JOAN FRANCESC MIRA: "Hi ha una responsabilitat gran dels intel·lectuals progresistes que s'han desentès de la política"

Parlar ràpid, molt ràpid i molt concret. No sabria dir si és així perquè ja ha reflexionat sobre quasi tot i només li queda abocar-ne les conclusions o perquè el món li passa lent i el veu vindre. Reclama el que ofereix, intel·ligència al servei del compromís, i no assimila que moltes insignificances juntes pugan més que una bona anàlisi. Joan Francesc Mira (València, l’Horta, 1939) està en política des de sempre, des de la transició en les assemblees del socialisme nacionalista i últimament en les llistes electorals del Bloc. No es pot dir que siga profeta en la seva terra i la seva terra s’ho perd. Mentre parlem, asseguts en la cafeteria del Centre Octubre, em demana parar uns instants per alçar-se a saludar al centenari professor Josep Lluís Bausset, que acaba d’entrar i amb qui, quan jo el deixe en pau, farà tertúlia.


“La dreta te una visió del país superficial i folklòrica però els altres no tenen una visió alternativa”
“Existeixen moviments socials interessants [...] però estan contínuament bloquejats”
“Els socialistes no tenen un model propi i van a remolc de la dreta”
“Patim una espècia de gran resignació implícita”
“El PSOE encara no s’ha assabentat de que el Bloc hauria de ser el seu aliat natural per a una majoria alternativa”


JULIÀ ÁLVARO: Com s’explica que el Partit Popular, rodejat de problemes judicials i amb una gestió més que discutible, no només no experimente cap desgast electoral després de tants anys de govern al País Valencià sinó que les enquestes li auguren una millora en els seus resultats?
JOAN FRANCESC MIRA: En primer lloc, segurament, la societat valenciana no era allò que ens havíem imaginat fa 20 o 25 anys... republicana, lliberal, d’esquerres. Segurament hi havia un component molt més conservador del que pensàvem. Ací no hem tingut mai una dreta, allò que diríem, entre cometes, civilitzada, lliberal... Hem tingut una dreta bastant curta d’idees, pendent de les aparences, les floritures i l’autoexaltació absurda , amb un model de país arcaic, amb conceptes molt agraris, com a conceptes, eh? La realitat ha canviat però la imatge l’han mantinguda. A banda, la dreta en el govern no han sigut tan burros com podíem imaginar, han sigut més intel·ligents. S’han dedicat a projectar una imatge de país basada en aparences externes, en eslògans senzills i en buscar sempre un enemic de fora, siga el govern de Zapatero o els catalans, o els dos a l’hora i els ha anat bé. Els enemics estan fora i nosaltres som magnífics, més els grans esdeveniments... coses que donen una espècie de satisfacció superficial a un sector de la població que no s’ha acostumat a reflexionar, o no se’ls ha donat la possibilitat d’acostumar-se. Hi ha un decalatge entre la realitat i la percepció de la gent. Tenim indicadors pèssims en deute, en renda, en sanitat, en educació... però això no arriba a la gent...
JA. Alguna responsabilitat deuen tindre els partits d’esquerres en tot això, no?
JFM. L’esquerra absolutament majoritària, que és el PSOE, no ha sabut presentar una alternativa atractiva, una visió de país alternativa atractiva. Van governar durant molts anys però durant aquell temps no van fer res per canviar eixes actituds o mentalitats de fons arcaiques que et comentava. Van deixar el país bastant desarmat. Es va desmuntar, juntament amb la dreta, primer la UCD i després el PP, el projecte de país alternatiu al de la dreta de sempre. Era un model de país amb una imatge més moderna, més dinàmica, més tolerant, més progressista... i això va desaparéixer com a element d’aglutinació. Ho van desmuntar.
JA. I ara en l’oposició?
JFM. En l’oposició no han actuat. Han dedicat la major part del temps a les seues picabaralles internes, coses internes... Mira, el que era President de la Generalitat perd unes eleccions i immediatament se’n va. No es queda ací representant el seu model alternatiu al de la dreta, no. Se’n va. Pumba! Se’n va a un ministeri menor. Això és molt més seriós del que pareix... Els socialistes no tenen un model de país i la poca gent que la tenia, la que procedia de l’antic PSPV, està absolutament desactivada, se’n han anat a casa incapaços de suportar tanta mediocritat... i han passat a primera línia els pitjors, els que tenen la política com a modus vivendi... saben de baralles internes però no són capaços de presentar davant l’opinió pública un altra visió de país perquè no la tenen, no la tenen. Prova d’això és ara una cosa tan absurda com l’AVE a Madrid...
JA. Per què absurda?
JFM. Mira, el secretari general dels socialistes, el Sr. Alarte, en unes declaracions a la premsa, que jo he llegit, deia “el AVE que nos trae Zapatero y que traigo yo transformará la sociedad valenciana...” Això és absurd. És a dir, tu vas de pressa a Madrid i tornes i això transforma la societat valenciana... Això és la imatge de país que tenen, això és molt revelador, demostra la carència de model... La dreta té una visió superficial i folklòrica, basada en la falsedat... però els altres no tenen una visió alternativa.
JA. En el país hi ha gent que tinga eixa visió alternativa a la dreta que reclames?
JFM. Sí, molta...
JA. Però no arriben als partits? Ni ells, ni les seus idees?
JFM. Arriben fins on poden perquè se’ls ha privat de mitjans. No disposen de una televisió, ni d’una ràdio, no tenen una premsa... La poca premsa que no és pro-PP no projecta un model alternatiu... Hi ha coses. Per exemple, Escola Valenciana que mobilitza milers de persones tots els anys... Vol dir això que la societat no està morta, que hi ha una minoria molt activa... però els partits que podrien presentar una alternativa, parle del Bloc, de Compromís... no tenen com arribar a la gent.
JA. Dius que la societat no està morta...
JFM. No, no està morta... On hi ha un gruix ideològic o intel·lectual que no està controlat pel poder, les coses funcionen. Funcionen les Universitats, funciona un cert món intel·lectual, funciona la producció literària... tot això va en una direcció diferent a la línia de pensament majoritari de la dreta... Existeixen moviments socials interessants però... Mira, Escola Valenciana, que és el més extens, és potent però estan contínuament bloquejats... i després algunes altres iniciatives arranquen però els falta estructura i no es consoliden.





JA. I això com se soluciona?
JFM. És difícil... Jo no tinc una bola màgica. Sé el que faig jo, el que intente... Jo continue sent un militant actiu d’una manera de fer política valencianista, nacional i d’esquerres, més o menys d’esquerres, que és el Bloc. En este país hi ha hagut un bloqueig continu, des de la dreta a l’esquerra majoritària, a allò que políticament i ideològicament podria haver representat eixe model alternatiu de país... i sense un model alternatiu de país no hi ha res a fer.
JA. Has parlat de sectors amb pes intel·lectual, de l’existència de moviments socials valuosos però no sembla que tinguen articulació per arribar a les institucions polítiques.
JFM. Per arribar a les institucions polítiques necessites una força política i quant a forces polítiques n’hi ha una, que és majoritària, que governa; un altra que ha governat i que va deixar el territori com el va deixar i ara és incapaç de presentar un alternativa. Els socialistes només pensen en termes interns, que si Alarte, que si Pajín... Els socialistes no tenen un model propi i, per això, van a remolc de la dreta. Ara estan decidint si estan a favor o no que vinga Ferrari... No pot ser... I les forces minoritàries no tenen possibilitats perquè se’ls bloqueja, se’ls castiga... Fins i tot en la premsa suposadament progressista tot són tocadetes, picadetes...
JA. La veu dels intel·lectuals tampoc es pot dir que ressone amb força...
JFM. Una gran part del sector universitari, cultural intel·lectual.. han deixat de fer política. Quan arriben les eleccions algun d’ells es fa la foto amb el PSOE, i ja està. Hi ha una responsabilitat gran dels intel·lectuals progressistes que s’han desentés de la política.
JA. Què haurien de fer?
JFM. Qué haurien de fer?... Per exemple, participar en l’acció política i donar suport a forces pròpies del país que sí que tenen model de país.





