no té una resposta per la problemàtica nova que apareix en un període d’expansió en la qual hi ha molts afavorits pel model que planteja el PP. Hi ha molt de vot que fa un viatge a l’abstenció, que esperem que tinga tornada. En els 80 era vot de dretes però ara, des dels 90, és d’esquerres. Però l’abstenció és un pas, no és que la gent s’instal·le en ella de forma permanent. Pot canviar. Per tant, és encara un espai que el PSPV es pot plantejar de recuperar. Com? Tenint respostes. Eixe és el problema.




JA: Vols dir que cal un nou discurs d’esquerres?
JAzagra: Sí. Mira, en un primer moment després de tardar a reconéixer la crisi s’apliquen unes polítiques keynesianes molt limitades, sense explicar-ho. Com que es va aprofundint en la crisi, la gent no nota que s’han pres mesures i, de sobte, apareix tot una teoria al voltant de la necessitat de sanejar el sector públic i es comencen a adoptar decisions que no són molt diferents de les que adopten els altres governs de dretes. És ací on l’esquerra ja ha perdut. No s’ha aconseguit explicar que hi ha una eixida progressista a la crisi. La socialdemocràcia ha de generar una eixida a la crisi que passe per la solidaritat.
JA: Però anant a allò concret, la corrupció…
JAzagra: Anem a vore. Jo sóc un votant de centre i estic cabrejat amb la corrupció però també amb Zapatero per la crisi, o per l’avortament o pel transvasament de l’Ebre però només tinc un vot, que faig? La corrupció no és el factor determinant del vot, sinó un més. Per tant depén. Jo no estic segur que la dreta valenciana torne a guanyar amb les majories que té. Disposa d’un milió de vot, assegurats de partida però tindrà sectors que se’n aniran a l’abstenció i, si hi ha sort, votaran a l’esquerra, però sectors minoritaris.
JA: Sí, es poden trobar raons per a suposar que el PP pot perdre dos-cents mil vots però quines són les raons que poden explicar que el PSPV en guanye la mateixa quantitat, i els necessita per guanyar
JAzagra: Els socialistes han d’estar molt més connectats amb la societat. El Partit Socialista no ha sigut capaç en els últims temps de tindre una connexió real amb la societat. La ideologia dominant no es la seua i moltes vegades fa la sensació que està més ocupat en qüestions internes que en dir-li a la societat com es pot plantar cara als reptes plantejats. M’ha agradat com Alarte s’ha enfrontat algunes vegades al govern central, el tema del Xúquer… Ha tingut posicions valentes. En altres, en canvi, Benidorm per exemple, al començament va rebutjar la moció de censura però després es mostra conforme… Si la resposta és només “y tu más”, que si Dénia o l’altre… Tu no pots estar en esta confrontació ja que si algú es cansa de la política i s’absté eixe és un elector teu, no d’ells.
JA: El funcionament intern del PSPV, des de 1995 cap ací, ajuda a la recuperació electoral o la dificulta?
JAzagra: No, és el que t’estic dient. Estan lluny de la societat per com funcionen. Vull dir que fa la sensació que són un castell que està en plena batalla. Si estàs dins el soroll de la batalla no et deixa sentir el que passa fora i si estàs fora el que sents és el soroll de la baralla però no el missatge. El partit s’ha d’obrir al teixit social.
JA: Quin paper juga en això el lideratge?
JAzagra: Bàsic. Si parlem de persones, jo sempre havia confiat en Alarte. Pensava que tenia característiques però la veritat és que ... és difícil. No estar en les Corts ho dificulta tot. A vore si en la pròxima legislatura pot donar resposta a Camps… Bé, si Camps no acaba malament.




