JOAN ROMERO: "La dreta valenciana és tòxica"

Joan Romero (Albacete, 1953) és un socialdemòcrata que va ser secretari general del PSPV a finals dels 90 i que, amb la seva foto en els cartells electorals, va dimitir. Sí, dimitir. Ara porta 12 anys lluny de la política, té el peus al País Valencià i el cap a la seua càtedra de Geografia Humana i diu que de tornar, ni pensar-ho. Una llàstima. Amb la política valenciana en flames, Romero és com aquells enginyers de boscos que s'esforcen en tindre una visió global del desastre mentre a peu del sinistre els afectats el que esperen és l'arribada dels bombers. Romero va ser bomber i va acabar devorat pel foc de l'aparell del PSPV. Ara tot és analitzar el que passa a casa nostra en clau internacional. Li preguntes per Ruzafa i ell et contesta que l'OTAN. Diu que té la sensació de parlar de més però pareix que sempre s'estiga mossegant la llengua.



“Mai no m’he penedit d’haver dimitit”

“La socialdemocràcia hauria de fer un discurs més radical i més clar”

“Molts companys de la Universitat escapen del protagonisme perquè si critiques t’ataquen”

“L’objectiu fonamental de la socialdemocràcia valenciana hauria de ser construir un discurs creïble en el terreny de l’economia”

“El més raonable, si els socialistes tornen a perdre, seria deixar que el candidat que concorre ara ho poguera fer una o dos ocasions més”

JULIÀ ÁLVARO: Com s’explica aquesta hegemonia electoral de ferro que pareix tenir el PP al País Valencià tot i els problemes de gestió, divisió i corrupció que l’afecten?
JOAN ROMERO: Jo ho situaria en el marc de canvis culturals que s’estan donant més enllà de l’àmbit regional. Ho situaria en allò que alguns han anomenat contextos culturals postdemocràtics, o emergència del nihilisme polític, o del cinisme polític. Vull dir, hi ha moltes coses que es trenquen a finals dels 80 i començaments dels 90 i entre aquestes coses es trenquen uns determinats relats, unes determinades formes de comportament, formes ètiques, de la moral. Jo li done molta importància a això. En aquest context, quan el cinisme progressa, és més fàcil que determinades formes de fer siguen més tolerades. Ho situe ahí… i em serveix per explicar el que passa a València, a Múrcia, a altres llocs. Hi ha un gruix de l’electorat conservador que ho tolera. A més, a això s’afegeix una estratègia de màrqueting polític. Si un partit ha d’afrontar situacions delicades, per exemple de corrupció, molt evidents sempre busquen un cas de corrupció en l’adversari perquè avance la idea del cinisme polític, tots són iguals, tots som igual. I en aquest context, quan s’instal•la el “tots són iguals”, sempre guanya l’opció conservadora. L’electorat conservador és molt cohesionat i, en canvi, l’electorat progressista, quan el cinisme avança, se’n va més a l’abstenció.
JA: Com reaccionen a això que descrius els partits d’esquerres?
JR: Jo des de fa temps m’adone que les escales per analitzar el que està passant són fonamentals. A vegades cal treballar a escala europea, a vegades a escala espanyola, poques, i per a ben poc serveix l’escala regional. Aquest és un exemple. El gruix de l’esquerra europea està en fase de reestructuració. Si mirem com està ara la socialdemocràcia europea, veurem que falta un fil conductor. A més, s’està fent un esforç per trobar un nou relat adequat al nou context que res té a veure amb els temps en els quals la socialdemocràcia va assentar els seus pilars més sòlids. Tot ha canviat molt. En aquest sentit, l’esquerra valenciana, com l’espanyola, com l’europea, està en una fase d’intentar entendre els canvis que s’estan donant. És molt complex perquè la dreta ha sigut capaç de construir un relat de forma molt més senzilla. S’ha limitat a fer seues algunes coses de l’estat de benestar i ha incorporat gotes de populisme, xenofobia, patriotisme, tancament de fronteres… Jo li dic keynessianisme de dretes, la dreta ho té més senzill. Per això l’esquerra ho té més complicat.
JA: El cert és que a bona part de les comunitats autònomes espanyoles, l’esquerra governa o ha governat recentment, en canvi al País Valencià s’encadenen derrotes des de fa 16 anys. Algun fet diferenciador hi deu haver, o no?
JR: Sempre hi ha diferències que poden enriquir l’argumentació general. Si es miren les tendències, a Europa i Espanya, es veu que els partits conservadors es mantenen i si els ix alguna cosa és per l’extrema dreta. Atenció amb aquesta tendència. Segona cosa, la socialdemocracia té dificultats per mantenir aquest 35% i baixa fins el 25%. Baixa ja siga perquè per l’esquerra li apareixen els anomenats partits d’una sola qüestió, els verds, per exemple, com perquè l’electorat se li’n va directament a l’extrema dreta. En el cas d’Espanya es veu com els partits conservadors es consoliden en les grans ciutats; mentre que l’opció socialdemòcrata té més fidelitat només en les ciutats mitjanes. També està passant que hi ha una modificació en com els ciutadans s’ubiquen ideològicament i estan entre el 5, 5’5 i, fins i tot 6, tenint en compte que el 10 es extrema dreta i el 0, extrema esquerra.
JA: Ja, però l’explicació per al País Valencià, quina és?
JR: Jo crec que la nostra societat és més urbana i participa d’un conjunt de transformacions que l’acosten al que ha passat a Madrid o a Múrcia. Jo em fixe molt en aquestes dues comunitats. No em serveix Catalunya perquè són realitats diferents en el context espanyol. Catalunya i el País Basc són realitats nacionals, la resta, són regionals. Després es poden estudiar qüestions específiques i, segurament, a València i a Madrid, la socialdemocràcia ha de fer un esforç suplementari, seriós i assossegat per fer-se creïble davant sectors extensos de les capes mitjanes de la societat, davant els joves i davant els jubilats.
JA: S’està fent?
JR: Mentre la socialdemocràcia, a Espanya i a Europa, no recobre la legitimitat per explicar a la ciutadania que és capaç de proposar una política econòmica millor i més justa que les opcions conservadores, ho tindrà difícil per constituir-se com una opció de govern creïble.
JA: La socialdemocràcia valenciana és el PSPV?
JR: No n’hi ha una altra.
JA: Per fer arribar els seus missatges, per fer-se creïble, la socialdemocracia valenciana, és a dir, el PSPV, està prou relacionada, prou lligada, amb els moviments socials que li han de servir d’interlocutors?
JR: Contestar aquesta pregunta, ens portaria temps…
JA: En tenim…
JR: … Ens portaria temps…
JA: Doncs procura resumir, en la mesura que siga possible…
JR: No hem de viure d’imaginaris que han canviat… L’assumpte de la connexió amb sectors socials, la capacitat de connexió amb grups organitzats… això ha canviat molt. La política es fa d’un altra forma. La política passa pels mitjans, pel màrqueting... per altres llocs. Quan la dreta es consolida en un lloc, en el cas de València, m’has preguntat per València, la dreta articula un seguit de complicitats, fidelitats que van creant una xàrcia que és difícil de pegar-li la volta. La dreta valenciana té unes característiques que la fan peculiar; és una dreta que jo definiria com tòxica. Ho dic per la forma d’establir relacions amb determinats segments de la societat, és una espècie d’autoritarisme tou. Consolida unes fidelitats que són molt difícil de trencar… Entenc la teua pregunta però…
JA: Però sense connexió real amb la societat, el PSPV té alguna possibilitat d’avançar algun dia?
JR: Sí, es pot. És més s’avançarà. La teua mateixa pregunta serviria per a Andalusia o Castella-la Manxa. Des de l’arribada de la democràcia només han governat uns, els socialistes, i han consolidat uns conjunts de fidelitats, si li vols dir xàrcies clientelars ho accepte, que són difícils de revertir però hi ha un punt que una societat canvia. Parexia impossible només imaginar que a Andalusia els conservadors es podrien acostar als socialistes… Ara ja no és impensable. De manera que jo done certa importància a les connexions amb la societat però el que és realment important és elaborar discursos creïbles usant els mitjans que hui s’han d’utilitzar. Et diré una cosa, ara el túnel valencià no està en l’àmbit de la política, està en l’àmbit de l’economia. Per tant l’objectiu fonamental de la socialdemocràcia valenciana hauria de ser facilitar l’existència d’un teixit productiu competitiu, construir un discurs creïble en el terreny de l’economia… que és el que preocupa a la gent.