JA. Quantes derrotes es necessiten perquè des d’algun àmbit de l’esquerra hi haja una reacció diferent a tot el que hem vist fins ara?
JFM. Ahhhh, això és una pregunta que no té resposta... De tota manera, jo no sóc optimista. No veig la manera... Si que veig la manera però no que hi haja desig en un sector important de la societat d’aplicar eixa capacitat d’alternativa ja que es tractaria de donar suport a forces polítiques que realment tenen un altra idea de país.
JA. On estan els lideratges que puguen facilitar eixe procés?
JFM. No és només de lideratge. És un qüestió que la molta gent valuosa que hi ha en el món universitari, cultural, en entitats cíviques pensen que sense una alternativa política no es pot fer res, que tot seguirà igual. Això no vindrà dels grans partits: Uns, els que governen, perquè ja estan bé com estan, i els altres perquè només estan en la cosa interna... Tot plegat suposa una sensació d’impotència, una degradació moral en el sentit que molta gent que hauria d’estar implicada, no ho està. Pense en la gent de la cultura, els intel·lectuals, que no hem sigut capaços d’articular cap tipus d’associació que projecte les necessitats del país...
JA. Valencians pel Canvi, que tu vas presidir, pretenia ser això.
JFM. Jo vaig impulsar això però la major part de la gent també participa d’esta espècie de passivitat... Patim una espècie de gran resignació implícita. Una resignació que afecta a l’esquerra en general i també a la que té un model alternatiu de país.
JA. Hi pot haver alternativa política sense el PSPV?
JFM. No, en absolut. Els que van intentar fer un altre tipus de Partit Socialista van ser anul·lats, o els han domesticat, o estan marginats.. Però així està el partit. Ells mateixos haurien de pensar que així no van enlloc, estan condemnats a estar sempre igual. Veient com estan els últims anys el PSOE, perquè a mi parlar del PSPV em sona a broma, veient el PSOE no imagine com poden canviar, perquè crec que no volen, no volen. El PSOE no canvia perquè no vol canviar. Hi ha una cosa molt important que són les idees, i d’això no en tenen. Ells estan en posa’m en la llista, posa a este, posa a aquell... però a les idees han renunciat. Tots això dels vestits... està bé, cal denunciar, però això no els donarà la victòria electoral. La gent espera una alternativa i ells no la donen perquè no la tenen.
JA. L’existència de tants focus de malestar com estan apareixent en la societat valenciana durant els últims anys creus que pot acabar concretant-se en alguna cosa?
JFM. El malestar queda com a malestar, no provoca l’actitud positiva de dir anem a organitzar alguna cosa, o anem a adherir-nos a alguna cosa de les que hi ha...
JA. I més a l’esquerra del PSPV, donats tots els dèficit que tu esmentes sobre el seu funcionament, per què no és consolida res potent? El Bloc, per exemple, en l’àmbit autonòmic no passa de tindre un paper testimonial.
JFM. Val el que t’he comentat abans, el Bloc, valga la irònica redundància, està bloquejat: no li dona suport ningú des de fora. Hi ha tot un grapat de col·lectius, entitats cíviques, del món universitari que no volen sumar-se a això... Preferixen estar esperant què passa amb el PSPV... No volen perquè això requereix compromís, participació, dedicar temps, esforços... Està bloquejat, com pots arribar a la gent si no ixes en els mitjans, en la premsa, en la televisió... Arriben on poden arribar... Per això on tenen contacte directe amb la gent, en els municipis, allà arriben però en els àmbits que necessites mitjans més generals, com que no es tenen... A més, el PSOE encara no s’ha adonat que el Bloc hauria de ser el seu aliat natural per a una majoria alternativa. El veuen com un competidor positiu i tracten de minimitzar-lo, posar-li bastons a les rodes. En lloc de pensar que si estos creixen a nosaltres ens interessa. No s’adonen que el PSOE sol no governarà mai, mai, en la vida... Com que són curts de mires, no veuen més enllà...
JA. No observes ni un fil de llum?
JFM. Sí, home... Ací hi ha una capacitat de resistència, minoritària, però resistència, molt gran... Hi ha un sector minoritari però significatiu de la societat que està ahí, resistint.
JA. I com pot anar més enllà de la resistència?
JFM. No ho sé. Torne a dir que jo estic molt decebut de tot eixe molt intel·lectual, acadèmic, que està passiu. L’única manera que passe alguna cosa és que esta gent done suport a unes determinades forces polítiques i fer-les créixer. No ho volen veure. Passen anys i anys i tot segueix igual. Sí, es queixen, protesten, fan tertúlies, fins i tot escriuen algun article però ahí estan, passius, com si res tinguera solució.
Fotos: Robert Ortín

VICENT SOLER: "L'autèntica renovació del PSPV passa per projectar-se cap a la societat valenciana amb un discurs propi"

El seu despatx de la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de València encara està esgitat de fulls de propaganda de la seua candidatura a rector, candidatura derrotada. Vicent Soler (Rocafort, l’Horta, 1951) no és partidari de fer sang però acaba banyant-se quasi sempre. Fins i tot quan parla en general, les seues generalitats porten noms i cognoms. Tendeix a buscar arrere en el temps l’explicació de moltes de les coses que li passen a l’esquerra valenciana i, més concretament, al seu partit, el PSPV. Com si tot fóra llegir i rellegir els clàssics, com si “la marmota” fóra l’animal de companyia del progressisme valencià. Quan acabem l’entrevista, passades ja les deu i mitja del matí, ens acompanya fins a l’ascensor perquè ell se’n va a fer-se un tallat, “és el ritual de cada dia”.


"Hi ha una incapacitat de l'oposició per fer arribar a la gent quin és l'autèntic govern que té"
"Crec que en estos moments al PSPV li falta un projecte polític"
"El lermisme és un lideratge orgànic més que ideològic"
"Lerma va posar tota l'energia en el govern i va afeblir el partit"
"Hi ha d'haver un tercer espai plural i progressista però que siga electoralment útil"

JULIÀ ÁLVARO: Tens una explicació pel fet que el govern autonòmic del PP, malgrat els diferents problemes i escàndols que el rodegen, sembla que no pateix el més mínim desgast electoral?
VICENT SOLER: No tinc una resposta, m’agradaria tindre-la però no la tinc. És veritat que hi ha una incapacitat de l’oposició per fer arribar a la gent quin és l’autèntic govern que té. Crec que en l’ànim dels electors no molt ideologitzats, no dic ja els que són molt de dretes, hi ha la sensació que hi ha hagut un bon govern, que tot això de la corrupció són temes més superficials, i que les coses han anat bé i que si ara van malament és per la crisi. És evident que esta imatge no és certa. Com a economista puc certificar que des del 1995 la renda per càpita ha baixat respecte a l’espanyola en 12 punts. Vol dir que les coses han anat pitjor que en la mitjana espanyola. Però clar, una cosa és la realitat i una altra el que la gent percep, i la gent quan va a votar vota segons la percepció que té.
JA: L’oposició al PP, quina responsabilitat té perquè les coses siguen com les descrius?
VS: Molta, molta. Cal un discurs alternatiu al del PP, un relat que no hi ha. Està molt bé lluitar contra la corrupció però això no pot significar l’únic eix del treball polític. En una primera fase, potser els grans líders n’haurien de parlar però després passar-ho a un expert en temes judicials i que els líders parlaren d’un relat alternatiu, una política alternativa. Explicar que un altre país és possible, una altra societat és possible. Una societat de llibertat, de pluralitat, de tolerància, de bona governança, d’estratègies de canvi productiu… Això, treballant, tot i els pocs mitjans de què es disposa, podria anar calant… però és un treball ciclopi. S’han de suplir la manca de mitjans, la manca d’una televisió d’una altra manera, amb imaginació, amb reiteració i contundència.
JA: Esta idea d’un altre país és possible, una altra manera de fer política, el PSPV l’ha portada fins i tot en eslògans impresos.
VS: Sí, però s’ha de concretar. Concretar en un relat que puga entendre la gent. No n’hi ha prou amb un eslògan, cal concretar.
JA: El PSPV, sol, pot fer realitat el canvi?
VS: Bé, l’aritmètica és l’aritmètica. Mentre la dreta estiga tot unida en el PP i l’esquerra, no, serà molt difícil. En això la dreta ho ha fet bé, ho hem vist ara a Catalunya. La dreta unida demonitza la seua alternativa que sempre ha de ser plural, sempre. I una segona cosa: tots som iguals, esta és la gran victòria de la dreta, tots som iguals. Per tant, tant se val que Camps es compre o no tres vestits o que hi haja milers de milions sense explicar on han anat a parar. Mentre la dreta siga capaç d’aguantar estos dos missatges ho té bastant bé.
JA: Que puga aguantar o no este discurs dependrà també del que tinga enfront. Què té ara enfront el PP valencià?
VS: Tres forces polítiques, la més important el Partit Socialista. El Partit Socialista, tot i les picabaralles internes dels últims anys, crec que continua sent l’alternativa més capacitada però tornem al que dèiem al principi: crec que en estos moments al PSPV li falta un discurs alternatiu, un projecte polític, el relat que es diu ara, la narració d’una alternativa concreta, didàctica, explicable. Sobretot, jo crec que ha faltat una cosa molt important: produir el propi discurs valencianista. No és possible que a estes altures de la pel·lícula l’únic partit valencianista, el que defensa els interessos valencians és el PP… Això la realitat ho desmenteix cada dia. Aspectes tan essencials com les caixes d’estalvi… Veus com a un tema menor com són huit restaurants de plataj li dediquen dies i dies i, en canvi, es deixa que les dos principals caixes valencianes se’n vagen. S’altera absolutament el que és la substància dels discurs de defensa del valencianisme. I no parlem de temes culturals i identitaris on és una vergonya el paper del PP, deixant que el temps vaja esborrant, eliminant la identitat valenciana… Per tant, l’esquerra en general i el Partit Socialista en particular, hauria de tindre un discurs paral·lel, alternatiu, una narració valencianista en clau de progrés. Demostrar que els interessos valencians estan per davant dels interessos del partit i jugar a llargues, construint el país de la tolerància, del progrés socials, vertebrat, orgullós de ser i multiplicar-se en la lògica de la europeisme i l’Espanya plural.