JA: Hi ha dos paraules que en el PSPV s’usen molt però no acaben per desembocar enlloc i no hi ha ni acord sobre el que volen dir: renovació i lermisme. Comencem per la renovació.
JAzagra: El PSPV és un partit viu. Això té una part d’avantatge i un altra d’inconvenient. A diferencia del PP, el Partit Socialista és molt viu. Hi ha una pràctica assemblaria que, en ocasions, porta a unes dinàmiques internes que acaben per mirar més cap a dins que no cap a fora. Per això moltes vegades els intents de renovació que han existit s’han trobat amb forces interiors que l’han dificultat i, fins i tot, l’han impossibilitat. Ara que el PP té tot el poder, la dreta pot ser clientelar cap a la societat, oferir i donar molt. El PSPV està en una situació molt diferent. Fora de tot poder, només pot oferir ser regidor o coses paregudes i la veritat… Per això s’acaba en un clientelisme cap a dins, per garantir que el control del que es disposa, almenys, està assegurat.
JA: I ara el segon concepte al qual em referia, lermisme.
JAzagra: Clar. El paper de Joan Lerma ha sigut bàsic institucionalment. Ha sigut una manera responsable de crear i gestionar l’autogovern. Era modernitat i redistribució, un projecte de país. Però igual que ha tingut una versió estabilitzadora, després ha vingut la fase desestabilitzadora, la que ha afectat el funcionament intern del partit, la de mantindre esferes de control sobre l’organització que no han ajudat a la renovació. Per exemple, davant els intents de renovació de Joan Romero l’actitud del lermisme va ser clau per no permetre-la. En l’interior del partit han passat coses que la gent no pot entendre i que es veuen en situacions com les de l’Ajuntament de València; no pot ser que cada quatre anys hi haja un candidat diferent , no pot ser. Cal fer reposar una candidatura més temps.
JA: I més a l’esquerra del PSPV, què hi ha i quines possibilitats té?
JAzagra: Més a l’esquerra, el 5% per entrar en les Corts fa molt de mal. Repetidament ha obligat a pactes entre nacionalistes i comunistes que sempre han acabat malament. I no m’estranya ja que es tracta de dos ideologies que tenen poc en comú. És difícil que els comunistes generen una ideologia perquè ha fracassat en tot el mon. Però tenen dos coses molt importants: primer que el fet de no ser un partit de govern els dóna un important paper de denúncia, segona, tenen obligació de ser utòpics i assenyalar camins.
JA: Es parla sempre de tensions internes en els partits però no per culpa dels debats d’idees, la imatge que es transmet es negativa, la política es desprestigia, això no és un bon terreny de joc per a l’esquerra.
JAzagra: No, això perjudica l’esquerra. L’esquerra ha de tindre una capacitat de lideratge que té molt a vore amb els valors. El públic d’esquerres sempre és més exigent i és normal, vols una societat millor. No és que el de dretes vulga una societat pitjor, no, però a ell el que li pareix és que la societat ha de funcionar, el d’esquerres que ha de canviar. I el canvi ha de tindre referent.
JA: Existeix la possibilitat que aparega una nova força política?
JAzagra: En l’esquerra no. L’únic espai que existeix és per a un partit de centre. Hi ha unes classes mitges progressistes que no es veuen representades pel PP, però que tampoc se senten properes a l’esquerra. En aquest punt sí que hi ha un espai que jo quantifique entre 100 i 200.000 vots, no més. Podria furtar vots al PP, traure algun vot de l’abstenció i de centre esquerra. A l’esquerra no hi ha espai, és que aquesta societat s’ha corregut una miqueta a la dreta perquè, anem a vore, el sistema capitalista no està en crisi. Tingues en compte que s’ha votat a la dreta per solucionar els problemes del capitalisme, no per canviar-lo. L’esquerra socialdemòcrata ha de buscar noves vies d’obertura a la societat, donar àmbits de participació més enllà del vot. La societat s’ha fet més complexa i es plantegen grups d’interessos que no tenen perquè ser coincidents. Per tant, el missatge no pot ser tan global, ha de ser més instrumental. No es pot aplicar un programa i ja està. No. S’ha d’aplicar negociant, modulant, parlant amb els grups. Això vol dir articulació social i camins per negociar. A mi no em pareix que es puga criticar la democràcia en sentit global però sí per les seues insuficiències que s’han de resoldre per negociacions parcials i això vol dir més participació: democràcia dialogada.
Fotos: Robert Ortín.

VICENT PARTAL: “És més fàcil que alguna gent se n’isca del PSOE i faça un cosa nova que no intentar recuperar un cadàver”

“El PSOE no ha sigut mai l’alternativa ideològica a la dreta”

“El nacionalisme cultural no ha entés que necessita una plasmació política”

“S’està posant en evidència el cost de l’anticatalanisme”

“No es poden guanyar unes eleccions afegint-te al consens establert, per a guanyar s’ha de crear un consens nou”

“El país té una potencialitat immensa, el que falten són líders per a dirigir-lo”


És un miop amb bona vista. Vicent Partal (Bétera, Camp de Túria, 1960) va posar en marxa el diari electrònic en català “Vilaweb” en 1995, quan només quatre gats estaven connectats a internet. Hui, “Vilaweb” és una referència en la xàrcia i una de les empreses més ben col·locades en aquest procés de substitució del paper per les pantalles a l’hora de buscar informació. Partal resideix i treballa a Barcelona però no ha deixat de viure a Bétera, i no és que vaja i torne cada dia, sinó que res del que passa al poble (al país) se li escapa, ni les festes, ni les converses, ni els amics, ni la política. Li agrada més atalaiar l’horitzó que mirar pel retrovisor i diu, convençut, que a la dreta valenciana se li acaben les excuses i els discursos, així que si jo fóra el PP no estaria tranquil.