JA: La socialdemocràcia valenciana, el PSPV, està armant aquest discurs creïble?
JR: Jo m’he molestat a mirar el programa del PSPV i em pareix equilibrat. No sé qui l’ha fet però jo subscriuria el programa econòmic del PSPV. De tota manera, una cosa és tindre el programa i l’altra que siga percebut. La percepció és molt important. Per tant, aquest és el repte, com fer perquè el programa siga percebut per un ampli sector de la ciutadania. En això hauran de continuar treballant, siga des de l’oposició o des del govern.
JA: Si és des del govern serà que ja s’ha aconseguit fer-lo creïble…
JR: Sí, clar…
JA: En tot, per fer creïble el discurs econòmic o qualsevol altre, quina importància tenen les persones? El PSPV aprofita el seu capital humà?
JR: He de reconèixer que estic un poquet perplex perquè aquesta pregunta me l’he feta jo moltes vegades… No conec molt bé la candidatura socialista, conec el cap de llista però no molt més. En canvi, sí que sé que en la candidatura rival hi ha onze imputats…
JA: Jo no parlava de la llista del PP, es poden usar els mateixos criteris per analitzar la credibilitat d’una llista i l’altra?
JR: Espera, espera… El que em té perplex a mi és quins són els corrents de fons d’una societat que ni tan sols és sensible a aquest tipus de coses… Onze imputats…
JA: Igual són candidatures dirigides a electorats diferents, clienteles diferents?
JR: Les enquestes diuen que hi ha un segment central de la societat que no és client de ningú. El que em té perplex és el grau de fractura d’una societat que no és capaç de no atendre qüestions tant bàsiques. Estem parlant d’onze imputats, onze…
JA: Opines que ja que la dreta guanya les eleccions, el PSPV ha de decantar el seu discurs un poquet més cap a la dreta?
JR: Però això també serveix per a Anglaterra o Alemanya… Vull dir, la socialdemocràcia del que s’ha d’adonar és que la societat s’està fragmentant, es redueixen les classes mitjanes i s’amplia la base. En aquests context, pense que la socialdemocràcia hauria de fer un discurs més radical i més clar. Si no, si tu no expliques que no hi ha res irreversible, que la qüestió social no és del segle XIX, que la nova pobresa és del 2010, que un 20% de la societat s’està quedant en els marges… Si tu no construeixes un nou discurs més radical i més clar estàs perdut ja que per a discurs intermedi ja estan els conservadors. Això és fonamental i ja veus que l’escala regional no es rellevant en aquest processos.
JA: L’escala regional si que és rellevant per recordar el teu cas com a secretari general del PSPV, aquell intent de renovació que no va reeixir. Creus que és important per entendre el que ha passat després amb l’esquerra valenciana?
JR: No ho sé. Cadascú té la seua biografia, jo venia de la Universitat, i m’adonava fa14 anys dels canvis que venien… perquè els laboristes anglesos ja ho estaven estudiant. A mi em movia això. Tres coses: conformar un cos teòric adequat als canvis que s’estaven començant a donar, procurar transformar l’organització del partit per posar-lo al servei de la ciutadania i no a l’inrevés i contribuir a donar-li al PSOE, en el conjunt d’Espanya, un sentit més federal. Jo crec que tot això segueix obert, caldria continuar treballant amb els mateixos objectius que jo tenia fa 14 anys…
JA: Aquests anys s’han perdut?
JR: No, crec que cal seguir treballant…
JA: Aquell projecte teu es va frustrar per qüestions estrictament internes del PSPV, producte de tensions internes, divisions, famílies. Et sembla que aquella manera d’organitzar-se que va posar fi al teu projecte segueix vigent?
JR: Si et dic la veritat, no he seguit massa la vida interna del partit des d’aquell moment…
JA: Alguns noms es mantenen.
JR: Jo crec que alguns han canviat, hi ha hagut canvis…
JA: Canvis de noms o canvis en les formes de funcionar?
JR: Ho he seguit poc… Jo vaig prendre la decisió de dimitir i crec que vaig encertar…
JA: Mai no t’has penedit d’haver dimitit?
JR: No, no… Mai no m’he penedit d’haver dimitit. Jo vaig prendre dos decisions: tancar la porta i tancar-la per sempre i, precisament per això, no donar opinions sobre el funcionament del partit… I així ho he fet i pense seguir així molts anys més.


JA: Per què en la societat valenciana tenen tant poca presència social els intel•lectuals progressistes?
JR: No sé…
JA: En una de les entrevistes d’aquesta sèrie, un dels entrevistats em deia que els intel•lectuals valencians estan amagats en les seues càtedres. Et sents al•ludit?
JR: No, jo crec que parle massa. No em sent al•ludit per aquesta frase. Jo a vegades pense: “hauries de callar un poquet”. Dic el que vull, tinc moltes plataformes per a fer-ho… No tinc aquesta percepció.
JA: Els diaris valencians no van plens d’articles de destacats professors universitaris…
JR: El que vol escriure pot…
JA: Doncs és el que et deia, no volen.
JR: Viatjar ajuda a relativitzar, el que passa ací no és molt diferent del que passa en altres llocs. El que sí que és cert és que s’ha importat una forma de fer política, inventada pels republicans als Estats Units, que és la política de la polarització. Ja no es discuteix de política sinó que s’ataca les persones, se les desacredita. A mi això em pareix espantós. Doncs bé, eixa estratègia, la polarització, ací es deia la crispació, ha arribat a Espanya i en aquest context no ha d’estranyar que moltes persones que treballen en l’àmbit acadèmic facen passos arrere. No es discuteix d’opinions. Tu fas un article criticant el govern de torn i no et contesten amb arguments sinó que t’ataquen a tu… En aquests context molts companys d’universitat escapen del protagonisme ja que si critiques t’ataquen.
JA: Això és por… Cadascú posa el llindar on considera.
JR: La polarització és una estratègia devastadora. Primer, es carrega els ponts, les possibilitats d’acord, i segon, s’ha generat una forma de fer política que és desincentivadora, porta a no participar, a no implicar-se.
JA: Has parlat dels Estats Units, però allà Obama va ser capaç de saltar per damunt del terreny que li marcaven i va trobar una alternativa, i ara és el president Obama.
JR: Mira, la crisi del 2008 no és una crisi qualsevol, és una crisi molt profunda que portarà canvis importants. En aquest sentit, s’ha de saber construir un discurs de veritat alternatiu. Cal insistir, per una raó, jo pense que les opcions lliberals, conservadores, són pitjors i més injustes .
JA: Tu contemples la possibilitat que el relleu del PP al País valencià no siga el PSPV o, com a mínim, no siga fonamentalment el PSPV?
JR: A curt termini veig difícil que passe una cosa així, a mitjà termini, res està escrit. Em sembla que, donada la nostra pobra densitat social, els grans partits seguiran sent essencials durant un bon temps. Més avant pot ser que anem cap a models, sistemes de partits, menys concentrats, sense grans majories, amb més pactes. Això des de França cap amunt és habitual.
JA: Creus que l’alternativa al PP és el PSPV?
JR: Sí, jo crec que sí.
JA: En solitari?
JR: No ho sé… En solitari sembla difícil, tot hauria de passar per un pacte. Una cosa si que em pareix clara. Si el PP torna a guanyar, el pitjor que podria fer el PSPV és reprendre el que jo anomene el Mite de Sísif, tornar a començar, de nou tornar a començar. El més raonable, si es compleix el que diuen les enquestes i els socialistes tornen a perdre, seria deixar que el candidat que concorre ara ho poguera fer una o dos ocasions més. Tornar a començar seria una gran error. Es tracta de donar-li temps perquè la ciutadania puga percebre’l com una alternativa.

Fotos: Roberto Ortín.

CIPRIÀ CISCAR: “La renovació ha de formar part de la cultura d’un partit progressista”

Ciprià Císcar (Picanya, L’Horta, 1946) és molt perillós. Costa trobar algú més educat que ell, més disposat a facilitar-te les coses. No només no et posa cap dificultat per trobar un dia per a fer l’entrevista sinó que ell mateix és capaç de tocar-te per telèfon per proposar-te un lloc o una hora per a la cita. Císcar és molt atent. I també està sempre molt atent. Císcar no baixa mai la guàrdia, ni accepta entrar a disputar el partit (l’entrevista) en el terreny que tu li planteges. El seu discurs es basa en no agafar-se mai els dits. Contestar amb un sí o amb un no per Císcar és una heretgia, no s’ho pot permetre, va en contra de la seua religió. Ell sempre pensa la següent jugada. Si li fas una pregunta llarga estàs perdut i si li la fas curta, ell mateix es permet uns segons d’aproximació que li serveixen per trobar un camí per escapar. En l’entrevista que segueix falta una pregunta, la última, que se’m va ocórrer quan ja li havia dit que l’anterior era la última; li vaig plantejar la possibilitat de que la marca PSOE perjudicara als socialistes valencians i si es podria pensar en un PSPV fora del PSOE. La seua resposta va ser: “d’això en parlarem un altre dia”.

“En política res és etern i, més prompte o més tard, la dreta deixarà de governar”

“Tindre el 35% del vot és ser una força molt estimable”

“El lideratge polític consisteix en demostrar que es pot canviar l’estat d’ànim de la ciutadania”

“Fer política no és copiar al rival, ni seguir les enquestes”

“L’objectiu [del PSPV] no ha de ser concentrar tot el vot d’esquerres, crec que és legítim que l’esquerra siga plural”

JULIÀ ÁLVARO: Per què el PP valencià no paga en les urnes tots els problemes que l'envolten?