JA: Com és que al cap de tants anys este discurs no apareix? No deu ser per falta de temps. El PSPV fa quasi 20 anys que encadena derrotes electorals.
VS: És complicat. Les interioritats orgàniques són complexes. El Partit Socialista representa bé la societat valenciana. La societat valenciana té una història caracteritzada per la manca d’autoestima com a poble i això també està en el Partit Socialista on conviuen dos ànimes: una ànima valencianista i un ànima espanyolista. En este sentit, és possible que hi haja més valencianisme dins del Partit Socialista que dins de la societat valenciana… El cas és que hi ha estes dues ànimes, una més jacobina i una altra mes girondina, i les dos han conviscut i al llarg de tota la transició democràtica hi ha hagut moviments cap un cantó i cap l’altre, no? Però no s’ha aconseguit uns mínims de consens nacional sobre la política del partit i, a més, hi ha una gran tradició política de sucursalisme mental i això també s’ha notat.
JA: Els lideratges que ha tingut el PSPV, el que té ara, fan possible un discurs alternatiu, un relat potent i propi?
VS: És complicat parlar d’això, la majoria de líders que coneixem s’han fet després d’arribar al govern… per tant se’m fa difícil jutjar els lideratges del PSPV.
JA: Parlem de la renovació en el PSPV. Des de la pèrdua del poder en 1995, si no abans, es parla de renovació en el partit però hi ha noms que es mantenen inalterables i sempre que arriba un nou líder s’esmenta la renovació com si aquesta sempre estiguera pendent.
VS: Sí, òbviament, la paraula renovació és adient per aquells que volen canviar coses però en cada moment històric es vesteix d’una categoria política determinada. Crec que, com a mínim des del Congrés de Benicàssim de 1982, hi ha hagut en el partit una lluita ideològica legitima i molt interessant… És possible que últimament dins el PSPV haja perdut força el debat ideològic, també la societat ha canviat… De tota manera, l’autèntica renovació del Partit Socialista passa per projectar-se cap a la societat valenciana amb un discurs propi, clarament socialdemòcrata, clarament europeista i clarament valencianista.
JA: I un altra paraula clau sempre present quan es parla del PSPV, el lermisme. Tu podries explicar que és el lermisme?
VS: Bé, jo mai no he sigut qualificat de lermista i li tinc un gran afecte personal a Joan Lerma. Jo crec que Lerma va fer un paper importantíssim en la dècada dels 80 i primers dels 90 perquè va tindre un projecte de modernització del país, des del meu punt de vista amb menys atenció de la necessària. Per tant, Lerma és l’únic referent de govern dins el PSPV. Això va crear al seu voltant un grup de gent que es va identificar amb el projecte, molta gent. Ell, quan va deixar el govern, no va renunciar a liderar orgànicament el partit, cosa legítima ja que era molt jove. Dins el lermisme hi ha una certa diversitat ideològica perquè el lermisme és un lideratge orgànic més que no ideològic… I és el màxim que puc dir. En el Congrés de Benicàssim de 1982, que va guanyar Lerma i nosaltres vam perdre, ja vaig defendre que s’estava cultivant una cultura del traïdor, de les famílies… més enllà dels matisos ideològics i això ha passat bastant…
JA: Tant que es podria dir que ha continuat passant fins ara mateix, no?
VS: Una miqueta sí, i això és una cosa que a mi no m’agrada.
JA: Aquesta manera de fer les coses, ha facilitat l’elecció dels millors al capdavant del partit?
VS: Jo diria que els governs de Lerma eren bons, que eren bons equips…
JA: Jo no et preguntava això, em referia a les direccions orgàniques , al partit, no als governs.
VS: Crec que hi ha hagut, i pot ser un dels errors de Joan Lerma, la cosa d’haver posat tota l’energia en el govern, tota l’energia humana en el govern i va afeblir el partit. I clar, quan vam abandonar el govern, el partit no es podia fer càrrec de la immensitat de la tasca que hi havia per davant.
JA: Però, després, més de 15 anys no han servit per a compensar eixa debilitat.
VS: Bé… Hi ha hagut èpoques, jo no veig d’una manera uniforme els anys transcorreguts. Crec que hi ha hagut moments amb voluntat de muscular el partit…





