La de Jordi Sevilla (València, l'Horta, 1956) és l'única de les 30 entrevistes de "El túnel valencià" que s'ha fet mitjançant un intercanvi de correus electrònics i un parell de converses telefòniques. Jordi Sevilla té l'ancora tirada a Madrid des de fa molts anys. Quan li vaig plantejar el projecte em va dir "m'interessa participar" i després ha contestat diligentment totes les meves perguntes i repreguntes. Tant d'escrit d'anada i tornada ha acabat fent l'entrevista més llarga del previst i, per això, he hagut de tallar d'ací i d'allà. Espere que no s'haja quedat fora la impressió que m'ha quedat a mi, que Sevilla és mira el PSPV com un cas perdut. La possibilitat d'implicar-se recorda l'actitud d'aquells estudiants que, tot i pensar que es saben la lliçó, estan pensant. "que el mestre no em cride a mi, que no em cride a mi..."
"El lermisme ha determinat i determina la vida del PSPV"
"La renovació no és canviar les persones sinó els estils"
"La capacitat [de Lerma] de nomenar i cessar càrrecs orgànics i institucionals és coneguda per tots"
"Es van esforçar amb èxit per fer descarrilar les meves opcions"
"El PSPV ha d'aspirar a guanyar per mèrits propis abans que per demerits dels adversaris"
JULIÀ ÁLVARO: Per què tot i els problemes de gestió, de corrupció i de divisió interna que té el PP no pareix que hi haja forma de que l’esquerra avance electoralment al País Valencià?
JORDI SEVILLA: En la política electoral que és fa ara es més important el vot de rebuig que aquell fonamentat en la convicció positiva. Per això, certament, la pregunta no és per què se segueix votant al PP sinó per què no es vota una alternativa. Hi ha tres explicacions. La primera és històrica, la classe hegemònica valenciana no era la seua classe dirigent. La democràcia i l‘estat autonòmic van començar a solucionar això, però va ser dirigit pels socialistes, amb els quals els empresaris es van sentir còmodes però mai els van identificar com “els seus”. La disfunció es corregeix amb el “pacte del pollastre”. El PP aconsegueix desplaçar als socialistes de la Generalitat. Els empreasris amb un govern més pròxim, reforcen al partit i a un govern de dretes que els compensa fen seus els interessos dels empresaris. Cal afegir a això que des de la televisió autonòmica, des de la influència en els mitjans locals, pels vincles amb organitzacions pròximes a l’església catòliques… es va forjant una visió de la realitat valenciana i dels interessos valencians a mida de les seus necessitats.
JA: I la història continua... La dreta continua instal•lada en aquest èxit.
JS: Defensen tres punts bàsics: primer, ells són uns magnífics gestors que li han donat la volta a la situació econòmica i social de la Comunitat; segon, els socialistes maltracten València, i tercer, totes les acusacions que se’ls fan son falses, fins i tot les judicials. La dreta valenciana contrueix una realitat favorable i acosegueix traslladar-la a través de la seua xàrcia social al conjunt dels ciutadans com la “visió” valenciana de les coses. No crec que els votants del PP en la Comunitat estiguen d’acord amb la corrupció. Sencillament és que no creuen que els seues siguen així. I si apareixen evidències molt evidents sempre hi haurà una conspiració dels adversaris als quals culpar. Fins que l’esquerra no entenga això i en trega les conclusions oportunes ens costarà trencar l’hegemonia de visió col.lectiva, quasi identificació, que ha aconseguit construir la dreta.
JA: Quina és la responsabilitat de l’esquerra en aquesta hegemonia de la dreta?JS: Alguna cosa ha d’estar fent mal l’esquerra. Mira el que ha passat amb l’AVE, el gran tòtem del compromís governamental segons la dreta. Doncs s’ha fet, i Zapatero ha estat en el viatge inaugural i l’alcaldessa [Rita Barberá] i el President [Francisco Camps] es sumen a l’acte com si eixe acte no estiguera desmentint tota la seua propaganada. I una part de l’esquerra es torna a tancar en el discurs contra l’AVE, contra el que la gran majoria dels valencians creu que és una cosa positiva, un signe de modernitat. En aquest terreny, l’anàlisi racional no cap.
JA: Les coses són el que sembla que són, això és el que no entén l’esquerra?JS: La política de l’esquerra està en la realitat social, le dades, les xifres, les evidències; en canvi la dreta ha fet un salt a la realitat construida, sentiments, prejudicis, eslogans i, al remat, resulta electoralment eficaç. Com vicepresident que he sigut del Consoerci de la Copa América sé bé qui ha pagat l’esdeveniment, l’ha pagat el govern d’Espanya, i qui l’ha capitalitzat, els governs autonòmic i municipal. Això ha estat així, en part perqué l’esquerra d’ací era molt reàcia a aquest tipus de grans actes molt ben valorats per la majoria de la ciutadania. Al final resulta que la gent estava més interessada en sentir-se “algú” al mon que en els seus problemes concrets, parle de la sanitat o l’educació. I quan arriba la crisi econòmica, tornen a aplicar els tres punts que deia abans... i la culpa és de Zapatero.