CIPRIÀ CISCAR: La primera qüestió per situar l'assumpte és que el PSPV va estar al front del govern autonòmic 12 anys, el període més creatiu de l'autonomia. Fer-ho tot partint de zero. És cert que ara el temps que van governar els socialistes ja no és el majoritari dins de tots els anys que portem d'autonomia. Ara bé, si ho comparem amb la resta d'Espanya, només en quatre autonomies ha governat més temps el Partit Socialista, que són Andalusia, Castella-La Manxa, Extremadura i Astúries. En Madrid han governat el mateix que en el cas valencià. La conclusió a la que vull arribar és que no és cert que la situació al País Valencià, a la Comunitat Valenciana, siga, com alguns diuen, una situació de domini de la dreta. En altres paraules, que no es pot afirmar que la Comunitat Valenciana és de dretes. La Comunitat Valenciana és molt semblant a altres llocs d'Espanya. En política res és etern i, més prompte o més tard, la dreta deixarà de governar.

JA: Clar, la qüestió és quan...

CC: Que és el que passa? Quan un veu les dades, ja no d'enquestes sinó de realitat electoral, és cert que la dreta està aglutinada en unes sigles que abarquen fins a l'extrema dreta. Això explica part dels seus èxits electorals mentre l'esquerra, i no defense que s'haja d’aglutinar, no ho està. Així ha sigut sempre. Siga com siga, la societat és plural i no es pot sostindre un caràcter hegemònic permanent de ningú.

JA: El PP porta 15 anys governant i les enquestes apunten que millorarà resultats.

CC: És cert que a la Comunitat Valenciana, el PP, malgrat que ensenye enquestes al seu favor, té més problemes dels que tenia abans. Es notarà més o menys, ara, demà, el dia de les eleccions o d'ací a un temps... però té un desgast, el propi desgast del govern, dels problemes, de la falta de projecció de futur. Quan els ciutadans donen la seua confiança a un partit és perquè confien en el que es pot fer cara al futur. Per tant, jo crec que cal fer l’esforç sempre de convèncer a la gent però ha de quedar clar que hi ha una força molt estimable, més del que molts pensen a vegades, que és l’oposició progressista en la Comunitat Valenciana. Tindre el 35% del vot és ser una força molt estimable.

JA: Concretem, què ha fet mal el PSPV aquest últims anys?

CC: És indubtable que quan es perden unes eleccions hi ha errors propis de qui les perd i encerts de qui guanya. Per a que es done un canvi polític s'han de donar, al meu entendre, diferents circumstàncies. Un canvi polític es produeix quan hi ha errors de qui governa, quan les circumstàncies generals afavoreixen l'alternativa política i quan l'alternativa política és visible i configura una esperança. Si es donen les tres circumstàncies hi ha canvi polític. A vegades si se'n donen dos, també; amb menys ja és difícil. Els dotze anys de governs socialistes van suposar un gran avanç de l'autonomia valenciana, la solució de problemes importants, es va encetar una política industrial important, una política cultural nova... Les realitzacions van ser importants. Però en l'any 95 les circumstàncies que abans esmentava es donaven. No parle només de la Comunitat Valenciana, parle de tot Espanya. El vot de la dreta es va anar aglutinant, en el cas valencià això va funcionar. Afegiré un altra cosa, en el cas valencià, un 35% del vot és una derrota perquè no es pot formar govern, en canvi, en el cas de Catalunya, el 38% de Convergència és considera un èxit...

JA: En Catalunya hi ha set partits i al País València, tres...

CC: El que vol dir això és que ací la dreta està completament aglutinada, que el vot socialista ha de ser més potent per a poder governar, ha de convèncer a més gent...

JA: I això com es fa? Per què després de quinze anys no s'ha aconseguit ni de lluny?

CC: Això és fa quan es donen les tres circumstàncies que he comentat abans: errors del que governa, una oposició que ofereix una alternativa creïble i que les circumstàncies ajuden.

JA: Parles d'alternativa creïble, per què no l'ha presentat el PSPV en tots aquests anys? O sí l'ha presentat?

CC: Jo diré el següent, jo crec que si s'ha intentat però no només és l'intent, que és un noble esforç, és també la capacitat de que la ciutadania visualitze l'alternativa i que se la puga convèncer. En estos anys s'han fet esforços però el que cal és que l'esforç siga major i que la visualització siga real. Per fer realitat esta visualització calen complicitats i si això s'aconsegueix no hi ha televisió ni res paregut que pare el canvi.

JA: El PSPV ha de buscar els vots que li falten pel centre o per l'esquerra?

CC: El PSPV és una força d'esquerres, progressista i que recull, com s'ha demostrat en Espanya, un ampli espectre que va des de l'esquerra al centre, una esquerra que aglutina els sectors progressistes de la societat, capes mes convençudes de l'esquerra i capes més moderades. Al final el canvi és decideix quan hi ha ambient de canvi o quan hi ha sectors, capes moderades, que canvien la seua decisió de vot. Per tant, l'objectiu no ha de ser concentrar tot el vot de l'esquerra, crec que és legítim que l'esquerra siga plural. El cas és demostrar que un és una opció creïble i convenient per a la societat.

JA: Consideres operatiu revisar una part del propi discurs i acostar-lo al partit que repetidament et derrota en les urnes?

CC: El lideratge polític consisteix en demostrar que es pot canviar l'estat d'ànim de la ciutadania. El programa electoral és indispensable i ha de ser sòlid però el fonamental és que la ciutadania note que qui vol governar té la capacitat per a canviar el seu estat d'ànim. Fer política no és copiar al rival, ni seguir les enquestes, fer política és convèncer a la ciutadania del que un creu que és el millor, defensar principis i valors. A vegades hi ha qüestions que poden ser compartides entre diferents forces polítiques, però el que és fonamental per una força política progressista és fer propostes que ajuden a millorar i canviar l'estat d'ànim de la ciutadania a partir de principis i valors que sigan coherents. Cal defendre els mateixos principis i valors però adaptar les propostes als temps. La capacitat política ve de la capacitat que es té per a canviar l'estat d'ànim de la gent, liderant, no simplement hui per ací i demà per allà o ara m'agafe a això perquè pareix que agrade...

JA: Parles de lideratges. Alarte és un bon líder per al PSPV?

CC: El primer que ha de tindre un líder és ambició legítima, ambició de país, de societat... Això més esforç i treball. Crec que Alarte té qualitats, te ambició... És una persona dedicada, de treball, esforç. Tot això és la base però el lideratge suposa també la capacitat d'assumir un risc amb encert. La persona que vol liderar ha de ser capaç de plantejar qüestions de risc i si el risc es veu acompanyat pel resultat és quan la confiança creix. Un líder no només ha de dir el que vol escoltar la gent, ha de dir allò que permeta convèncer a la gent del que en la seu opinió és el millor per a la societat.

JA: A Joan Ignasi Pla, què li va faltar?

CC: Quan no s'obtenen les coses és perquè ha faltat capacitat per canviar l'estat d'ànim. I torne a dir que el resultat de un 35% és molt, que amb un poquet més Convergència governa...

JA: Però allà hi ha set partits...

CC: Lògicament per això dic que la capacitat d'una força política amb capacitat de govern ha de fer l'esforç de convèncer a la majoria social en majoria electoral i política.

JA: I els dos anys de Joan Romero? Aquells primers anys després de la derrota electoral del 95?

CC: El cas dels socialistes en Espanya demostra que a vegades, després d'una derrota electoral, es necessari un trànsit i uns canvis per arribar a una nova victòria. A Espanya, es va perdre en el 96 per molt poquet, es va perdre per més en el 2000 però es va tornar a governar en el 2004. Van ser necessaris 8 anys. En el cas valencià, el que encara no s'ha produït és la capacitat de recuperació que sí es va donar en Espanya.

JA: Et preguntava pels anys de Romero com secretari general, per les tensions tan fortes que es van produir en aquell moment, per totes les tensions internes que es van donar i per tot el protagonisme del que se't acusava a tu en tant que desestabilitzador de la direcció que hi havia en eixe moment.

CC: Crec que va ser una etapa curta, que no ha definit res important... Al llarg d'este temps el PSPV ha millorat en molts aspectes, s'ha fet més transparent i té un nivell d'unitat molt normalitzat. Tot allò queda lluny. Per tant, ara s'està en condicions de competir políticament i es disposa d'elements per produir el canvi.

JA: Des de Romero, precisament, es parla de la renovació en el PSPV, canvien les direccions i els nous líders sempre arriben amb la promesa de renovació. Continua pendent la renovació en el PSPV?

CC: La renovació no té un tancament, és un terme que no s'ha d'emprar contra ningú. La renovació és un procés obert en el qual hi ha reflexió i noves respostes davant les circumstàncies canviants. Els canvis de persones han sigut sempre i seran sempre però la renovació ha de ser una forma de treball en els partits progressistes per no quedar mai estancat. La renovació ha de formar part de la cultura d'un partit progressista.