JA: El moment del relleu de Joan Lerma al capdavant del partit, l’arribada de Joan Romero a la secretaria General, aquells dos anys de 1997 a 1999, són importants per entendre el que ha passat després?
VS: Sí, és un moment molt important. Jo, el Comitè Nacional on va dimitir, a les portes de les eleccions, el vaig viure en primera persona i encara el tinc gravat. Allà no es va deixar una laternativa que tenia dret a tirar avant el seu projecte, no el van deixar, va ser impossible.. La cosa orgànica va poder més que la cosa ideològica. Ací, com passa en la societat moltes vegades, hi ha massa impaciències. Quan tu discrepes del que governa no vols ni esperar a les pròximes eleccions, vols que passe alguna cosa abans i això no està bé… El que passa és que crec que hi ha gent que no sap perdre. Jo acabe de perdre unes eleccions a rector ací en la Universitat i no passa res, he tornat al meu despatx i ja està.
JA: Clar, el que passa és que hi ha qui no té un despatx a on tornar i per tant perdre un congrés o una elecció no només representa una derrota política sinó també la pèrdua del seu únic lloc de treball.
VS: Sí, de tota manera això és una qüestió a resoldre. És molt injust que per alguns posar-se en política siga un risc tan gran. No pot ser que només es puguen dedicar a la política els funcionaris o els rics. Jo, que sóc funcionari, sóc un privilegiat però he vist gent que als 50 anys s’han quedat en el carrer, sense ofici ni benefici, i haver de portar una família endavant, això és molt bèstia.
JA: Per contra, en el camp de l’esquerra, la defensa de posicions orgàniques com a simple garantia de mantindre un lloc de treball comporta un empobriment que dificulta, i molt, la victòria electoral i, per tant, la possibilitat de transformació social que pretén una formació progressista.
VS: Sí, sí , hi estic d’acord… És nefast i ha bloquejat moltes situacions de canvi perquè la gent tenia necessitat de lluitar com fóra per a mantindre un càrrec. De fet, a vegades sembla com si hi haguera gent que no té ganes de guanyar les eleccions perquè ja està bé on està…
JA: Parles en general o parles del PSPV?
VS: Parle en general… Ja està bé com està… menys complicacions, està en l’oposició… Té el sou assegurat i el que ha d’aconseguir és majories orgàniques en el partit per a mantindre el seu lloc i això és una pena per a la vida democràtica.
JA:El PSPV té la suficient conexió amb els moviments socials que li suposa a un partit d’esquerres
VS: No, en absolut. A mi em pareix que per a un partit d’esquerres això és fonamental. Treballar, sense supèrbia, amb els moviments socials i fer d’això la quotidianitat de la política. La política no és només fer campanya electoral cada quatre anys, és estar inserit en la societat. Jo he fet política municipal, quan era regidor, i anar a una associació de veïns i trobar-me que no s’havia anat mai a eixe barri. En este sentit, em pareix que la feina de Carmen Alborch és més que positiva, com s’ha estat als barris, amb els grups de ciutadans… El cas del Cabanyal ha sigut el moment en el qual el partit ha conformat un relat alternatiu i, a més, en positiu. No és el no, sinó el sí, l’oposició acompanyada d’alternatives visibles, clares. Treballant amb les associacions de base no hi ha possibilitat d’error; no només és que hi hauria un millor futur electoral sinó que és la pròpia naturalesa de la nostra tasca.
JA: Més a l’esquerra del PSPV, què trobes? Com ho trobes? fan millor la feina que els correspon que el Partit Socialista?
VS: Més a l’esquerra, hi ha dos grups: Esquerra Unida i Compromís. Jo no sé si això és així per conflictes personal o per què però em pareix que l’espectre no dóna per a tant, hi ha lloc per a una tercera opció però no per a més. L’esquerra és plural, i ja està bé, però ha de ser alguna cosa intel·ligent, el que no pot ser és plural i regalar a la dreta les eleccions. Per tant crec que hi ha d’haver un tercer espai plural, progressista però que siga útil electoralment, operatiu.
Fotos: Robert Ortín

ANTONI ASUNCIÓN: "No s'ha d'insultar als votants del PP perquè d'ahí s'han de traure els vots"

“Si el que li fa falta a la gent és que siguem més de dretes, hem de ser més de dretes”

“[Unitat de la llengua?] De banderetes ja n’hem tingut suficient”

“El PP, en estos moments, no té adversari enfront”

“L’element fonamental per a explicar la falta de renovació en el PSPV és Lerma”

“El PSPV-PSOE no pot ser una plataforma per a créixer perquè els que estan no volen que entre ningú més”



Ens rep al seu despatx que dona als Jardins del Túria, just en front del Museu Sant Pius V. Ens assentem en uns sofàs de pell negra, un davant de l’altre, amb una tauleta pel mig. Al costat d’Asunción està Dolors López, membre del Consell d’Administració de RTVV i la persona a través de la qual hem concertat la cita. Elegant, com un pinzell, Antoni Asunción (Manises, L’Horta, 1951) té un discurs tancat i no es deixa a si mateix ni opció per a dubtar. Pose la gravadora en marxa i, quan porta cinc minuts contestant, ens adonem que l’aparell no funciona. No passa res, tornem a començar, repetim, repeteix. Ni en eixe moment abandona el mig somriure que l’acompanya sempre i li dona un parar de qui està de tornada de la majoria de coses.


JULIÀ ÁLVARO. Quina explicació trobes a la manca desgast electoral que, a la vista de tots els resultats dels últims anys, les enquestes del últims mesos, té el PP al País Valencià?
ANTONI ASUNCIÓN: No… Jo crec que el PP en estos moments no té adversari enfront, la sensació és que no hi ha adversari perquè davant del PP no hi ha molta cosa. Intentaré matisar… Jo et podria preguntar a tu: del que diu el Partit Socialista, a tu, què t’agrada? Només una, cap?… Estem fent de fiscal, ens dediquem a acusar però el que representa l’alternativa no pot ser el fiscal, qui represente l’alternativa ha d’arrear quan interesse però estar a disposició de poder fer concessions quan toque… I sobretot no s’ha d’insultar mai els votant del Partit Popular perquè d’allí s’han de traure els vots per a guanyar. Si es limita a administrar el vot consolidat de l’esquerra, no n’hi ha prou, perquè la diferència és molt gran. Encara que vaja a votar tota l’esquerra cabrejada que es queda en casa no n’hi ha prou, has de tirar del que hui té el PP. Has de reconduir el teu discurs i eixamplar-lo, no deixar per l’esquerra però guanyar pel centre.
JA: Abastar-ho tot és impossible.
AA: Es tracta d’eixamplar el discurs… No perdre per l’esquerra però encara que per l’esquerra deixes alguna cosa, no passa res. Si per l’esquerra et repela vots Esquerra Unida, ja et val perquè per a la investidura t’acabaran donant suport. Negant el pacte saps que està ahí, per tant és per la dreta per on has d’obrir el ventall, has d’obrir, pel centre has d’obrir…
JA: Això vol dir, en resum, ser més de dretes?
AA: No, això vol dir no radicalitzar posicions. L’evolució normal de la democràcia és que els extrems es van despenjant. Entre la dreta i l’esquerra es configura un bloc ple de matisos però ni la dreta revoca les lleis aprovades per l’esquerra, ni a l’inrevés. A Espanya ja en tenim molts exemples, hi ha queixes, protestes, però res més. Això també es mostra de maduresa democràtica, al remat, maduresa política. Encara estem lluny de països com els Estats Units…
JA: Eixe és el model?
AA: Bo, els Estats Units són un exemple de país que no ha tingut trencament democràtic des del moment del seu naixement com a país i ja han ajustat mecanismes que ací encara són incipients. Parle dels instruments de la societat de participació. Ací els pilars fonamentals són els partits polítics, per més que els critiquem, però no s’ha descobert cap instrument millor. Ells el que han fet és procurar llevar-li el pes institucional, d’aparell, llevar-li el pes dels partits del segle XIX a Europa i deixar-los com a instrument de la societat que es pot manejar des de fora pels propis ciutadans. Aconsegueixen major implicació i participació de la ciutadania en el funcionament dels partits. Això em pareix que és molt interessant, si no es fa això els partits van per un costat i la gent per un altre.
JA: Has dit que enfront del PP no hi ha res, parles de discurs o de persones?
AA: És que el discurs el fan les persones. Si hi ha equips, hi ha empreses, hi ha partits. Tu pots tindre un discurs molt ben elaborat en un paper però si no eres capaç de fer-lo arribar a la gent no serveix per a res, és exactament igual que si no tingueres discurs.