JULIÀ ÁLVARO: Com és que el PP no veu perillar la seua hegemonia electoral al País Valencià tot i els seus molts anys ja de govern, els casos de corrupció, la divisió interna que han patit, etcètera?
VICENT PARTAL: Jo crec que hi ha diferents elements, però n’hi ha un que, al meu parer, la gent no li dóna el valor que té, que és que el País Valencià és un país molt modern i moltes característiques de la modernitat política les assumeix amb una facilitat esborronadora. Que la corrupció no signifique res per a la població és un tret de modernitat, ens agrade o no. Igual que el camí que portem cap el bipartidisme. Després... Jo sempre li he donat molta importància al tema dels PAI [sigles dels models de reglamentació urbanística anomenats Plans d’Actuació Integral]. Tu agarres un poble com Bétera, la meua família, que com molts tenia dos o tres fanecades de taronger, que no valien res, i de sobte te les compren per uns preus inaudits. Serà “pan para hoy y hambre para mañana”... però el cas és que era pa per a hui. I això ha donat la sensació a molta gent que “estos sí que faran anar bé l’economia”. El cicle del PAI ha mogut molt de diner i en una societat anestesiada ha fet molt feliç la gent. Suma el clientelisme que han organitzat, el bloqueig del sistema comunicatiu, tot allò de Canal 9 que ja sabem… Són instruments que des de l’esquerra repugnen però eficaços. I jo crec que, després, hi ha tot el gran joc que s’ha fet amb l’anticatalanisme que ha servit per a reprovar una ideologia que, al final, era la única alternativa real... Em pareix que ara això comença a estar en crisi...
JA: L’anticatalanisme, vols dir?
VP: Sí, el que crec que està en crisi és com utilitza la dreta l’anticatalanisme per a expulsar de la societat valenciana els que són realment alternativa a ells, perquè el PSOE mai no ha sigut la seua alternativa ideològica a la dreta. Ací l’única alternativa ideològica al PP ha sigut el nacionalisme, no el PSOE, això ara és evident. La distancia entre Camps i Alarte és menor. Un serà més trampós, beat o descarat però no hi ha diferència en el projecte de societat. Jo crec que això explica a on hem arribat. A mi el que em pareix interessant és que ara es comencen a veure elements de canvi molt esperançadors…
JA: Després parlem d’aquests elements de canvi però abans dis-me que han fet durant tots aquests anys les forces d’oposició al PP?
VP: No han fet res de bo, un desastre, i tot per culpa del paper central del PSOE. En la transició es va destruir el PSPV, que era el més interessant del socialisme valencià i el PSOE, que durant el franquisme no era res, va crear una estructura de mala manera. Jo sempre ho explique a partir de Bétera, però és que és la meua realitat. A Bétera, el secretari general del Movimiento, Cremades, passà a ser l’alcalde socialista del poble. De Cremades n’hi ha molts. El problema que ha tingut el PSOE és que, com que és un partit d’al·luvió, no té una ideologia i no ha tingut un model alternatiu que oposar al PP. Als pobles, el que és del PP i el que és del PSOE tenen diferències molt escasses.
JA: Parles dels anys de la transició?
VP: No, de tots estos anys. I això ha anat a pitjor. Hi ha una cosa que em fa mal de panxa dir però és que Lerma era més autònom, en el sentit de pensar pel seu compte, que els qui hi ha ara. Els socialistes han anat reculant, tot és gris, el que entra sempre fa millor l’anterior. Jo crec que això és un problema general a tot l’Estat, el PSOE és un partit anquilosat que va perdent-se i que no presenta alternatives reals als temps que estem vivint. En el cas valencià, jo crec que això és especialment exagerat. El PSOE aguanta el poder per inèrcia, no per mèrits propis, no sap plantar cara a un atac brutal de la dreta que és tot això de l’anticatalanisme i afegits, es deixa arrossegar.
JA: No sap plantar-li cara o no li’n planta perquè no ho considera útil?
VP: És un poquet el mateix. El PSOE si es va alinear, en alguns moments, en tesis fusterianes, per dir-ho d’alguna manera, era perquè no podia tirar de res més, perquè veníem del franquisme i no hi havia res més. Ací els dos models de país són clars: un, el de seguir igual, una regió d’Espanya, a favor de Madrid en tot el necessari i el rebot anticatalà; l’altre, mirar cap a Barcelona, cap a Catalunya i, a través d’això, mirar cap a Europa, modernitzar la societat… Clar, el PSOE està més amb el primer model. El que passa és que la transició fa que hi haja un moment que sembla el contrari, però no. El PSOE, torne a dir, no ha representat mai un model alternatiu al PP. El resultat quin és? El resultat és que va desfilant-se, quedant-se en no res.