JA: Tu que ets un veterà del partit, en la cultura del PSPV quin pes i quin significat té el "lermisme"?

CC: A mi no m'agradaria emprar estos termes, tot i que han estat molt utilitzats... Un té la llibertat de no emprar-los. Durant 12 anys el PSPV va governar i ho va fer amb un resultat i un balanç social molt positiu... El problema no és eixe, el problema és que quan es perden eleccions ve la reflexió, els canvis, les noves alternatives i els nous líders. El PSPV ha fet eixe esforç i l'està fent...

JA: Relaciones el "lermisme" amb les dificultats de renovació?

CC: No, no. Podríem anar a qualsevol altra comunitat. Quan es guanya hi ha lideratges sòlids i pot establir el relleu el propi lideratge i quan es perd, el nou lideratge és troba a partir de les formes d'organització del partit.

JA: Et pareix suficient el nivell de relació entre el PSPV i els moviments socials del país?

CC: Les relacions amb els moviments socials són bàsics per a qualsevol força política que vullga governar i en el cas d'una força progressista encara més. Crec que el PSPV està fent un esforç de relació i presencia amb els moviments socials, el resultat ja l'anirem veient.

JA: Diries que Rafael Blasco és tan important com s'afirma per explicar les derrotes del socialisme valencià durant els últims anys?

CC: Jo crec que els èxits i les derrotes és una simplificació atribuir-los sols a una persona, per més que hi haja una persona que done la cara i es puga parlar més o menys d'ell. Les derrotes o els èxits són qüestions més col·lectives, de societat, d'equips... Les simplificacions poden interessar des d'un punt de vista mediàtic però a mi em pareix que això no és útil.

JA: L'esquerra valenciana, en general, i en concret el PSPV creus que aprofita el capital humà que té o podria tindre a la seua disposició?

CC: El PSPV ha tingut bon capital humà...

JA: No parle només de militants...

CC: Ara tenim el repte de renovar eixe capital humà... Jo sempre he dit que parlar de joves o majors és un error. La societat és intergeneracional. Una força política ha de buscar als més competents, el millor capital humà independentment de l'edat que cadascú tinga.

JA: Tu tens pensat jubilar-te de l'activitat política?

CC: Una cosa és jubilar-se de la política com una passió de vida, com un compromís, com exercici professional... d'ocupació. Home clar, en el sentit de l'ocupació pots, fins i tot, desitjar parar. Ara, és molt difícil, quan un ho ha viscut amb passió, jubilar-se de la idea d'eixe compromís o d'eixa passió...

JA: Però et planteges la possibilitat de retirar-te?

CC: Jo m'ho plantege quasi tot... però del que no vull parlar, no parle.

Fotos: Robert Ortín.

VICENT GARCÉS: "“Al PSPV la renovació ha resultat una reiteració del lermisme”

No és un personatge fàcil de catalogar Vicent Garcés (Llíria, Camp de Túria, 1946). De vegades parla com si estiguera enfadat amb el món; d’altres, com qui ha perdut la il•lusió i, d’altres, com si encara hi haguera temps per a qualsevol cosa. Ell n’ha fet moltes de coses, des de Xile a Estrasburg, des de participar en la revolució democràtica d’Allende a fer-se present en tots els congressos del PSPV. El seu nom és sinònim del corrent Esquerra Socialista. Sempre ix en tots els equilibris interns als quals tan aficionat és el seu partit i sempre sol quedar-se en segon o tercer pla, però sempre està. Sempre.



“[La dreta] ha aconseguit que la corrupció siga compresa com una habilitat per enriquir-se”

“Sobre els errors de l’esquerra sociològica i política s’ha instal•lat la majoria de la dreta”

“En els socialistes hi ha una certa resignació a ser oposició, es nota”

“¿On estan els intel•lectuals d’esquerres d’aquest país?”

“Calen les persones capaces d’aglutinar una nova il•lusió col•lectiva però de moment no estan”



JULIÀ ÁLVARO: Per què, tot i el cúmul de problemes que rodegen el PP, l’esquerra valenciana no avança electoralment?
VICENT GARCÉS: Són moltes coses. La dreta electoralment s’ha fet hegemònica al País Valencià. Va ser a partir de 1991 i 1995, després d’uns anys de governs de l’esquerra. L’esquerra es va anar debilitant per absència de determinades polítiques o per errors, un d’ells la corrupció. I sobre eixos errors de l’esquerra sociològica i política s’ha instal•lat la majoria de la dreta, i s’ha anat consolidant. Així la dreta s’instal•la en les institucions i guanya una palanca de poder polític i econòmic que, sumat al seu poder ideològic, social i mediàtic, li dóna encara més capacitat per a controlar l’espai públic valencià. A més això coincideix amb l’ofensiva mundial dels valors ideològics conservadors i econòmics neoliberals. Són les idees de l’individualisme i l’enriquiment ràpid, i en això la dreta es troba com peix en l’aigua.
JA: Parles de mancances i debilitats dels governs socialistes, pots concretar a què et refereixes?
VG: Dos anècdotes. Una de 1979. Estem fent el programa electoral del socialistes per a les municipals a València. Alguns intentem que aparega com a línia de treball a fer la lluita contra la corrupció, parlàvem de la corrupció heretada del franquisme, que estava en les institucions. No es va aconseguir. Deien que era “radicalitzar el programa” i no va entrar. La segona, als anys 90, quan al PSOE comencen els casos de corrupció, que van fer molt de mal. Recorde haver fet declaracions públiques dient que la direcció no havia de ser tèbia en la lluita contra la corrupció i que ens havíem relaxat molt en la persecució de la corrupció. Allò va ser llegit com que jo atacava el partit, la direcció no acceptava el combat amb la corrupció. Vull dir, que faltava decisió de fer una didàctica social. Això són mancances.
JA: Ara es parla molt de corrupció, però al PP sembla que no li passa factura.
VG: Han aconseguit que la corrupció siga compresa no com un fenomen a combatre sinó com una habilitat per enriquir-se, fins i tot per a ser imitada. I en aquest context la dreta es mou molt bé. Per tant això només es pot acabar judicialment però com que ací no hi ha massa operativitat judicial, la dreta sobreviu bé.
JA: I amb aquest panorama com actua el PSPV?
VG: Com que el Partit Socialista està creat des de les institucions, quan cau en l’oposició cau en una realitat que no coneix. És un partit dèbil orgànicament i també ideològicament. L’any 2000 hi ha un primer recanvi, Pla; ara, un segon, Alarte. El primer no va funcionar: sense quadres, sense dirigents clars, sense programes, sense complicitats socials... Ara Alarte suma un recanvi generacional que encara s’ha de veure si connecta.
JA: I tu veus possibilitats de connexió?
VG: Difícil perquè no és només generacional. El trencament generacional d’Alarte ha sigut en bona part un trencament artificial de la continuïtat, del teixit socialista i crec que això té mal resultat.
JA: No esperes, doncs, una pròxima recuperació electoral?
VG: Des de 1991 o des de 1995, les diferents cúpules socialistes, i de l’esquerra en general, han fracassat. Hem tingut un teixit de direcció dels partits de l’esquerra incapaç de llançar programes, incapaç de sumar, començant pels socialistes. Això són fets.
JA: El socialisme valencià està còmode en l’oposició?
VG: Jo voldria pensar que no és així però és cert que entre els socialistes hi ha una certa resignació a ser oposició, es nota. És com si s’haguera acceptat que la llei natural és que la dreta governe, que este país és de dretes, hi ha una certa claudicació intel•lectual. Falta connexió entre els que podrien… La Universitat… On estan els intel•lectuals d’esquerres d’aquest país. On estan els economistes que llancen propostes alternatives a les neolliberals, on estan els pensadors, on estan els historiadors, què han fet els sindicats….
JA: Has parlat dels anys de Pla i d’Alarte però t’has deixats els dos anys de Joan Romero com a secretari general. Romero va arribar amb el suport del teu grup, Esquerra Socialista, però després vau trencar…
VG: El que va passar en aquell moment ajuda a explicar tot el que ha vingut després. Allà coincidim tres sectors: un és el sector renovador de Romero; el segon, és de nova dinàmica política i també ambició personal, que era el de Toni Asunción, i el tercer Esquerra Socialista que és el que li dóna cohesió ideològica al moviment. Romero estava més per renovar les formes i les persones que no les polítiques. Però això va durar poc ja que Romero va caure en mans dels lermistes i dels ciscaristes. Ciprià [Císcar] i Lerma estaven en un costat i nosaltres en l’altre. Romero haguera guanyat si haguera enfortit el seu bloc però el va debilitar entregant-se als contraris. I després es passa a lideratges encara més entregats al lermisme.
JA: Què és el lermisme?
VG: El lermisme no s’ha d’entendre com una qüestió personal de Joan Lerma. Del que jo parle és d’una sociologia política amb la qual Lerma i la seua direcció van impregnar el PSPV durant tots els seues anys de lideratge, quasi vint anys. Són vint anys fundadors. Marquen el que ara vivim.
JA: Segueix present el lermisme?
VG: Clar. En el govern el lermisme és relativisme ideològic, debilitat organitzativa, cessió dels espais i quadres del partit a les institucions, control de les institucions al partit, desconfiar i creure enemic a qualsevol crític. Això és el lermisme.
JA: I quan es passa a l’oposició?
VG: Manca de dinàmica política, incapacitat de generar alternatives, manca de connexió amb la societat, manca de connexió amb l’esquerra intel•lectual, no connexió amb els moviments socials. Tot això és el lermisme en l’oposició. I més concretament, dins del partit, és l’aparició d’un potent aparell que copa les institucions públiques, que ho controla tot i que no permet que es puga obrir, ni que s’oxigene, ni que es faça porós. El perill és que s’acaba confonent els interessos com a direcció amb els interessos de la seua base social. S’entra en una confusió enorme que impedeix que hi haja una regeneració sana de quadres i l’estructura de direcció es converteix en un gueto de control. Per això, la generació de quadres polítics formats i capaços, al PSPV, ha sigut mínima, mínima.