JA: També has parlat de no radicalitzar les posicions, en què és radical hui el PSPV? En la seua denúncia de la corrupció és radical?
AA: En el tema de la corrupció el que jo dic és que el PSPV no pot ser solament fiscal, un partit no ha de suplantar el fiscal. Tu, com a partit, has de donar alternatives. Jo he vist de prop casos de corrupció. Jo vaig arribar a l’etapa final d’un govern [de Felipe González, en 1994] i em van agafar enmig d’aquella foguera i ser que la justícia és lenta però arriba. Ací pareix que no haja de passar res, que hi ha molta imputat i no passa res… però sí que passa, al final passa, perquè els del Ministeri de l’Interior anaren tots a presó. Per això és un tema que cal usar-lo adequadament, però no com a exclusiva aportació política del Partit Socialista, tu has d’explicar què penses fer, tot el que vols canviar.
JA: Més concretament, és radical demanar la dimissió de Camps?
AA: No, no, no vull dir això… De tota manera la dimissió o no de Camps és problema del PP, a qui més li interessa hui que Camps continue és al Sr. Alarte. Al PP, el que més li interessaria és canviar de cavall…
JA: Però tu demanaries la dimissió de Camps?
AA: Jo l’he demanada, durant les primàries, l’he demanada… El més normal seria que se’n anara i si el rehabiliten després que torne… Dit en confiança, per al PSPV, el millor és que es quede.
JA: Quan dius que el PSPV ha de disputar els vots de centre al PP, això suposa intentar temperar els missatges? Això suposa indefinició calculada per a no molestar ningú?
AA: No, això vol dir sobretot claredat. S’ha de saber que no estem contra els empresaris, i dir-ho. Explicar que el teixit empresarial és imprescindible. S’ha d’explicar que sense el sector privat no hi ha sector públic. Hem de dir que s’ha de crear riquesa per a poder repartir-la, per a poder gastar i, clar, gastar adequadament. Igual d’insolidari és no pagar els impostos que malgastar-los. I la gent ho entén. S’ha d’explicar que el fet que els bancs no donen crèdits posa en risc el futur de les empreses mitjanes i xicotetes i que, per tant, cal apuntalar estes empreses, si són viables, clar… Això és més de dretes? Doncs molt bé, si el que li fa falta a la gent és que siguem més de dretes, hem de ser més de dretes.
JA: Així les coses, l’esquerra valenciana, més concretament, el PSPV, hauria d’agafar banderes que fins ara eren les que utilitzava la dreta? Per exemple, els socialistes valencians s’han de sumar al discurs de “Zapatero ens discrimina”?
AA: Jo crec que això és un victimisme exagerat i que, a més, no és cert. Qualsevol persona mínimament informada veu que això no és cert, que és tot victimisme.
JA: Doncs hi ha prou consens social sobre que la discriminació existeix…
AA: Té poc sentit, però tu, partit socialista, has de saber desmuntar la farsa… És com això dels grans esdeveniments… L’esquerra el que ha de demanar és que les coses s’expliquen de forma clara. Mira, si ve una empresa ací i vol invertir i vol fer alguna cosa viable i que crea riquesa, vegem com els podem ajudar des de l’administració però qui fica els diners ha de ser l’empresa, no l’administració. Si el que vol l’empresa és que jo li pague, això no. Això ja ho vaig criticar jo el 99 en Terra Mítica i ja vaig dir de què anava a morir i va morir d’això… Així que ja està bé.
JA: Més coses, el transvasament de l’Ebre, què haurien de fer els socialistes?
AA: Mira… Ni sí, ni no, ni tot el contrari. De tota manera, és molt difícil que es faça. Ni Franco el va poder fer. El tema de l’aigua és molt irracional. La realitat és que fan falta els transvasament i també, les dessalinitzadora. És un conjunt de coses. A l’Albufera, per exemple, fa falta una estructura de drenatges perquè no es reblisca… Per tant, hi ha moltes coses a fer i no es pot dir ni no als transvasaments, ni no a les dessalinitzadores.
JA. Un altra qüestió que el PP trau com espantall quan ho considera oportú, mentre el PSPV passa de puntetes, la unitat de la llengua.
AA: Jo crec que això ja no és ni revisable, es tornar a caure en els debats de fa 30 anys. Jo aquest tema el deixaria com està, no el tocaria… De banderetes ja n’he tingut prou.





JA: La renovació. En el PSPV es parla de renovació des de fa 15 anys però sembla que sempre està pendent. Tu vas estar en aquell Moviment pel Canvi que va portar Joan Romero a la secretaria general del partit després de la derrota electoral de 1995.
AA: Jo el vaig encetar i vam pactar amb Joan Romero, que era el lermisme, una part del lermisme, perquè només així podíem fer real el canvi.
JA: Allò va ser un fracàs.
AA: Sí, perquè Romero va tindre tendència al seu espai natural i ens va marginar totalment de l’estructura del partit. Garcés i jo vam quedar malament en aquell congrés perquè la gent que ens havia donat suport va ser desplaçada de la direcció i es va configurar una àrea de Romero i lermista que excloïa la gent que aportàvem Garcés i jo.
JA: I des d’aquell moment…
AA: Des d’aquell moment, de renovació en renovació per a seguir igual que sempre… Ací a Lampedussa se li hauria de fer un monument.
JA: I en la llegenda del monument, quin text posaries per a explicar què ha passat?
AA: L’element fonamental per a explicar la falta de renovació en el PSPV és Lerma, el “savoir faire” de Lerma que controla les finances del partit des de fa 30 anys…
JA: Però en estos últims anys han canviat molts noms, moltes cares, l’edat del dirigents ha baixat considerablement.
AA: Sí, però els tics del PSPV són hui els mateixos que els de fa 30 anys. Quant a les minories, participació, democràcia interna… són principis que estan en les normes que ha de regir el funcionament del partit i, simplement, no es compleixen.
JA: I això com es trenca? Es pot trencar des de dins del partit?
AA: És difícil perquè en el PSPV s’estan fent purgues simplement contra aquells que no fan costat a la direcció. Això, fa 30 anys, no passava. Jo tenia a la germana de Lerma en la Diputació i mai no li havia fet pagar les diferències que podia tindre amb el seu germà… Mira, el gran problema és l’equip dirigent PSPV. En les empreses si hi ha un equip dirigent tot funciona. Ací el producte és bo i es ven, s’ha demostrat, i si no funciona és perquè l’equip no val res.
JA: L’organització, els òrgans de direcció més enllà de l’Executiva, estan plens de gent suficientment preparada i amb la suficient experiència per a detectar les mancances que denuncies i les seus veus no coincideixen amb el que tu planteges.
AA: No, perquè hi ha un pessebrisme que s’ho ha menjat tot. En estos moments, la lluita ideològica no existeix. La gent s’acosta al partit com qui va a la recerca d’un lloc de treball. Això és un gran problema.
JA: Però el partit no pot ser el culpable universal, després de 15 anys, com pot ser que la societat valenciana, la part més progressista que té al PSPV com a representant principal, no haja estat tampoc capaç d’espentar per a trencar aquest equilibri pervers que descrius?
AA: No deixen, com han a espentar? Tu espentaries una alternativa en la qual has de renunciar a drets fonamentals per a participar? Però si quan algú demana afiliar-se i veuen que tens un cert nivell te la retarden i no entres. Això és impossible. Tu has d’obrir el partit, no esperar que vinguen de fora. S’ha de fomentar la participació, qualsevol votant ha de poder fer sentir la seua veu, opinar.
JA: Creus que al País Valencià hi ha espai per a una nova força política?
AA: En este moment, no. En este moment jo no m’ho plantege, crec que s’ha d’exhaurir el que tenim. Jo vaig entrar en el Partit Socialista, després d’espigolar per altres llocs, perquè pensava que era l’instrument adequat per al canvi… i no he canviat d’opinió, fins ara, però no vol dir això que no canvie.
JA: L’esquerra valenciana aprofita bé el capital humà que té a la seua disposició?
AA: No, no. Hi ha molta gent que està per ahí, que no troba l’abric per a estar en una plataforma que aglutine, que servesca per a unir, no? Crec que en estos moments el PSPV-PSOE no pot ser això, no pot ser una plataforma per a créixer, perquè els que estan no volen que entre ningú més.
JA: Per acabar, quan mires a l’esquerra del PSPV, que et pareix el que veus?
AA: Ja t’ho he dit, crec que nosaltres no hem de mirar a l’esquerra. Jo no mire cap a l’esquerra, no hi ha res que m’interesse allà. No hi mire, no hi mire.
Fotos: Robert Ortín.

JOAN SIFRE: "S'hauria de donar un moviment ciutadà que exigira alternatives als representants polítics"

“Si l’esquerra considera que el País Valencià és naturalment d’esquerres està condemnada a no representar mai res”

“L’esquerra ha de recuperar les virtuts cíviques i estar present en els moviments socials”

“Estar parat a veure què diuen els tribunals és una mala espera”

“El Partit Socialista es caracteritza pel predomini de l’aparell i el distanciament de les bases”

“Els sindicats podrien fer de llevat de mobilització dels diferents moviments socials existents”


Habita un despatx xicotet, amb radiador elèctric inclòs, i ple de papers en la seu que CCOO té al costat mateix de la Diputació de València, institució de la qual és treballador en excedència. Joan Sifre (Alzira, Ribera Alta, 1949) és actualment responsable de la FEIS, la Fundació d’Estudis i Iniciatives Sociolaborals de CCOO del País Valencià, una cosa pareguda a l’arxiu històric de sindicat. Este home alt, prim i extremadament educat que ens rep és un llicenciat en Filosofia i Lletres que va treballar molt de temps en el sector de la construcció i va acabar de líder sindical, de secretari general del CCOO-PV. Realment Sifre té més aspecte de filòsof que de sindicalista. El seu to de veu, baix; el seu parlar, tranquil; el seu parar, seriós i la seua actitud de perpètua reflexió topen amb els discursos megàfon en mà i, no diguem ja, amb les càrregues policials. És més fàcil imaginar Joan Sifre beneint un escamot de la policia que enfrontant-se a ells. De tota manera, és qüestió de deixar-lo parlar per adonar-se que gasta puny de ferro amb guant de seda. Així que si fóra fidel al seu aspecte de capellà progressista igual estaríem davant d’un “capellà trabucaire”.