JA: Concretem, quina és la culpa del PSPV en tant que principal partit de l’oposició?
JS: Va més enllà de no haver sabut respondre als encerts de l’adversari. Hi ha hagut moltes “errades no forçades”. En els últims 12 anys, el PSPV ha ofert als votants fins a quatre candidats diferents i ha hagut de resoldre les seves divisions internes amb tres gestores i un Congrés anul•lat. No pareix la millor forma de que els votants t’otorgen la confiança. Quan la dinàmica interna consumeix totes les energies, no et pots dedicar a altres asumptes i els de fora, simpatitzants i ciutadans en general, t’abandonen.
JA: Quina és la solució per recuperar suport electoral?JS: No tinc la solució, ni crec que hi haja una vareta màgica. Però mentre els ciutadans noten que als dirigents del PSPV els preocupa més la batalla per la posició relativa interna que el servei a la ciutadania, serà difícil resoldre la situació. Cal deixar de mirar-se el melic, generositat interna, promoció dels millors i treball cap a fora, amb la ciutadania. Eixos serien els elemenst d’una recepta per superar la situació. Construir un teixit social alternatiu a la dreta és un primer pas necessari que només es pot donar a partir de lideratge sòlids i estabilitat orgànica continuada. Tot això i mirar al futur. L’esquerra guanya quan ofereix un projecte de futur creïble, convincent i atractiu per una majoria de ciutadans. Des de l’oposició, el PSPV ha d’aspirar a guanyar per mèrits propis abans que per demèrits dels adversaris.
JA: El PSPV ha de buscar els vots que li falten moderant el discurs, centrant-se, o amb uns plantejaments més clarament progressistes? Pel centre o per l’esquerra?
JS: Jo crec més en guanyar la credibilitat amb el treball quotidià amb la gent i no en obsessionar-se en posicionar el teu discurs en un esquema clàsic, discutible i discutit. Per fer creïble el teu projecte el primer que cal és que tú te’l cregues, sense obsessions de si és més moderat, més de dretes o més d’esquerres.
JA: Quan vas deixar el govern d’Espanya, Rodríguez Zapatero va apuntar a que podries assumir responsabilitats a nivell del País Valencià, quin va ser l’oferiment o petició de Rodríguez Zapatero?JS: Ell ja va dir públicament el que m’havia proposat en privat: explorar la possibilitat de ser el candidat socialista a la Generalitat valenciana. Tots els que em coneixien sabien de les meves reticències, fins i tot familiars, a fer política valenciana pero em parexia que si m’ho demanava el secretari general del meu partit no em podia negar.
JA: I no et vas negar. I vas fer l’exploració.JS: Vaig treballar per conèixer les possibilitats d’articular al meu voltant una candidatura guanyadora. Conexia les complexitats internes del PSPV i estava convençut que només es podia construir una alternativa al PP si, per damunt d’altres coses, jo era capaç de concitar una amplia majoria en torn del meu projecte. Com després s’ha vist mai vaig tenir altres interesos, ni altres aspiracions.
JA: Finalment vas justificar la teva renúncia a intentar liderar el PSPV dient que no havies sigut “capaç de moure les rovellades palanques internes del canvi”, a què et referies.JS: En els poc més de dos mesos que vaig ser “candidat in pectore”, em vaig recorrer tota la comunitat i em va cridar l’atenció com és de diferent el missatge dels militants de base o els votants i el dels dirigents comarcals o locals. Precisament un dirigent local em va profetitzar que anava a tenir-ho difícil perqué, em deia ell, a tu, coneixent-te, havent sigut ministre i venint amb el suport del President, se sap que vens a manar en el partit. I això significa dos coses: que els que manen deixaran de fer-ho i que, a més, hauran de fer-te cas. Massa. No et deixaran. Em referia a això, no vaig ser capaç d’aconseguir una majoria al voltant del meu projecte. I jo no estava per obrir tensions. Potser , senzillament, tenien raó els que pensaven que jo no era la persona adequada i es van esforçar, amb èxit, en fer descarrilar les meves opcions.
JA: Tant fort és l’aparell del PSPV?JS: Quan estàs en l’oposició tant de temps, l’aparell és molt més fort que quan goevrnes. Des de l’oposició, l’aparell és qui decideix qui va en les llistes, qui és assessor, qui ocupa els càrrecs. Per tant, té molt de poder. Per això és més important controlar el partit quan estàs en l’oposició que quan governes. Si la meva candidatura tenia algun sentit era acostar el moment de governar, no controlar l’aparell des de l’oposició. Per això volia unes complicitats que, al final, no vaig tindre. Jo estava disposat a encapçalar una opció amb possibilitats de guanyar, no una corrent del partit per aconseguir “quota” de poder orgànic.