JA: Has parlat de famílies, Esquerra Socialista ha sigut des de sempre una d’aquestes famílies, caracteritzada per la seua continuïtat, per ser minoritària i per ser una veu crítica, tu estàs content del vostre paper?
VG: Hem aconseguit coses, com ara la instauració de les primàries o el vot individual dels delegats en el congressos però no hem aconseguit crear una majoria interna. Hem plantejat sempre que cal una política per l’esquerra, també que no és cert que hi haja una sola política econòmica però no hem sigut capaços de ser majoritaris.
JA: Òbviament, dons, tu no ets dels que defensa que el PSPV ha de buscar els vots que li falten pel centre.
VG: El centre polític és una simplificació sociològica que ve de sistemes que no s’assemblen al nostre. El centre són els vots de les persones que no tenen una convicció política determinada, que poden orientar-se segons interessos conjunturals. Aquestes persones mai no s’orientaran cap el partit socialista si no crea una alternativa política clara que els anime a votar. Això és programa i persones. Quan el Partit Socialista tinga programa i persones, ens votaran.
JA: De cara al 2011 veus aquesta dinàmica en marxa?
VG: Això s’ha vist en Zapatero, en 2004 i en 2008. Ací no, ací no ho hem aconseguit mai. Ací no hem tingut encara una estructura interna i uns dirigents suficientment potents.
JA: El que ha sonat sempre, com una espècie de mantra, es la paraula renovació. En què s’ha concretat la renovació en el PSPV en els últims 15 anys?
VG: En res de bo. Renovació és una paraula que utilitza tot el món. En el nostre cas, després del lermisme, renovació significava noves formes, però no. Al PSPV la renovació ha resultat una reiteració del lermisme. S’usava com a etiqueta però no hi havia continguts. La renovació generacional és la senzilla, és una qüestió física, és biologia, però en termes polítics té la debilitat que feta com s’està fent no porta a cap lloc. I conste que ara Zapatero pareix que ja ha donat un pas arrere en la pròpia renovació generacional, potser això arribe ací d’ací a un parell d’anys. En resum, que renovació interpretada com voluntat de comprendre els canvis socials i interioritzar-los en l’organització i en els programes polítics és una cosa positiva però aquest no és el concepte que ha dominat.



JA: Has comentat que Zapatero ha tornat arrere en la renovació generacional, qui serà al País Valencià Rubalcaba?
VG: No està, no està. Pense que, en part, Asunción li està pegant voltes a aquest tema.
JA: Fins ara només hem parlat del PSPV, i més a l’esquerra?
VG: Ací tenim problemes singulars. Ací un projecte nacionalista valencià té dificultats fins i tot entès com un projecte autonomista. No aconseguim sumar les forces suficients per esborrar de l’escenari el “regionalismo bien entendido” i el blaverisme, que fan de barricada a la suma necessària de les forces de progrés. Després la llei electoral, el 5 per cent, que impedeix una representació real de les forces d’esquerres del país. I una altra cosa, el diàleg, la col•laboració, la suma de esforços entre les forces de progrés no és una pràctica habitual. No hi ha canals de col•laboració, no s’han creat en 30 anys. L’esquerra no ha sigut capaç de crear xàrcies per a plantar cara a l’hegemonia de la dreta
JA: Però pensar en un únic partit d’esquerres no és realista.
VG: No, no. Que no hi haja un únic partit d’esquerres és bo però el que sí hi hauria d’haver entre les diferents forces d’esquerres són comportaments de col•laboració i no de confrontació sistemàtica.
JA: Tu veus espai per a una nova força política al País Valencià?
VG: No. En el quadre actual una nova força política, amb la llei electoral vigent, no veig com podria alimentar-se i créixer. El que sí que veuria és que les forces polítiques existents buscaren mecanismes de col•laboració, un programa comú, incloses aliances electorals que feren créixer alguna cosa que seria plural i que coincidiria en objectius comuns bàsics: federalisme, programes econòmics alternatius als de la dreta…
JA: Però això no reclama una generositat política impensable en estos moments?
VG: Això és una exigència social que requereix convicció política i dirigents capaços d’entendre-la.
JA: I aquests dirigents…
VG: No estan, no estan. Aquesta és una de els desgràcies que tenim. No estan.
JA: No estan?
VG: No, perquè els processos socials no els crea un déu exterior que els il•lumina i els crea, no. Són a l’inrevés, naixen des de les realitats socials i econòmiques. Ací hi ha una necessitat real, econòmica i política de construir una alternativa a la dreta.
JA: Aquesta necessitat, que pot estar en la societat, o en determinats àmbits socials, està en els partits de l’esquerra valenciana?
VG: Esta exigència està fora dels partits però ha de ser expressada pels partits.
JA: Però l’exigència de què parles penetra en els partits?
VG: No, perquè els mecanismes d’articulació d’aquesta necessitat externa cap als partits no estan… Calen les persones capaces d’aglutinar una nova il•lusió col•lectiva, és imprescindibles trobar-les, però de moment no estan.

PERE MAYOR: "El Bloc ha hagut de fer acords electorals que li han destrossat la imatge"

Pere Mayor (Ontinyent, Vall d’Albaida, 1959) treballa en un edifici fantasma; té el despatx en un bloc de vivendes del centre de València que s’ha quedat buit després de l’incendi que va patir fa uns mesos. Mayor, un incombustible, treballant en un edifici incendiat; Mayor, el promotor del Bloc Nacionalista, inquilí d’un bloc que s’ha quedat sense ningú. Pere Mayor no deixa indiferent, ni ho pretén. El seu nom sona a un nacionalisme valencià repetidament fracassat en el seu camí cap a Les Corts. De tota manera, fins ara ningú més s’ha atrevit a concórrer a unes eleccions autonòmiques amb el nacionalisme per bandera i, per suposat, ningú ha tret més vots que ell.


“El major error dels socialistes ha sigut la seva voluntat de vedar la pluralitat que existeix en l’esquerra”

“Quan el producte que tu vens té una forta càrrega ideològica, tens un límit electoral, eixe és el cas del Bloc”

“Els socialistes sempre ha tingut un sentiment de que no trauen majoria absoluta per culpa nostra”

“Acció Cultural és un valencianisme cívic, que viu de la subvenció però que no es presenta a les eleccions”

“El sistema electoral valencià està posat amb dedicatòria per a nosaltres”