JULIÀ ÁLVARO: Com es pot explicar que l’hegemonia electoral del PP al País Valencià es mantinga inalterable, i les enquestes apunten que així seguirà, tot i els múltiples problemes que l’envolten?
JOAN SIFRE: Jo crec que la gent davant la política, sobretot davant de la política institucional, té uns plantejaments de mínims. Entenc que molta gent pensa que la política té una dimensió prou circumstancial en la seua vida, que les coses passen obeint a altres dinàmiques… I espera de la política uns mínims: que les coses estiguen estables, esdeveniment que puguen aportar-los novetats i satisfaccions… Però crec que la gent pensa que cadascú ha de resoldre’s els problemes principals de la seua vida, no veuen les coses importants lligades a la política institucional. Això fa que l’esperit crític siga baix. No hi ha opinió pública consolidada, el “demos”… Pot més la novetat, els escàndols, el que aporten els tertulians de torn que opinen de tot, que saben de tot… És una deformació d’esta societat postmoderna, en què els nivells d’ètica estan sota mínims. Tot plegat ha configurat una societat molt de masses, molt anònima, molt urbana…
JA: Una societat més conservadora?
JS: Més conservadora, més individualista, més cínica… Molt allunyada de consideracions col·lectives, no?
JA: Així les coses, no pareix que l’esquerra n’isca massa beneficiada.
JS: Jo entenc que si l’esquerra considera, com tantes vegades s’ha dit, que el País Valencià és naturalment d’esquerres està condemnada a no representar mai res. Ningú naturalment és d’esquerres, ni ningú naturalment lluita per la democràcia o per la igualtat… Això vol dir que cal una voluntat en el millor dels sentits. Una voluntat que costa de trobar en la nostra societat, no? Ni per una opinió pública consolidada, ni per uns valors que estan molt reconeguts… Tot això no existeix, així que la política queda reduïda a la participació electoral i poc més…
JA: Per tant…
JS: … o a la crítica de cafè que incideix poc en la realitat.
JA: Per tant, si no és una qüestió de majoria natural, com s’hauria d’articular l’esquerra per a ser alternativa electoral en algun moment.
JS: En primer lloc l’esquerra ha de recuperar els seus valors. No parle de valors platònics sinó d’allò que parlava Gonzalo Anaya, allò que deia que els valors no són el que importa, que el que importa són les virtuts cíviques que fan reals els valors. Per tant, l’esquerra ha de recuperar els valors entesos com virtuts cíviques, ha d’estar present en els moviments socials, fer més densa la xàrcia d’estructures de solidaritat, de reivindicació. Així és pot consolidar una determinada opinió que arrele, que es generalitze… Però això significa treball; no significa fer un eslògan bonic, ni estar obsessionat per si els tribunals ens donaran la raó o no. Estar parat a veure què diuen els tribunals quan els tribunals fan doctrina i cada vegada la doctrina està més contaminada dels valors ambients, doncs, és una mala espera.





JA: Quan parles de l’esquerra, parles del partit majoritari, del PSPV…
JS: Jo parle de l’esquerra com a moviment, no tant com a partits, ni com a institucions, ni com a representants electes… A més, un altra cosa que hauria d’existir en l’esquerra són els partits en tant que elements de dinamització política i social. Tinc la sensació que només existeixen els representants electes i ací es queda tot. Els representants electes han d’existir però servint com a catalitzadors dels valors que els grans grups han de fer seus a través de la participació. Parle de l’esquerra perquè pareix que en la dreta sí que moviment i partit van junts, defensant la família tradicional, el “dulce encanto de la burguesía”…
JA: Posem-li nom. El PSPV, en la condició de representant de més del 80 per cent de la força electoral de l’esquerra valenciana, alguna responsabilitat concreta ha de tindre en relació a la descripció que estàs fent.
JS: Sí, clar. La impressió que a mi em fa, tot i que no ho conec com per a jutjar, és que els socialistes, com a partit, com a organització que aglutina persones treballant per un projecte està sota mínims, sota mínims. El que predomina són els aparells… Aparells que no mouen res. Em fa la impressió que hi ha molta gent desencantada d’haver militat en determinades organitzacions polítiques en les quals no han trobat el caliu que necessita la intempèrie d’esta societat que és tan individualista i tan terrible per a qui vulga defensar projectes, idees, valors, no?
JA: Hi ha una opinió prou generalitzada sobre la llunyania del PSPV respecte dels moviments socials, altres forces de l’esquerra, però, Compromís o Esquerra Unida, si que són més pròximes i més visibles.
JS: Probablement el diagnòstic hauria de ser diferent. Esquerra Unida està en molts moviments, dona suport a moltes accions que fins i tot no han promogut ells com a força política… Possiblement el seu defecte siga que s’apunta a massa coses i això desvirtua la possibilitat de mobilitzar la seua gent, no diguem al seu electorat, perquè les convocatòries s’acumulen. Crec que el diagnòstic respecte del Partit Socialista és una altra cosa, em pareix a mi… El Partit Socialista es caracteritza pel predomini de l’aparell i, pense, pel distanciament de les bases. Podríem dir que Esquerra Unida peca de “movimentisme”, donar la sensació que es fan coses, i el Partit Socialista, una absència total en les grans qüestions.
JA: La possibilitat d’un tomb electoral al País Valencià, creus que pot ser protagonitzat en solitari pel PSPV o passa per un moviment unitari de majors dimensions?
JS: …És que jo, als aspectes de política institucional li tinc menys confiança perquè, al final, els partits són tots interclassistes. Particularment, és clar, el PSPV que es dirigeix a un electorat divers, ampli… Aleshores té més possibilitats electoral per a realitzar el canvi però, per a mi, representa menys els valors que jo entenc de l’esquerra i, per tant, representaria menys eixe tomb de què em preguntaves… I altres alternatives, francament no hi veig. S’hauria de donar, probablement, un moviment ciutadà, del “demos”, que exigira alternatives als representants polítics, que obligaren a la negociació, a presentar programes…
JA: I per quins camins? Com naix d’una societat com la valenciana un moviment així?
JS: Com ix?
JA: Sí, a partir de què?
JS: A partir de persones sensibles que puguen moure un estat d’opinió que puga anar creixent a través de la seua presència en els moviments socials, generant opinió, a través d’un treball lent que recupere la pèrdua de teixit social de l’esquerra, de densitat de l’esquerra. Ara hi ha molts moviments molt parcel·lats, amb molt poca força que s’hauria d’aconseguir que assoliren un major protagonisme ciutadà. Tots els “Salvem”, “Escola Valenciana”… són realitats vives, hi ha coses, no? El problema és aglutinar-ho tot i donar-li un sentit… Moltes vegades certa esquerra dificulta que tot això és puga concretar…
JA: Et refereixes a…
JS: Sobretot el Partit Socialista que està lluny dels moviments…
JA: Creus que en els mateixos moviments socials valencians hi ha consciència del protagonisme que poden tindre en un canvi polític al País Valencià?
JS: Tenen moltes visions parcials, jo no sé si la consciència d’un possible protagonisme va més enllà. De tota manera, quan hi ha tanta reivindicació, des de tants fronts diferents, tant de malestar improductiu que no acaba de canalitzar-se és evident que convé trobar la forma d’organitzar això.
JA: Hi ha molts malestars però desunits.
JS: Sí, molts malestars desunits i de difícil vertebració, probablement perquè això necessita una certa massa crítica per a donar-li solidesa.





JA: En este sentit, parlant de col·lectius, de grups organitzats més enllà dels partits, els més potents són els sindicats. Tu has estat un dirigent sindical del màxim nivell, et sembla que els sindicats podrien jugar un paper fonamental?
JS: Protagonisme sí, però no en el sentit de capitalitzar hegemònicament… Els sindicats, el que jo conec, Comissions Obreres, estaria disposada a aglutinar, a ajudar… Segur. Primer perquè per tradició Comissions té una dimensió sociopolítica; Comissions vol ser sindicat en les empreses però també en la societat i, per tant, sempre ha sigut sensible a plataformes i iniciatives d’este tipus. Vull dir, que en Comissions sí que veig una tradició d’implicar-se… Els sindicats podrien fer de llevat de mobilització dels diferents moviments socials existents. És més, podrien fer-ho i haurien de fer-ho. Crec que en UGT també hi ha molta capacitat per a poder assumir eixe paper. De tota manera, dit tot això, el protagonisme del moviment ciutadà no correspon als sindicats. Els sindicats són unes organitzacions de classe i la seua feina és dedicar-se a les relacions laborals al màxim… I això no està lluny de la situació general de l’esquerra. Hi ha sindicalistes, jo pense que ingenus, que diuen: “els resultats electorals no són cosa nostra”. Com que no? Si no hi ha determinats valors consolidats, amb expressió institucional, es perden, eixos valors es perden. Tot el que no es consolida es perd. Nosaltres hem de ser els primers preocupats per determinats valors perquè la gent treballadora, la gent precària, els immigrants, són les primeres víctimes de la pèrdua de valor de la societat.
JA: Què ha de passar perquè un moviment ciutadà com el que dibuixes es pose en marxa?
JS: Uf, això és complicat…
JA: Un nou retrocés de l’esquerra en les pròximes autonòmiques o, fins i tot, un bipartidisme en les Corts amb amplia majoria del PP podria precipitar novetats, podria provocar una reacció social diferent al que hem viscut fins ara?
JS: No ho sé, que les coses empitjoren no vol dir que la societat siga capaç de buscar nous camins. Allò de “cuanto peor mejor” a mi mai no m’ha semblat oportú, ni garantia de res. Aristòtil deia que on hi ha una cosa bona hi pot haver una cosa millor però, igualment, les coses roïnes també poden empitjorar… En tot cas, a mi sí que em pareix que alguna cosa nova s’hauria d’intentar, seria desitjable…
JA: Més enllà de que siga desitjable, creus que és possible?
JS: Home, jo crec que sí, que cal anar treballant en valors convergents… Això no vol dir que estiga a punt per a les properes eleccions però sí que s’hauria d’anar avançant… Plantejar-se que si volem eixir d’ací s’haurà de fer alguna cosa. Plantejar-ho així, fins i tot en el límit: no som res, estem sota zero, és possible construir alguna cosa? Doncs jo crec que sí. Si alguna cosa ha de ser l’esquerra ha de ser voluntat de canvi, per anar a una societat millor… Una altra cosa és qui pren la iniciativa, en nom de què…
JA: I un altra cosa és on queden els partits.
JS: Jo parle d’una reacció d’aquells que no volen les coses tal com estan, que s’organitzaria primàriament com a moviment social, amb una pluralitat de protagonismes al marge dels partits però no lluny dels partits, ni contra ells, sinó amb ànim de donar suport, de sumar treballs però d’un altra manera.

Fotos: Robert Ortín.

MANOLO ALCARAZ: “El PSPV per no perdre vots està disposat a perdre totes les eleccions”

“El PP té fàcil el discurs de “tots són iguals””
“En el PSPV estan obsessionats amb el centrisme”
“Els socialistes han expulsat gent de gran qualitat política i s’han omplert de gent mediocre”
“Al País Valencià no parlem en termes d’esquerra-dreta sinó de decència-indecència”
“Els moviments ciutadans han d’intervindre i trencar la polarització, trencar la lògica establerta”



Manuel Alcaraz (Alacant, l’Alacantí, 1958) és un activista, un professor universitari d’esquerres que després d’estar al Congrés dels Diputats i en el pont de comandament d’Esquerra Unida es va quedar, via Nova Esquerra, a les portes del PSOE. Hui dia continua en eixe terreny de ningú, o de tots. Quan passeges amb ell pel campus de la Universitat d’Alacant veus que és una espècie de repartidor cívic de compromisos, cites i feines. A un, li recorda la pròxima concentració reivindicativa; a l’altre, aquell manifest a mig redactar, i al tercer, la inauguració d’una exposició de fotografies imprescindibles. Tant ocupat està que ha esperat als 54 anys per a ser pare per primera vegada.


JULIÀ ÁLVARO. Corrupció, divisió interna i una gestió plena d’ombres, però el PP no pareix ressentir-se en les enquestes ni en els pronòstics electorals, com s’explica?
MANOLO ALCARAZ. El PP sí que pateix desgast electoral, la baixada de Camps és forta. El que passa és que no hi ha transferència de vots cap el PSOE, que, a més, té desgast per la seua baixada en l’Estat. També està la incapacitat d’Esquerra i Compromís d’anar junts... Però anant a una anàlisi més qualitativa, crec que la corrupció passa factura però ha de passar més temps, o imatges més fortes, com ara gent en la presó... El PSPV ara ho denuncia, i ho fa bé, però no ha fet pedagogia d’un model econòmic diferent al del PP perquè al cap i a la fi el Partit Socialista ha estat encantat amb aquest model de desenvolupament.. En eixes condicions, el PP té fàcil el discurs de “tots són iguals” i, per tant, la transferència de vot és difícil. Després la divisió... Això és evident per als més informats però no crec que arribe a la ciutadania. S’han refet bé dels seus problemes interns, molt bé... Crec que els socialistes tenen, en aquest sentit, pitjor imatge. I en Esquerra Unida les diferències arriben als tribunals...
JA. Al remat, la dreta fa millor la seua faena?
MA. La dreta, per als seus interessos, ho fa de meravella i, en canvi, l’esquerra ho fa malament, molt malament. No oblidem, de tota manera, que l’esquerra ho està passant malament a tot arreu.
JA. Però a Espanya, l’esquerra governa o ha governat recentment en moltes autonomies.
MA. Bé... Mira Madrid. Cal retornar a fer anàlisi política. Hi ha aquell discurs... que agrada molt als socialistes, el feia Alarte, ara pareix que està oblidat, aquell discurs de “centrar el partit”. És un error. És cert que els socialistes governen en molts llocs però en la majoria és gràcies a pactes. La dreta és la dreta i, ací, l’esquerra són les esquerres. I això és bo però ací mai no s’ha fet una estratègia d’obertura a les altres esquerres, mai no s’ha fet el discurs d’articular una pulsió de canvi. Al contrari.
JA. L’última derrota socialista en les autonòmiques del 2007 es va analitzar, des de la cúpula del mateix PSPV, com a producte d’una excessiva proximitat amb els grups a la seua esquerra.
MA. Estan obsessionats amb el centrisme però si tu vas a la dreta, deixes al PP la possibilitat de situar-te. Com més a la dreta van ells, més a la dreta vas tu. El problema del Partit Socialista és que no fa contrast i està aïllat. No generen sentiment de complicitat, ni en els sindicats, ni en els moviments cívics, ni entre els que creen opinió als diaris...
JA. I qui té la culpa d’això?
MA. La culpa... A mi no m’agrada parlar de culpa...
JA. La responsabilitat.
MA. És una responsabilitat compartida. Estos 20 anys de derrotes dels socialistes han funcionat com una centrifugadora. Els socialistes han expulsat gent de gran qualitat política i s’ha omplert de gent mediocre.
JA. I on està la gent valuosa de l’esquerra valenciana, la que podria exercir un lideratge social?
MA. Jo et puc parlar la meua experiència personal. Com a president de la PIC (Plataforma d’Iniciatives Ciutadanes, entitat cívica nascuda a Alacant) he tingut bona relació amb una part del Partit Socialista i molt dolenta amb un altra part. A vegades ens ataquen més des del Partit Socialista que des de el Partit Popular. Per què? Perquè som una anormalitat, exercim sense demanar permís a ningú un cert lideratge social. No podem ni comparar-nos, ni volem, amb el Partit Socialista però quan algú es mou et diuen que el que has de fer és demanar el vot al Partit Socialista, demanar el vot, no afiliar-te, no siga que li lleves el lloc a algú. Declaren que a Alacant tenen 1.100 afiliats, i serà veritat, però on estan? On estan en la ciutat? Tu mires i en el sindicalisme no hi són, en els moviments cívics, en els veïnals… home algú, però molt poquet, molt poquet. Fent, diguem-ne, reflexió cultural, ideològica, escrivint articles… tampoc. Només els preocupa dir que el PP són molt dolents, i jo sóc millor… Eixe discurs… Bé, ja ho sabem…
JA. No és suficient?
MA. Mira, la corrupció: el PSOE ha trobat a Ángel Luna, un gran parlamentari, que totes les setmanes planteja el tema davant el Partit Popular, però, quines iniciatives ha presentat el PSOE contra la corrupció al País Valencià fora de les Corts? Jo no en conec cap…
JA. Els socialistes juguen a que el PP perda les eleccions, més que a guanyar-les ells?
MA. Sí, crec que això està molt incrustat en el imaginari de la direcció socialista.
JA. Però això no sembla que vaja a passar, no?
MA. No, no.
JA. Passen els anys i les diferències en vots no s’escurcen. El PSPV té hui menys vots que els que va tindre en les eleccions autonòmiques de 1983.
MA. D’ací a les eleccions sóc molt escèptic. O els jutges s’afanyen molt, cosa que no crec, i d’ací a les eleccions hi ha no sé quants càrrecs del PP en la presó, que no passarà… Per tant ho tenen malament.
JA. Quin és el discurs de l’esquerra valenciana?
MA. No es fa un discurs d’explicar el que passa ací i el que es podria fer, no s’explica que la crisi ací és major que la mitjana estatal, no s’explica què poden fer els ajuntaments. Jo no conec cap iniciativa política del PSOE en els ajuntaments de la Comunitat Valenciana davant la crisi. En l’últim dinar que va organitzar Valencians pel Canvi vaig fer una pregunta. Vaig dir, faig una pregunta als que no sou polítics, perquè allà estaven Mònica Oltra i Carmen Alborch, una pregunta: podeu dir-me tres iniciatives que haja presentat l’oposició en les Corts Valencianes, o en els ajuntament, o en les diputacions en tota la legislatura… i ningú no va ser capaç de dir-me’n ni una.