JA: Durant tots aquests anys, mentre tot això que dius passava, mentre està passant, com és que no hi ha hagut cap reacció clara de la part progressista de la societat? Tant de silenci, per què? Què ha fet la part pensant de la societat valenciana?
VP: No crec que hi haja hagut tant de silenci. Jo pense que la intel·lectualitat encara ha salvat molt el país. Per exemple el paper de la Universitat com a eina de resistència o el paper d’Escola Valenciana… Jo diria que ha sigut l’àmbit on més s’ha fet. El que no hi ha hagut ha sigut la implicació política. El nacionalisme cultural no ha entés que necessita una plasmació política. Si vols que això s’assente necessites una força política i crec que d’això encara no se n’han adonat. No és pot confiar en el PSOE.
JA: Tot i això, és pot imaginar un canvi polític al marge del PSOE?
VP: El canvi passa per la desaparició del PSOE…
JA: Així de senzill?
VP: Això està ahí…
JA: A nivell de País Valencià, vols dir?
VP: No, no… El PSOE en general. En totes les societat europees tens, i no vull ser sociòleg, un 40 % de dretes, un 40% d’esquerres i un 20% que decideix. Això passa a totes les societat europees. Al País Valencià, què ha passat? Que el 40% d’esquerres sempre ha estat en mans del PSOE però sense projecte alternatiu a la dreta i tapant tota la resta de l’esquerra. Esquerra Unida i els nacionalistes no passaven de ser una crossa del PSOE. Ara el fenomen impressionant que s’està donant és que tot això està desapareixent… Mira en les eleccions catalanes la clatellada que s’han pegat, en les municipals ho perdran tot, perdran Andalusia, segurament Castella-la Manxa… i ací a València, ni t’explique. Per tant, ara seria el moment de fer el vot i que l’alternativa d’esquerres deixara de ser el PSOE. A Alemanya està passant, els Verds estan superant l’SPD. Ací hi ha diferents projectes, EQUO, per exemple. El que volen és muntar alguna cosa que el que pretén és superar el PSOE. És una possibilitat. En els països nòrdics els verds estan apoderant-se de la centralitat de l’esquerra. Ja vorem ací, al País Valencià, qui s’apodera de la centralitat de l’esquerra. Per primera vegada estarà en dubte, el problema serà si això ho sap fer algú.
JA: T’has referit al nacionalisme com única alternativa veritable al projecte i al model del PP, però el nacionalisme valencià ha tingut resultats electorals poc més que testimonials.
VP: Hi ha coses molt elementals: organització, diners… L’SPD alemany va guiar la transició, Pallach a Catalunya és mor d’un atac de cor quan li comuniquen que l’SPD li ha retirat tots els diners i que van al PSOE. El senyor Ernest Lluch no desmunta el PSPV perquè li dóna la gana sinó perquè els diners se’n van a un altre costat. Pel que fa al nacionalisme, crec que hi va haver una obsessió pel nacionalisme cultural, en comptes del nacionalisme polític. Ahí, Eliseu [Climent] s’ha sentit còmode amb el PSOE durant molt de temps. El Bloc ha funcionat el que ha funcionat i no ha donat per a més… I després el sectarisme que ha portat a divisions i divisions per l’esquerra, que ja he perdut el compte de en quina escissió estem… Hi ha operacions molt potents, el 5% [la barrera electoral]. Jo, a Catalunya, sempre els ho explique, si el 5% estiguera allà, Esquerra Republicana només haguera entrat en dos legislatures al Parlament i segur que el país no seria igual, segur. Hi ha moltes raons però a mi el que m’interessa és que ara, per primera vegada des de la transició, això s’acaba. El PSOE va camí d’afonar-se i això és una oportunitat. L’aprofitaran els nacionalistes? No ho sé. Els ecologistes? Esquerra Unida no crec. Ara s’obri l’alternativa i si algú li disputa l’alternativa al PSOE, el 40% anirà darrere d’ell. No estem parlant del 5%, sinó del 40. A més hi ha símptomes de divisió per la dreta, d’aparició de l’extrema dreta i això, encara que siga cínic dir-ho, en afavorirà.
JA: No creus que el PSPV puga ser en cap cas l’eix del canvi polític al País Valencià? Un PSPV, per exemple, que siga capaç de fer efectiva la renovació que des de diferents àmbits, fins i tot des del seu propi interior, tantes vegades s’ha reclamat. No ho creus?
VP: A veure, si compares el PSPV amb altres partits socialistes de l’Estat deuen ser dels que pitjor ho han fet, però a mi em sembla que el PSPV no és alternativa de res, el PSPV com més prompte desaparega millor. No hi ha renovació possible. Crec que és més fàcil que alguna gent se n’isca del PSOE i faça un cosa nova que no intentar recuperar un cadàver.