JULIÀ ÁLVARO : Tens una explicació per aquesta llarga hegemonia electoral del PP al País Valencià? Com pot ser que malgrat els problemes que els rodegen no només no perden força electoral sinó que pareix que en guanyen? PERE MAYOR : Hi ha diferents factors. El primer, que no hi ha en l’oposició un gran partit que siga creïble, no hi ha una alternativa creïble, això és evident. I el segon condicionant és que el votant de la dreta és molt més permissible que el votant de l’esquerra en els temes de corrupció. Tot i que la meua opinió que ja es notarà, que ja hi haurà un percentatge significatiu de gent del PP que s'hi abstindrà. Gent que diu ja n'hi ha prou. Ara, això serà suficient per a mobilitzar la resta de votants per capgirar la situació? No, hui per hui no és possible. JA: Alguna responsabilitat deuen tindre els diferents grups d’esquerres per a que això siga com tu ho descrius. PM: Hi ha un factor molt important. Des de fa dos anys i mig estem en una crisi profunda i sobre els socialistes valencians també recau una càrrega important, negativa, per la política econòmica erràtica i dubitativa que ha fet el govern central. El govern de la Generalitat es dedica a llançar un missatge que res té a vorer amb la realitat, allò de som els millors, som els més transparents… No sé a qui volen enganyar, quan l’atur es dispara, la Generalitat no paga, hi ha un caos important i no pinta massa bé cara al 2011. JA:  A les enquestes es veuen guanyadors… PM: Vull dir que no pinten massa bé la previsió de dades econòmiques… JA: T’entenc, t’entenc… PM: El que passa, jo crec, és que hi ha hagut un comportament estratègic de l’esquerra, i sobretot el Partit Socialista que és amb diferència el més gran, que s’ha equivocat en moltes coses. La principal, el major error dels socialistes, ha sigut la seva voluntat de vedar la pluralitat que existeix en l’esquerra. Els socialistes han jugat sempre a la carta de blanques o negres, que governe el PP o que governem nosaltres; si governa el PP que siga amb majoria absoluta i si governe jo, també amb absoluta. És jugar a tot o res, i pot ser res, i pot ser per moltes legislatures. JA: Quines són les possibilitats reals que li veu al PSPV per guanyar en solitari unes eleccions autonòmiques?  PM: Jo diria que, a dia de hui, això és impossible. El govern del PP és pot allargar i es pot allargar molt. No seria el primer lloc d’Europa on un partit arriba a governar 40 o 50 anys. JA: Si el PSPV està en una situació de bloqueig, per què això no es reflecteix en un creixement de les altres formacions situades en l’àmbit de l’esquerra valenciana?   PM: Bé… El paper del Bloc, de Compromís, d’Esquerra Unida, per bé que ho faces, té un segment reduït de la societat… Pot tindre un 7, un 8, un 10% però no pot arribar a les grans majories del 30 o 35%. Quan el producte que tu vens té una forta càrrega ideològica, tens un límit electoral, eixe és el cas del Bloc. No ens enganyem, els polítics reflecteixen la societat i el que està passant també és un reflex dels valors dominants de la societat. JA: L’esquerra valenciana dóna la batalla per perduda? No hi ha capacitat de reacció? No només des dels partits, sinó també des de més enllà d’aquests... PM: No oblides el sistema electoral, negociat per les dos grans forces polítiques, justament per impedir el creixement de les forces minoritàries. Si hagueren quallat les forces minoritàries, això seria un altra cosa. Fins i tot per a la dreta. Si s'haguera mantingut Unió Valenciana, el PP no haguera tingut les majories que ha tingut. És a dir, hi hauria un parlament més representatiu. El sistema electoral que funciona ací està pensat per anar a un bipartidisme, blanques o negres, rojos i blaus… És un miracle que les minories polítiques valencianes continuen existint, que es mantinguen… En el cas del Bloc sobretot pel municipalisme que és on té les seues arrels. En els municipis no s’ha pogut impedir perquè el sistema electoral suposa una major proporcionalitat. JA: Tal com estan les coses, en els sectors progressistes valencians no hi ha un cert malestar generalitzat… PM: I tant…Hi ha un desencís total…

JA: Però això no és reflecteix ni en presencies públiques estables i organitzades, ni en pressió sobre els partits d’esquerres. O sí? PM: No, no… És que hi ha una manca gran de credibilitat. A mi m’ha passat. Estar en una taula gran sopant, 25 persones, tots criticant el PP i quan fas recompte resulta que només tres anaven a votar… I quan preguntes, et contesten allò de que “tot és igual”, “no canviarà res”… Hi ha un gran desencís i poca credibilitat… Això també té a vore amb actuacions del Partit Socialista, que han estat molt equivocades. Hi ha hagut massa semblances polítiques entre el PP i els socialistes… Massa. JA: El desencís del qual parles, pot acabar traduint-se en alguna iniciativa social potent per l’esquerra, siga una nova formació amb pretensions electoral o no però de forta presencia ciutadana? PM: M’agradaria que fóra així però no ho crec. Crec que passa el contrari, gent molt preparada que s’allunya de la política, que no vol tindre una presència pública. El desprestigi de la política comporta això, fa que la gent qualificada se n'aparte. Hi ha un deteriorament i els partits no hi reaccionen. Caldria que el sistema fóra més participatiu i plural, aprofitar les noves tecnologies, llistes obertes… es poden fer moltes coses i no se n'està fent cap. Per què? Segurament perquè als dos grans ja els va bé com està… I s’ho van repartint. JA: Encara que un dels dos grans repetidament perd. PM: En el cas valencià sí, però si ho mires bé en l'àmbit de l'estat, va repartit. No oblides que el País Valencià no deixa de ser una part xicoteta que a ells no els preocupa massa. JA: L’esquerra valenciana aprofita el seu capital humà? PM: En general, no. Hi ha molta gent que podria aportar i s’ha apartat. Això és una evidència. La gent se n’aparta. Una de les grans debilitats de l’esquerra valenciana és que la gent se n’aparta. Passa en el cas del PSOE però també en el cas del Bloc… passa en general. Es nota, és molt evident. JA: Hi ha alguna via per revertir eixa situació? PM: Jo crec que els partits de l’esquerra haurien de fer una reflexió sobre què està passant en el sistema, la manca de participació… El sistema té forats, té mancances i cal plantejar coses noves… JA: Estes mancances de les que parles a qui perjudiquen? Afecten igual la dreta que l’esquerra? PM: No, jo crec que no. Perjudiquen més l’esquerra, clarament. La dreta vota de forma molt més mecànica, més obedient… Pels forats i les mancances que et deia s’escapen vots d’esquerres. JA: Ningú ho diria veient l’actitud dels diferents partits de l’esquerra, no? PM: Moltes vegades, en els partits es pensa més en clau interna que en clau externa… JA: Parles de tots els partits? PM: Home, sí… però sobretot dels grans partits perquè en els més menudets hi ha poca “tortà” a repartir, no? Per dir-ho clarament, en el Partit Socialista dona la sensació que pensen sempre més en clau interna que en clau externa. JA: Com és la relació dels socialistes amb la resta de partits de l’esquerra valenciana? PM: Amb el Bloc sempre ha sigut una relació d’amor i odi. És a dir, amor en el sentit que ens podem trobar en molts punts de coincidència en la política del dia a dia, i odi en el sentit de que els socialistes sempre ha tingut un sentiment que nosaltres no hauríem existir, que els fem nosa, que no trauen majoria absoluta per culpa nostra… JA: Si l’esquerra és plural, els pactes són imprescindibles i per pactar cal generositat. En l’esquerra valenciana hi ha generositat suficient per renunciar a qüestions particulars en pro d’un benefici comú superior? PM: No cal només generositat, cal intel·ligència. Seure al voltant d'una taula i parlar dels pròxims 10 o 15 anys. Mirar que es pot traure de l’agenda política, perquè són coses molt importants per a la nostra gent i el nostre país i que s’haurien d’abordar d’un altra manera… Ser capaços de fer abstracció de tota la resta i parlar del que importa. Jo això ho he intentat amb els socialistes i no ho he pogut aconseguir mai, mai. JA: Parlem del Bloc. Per què el Bloc en l'àmbit autonòmic no ha passat mai dels 115.000 vots? A què es deu tal estancament? PM: Hi ha diferents factors. El Bloc ha anat recollint tota la campanya d’anticatalanisme, tot s’ha descarregat sobre el Bloc. Existeix un valencianisme transversal que juga a això, que no té cap inconvenient a organitzar manifestacions per la llengua en companyia dels que en el Parlament voten en contra del requisit lingüístic. Hi ha un valencianisme de transversalitat que juga a la confusió. Segurament fa això perquè viu de la subvenció… JA: Parles d’Acció Cultural? PM: Sí, és clar, fonamental. Acció Cultural és un valencianisme cívic, social, que viu de la subvenció, però que no es presenta a les eleccions… JA: Però no s'hi pot comptar amb ells? Socialment tenen una representativitat important… PM: No, no és cert això. Mai han fet una manifestació amb més de 100.000 persones. El Bloc sí que ha tingut més de 100.000 votants… El que vull dir és que estos comportaments no ajuden a la clarificació de l’espai, més prompte al contrari. És claríssim. Hi havia una Mesa per la reivindicació del requisit lingüístic que és un tema fonamental per la recuperació del valencià i, quan es va votar al Parlament, el PP i el PSOE van votar conjuntament per carregar-se el requisit lingüístic, automàticament va desaparéixer la Mesa. Ja no hi he sentit ni una declaració més ni d’Acció Cultural, ni d’Eliseu Climent, ni de ningú… com si no haguera passat res. I ara dic jo: deu tindre a vore això amb les subvencions que han rebut o que rebran del Ministeri… Tot això configura un paquet que es pensa que tot és el mateix, el Bloc representa el catalanisme per una part de la societat, que es pensa que el moviment eixe cívic és el mateix que el polític i no és cert. Ara, que quede clara una cosa, eh? Tot el moviment cívic i social quedarà en bufes de “pato” si no es tradueix políticament. No perquè ho diga jo… No conec cap país del mon on una realitat nacional no tinga la seua referència política clara. JA: Què més ha fet mal el Bloc? PM: Supose que el Bloc ha hagut de fer una cosa que no l’ha beneficiat… Ha hagut de fer acords electorals que li han destrossat la imatge. Han sigut acords obligats per superar unes barreres electorals que no li permetien entrar en les institucions. Les coses hagueren anat d’una altra manera si l’any 83 la Unitat del Poble Valencià haguera pogut entrar al Parlament com li tocava i hi haguera pogut treballar… però la llei electoral, el 5% no ho ha permés. Ací s’ha parlat moltes vegades, han passat coses com que partits amb menys vots que el Bloc en la circumscripció de Castelló aconseguien diputats i tu no l’obtenies… És el sistema que els dos grans han volgut i que ara l’esquerra està pagant. JA: Un partit com el Bloc, que pacta amb Esquerra Unida al mateix temps que s’alegra del triomf electoral de Convergència en Catalunya, desorienta la gent, confon, costa de creure, no? PM: Sí, sí… Això juga sense cap dubte un paper complicat, pot confondre molta gent. La gent més informada políticament entén que fem el que fem perquè hem de buscar la manera de trencar eixa barrera que se’ns posa per estar a les institucions… Si, confon… Però això no passa per casualitat, el sistema electoral està posat amb tota la intenció, i per dir-ho clarament, el sistema electoral valencià està posat amb dedicatòria per a nosaltres. JA: Els vostres acords amb Esquerra Unida sempre han acabat malament. Esta última vegada, després de les autonòmiques del 2007, va ser un final tant accelerat com traumàtic. PM: Home, el primer en el 87 no va ser un trencament traumàtic i esta última vegada el trencament traumàtic ha sigut dins d’Esquerra Unida. El que passa és el Bloc ha hagut de prendre partit per una de les dos parts. JA: El cas és que, el que s’entén per "l’esquerra del PSPV", està dividida i pareix que la divisió va per a llarg, quan el que caldria seria sumar per treure-li el màxim rendiment a cada vot. PM: Jo a vegades —i em deien que era una boutade però potser no ho era tant— defensava que tots els partits que teníem problemes per superar el 5%, el Bloc, Esquerra Unida, Iniciativa, els Verds, fins i tot Unió Valenciana, hauríem d’anar en una mateixa llista per trencar el bipartidisme que volen els dos grans. El cas és que en política, a vegades cinc i cinc en són deu, altres en són tretze i altres en són set. Jo conec gent que només per anar amb Esquerra Unida no ens votava, i al revés. Això t’obliga a fer entendre a la gent que el sistema és el que és i que no ens podem arriscar perquè si no els grans ens acabaran expulsant de la política. Ja els agradaria a ells que els deixàrem sols, que no entràrem al Parlament, que ens retiràrem dels ajuntaments i que ens dedicàrem a fer cursos de valencià i a ballar les danses tradicionals. JA: Per acabar: si després de les eleccions de 2011 les Corts Valencianes passen a ser una cambra amb només dos partits, PP i PSPV, això quines conseqüències tindria?  PM: Seria negatiu per la política valenciana en general, negatiu per la ciutadania, negatiu pel parlament que no representaria el gruix de la societat. De tota manera, no crec que passe, entre altres coses perquè tinc la sensació que les eleccions de 2011 seran les de menys participació de la història de la política valenciana. El sistema s’està deteriorant tant que molta gent segurament no hi canviarà d’opció però no votarà. JA: Ja és curiós que l’esperança d’una cambra parlamentaria més plural passe per una menor participació electoral. PM: És clar, si els teus hi participen, si els que creuen en tu hi participen, pots eixir-ne beneficiat però pot ser a al revés… El votant de dreta és molt disciplinat, més obedient… Així que tampoc està clar. Fotos: Robert Ortín.

JORDI SEVILLA:"Des de Madrid no s'entén el que passa al PSPV des de fa una dècada"

La de Jordi Sevilla (València, l'Horta, 1956) és l'única de les 30 entrevistes de "El túnel valencià" que s'ha fet mitjançant un intercanvi de correus electrònics i un parell de converses telefòniques. Jordi Sevilla té l'ancora tirada a Madrid des de fa molts anys. Quan li vaig plantejar el projecte em va dir "m'interessa participar" i després ha contestat diligentment totes les meves perguntes i repreguntes. Tant d'escrit d'anada i tornada ha acabat fent l'entrevista més llarga del previst i, per això, he hagut de tallar d'ací i d'allà. Espere que no s'haja quedat fora la impressió que m'ha quedat a mi, que Sevilla és mira el PSPV com un cas perdut. La possibilitat d'implicar-se recorda l'actitud d'aquells estudiants que, tot i pensar que es saben la lliçó, estan pensant. "que el mestre no em cride a mi, que no em cride a mi..."




"El lermisme ha determinat i determina la vida del PSPV"


"La renovació no és canviar les persones sinó els estils"


"La capacitat [de Lerma] de nomenar i cessar càrrecs orgànics i institucionals és coneguda per tots"


"Es van esforçar amb èxit per fer descarrilar les meves opcions"


"El PSPV ha d'aspirar a guanyar per mèrits propis abans que per demerits dels adversaris"

JULIÀ ÁLVARO: Per què tot i els problemes de gestió, de corrupció i de divisió interna que té el PP no pareix que hi haja forma de que l’esquerra avance electoralment al País Valencià?