JA. Sense el PSPV hi ha alguna possibilitat de canvi?
MA. No, no, no. El canvi l’han de protagonitzar els socialistes però sols, siga quan siga, no podran.
JA. En el teu últim llibre “De l’èxit a la crisi” planteges que els problemes del PSPV no es poden resoldre des de dins del partit, això què vol dir?
MA. Crec que si el PSOE no s’adona que ha d’obrir-se per a fer realitat el canvi és impossible que arribe. La sensació és que el tancament dels socialistes és general. Això comporta un element de centrifugació. Cada vegada se n’anirà més gent i se n’acostarà menys. Tenen un relat que només és per a ells. Parlen en termes de famílies, d’equilibris… mentre no trenquen això i s’integren en altres relats de la societat ho tenen complicat.
JA. Et pareix que treballen molt en el curt termini?
MA. Sí, sí. Evidentment.
JA. Però després s’acumulen els anys i no s’ix de la derrota.
MA. El PSPV per no perdre vots està disposat a perdre totes les eleccions. Et preguntes: Alarte per què no va anar a la manifestació contra la corrupció? Et contesten: no, perquè si va no dóna una imatge institucional. Sempre juguen a no perdre tres vots en alguna qüestió que pensen que és sensible però renuncien a guanyar mil vots d’ací a quatre anys.
JA. Per què la gent de prestigi, la gent amb pes específic, la gent més preparada de l’esquerra valenciana, que està al marge dels partits, no aconsegueix incidir en ells?
MA. Nosaltres en la PIC estem funcionant així. Jo no dic que siguem molt bons però tenim més presència pública en la premsa d’Alacant que el PSOE. Reivindiquem fer política sense ser de cap partit. Els socialistes diuen que el que volem es presentar-nos a les eleccions, ja no ens molestem a desmentir-ho. Som plurals. Hi ha gent de Compromís, dels Verds, d’Esquerra Unida, del PSOE, de sindicats… Tractem de generar unió per la base i tinc la sensació que això en altres llocs també comença a passar. És el creixement de la consciència cívica. No ens podem passar la vida criticant els partits. També cal actuar en positiu.



JA. Influir, la pretensió és influir?
MA. Mira el Pla Rabassa. Què vàrem descobrir? que contra el PP no teníem força però cap al PSOE, sí. Vàrem convèncer els socialistes que havien de canviar l’actitud cap el Pla Rabassa. És a dir, tenim poca cosa a fer respecte al PP però podem influir en l’esquerra, fer-los reflexionar. És veritat que Esquerra Unida o Compromís són més permeables a les idees que vénen dels moviments cívics que el PSOE, però mantindre la influencia és molt important. Nosaltres volem convocar per al març una trobada de vint o vint-i-cinc col·lectius cívics per a intentar aprovar una manifest de cara a les eleccions…
JA. Col·lectius de tot el país.
MA. Sí, sí. Un manifest no per a demanar el vot, ni per a dir que no és vote al PP, però sí amb la idea de canvi. És molt trist, es terrible però al País Valencià no parlem en termes d’esquerra-dreta, sinó en termes de decència-indecència.
JA. Llegint el teu darrer llibre, hi ha un parell de passatges en els quals et quedes a les portes de dir que cal una nova força política al País Valencià, no sé si només és una sensació meua o té fonament…
MA. Hi ha dos elements que jo no puc esquivar: un és l’eficiència política, que la política està per a guanyar eleccions i governar, i l’altra són les preferències ideològiques. Això cal connectar-ho amb un fet evident: el relat de la socialdemocràcia està exhaurit. I no ho dic ideològicament, sinó mirant les polítiques que es fan a tot Europa. La meua preferència personal és una força ecosocialista que es vaja obrint pas… però no sé com es fa… Jo ja estic molt major…
JA. I la gent d’esquerres que es necessita de 35 anys on està?
MA. Necessitem a tots…
JA. Però hi ha molta gent que ha eixit rebotada dels partits d’esquerres que entre els cinquanta i els seixanta anys ja es declaren absolutament de tornada, que diuen que ells ja estan fora; gent, per exemple, més joves que Rubalcaba o Rajoy però que han tirat la tovallola. I si aquests no estan, on estan els de 35 anys?
MA. Aquesta generació, a diferència de la generació de la transició, està més habituada a la reflexió sobre casos concrets. Hi ha gent molt preparada. Tenen gran capacitat de presencia puntual, no en el llarg termini. Són guepards, molt ràpids en un temps curt. Altres estem més habituats a treballar en relats més genèrics. Hi ha un buit, el de les generacions que s’han fet majors en l’època de plena hegemonia de la dreta. La transició, el valencianisme… no els arriba.
JA. Siga com fóra, i com que dels moviments cívics només es pot arribar a les institucions a través dels partits, sempre s’acaba allà mateix, o s’inventa alguna altra cosa.
MA. Sí, jo no sé com es fa, com es pot fer. La participació política no pot ser que s’acabe en les partits. Per això els moviments cívics han d’exercir els drets sense demanar permís. En alguns casos, la nostra tasca és demanar més drets, evidentment, però no, vosté no m’ha d’autoritzar a, per exemple, que jo, abans d’unes eleccions, faça un programa electoral. Això trenca una dinàmica molt arrelada en la societat, la delegació absoluta de la participació en les partits polítics és terrible. La polarització dels partits, i lligats a ells, la polarització dels mitjans, no és positiva. Per això els moviments ciutadans han d’intervindre i trencar la polarització, trencar la lògica establerta. Exercim drets i assumim deures. Si aconseguirem això ens posaríem en un nou tipus de relació amb els partits polítics i les institucions… I ja veuríem.
Fotos: Robert Ortín.