JA: Més enllà de l’anàlisi teòrica i de la insatisfacció, fins i tot el malestar, què hi ha en molts àmbits del a societat valenciana, tu veus al carrer suficients elements que facen pensar en algun tipus de canvi, de reacció?
VP: Home, veig els empresaris valencians donant suport a un català [Joan Rosell] per presidir la CEOE i pense que si ens ho hagueren dit fa cinc anys haguérem pensat que era una innocentada. S’està posant en evidència el cost de l’anticatalanisme. Vull dir… Jo veig ingredients de canvi, també veig que està molt verd. Hi ha un primer element molt general, el cas Obama és paradigmàtic, no es poden guanyar unes eleccions i, encara menys, liderar un canvi sumant-te al consens establert; per a guanyar unes eleccions s’ha de crear un consens nou. Obama ho va fer d’una manera magistral… El primer que s’ha de fer és crear un marc de referència nou, al voltant d’unes idees que han de ser les anti-PP. Pensem que alguns elements que conformaven l’esquelet del PP comencen a flaquejar: els PAI ja no funcionen, l’anticatalanisme no val per als empresaris… Per tant és un bon moment per generar un consens al voltant d’un altre discurs. Jo veig que això és el gran tema. Si ho sabérem fer, es podria fer bastant ràpid.
JA: Qui ho ha de fer això? Qui són els actors?
VP: Eixa és la qüestió. Jo només veig dos opcions, una que el nacionalisme canvie, que isca d’esta situació tant pastosa i siga capaç d’oferir alguna cosa interessant; l’altra que els grups verds i companyia que generen alguna altra cosa. Esquerra Unida podria ser una alternativa però jo no ho crec, em sembla que està pitjor que el PSOE. En tot cas, qualsevol canvi sempre serà molt a partir de la societat civil.
JA: Apostes més per una iniciativa més enllà dels partits actuals?
VP: Crec que hi ha factor, i en això també cal mirar Obama i tot el que va mobilitzar, que és la gent que no està clavada en la política actual… Jo, per exemple, tinc la sensació de que el Bloc està còmode en la seua situació de fregar sempre el 5%. Em sap greu dir-ho però jo els veig acomodats, són la tercera força municipal… però no tenen més ambició. Cal un altre tipus de gent i el seu origen només pot vindre del nacionalisme sociològic, de la potencialitat que té el país. El país té una potencialitat immensa, el que falten són líders per a dirigir-lo.
JA: L’aparició de líders, almenys en el sentit que tu els reclames, no és senzilla?
VP: Jo el que veig és que hi ha una situació de desafecció molt gran, una gran part de la població que està farta d’aguantar esta situació, i son molta gent. Clar, és cert, els líders no apareixen de baix de les pedres. És molt difícil trobar un líder. Tornem a Obama. La gràcia d’Obama no és que derrota a McCain, la gràcia és que derrota a Hillary Clinton, la gràcia és que derrota l’aparell del partit i ho fa desmarcant-se, anant-se’n a l’altra punta i generant un moviment de base que supera el partit. Això és el que hauria de passar ací.
JA: Segons quins siguen els resultats, creus que les pròximes eleccions autonòmiques podrien representar el detonant d’alguna nova iniciativa en el sentit que estàs apuntant?
VP: El PP guanyarà, probablement, amb més escons que mai però perdrà vots i això serà una dada molt rellevant. El PSOE, la meua previsió és que s’afonarà fins a extrems increïbles, i tinc dubtes que Esquerra Unida i Compromís entren. Clar, davant l’alternativa d’un parlament de dos partits, jo crec que sí que pot ser que això desencadene que gent que ha estat a la voreta de la política però sense entrar diga “ací hem de fer alguna cosa”. Unes Corts amb només dos partits serà per deprimir-nos i, el que és més greu, és que el país no és així, el país real no és així. Ací hi ha una part gran de la societat invissibilitzada i, com que les eleccions de maig em pareix que seran com tocar fons, crec que això ho pot sacsejar tot.
Fotos: Robert Ortín.

FRANCESC ARABÍ:"Socialment el PSPV és pràcticament marginal"

Hi ha unes cròniques, o unes entrevistes, al diari “Levante” que porten denominació d’origen. Arranquen sempre amb una comparació brillant o un joc de paraules, com si la mascletada fóra l’inici de la cerimònia. Són els textos de Francesc Arabí (Gata de Gorgos, Marina Alta, 1970). Arabí és un periodista enginyós, hàbil per arribar a la informació i intel·ligent per a traure’n conclusions. Davant d’un cafè, respon a les preguntes amb rotunditat. És un pessimista simpàtic, més preocupat del fons que no de les aparences, encara que semble el contrari. Viu entre polítics i s’hi mou bé, però és desconfiat; desconfiat en el doble sentit, ni se’ls creu ni n’espera massa.


"El PSPV va improvisant arguments però no té tema"

"Com que els socialistes acaben fent una mala còpia del PP se'ls en va la gent"

"El Partit Socialista toca el xiulet per a convocar un acte i abans tenia vint-i-set marques blanques però hui no té res"

"Si el PSPV tinguera a la seua esquerra algú que el fera caure per baix del 30% potser l'obligaven a la catarsi"

"El "lermisme" és: res de convulsions i fòbia a la paraula alternatiu"



JULIÀ ÁLVARO: Tal com està el PP al País Valencià, rodejat de corrupció, de les ombres de 15 anys de govern i de divisió interna, com és que això no es reflecteix ni en les urnes, ni en les enquestes?
FRANCESC ARABÍ: No vull enrotllar-me perquè a mi no m'agrada que s'enrotllen quan faig una entrevista... però en aquest cas la pregunta és molt més curta que la resposta...
JA: Avant, avant.
FA: El PSPV perd en el 1995 i a partir d'eixe moment es demostra que el poder desgasta però l'oposició encara més. N’hi ha moltes causes. Hi ha una crisi general de l'esquerra, a la caiguda del mur, a la incapacitat d'articular un discurs, a com la dreta s'apropia del discurs de l'esquerra... però si s'han apropiat fins i tot a Keynnes. No hi ha sentiment obrerista com abans, desideologització... Hi ha múltiples factors i dins d'això hi ha causes pròpies. Ací hi ha poca vertebració de la societat civil. Ací del 95 al 99 hi va haver un govern i del 99 al 2003 es va començar a construir un règim. Un règim comença quan el govern ix de les conselleries i entra per la porositat social i comença a controlar-ho tot. Vaig a permetre'm una provocació: l'últim reducte que ha caigut ha sigut la Universitat. A mi em pareix que el PSOE està encara pitjor del que pensen. Em pareix que està sobreactuant. Els socialistes tenen un maquillatge institucional molt per damunt del que, per a mi, socialment representa. Jo diria que socialment el PSPV és, pràcticament, marginal. Jo diria que igual que el PSOE es va construir a tota velocitat, igual ha quedat en no res, igual s'han fet tremolar las estructures. En el Partit Socialista hi ha un problema d’addició a la política, de professionalització; la política no entesa com una etapa sinó amb vocació de permanència funcionarial en el pitjor dels sentits.
JA: Hi ha hagut molta gent que se n’ha anat del PSPV.
FA: Sí, se n'han anat els que tenien on anar-se'n. Hi ha hagut una descapitalització de cervells i qui s'ha quedat? Els que no tenien on anar. Això què suposa? Suposa més incapacitat per a construir el discurs alternatiu. A més, el partit té una absoluta dependència el PSOE de Madrid, no dependència, submissió, i són vistos com una pura sucursal. Com que electoralment tampoc aporten res són menyspreats i això és una bola que es va fent gran. Al remat mantenen una total ambigüitat sobre moltíssims temes clau: jo porte la informació del PSPV i si em preguntes que pensen de la Fórmula 1 et diré que depén de qui i quan; si em preguntes del transvasament, et diré que van canviar no sé quantes vegades de posició...
JA: I tot això genera una imatge.
FA: Clar, la gent ho percep, arriba a la gent. Estem en una societat mediàtica, plena de discursos publicitaris i sense argumentació. El PP treballa molt bé els discursos publicitaris: el PP és el partit valencià... i a partir d'ací, la resta són traïdors... I si tu canvies cada setmana de discurs t'estàs afonant tu sòl.
JA: Per què canvia constantment de discurs el PSPV?
FA: Entre altres coses perquè van sempre carregats d'urgències. I amb tantes urgències no es poden construir projectes sòlids i solvents. Els fonaments no estan assentats. En dos dies s'ho carreguen tot: El Cabanyal, en dos dies tot el discurs per l'aire; el nou Mestalla, la corrupció... Diuen una cosa i al cap de quatre dies algú ho desautoritza. Tenen un discurs i arriba una enquesta que diu que allò no renda i passen a dir o fer el contrari del que deien i feien.
JA: No tenen una alternativa definida?
FA: No... És el que en cinema o en teatre és al diferència entre argument i tema. El PSPV va improvisant arguments però no té tema. I encara que es pensen que la gent no se n’adona, la gent si que té una percepció que aquell partit no s'aclareix. Ja t'ho he dit, jo porte el PSOE i no sé que pensen de la Fórmula 1, ni de la Copa de l’Amèrica... I vaig cada dia a Blanqueries.
JA: Això que dius és problema de persones o d'alguna cosa més?
FA: Anem a veure... És un problema global de l'esquerra. Se suposa que la socialdemocràcia es diferenciava en què deia, administrem el capitalisme, repartim la riquesa. Ara resulta que t'han furtat l'estat del benestar. Ací, això, ho va fer Zaplana: no importa qui administra els serveis públics. Mentre el PSOE nega vint-i-set voltes l'Hospital d'Alzira i al final l’accepta; acaba acceptant l'ensenyament concertat...
JA: Van allà on el PP ha portat la gent?
FA: El cas és que en lloc de tu oferir una carta i procurar que siga la carta que demana la majoria de la clientela, vas a la urgència: què demana la clientela i jo m’adaptaré al que demana la clientela... i fas una mala còpia. Com que, al remat, els socialistes acaben fent una mala còpia del PP se'ls en va la gent que demana un mínim de coherència... Les enquestes diuen que 109.000 persones que en el 2007 van votar al PSOE diuen que hui no votaran. Això és un problema molt gran, per a fer-s’ho mirar. Normalment les contradiccions es demostren en la gestió, el que has dit enfront del que fas... però que les contradiccions es posen de manifest en l'oposició... Això és molt greu. I després diuen que el problema són els mitjans... No, no. Si vosté necessita mitja hora per a explicar la seua posició davant un assumpte, vosté té un problema. Vostè ha d'explicar durant una hora que la seua posició en el Cabanyal no es contradiu amb la que han defensat en tres-cents mil díptics i cartells? No, no. Vosté té un problema.
JA: Com és possible que en quasi vint anys no haja eixit, en tot l'àmbit de l'esquerra, un front potent capaç de vestir una alternativa definida i estable?
FA: És molt cruel dir-ho... i pot semblar una anàlisi simple: molta gent està més per administrar les misèries, és a dir, administrar la seua pròpia subsistència, que per a construir un projecte generós col·lectiu.
JA: Però des de dins d'un partit tant potent com és el PSPV...
FA: No és tant potent com pareix. El PSPV sempre ha tingut més representació electoral que múscul orgànic. Tenia múscul en el poder... i en aquell moment era fàcil, però quan perd el poder... El Partit Socialista, en aquest moment, estructuralment té una anèmia preocupant. El Partit Socialista toca el xiulet per a convocar un acte i abans tenia vint-i-set marques blanques però hui no té res.





JA: Moviments socials n’hi ha i molts d'ells expressen malestar envers els diferents àmbits de govern del PP.
FA: Dins el Partit Socialista hi ha una dualitat, una certa bipolaritat. Quan arriben els congressos, el PSPV intenta connectar amb els moviments organitzats però entre congrés i congrés, el partit és el PSOE i intenta, fins i tot, transvestir-se de PP perquè allà sap que hi ha la majoria electoral. Tenen l'orella posada a Madrid; el cap, pensant en les urnes, i alguns, cada dia menys, amb el cor pensant en Escola Valenciana.
JA: En el debat permanent en què pareix instal·lat el PSPV sobre si ha de buscar els vots que li falten per la dreta o per l'esquerra, tu tens alguna cosa a dir?
FA: Home, en això és on hi ha hagut la gran diferència entre Ignasi Pla i Jorge Alarte. Ignasi tenia claríssim que si consolidava el centre esquerra i no entrava en col·lisió amb la seua esquerra, ell pensava que podia haver partit, que tenia possibilitats... Estava tant convençut que en les últimes eleccions ja hi havia govern, Ribó [Joan] era conseller... Jorge Alarte ha trencat amb això, de fet ha volgut canviar el nom del partit... Alarte vol deixar només el PSOE perquè pensa que el PV, l’afegit de País Valencià fa perdre més vots dels que guanya...
JA: La marca PSOE com a virtut seria abans de la conversió de l'efecte Zapatero en defecte Zapatero...
FA: No... Abans i ara. Alarte això ho te claríssim. Per exemple quan el PP trau el tema de la llengua... Fa poc en les Corts es va debatre sobre això i, dit per una persona que és de la màxima confiança d'ell, van buscar el més blaver del grup per a defendre la posició del PSOE.
JA: El "lermisme", una espècie de mantra en el PSPV, què és el "lermisme"?
FA: Lerma diu que no és lermista. Més enllà d'una etiqueta... jo crec que és una manera d'entendre el partit i les institucions. És veritat que el PSPV en el seu dia li va traure suc a la construcció i l'autogovern i tot això els distingia... però, clar, ara...
JA: Sí, et pregunte pel "lermisme" en l'oposició...
FA: El "lermisme" seria una actitud caracteritzada per amagar-se davall la taula quan veus un periodista... És una manera d'entendre el partit i les institucions. Des del punt de vista institucional és la forma més catalana, més pujolista: tot siga per l'estabilitat institucional. Qui són "lermistes"? Tots i ningú, tots vénen de Lerma. Des del punt de vista del partit, tenen una concepció, segons els seus adversaris, més de dretes, i, segons ells, més moderats, segons ells són la centralitat. El "lermisme" és: res de convulsions i fòbia a la paraula alternatiu...
JA: Fugir de les convulsions per no perdre vots o per no perdre càrrecs?
FA: A mi em pareix que l'intent d'evitar les convulsions per no perdre càrrecs va més enllà del "lermisme", és una qüestió transversal en el Partit Socialista. Mira, el que és gravíssim és que ara els congressos, l'últim per exemple, era tots a una contra Lerma. Lerma representat en la figura de Ximo Puig. I es munta una UTE contra Puig, i Leire Pajín i companyia acaben donant suport a Alarte quan no el poden ni veure... el cas és que no guanye Ximo Puig. Però, clar, un pacte a la contra, què dura? Vint-i-quatre hores. A l'endemà ja estaven cadascú a la seua... Amb l’afegit que ara, amb la nova estructura provincial encara s'aprofundeix més en la desvertebració del país ja que uns s'atrinxeren a Alacant; uns altres, a València, i a Castelló, tenen la província partida. Pareix que s'haja d'esperar dos cents anys, que muira Lerma per a solucionar els problemes del PSPV... i no ho dic per ell, sinó per l'obsessió permanent que hi ha en eixe partit en un cas de defensar-lo i en l'altre d’atacar-lo, que sempre siga el referent del debat.