JA: I aquesta lluita no mereix una sacrifici, un esforç de qui creu en ella?JS: No és problema de sacrifici persona. Alguns amics m’animaven a presentar-me a les primàries, convençuts de que les podia guanyar... però aquesta no era la meva idea del que tocava fer per poder presentar-se davant els ciutadans amb una opció atractiva amb aspiracions de guanyar.
JA: Còm es veu des de la cúpula del PSOE la situació del socialisme valencià?
JS: Des de “Madrid” no s’entén el que passa al PSPV des de fa més d’una dècada. I, la veritat, costa d’explicar. Recorde com em va impactar un comenatri que em va fer Zapatero la mateixa nit de la victòria electoral de 2004: “hem demostrat que podem guanyar les generals sense guanyar ni Madrid, ni València... Que en prenguen nota els companys”. Em pareix que durant els molts anys de govern en Espanya i en al Comunitat, els líders dels socialisme valencià van arribar a una espècie de pacte implicit...
JA: Et refereixes a Joan Lerma?
JS: Sí, Joan Lerma... una espècie de pacte implícit amb la direcció del PSOE, llavors en mans guerristes, que venia a ser: jo done suport a al direcció federal a canvi de que la direcció federal no entre en el “meu” territori. Ací es feien les coses al marge de la direcció federal sobre la qual, a canvi, renunciem a influir. Això canvia quan Císcar és nomenat secretari d’organització. En eixos moments turbulents per al PSPV, ell es converteix en la veu, els ulls i les orelles de la direcció federal, tot i que altres intentaven fer arribar un altra visió. Després, amb l’arribada de Zapatero, les distàncies s’incrementen. Només cal recordar que els dos candidats proposats per Blanco com poderós secretari d’organització, Ábalos, primer, i Puig, després, acaben perdent els congressos. En ambdues ocasions queden unes relacions fredes entre direccions.
JA: Qué és el lermisme?
JS: El “lermisme”, com diu Guerra del guerrisme, és una cosa que no existeix però que ha determinat i determina la vida del PSPV. L’ha determinat i la determina per la seva capcitat de fer però, sobretot, per la seva capacitat per impedir que altres facen. Com figura històrica, Lerma ja està en els llibres. Com presència actual, és molt més que un senador escollit per les Corts. La seva xàrcia de contactes e influència interna en el partit, amb capacitat per a nomenar i cesar càrrecs orgànics e institucionals és coneguda per tots, encara que que només es tracte de “amics que queden a a dinar”
JA: I un altra concepte que, com “lermisme”, sempre apareix en el PSPV, com una constant... la renovació. Parlar sempre de renovació és la prova de que mai hi ha renovació?
JS: Estic segur que l’actual secretari general creu que ha renovat el partit i, en gran mesura, és veritat. El problema és que cadascú ho enten com li convé. Per a mi, la renovació no és canviar a les persones sinó els estils, els procediments, el contingut i la concepció de la política. O considerem que el partit és un instrument per canviar la realitat social i no un fi en si mateix o no farem la renovació que cal per tornar a ser un referent guanyador davant els ciutadans. Renovar és canviar la percepció social del PSPV i per això cal fer canvis interns per això si no es remouen els obstacles interns, la renovació queda bloquejada.
JA: Parlem de l’esquerra, quina ha de ser l’actitud del PSPV respecte a la resta de l’esquerra valenciana?
JS: El PSPV no ha de demanar perdó per ser la principal força política i institucional de l’esquerra valenciana. Però tampoc pot oblidar que hi ha altres forces, que representen altres matiços i sectors. Això vol dir dos coses, més fàcils de dir que de fer: que no pot renunciar al seu programa per arribar a acords amb altres però que tampoc pot pensar en pactes imposant el seu programa. Acceptar la pluralitat de l’esquerra ha de ser compatible amb arribar a acords que respecten que el que uneix és més que el que separa. A vegades això passarà amb formacions d’esquerres i, front a altres problemes, pot ser que resulte més fàcil pactar amb el PP... Pense en una revisió de l’administració autonòmica , o una revisió de les polítiques educatives, o d’impuls empresarial...
JA: Et pareix possible l’aparició d’una no va força progressista que acabe sent l’alternativa al PP o, com a mínim, siga capaç de forçar els partits a renovar actituds, missatges, projectes i persones?
JS: És molt difícil assentar unes noves sigles amb opcions reals d’aconseguir suport suficient per a governar. Em costa pensar que en els pròxims anys, el canvi d’hegemonia política i cultural no vinga pel PSPV. Però tinc clar que aquest canvi no anirà en la direcció de tornar al passat sinó, més aviat, de renovar profundament el discurs i la pràctica d’esquerres. Si s’aspira a influir, a estar, a donar suport i a cobrir un espai... son diferents els que ho poden fer. Però si dels que es tracta és de governar el país, les opcions són les que són i no veig que canvien a mig termini. I a llarg, com deia Keynes, tots morts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada