VICENT GARCÉS: "“Al PSPV la renovació ha resultat una reiteració del lermisme”

No és un personatge fàcil de catalogar Vicent Garcés (Llíria, Camp de Túria, 1946). De vegades parla com si estiguera enfadat amb el món; d’altres, com qui ha perdut la il•lusió i, d’altres, com si encara hi haguera temps per a qualsevol cosa. Ell n’ha fet moltes de coses, des de Xile a Estrasburg, des de participar en la revolució democràtica d’Allende a fer-se present en tots els congressos del PSPV. El seu nom és sinònim del corrent Esquerra Socialista. Sempre ix en tots els equilibris interns als quals tan aficionat és el seu partit i sempre sol quedar-se en segon o tercer pla, però sempre està. Sempre.



“[La dreta] ha aconseguit que la corrupció siga compresa com una habilitat per enriquir-se”

“Sobre els errors de l’esquerra sociològica i política s’ha instal•lat la majoria de la dreta”

“En els socialistes hi ha una certa resignació a ser oposició, es nota”

“¿On estan els intel•lectuals d’esquerres d’aquest país?”

“Calen les persones capaces d’aglutinar una nova il•lusió col•lectiva però de moment no estan”



JULIÀ ÁLVARO: Per què, tot i el cúmul de problemes que rodegen el PP, l’esquerra valenciana no avança electoralment?
VICENT GARCÉS: Són moltes coses. La dreta electoralment s’ha fet hegemònica al País Valencià. Va ser a partir de 1991 i 1995, després d’uns anys de governs de l’esquerra. L’esquerra es va anar debilitant per absència de determinades polítiques o per errors, un d’ells la corrupció. I sobre eixos errors de l’esquerra sociològica i política s’ha instal•lat la majoria de la dreta, i s’ha anat consolidant. Així la dreta s’instal•la en les institucions i guanya una palanca de poder polític i econòmic que, sumat al seu poder ideològic, social i mediàtic, li dóna encara més capacitat per a controlar l’espai públic valencià. A més això coincideix amb l’ofensiva mundial dels valors ideològics conservadors i econòmics neoliberals. Són les idees de l’individualisme i l’enriquiment ràpid, i en això la dreta es troba com peix en l’aigua.
JA: Parles de mancances i debilitats dels governs socialistes, pots concretar a què et refereixes?
VG: Dos anècdotes. Una de 1979. Estem fent el programa electoral del socialistes per a les municipals a València. Alguns intentem que aparega com a línia de treball a fer la lluita contra la corrupció, parlàvem de la corrupció heretada del franquisme, que estava en les institucions. No es va aconseguir. Deien que era “radicalitzar el programa” i no va entrar. La segona, als anys 90, quan al PSOE comencen els casos de corrupció, que van fer molt de mal. Recorde haver fet declaracions públiques dient que la direcció no havia de ser tèbia en la lluita contra la corrupció i que ens havíem relaxat molt en la persecució de la corrupció. Allò va ser llegit com que jo atacava el partit, la direcció no acceptava el combat amb la corrupció. Vull dir, que faltava decisió de fer una didàctica social. Això són mancances.
JA: Ara es parla molt de corrupció, però al PP sembla que no li passa factura.
VG: Han aconseguit que la corrupció siga compresa no com un fenomen a combatre sinó com una habilitat per enriquir-se, fins i tot per a ser imitada. I en aquest context la dreta es mou molt bé. Per tant això només es pot acabar judicialment però com que ací no hi ha massa operativitat judicial, la dreta sobreviu bé.
JA: I amb aquest panorama com actua el PSPV?
VG: Com que el Partit Socialista està creat des de les institucions, quan cau en l’oposició cau en una realitat que no coneix. És un partit dèbil orgànicament i també ideològicament. L’any 2000 hi ha un primer recanvi, Pla; ara, un segon, Alarte. El primer no va funcionar: sense quadres, sense dirigents clars, sense programes, sense complicitats socials... Ara Alarte suma un recanvi generacional que encara s’ha de veure si connecta.
JA: I tu veus possibilitats de connexió?
VG: Difícil perquè no és només generacional. El trencament generacional d’Alarte ha sigut en bona part un trencament artificial de la continuïtat, del teixit socialista i crec que això té mal resultat.
JA: No esperes, doncs, una pròxima recuperació electoral?
VG: Des de 1991 o des de 1995, les diferents cúpules socialistes, i de l’esquerra en general, han fracassat. Hem tingut un teixit de direcció dels partits de l’esquerra incapaç de llançar programes, incapaç de sumar, començant pels socialistes. Això són fets.
JA: El socialisme valencià està còmode en l’oposició?
VG: Jo voldria pensar que no és així però és cert que entre els socialistes hi ha una certa resignació a ser oposició, es nota. És com si s’haguera acceptat que la llei natural és que la dreta governe, que este país és de dretes, hi ha una certa claudicació intel•lectual. Falta connexió entre els que podrien… La Universitat… On estan els intel•lectuals d’esquerres d’aquest país. On estan els economistes que llancen propostes alternatives a les neolliberals, on estan els pensadors, on estan els historiadors, què han fet els sindicats….
JA: Has parlat dels anys de Pla i d’Alarte però t’has deixats els dos anys de Joan Romero com a secretari general. Romero va arribar amb el suport del teu grup, Esquerra Socialista, però després vau trencar…
VG: El que va passar en aquell moment ajuda a explicar tot el que ha vingut després. Allà coincidim tres sectors: un és el sector renovador de Romero; el segon, és de nova dinàmica política i també ambició personal, que era el de Toni Asunción, i el tercer Esquerra Socialista que és el que li dóna cohesió ideològica al moviment. Romero estava més per renovar les formes i les persones que no les polítiques. Però això va durar poc ja que Romero va caure en mans dels lermistes i dels ciscaristes. Ciprià [Císcar] i Lerma estaven en un costat i nosaltres en l’altre. Romero haguera guanyat si haguera enfortit el seu bloc però el va debilitar entregant-se als contraris. I després es passa a lideratges encara més entregats al lermisme.
JA: Què és el lermisme?
VG: El lermisme no s’ha d’entendre com una qüestió personal de Joan Lerma. Del que jo parle és d’una sociologia política amb la qual Lerma i la seua direcció van impregnar el PSPV durant tots els seues anys de lideratge, quasi vint anys. Són vint anys fundadors. Marquen el que ara vivim.
JA: Segueix present el lermisme?
VG: Clar. En el govern el lermisme és relativisme ideològic, debilitat organitzativa, cessió dels espais i quadres del partit a les institucions, control de les institucions al partit, desconfiar i creure enemic a qualsevol crític. Això és el lermisme.
JA: I quan es passa a l’oposició?
VG: Manca de dinàmica política, incapacitat de generar alternatives, manca de connexió amb la societat, manca de connexió amb l’esquerra intel•lectual, no connexió amb els moviments socials. Tot això és el lermisme en l’oposició. I més concretament, dins del partit, és l’aparició d’un potent aparell que copa les institucions públiques, que ho controla tot i que no permet que es puga obrir, ni que s’oxigene, ni que es faça porós. El perill és que s’acaba confonent els interessos com a direcció amb els interessos de la seua base social. S’entra en una confusió enorme que impedeix que hi haja una regeneració sana de quadres i l’estructura de direcció es converteix en un gueto de control. Per això, la generació de quadres polítics formats i capaços, al PSPV, ha sigut mínima, mínima.