JA: I més a l'esquerra del PSPV, que hi ha?
FA: Uff... Què hi ha? Jo crec que el trencament de Compromís ha sigut i és molt lamentable. Jo crec que serà l'element que acabarà consolidant el bipartidisme ací. Hi va haver una ocasió històrica que va ser aquell pacte d'Esquerra Unida i el Bloc, que va donar lloc a un equivalent d'Iniciativa a Catalunya i el fracàs d'eixa opció tindrà conseqüències demolidores per l'esquerra i pel país en general. El drama d'un país no és que no tinga govern, sinó que no tinga oposició. I en l'esquerra igual, és com en el futbol, mirar a la banqueta i que no hi haja ningú per a substituir-te. A Galícia, el PSdG, sense el Bloque, s'haguera adormit segur i, gràcies al Bloque, el PSdG es va adonar que havia d'espavilar. Ací, si es confirma el bipartidisme, el PSPV mirarà a la seua esquerra i vora que no hi ha ningú i acabarà relaxant-se... Si el PSPV tinguera a la seua esquerra algú que el fera caure per baix del 30%, que és com la barrera psicològica, igual l'obligaven a la catarsi... El problema és que no hi ha cap element que et faça espavilar-te. El trencament de Compromís, tal com es va trencar, va ser demolidor. També és veritat que s'intentava casar aigua i oli però va faltar moltíssima generositat per totes les bandes.
JA: Així les coses, com pot ser que no hi haja cap resposta, cap iniciativa potent i nova des de la societat que vinga a compensar tanta falta d'utilitat?
FA: Hi ha molta gent que ha arribat a la conclusió de que els esforços inútils porten a la melangia... Molta gent decebuda i, encara que dit així parega que estem a Cuba o en el Xile de Pinotxet, hi ha molta gent que no percep que això és un règim. D'això en podríem parlar moltes hores, però la premsa està molt més lligada de peus i mans del que pareix. Posar en la carretera projectes que són costosos en tots els sentits no és senzill, a més jo crec que hi ha molta més gent amb hipoteques del que pareix. Hi ha una pràctica que als governs els funciona sempre que és: divideix, compra i guanyaràs... Clar, si comencem a analitzar trames, i no està bé que ho diga un periodista, topem amb la trama dels mitjans de comunicació... Que això també té el seu pes ací, eh? Els mitjans de comunicació com a element de control extern de la ciutadania. Sense premsa lliure no hi pot haver vot lliure. I una premsa no és lliure perquè ho pose la Constitució sinó perquè en el compte de resultats no té hipoteques fortes i en una crisi econòmica com la que estem, si el pes de la publicitat institucional passa de pesar un 15% a pesar un 44, clar... També val per als advocats, per als arquitectes... Si et signifiques, et posen un cartell... i ser un heroi no és una obligació. Vull dir que donar el pas no és fàcil. Jo conec un arquitecte que per anar en una llista municipal en un lloc simbòlic ha perdut cinquanta-quatre mil contractes en ajuntaments de tercera. La gent tot això ho sap, la gent veu les perspectives i no fa el pas avant. Ni pensar-ho. I tot es queda com està.
Fotos: Robert Ortín.