JORDI SEVILLA: En la política electoral que és fa ara es més important el vot de rebuig que aquell fonamentat en la convicció positiva. Per això, certament, la pregunta no és per què se segueix votant al PP sinó per què no es vota una alternativa. Hi ha tres explicacions. La primera és històrica, la classe hegemònica valenciana no era la seua classe dirigent. La democràcia i l‘estat autonòmic van començar a solucionar això, però va ser dirigit pels socialistes, amb els quals els empresaris es van sentir còmodes però mai els van identificar com “els seus”. La disfunció es corregeix amb el “pacte del pollastre”. El PP aconsegueix desplaçar als socialistes de la Generalitat. Els empreasris amb un govern més pròxim, reforcen al partit i a un govern de dretes que els compensa fen seus els interessos dels empresaris. Cal afegir a això que des de la televisió autonòmica, des de la influència en els mitjans locals, pels vincles amb organitzacions pròximes a l’església catòliques… es va forjant una visió de la realitat valenciana i dels interessos valencians a mida de les seus necessitats.
JA: I la història continua... La dreta continua instal•lada en aquest èxit.
JS: Defensen tres punts bàsics: primer, ells són uns magnífics gestors que li han donat la volta a la situació econòmica i social de la Comunitat; segon, els socialistes maltracten València, i tercer, totes les acusacions que se’ls fan son falses, fins i tot les judicials. La dreta valenciana contrueix una realitat favorable i acosegueix traslladar-la a través de la seua xàrcia social al conjunt dels ciutadans com la “visió” valenciana de les coses. No crec que els votants del PP en la Comunitat estiguen d’acord amb la corrupció. Sencillament és que no creuen que els seues siguen així. I si apareixen evidències molt evidents sempre hi haurà una conspiració dels adversaris als quals culpar. Fins que l’esquerra no entenga això i en trega les conclusions oportunes ens costarà trencar l’hegemonia de visió col.lectiva, quasi identificació, que ha aconseguit construir la dreta.
JA: Quina és la responsabilitat de l’esquerra en aquesta hegemonia de la dreta?JS: Alguna cosa ha d’estar fent mal l’esquerra. Mira el que ha passat amb l’AVE, el gran tòtem del compromís governamental segons la dreta. Doncs s’ha fet, i Zapatero ha estat en el viatge inaugural i l’alcaldessa [Rita Barberá] i el President [Francisco Camps] es sumen a l’acte com si eixe acte no estiguera desmentint tota la seua propaganada. I una part de l’esquerra es torna a tancar en el discurs contra l’AVE, contra el que la gran majoria dels valencians creu que és una cosa positiva, un signe de modernitat. En aquest terreny, l’anàlisi racional no cap.
JA: Les coses són el que sembla que són, això és el que no entén l’esquerra?JS: La política de l’esquerra està en la realitat social, le dades, les xifres, les evidències; en canvi la dreta ha fet un salt a la realitat construida, sentiments, prejudicis, eslogans i, al remat, resulta electoralment eficaç. Com vicepresident que he sigut del Consoerci de la Copa América sé bé qui ha pagat l’esdeveniment, l’ha pagat el govern d’Espanya, i qui l’ha capitalitzat, els governs autonòmic i municipal. Això ha estat així, en part perqué l’esquerra d’ací era molt reàcia a aquest tipus de grans actes molt ben valorats per la majoria de la ciutadania. Al final resulta que la gent estava més interessada en sentir-se “algú” al mon que en els seus problemes concrets, parle de la sanitat o l’educació. I quan arriba la crisi econòmica, tornen a aplicar els tres punts que deia abans... i la culpa és de Zapatero.
JA: Concretem, quina és la culpa del PSPV en tant que principal partit de l’oposició?
JS: Va més enllà de no haver sabut respondre als encerts de l’adversari. Hi ha hagut moltes “errades no forçades”. En els últims 12 anys, el PSPV ha ofert als votants fins a quatre candidats diferents i ha hagut de resoldre les seves divisions internes amb tres gestores i un Congrés anul•lat. No pareix la millor forma de que els votants t’otorgen la confiança. Quan la dinàmica interna consumeix totes les energies, no et pots dedicar a altres asumptes i els de fora, simpatitzants i ciutadans en general, t’abandonen.
JA: Quina és la solució per recuperar suport electoral?JS: No tinc la solució, ni crec que hi haja una vareta màgica. Però mentre els ciutadans noten que als dirigents del PSPV els preocupa més la batalla per la posició relativa interna que el servei a la ciutadania, serà difícil resoldre la situació. Cal deixar de mirar-se el melic, generositat interna, promoció dels millors i treball cap a fora, amb la ciutadania. Eixos serien els elemenst d’una recepta per superar la situació. Construir un teixit social alternatiu a la dreta és un primer pas necessari que només es pot donar a partir de lideratge sòlids i estabilitat orgànica continuada. Tot això i mirar al futur. L’esquerra guanya quan ofereix un projecte de futur creïble, convincent i atractiu per una majoria de ciutadans. Des de l’oposició, el PSPV ha d’aspirar a guanyar per mèrits propis abans que per demèrits dels adversaris.
JA: El PSPV ha de buscar els vots que li falten moderant el discurs, centrant-se, o amb uns plantejaments més clarament progressistes? Pel centre o per l’esquerra?
JS: Jo crec més en guanyar la credibilitat amb el treball quotidià amb la gent i no en obsessionar-se en posicionar el teu discurs en un esquema clàsic, discutible i discutit. Per fer creïble el teu projecte el primer que cal és que tú te’l cregues, sense obsessions de si és més moderat, més de dretes o més d’esquerres.
JA: Quan vas deixar el govern d’Espanya, Rodríguez Zapatero va apuntar a que podries assumir responsabilitats a nivell del País Valencià, quin va ser l’oferiment o petició de Rodríguez Zapatero?JS: Ell ja va dir públicament el que m’havia proposat en privat: explorar la possibilitat de ser el candidat socialista a la Generalitat valenciana. Tots els que em coneixien sabien de les meves reticències, fins i tot familiars, a fer política valenciana pero em parexia que si m’ho demanava el secretari general del meu partit no em podia negar.
JA: I no et vas negar. I vas fer l’exploració.JS: Vaig treballar per conèixer les possibilitats d’articular al meu voltant una candidatura guanyadora. Conexia les complexitats internes del PSPV i estava convençut que només es podia construir una alternativa al PP si, per damunt d’altres coses, jo era capaç de concitar una amplia majoria en torn del meu projecte. Com després s’ha vist mai vaig tenir altres interesos, ni altres aspiracions.
JA: Finalment vas justificar la teva renúncia a intentar liderar el PSPV dient que no havies sigut “capaç de moure les rovellades palanques internes del canvi”, a què et referies.JS: En els poc més de dos mesos que vaig ser “candidat in pectore”, em vaig recorrer tota la comunitat i em va cridar l’atenció com és de diferent el missatge dels militants de base o els votants i el dels dirigents comarcals o locals. Precisament un dirigent local em va profetitzar que anava a tenir-ho difícil perqué, em deia ell, a tu, coneixent-te, havent sigut ministre i venint amb el suport del President, se sap que vens a manar en el partit. I això significa dos coses: que els que manen deixaran de fer-ho i que, a més, hauran de fer-te cas. Massa. No et deixaran. Em referia a això, no vaig ser capaç d’aconseguir una majoria al voltant del meu projecte. I jo no estava per obrir tensions. Potser , senzillament, tenien raó els que pensaven que jo no era la persona adequada i es van esforçar, amb èxit, en fer descarrilar les meves opcions.
JA: Tant fort és l’aparell del PSPV?JS: Quan estàs en l’oposició tant de temps, l’aparell és molt més fort que quan goevrnes. Des de l’oposició, l’aparell és qui decideix qui va en les llistes, qui és assessor, qui ocupa els càrrecs. Per tant, té molt de poder. Per això és més important controlar el partit quan estàs en l’oposició que quan governes. Si la meva candidatura tenia algun sentit era acostar el moment de governar, no controlar l’aparell des de l’oposició. Per això volia unes complicitats que, al final, no vaig tindre. Jo estava disposat a encapçalar una opció amb possibilitats de guanyar, no una corrent del partit per aconseguir “quota” de poder orgànic.
JA: I aquesta lluita no mereix una sacrifici, un esforç de qui creu en ella?JS: No és problema de sacrifici persona. Alguns amics m’animaven a presentar-me a les primàries, convençuts de que les podia guanyar... però aquesta no era la meva idea del que tocava fer per poder presentar-se davant els ciutadans amb una opció atractiva amb aspiracions de guanyar.
JA: Còm es veu des de la cúpula del PSOE la situació del socialisme valencià?
JS: Des de “Madrid” no s’entén el que passa al PSPV des de fa més d’una dècada. I, la veritat, costa d’explicar. Recorde com em va impactar un comenatri que em va fer Zapatero la mateixa nit de la victòria electoral de 2004: “hem demostrat que podem guanyar les generals sense guanyar ni Madrid, ni València... Que en prenguen nota els companys”. Em pareix que durant els molts anys de govern en Espanya i en al Comunitat, els líders dels socialisme valencià van arribar a una espècie de pacte implicit...
JA: Et refereixes a Joan Lerma?
JS: Sí, Joan Lerma... una espècie de pacte implícit amb la direcció del PSOE, llavors en mans guerristes, que venia a ser: jo done suport a al direcció federal a canvi de que la direcció federal no entre en el “meu” territori. Ací es feien les coses al marge de la direcció federal sobre la qual, a canvi, renunciem a influir. Això canvia quan Císcar és nomenat secretari d’organització. En eixos moments turbulents per al PSPV, ell es converteix en la veu, els ulls i les orelles de la direcció federal, tot i que altres intentaven fer arribar un altra visió. Després, amb l’arribada de Zapatero, les distàncies s’incrementen. Només cal recordar que els dos candidats proposats per Blanco com poderós secretari d’organització, Ábalos, primer, i Puig, després, acaben perdent els congressos. En ambdues ocasions queden unes relacions fredes entre direccions.
JA: Qué és el lermisme?
JS: El “lermisme”, com diu Guerra del guerrisme, és una cosa que no existeix però que ha determinat i determina la vida del PSPV. L’ha determinat i la determina per la seva capcitat de fer però, sobretot, per la seva capacitat per impedir que altres facen. Com figura històrica, Lerma ja està en els llibres. Com presència actual, és molt més que un senador escollit per les Corts. La seva xàrcia de contactes e influència interna en el partit, amb capacitat per a nomenar i cesar càrrecs orgànics e institucionals és coneguda per tots, encara que que només es tracte de “amics que queden a a dinar”
JA: I un altra concepte que, com “lermisme”, sempre apareix en el PSPV, com una constant... la renovació. Parlar sempre de renovació és la prova de que mai hi ha renovació?
JS: Estic segur que l’actual secretari general creu que ha renovat el partit i, en gran mesura, és veritat. El problema és que cadascú ho enten com li convé. Per a mi, la renovació no és canviar a les persones sinó els estils, els procediments, el contingut i la concepció de la política. O considerem que el partit és un instrument per canviar la realitat social i no un fi en si mateix o no farem la renovació que cal per tornar a ser un referent guanyador davant els ciutadans. Renovar és canviar la percepció social del PSPV i per això cal fer canvis interns per això si no es remouen els obstacles interns, la renovació queda bloquejada.
JA: Parlem de l’esquerra, quina ha de ser l’actitud del PSPV respecte a la resta de l’esquerra valenciana?
JS: El PSPV no ha de demanar perdó per ser la principal força política i institucional de l’esquerra valenciana. Però tampoc pot oblidar que hi ha altres forces, que representen altres matiços i sectors. Això vol dir dos coses, més fàcils de dir que de fer: que no pot renunciar al seu programa per arribar a acords amb altres però que tampoc pot pensar en pactes imposant el seu programa. Acceptar la pluralitat de l’esquerra ha de ser compatible amb arribar a acords que respecten que el que uneix és més que el que separa. A vegades això passarà amb formacions d’esquerres i, front a altres problemes, pot ser que resulte més fàcil pactar amb el PP... Pense en una revisió de l’administració autonòmica , o una revisió de les polítiques educatives, o d’impuls empresarial...
JA: Et pareix possible l’aparició d’una no va força progressista que acabe sent l’alternativa al PP o, com a mínim, siga capaç de forçar els partits a renovar actituds, missatges, projectes i persones?
JS: És molt difícil assentar unes noves sigles amb opcions reals d’aconseguir suport suficient per a governar. Em costa pensar que en els pròxims anys, el canvi d’hegemonia política i cultural no vinga pel PSPV. Però tinc clar que aquest canvi no anirà en la direcció de tornar al passat sinó, més aviat, de renovar profundament el discurs i la pràctica d’esquerres. Si s’aspira a influir, a estar, a donar suport i a cobrir un espai... son diferents els que ho poden fer. Però si dels que es tracta és de governar el país, les opcions són les que són i no veig que canvien a mig termini. I a llarg, com deia Keynes, tots morts.