JA: Has parlat de famílies, Esquerra Socialista ha sigut des de sempre una d’aquestes famílies, caracteritzada per la seua continuïtat, per ser minoritària i per ser una veu crítica, tu estàs content del vostre paper?
VG: Hem aconseguit coses, com ara la instauració de les primàries o el vot individual dels delegats en el congressos però no hem aconseguit crear una majoria interna. Hem plantejat sempre que cal una política per l’esquerra, també que no és cert que hi haja una sola política econòmica però no hem sigut capaços de ser majoritaris.
JA: Òbviament, dons, tu no ets dels que defensa que el PSPV ha de buscar els vots que li falten pel centre.
VG: El centre polític és una simplificació sociològica que ve de sistemes que no s’assemblen al nostre. El centre són els vots de les persones que no tenen una convicció política determinada, que poden orientar-se segons interessos conjunturals. Aquestes persones mai no s’orientaran cap el partit socialista si no crea una alternativa política clara que els anime a votar. Això és programa i persones. Quan el Partit Socialista tinga programa i persones, ens votaran.
JA: De cara al 2011 veus aquesta dinàmica en marxa?
VG: Això s’ha vist en Zapatero, en 2004 i en 2008. Ací no, ací no ho hem aconseguit mai. Ací no hem tingut encara una estructura interna i uns dirigents suficientment potents.
JA: El que ha sonat sempre, com una espècie de mantra, es la paraula renovació. En què s’ha concretat la renovació en el PSPV en els últims 15 anys?
VG: En res de bo. Renovació és una paraula que utilitza tot el món. En el nostre cas, després del lermisme, renovació significava noves formes, però no. Al PSPV la renovació ha resultat una reiteració del lermisme. S’usava com a etiqueta però no hi havia continguts. La renovació generacional és la senzilla, és una qüestió física, és biologia, però en termes polítics té la debilitat que feta com s’està fent no porta a cap lloc. I conste que ara Zapatero pareix que ja ha donat un pas arrere en la pròpia renovació generacional, potser això arribe ací d’ací a un parell d’anys. En resum, que renovació interpretada com voluntat de comprendre els canvis socials i interioritzar-los en l’organització i en els programes polítics és una cosa positiva però aquest no és el concepte que ha dominat.



JA: Has comentat que Zapatero ha tornat arrere en la renovació generacional, qui serà al País Valencià Rubalcaba?
VG: No està, no està. Pense que, en part, Asunción li està pegant voltes a aquest tema.
JA: Fins ara només hem parlat del PSPV, i més a l’esquerra?
VG: Ací tenim problemes singulars. Ací un projecte nacionalista valencià té dificultats fins i tot entès com un projecte autonomista. No aconseguim sumar les forces suficients per esborrar de l’escenari el “regionalismo bien entendido” i el blaverisme, que fan de barricada a la suma necessària de les forces de progrés. Després la llei electoral, el 5 per cent, que impedeix una representació real de les forces d’esquerres del país. I una altra cosa, el diàleg, la col•laboració, la suma de esforços entre les forces de progrés no és una pràctica habitual. No hi ha canals de col•laboració, no s’han creat en 30 anys. L’esquerra no ha sigut capaç de crear xàrcies per a plantar cara a l’hegemonia de la dreta
JA: Però pensar en un únic partit d’esquerres no és realista.
VG: No, no. Que no hi haja un únic partit d’esquerres és bo però el que sí hi hauria d’haver entre les diferents forces d’esquerres són comportaments de col•laboració i no de confrontació sistemàtica.
JA: Tu veus espai per a una nova força política al País Valencià?
VG: No. En el quadre actual una nova força política, amb la llei electoral vigent, no veig com podria alimentar-se i créixer. El que sí que veuria és que les forces polítiques existents buscaren mecanismes de col•laboració, un programa comú, incloses aliances electorals que feren créixer alguna cosa que seria plural i que coincidiria en objectius comuns bàsics: federalisme, programes econòmics alternatius als de la dreta…
JA: Però això no reclama una generositat política impensable en estos moments?
VG: Això és una exigència social que requereix convicció política i dirigents capaços d’entendre-la.
JA: I aquests dirigents…
VG: No estan, no estan. Aquesta és una de els desgràcies que tenim. No estan.
JA: No estan?
VG: No, perquè els processos socials no els crea un déu exterior que els il•lumina i els crea, no. Són a l’inrevés, naixen des de les realitats socials i econòmiques. Ací hi ha una necessitat real, econòmica i política de construir una alternativa a la dreta.
JA: Aquesta necessitat, que pot estar en la societat, o en determinats àmbits socials, està en els partits de l’esquerra valenciana?
VG: Esta exigència està fora dels partits però ha de ser expressada pels partits.
JA: Però l’exigència de què parles penetra en els partits?
VG: No, perquè els mecanismes d’articulació d’aquesta necessitat externa cap als partits no estan… Calen les persones capaces d’aglutinar una nova il•lusió col•lectiva, és imprescindibles trobar-les, però de moment no estan.