Té carrer al seu nom a Alacant i no és estrany, Josep Bevià (Sant Vicent del Raspeig, l’Alacantí, 1933) ha sigut des de regidor en la capital alacantina fins a diputat al Congrés, passant per conseller de Cultura en la preautonomia o Senador. Professor de grec jubilat, Bevià resulta una persona afable i pròxima, encara que, com a home culte que és, fa coses que als periodistes ens pareixen tan estranyes com dir que “està entre Escila i Caribdis”, podent dir “entre l’espasa i la paret”. Ara està en l’Arxiu de la Democràcia que promou la Universitat d’Alacant i s’emociona parlant dels documents que estan recuperant. La recuperació que no veu clara és la del seu partit, el PSPV.
“Hem creat un partit [el PSPV] que està abocat cap a l’interior, com si el que importara no fóra guanyar les eleccions”
“Si es socialistes no obrim les llistes als referents de l’exterior estarem com sempre”
“La gran oportunitat perduda que va tindre el PSPV va ser l’oportunitat de Joan Romero”
“El Partit Socialista no pot mirar als altres grups d’esquerres amb voluntat de fagocitar-los, al contrari”
“El camí de l’esquerra és mobilitzar la seua gent”
JULIÀ ÁLVARO: Com s’explica l’hegemonia electoral del PP, i sobretot la seua aparent solidesa, amb la quantitat de forats negres que rodegen la seua gestió?
JOSEP BEVIÀ: Jo crec que funcionen molt les inèrcies. En aquest moment, mentre no hi haja sentències judicials no es farà palesa la corrupció, vull dir per a la gent que ara té problemes per arribar a final de mes... Fins que no hi haja sentències la gent no se n’adonarà realment. Ara funciona allò de tots són iguals, després em pareix que això es reflectirà. No tant en un transvasament de vots, sinó en l’abstenció de determinats sectors que ara voten la dreta. Fins que això passe queda tot molt desdibuixat. Jo recorde que en 1977, en les primeres eleccions generals, la gent d’esquerres quan sentia parlar de classe política s’indignava... Però què era això de la classe política? Què tinc jo en comú amb els senyors de la dreta? Ara s’ha estès, també en l’esquerra, es parla de classe política sense problemes... La gent ho ha assumit. És la inèrcia d’una política que ha portat el PP, per a ells, molt ben orientada. Han fet seu un model econòmic determinat que es fonamentava bàsicament en l’urbanisme, un sentiment de greuge dirigit contra el govern central dels socialistes... Ara resultarà que l’AVE l’ha portat Camps... En segon lloc, han creat un clientelisme social aclaparador. A Alacant no hi ha associació de veïns que siga mínimament crítica amb el govern municipal i supose que a València passa el mateix. Les associacions de veïns que es caracteritzaven per les seves posicions crítiques ara estan silenciades i si alguna ofereix resistència, se’n crea una de paral·lela i ja està. El clientelisme abasta tot tipus d’entitats.
JA: I enfront d’això?
JB: Enfront d’això,... enfront d’això ha passat, i està passant, i espere que no molt de temps més, que com que el votant de l’esquerra és molt més crític que el de la dreta, i necessita que compten amb ell, en canvi, però, hem creat un partit...
JA: Estàs parlant del PSPV?
JB: Sí, sí, del PSOE... Hem creat un partit que està abocat cap a l’interior, mirant-se el melic, com si el que importara no fóra guanyar les eleccions, com si el que importara fóra confirmar en determinats llocs de l’oposició a determinades persones. Això ha portat a un clientelisme intern inacceptable, famílies i familietes que només viuen per a elles. L’única manera de trencar amb això, almenys de moment, seria disposar de llistes obertes, llistes obertes a l’exterior, on hi haja els autèntics referents dels diferent àmbits de l’estructura social... gent amb pes en el món de les associacions, de l’educació, que conega l’urbanisme. Si els socialistes no obrim les llistes als referents de l’exterior estarem com sempre. El PSPV ha d’escapar d’aquest clientelisme intern que l’ha portat al desastre... Home, en l’àmbit de país, segurament la gran oportunitat perduda va ser l’oportunitat de Joan Romero. Sóc part interessada ja que era el president del partit amb Romero, però allò va ser la gran oportunitat perduda. Va ser des de dins des d’on se’l va obstaculitzar fins el punt que, ja penjats els cartells electorals, ell va renunciar... perquè em tiren després, me’n vaig jo... Només es pot lluitar si tens el partit darrere i a ell se’l va boicotejar.
JA: I per què va passar això? Quin sentit té una operació així des de dins?
JB: En aquest partit, el que diré és una idea molt particular meua, crec que hi ha hagut dos personatges, amb molta capacitat d’influència, que són Lerma i Ciscar, que normalment han estat enfrontats però que quan ha paregut un tercer s’han aliat. Lerma i Císcar han tingut temps de glòria però han obstaculitzat qualsevol opció més enllà de la seua. Jo no sé què va passar a Madrid, no sé si des de Madrid es va veure massa bé la línia d’afirmació de la federació valenciana... però el cas és que les dos forces que tenien capacitat per a donar-li suport o per a obstaculitzar-lo eren Lerma i Ciscar. Jo recorde reunions amb Lerma en les quals em deia: “destruireu el partit...”, m’ho deia a mi personalment... i jo li deia; “per què?”, i em contestava: “un desastre, un desastre...” En aquell moment sí que hi havia una línia d’obrir el partit, de no mirar-se el melic...
JA: Creus que aquestes forces internes representades per Lerma i Ciscar
continuen funcionant ara?
JB: Sí, sí... clar...
JA: I com pot ser que un partit tan potent, que representa tanta gent, es conforme amb aquestes maneres de funcionar o no dispose de capacitat per a superar-les?
JB: És difícil d’explicar en dos paraules, però jo diria que l’estructura clientelar existent va creant dificultats i obstacles a les persones amb més capacitat però també amb un major grau d’independència. No hi ha hagut voluntat d’incorporar gent nova, per tant no estan molts dels que podrien estar. Han faltat estímuls perquè la gent donara suport el partit i, molt més, perquè s’hi incorporara. La mateixa estructura rígida del partit s’ha esclerotitzat i ha impedit la incorporació de gent que tinguera la capacitat i la influència per ser alternativa.
JA: Alguna cosa tindrà a veure la part progressista de la societat valenciana en aquest estat de coses, en el fet d’aguantar sense reacció aquesta situació de la seua suposada alternativa electoral...
JB: Això ha de canviar, jo confie que el meu partit canvie. Però encara que hi haja canvi, les coses no es modificaran de hui per a demà. Ara la crisi general, la política que ve des de fora, Zapatero... tot això és un llast. Quan es vote en les pròximes autonòmiques i municipals, en el fons, el candidat seguirà sent Zapatero que ha perdut la confiança de la gent. Molta gent no votarà el PP però segurament es quedarà en casa... S’estan fent discursos molt fàcils, poc reflexius,... En tot cas, tornant al que em preguntaves, jo crec que és necessari adornar-se que o ens obrim o no hi ha res a fer, res de res...
JA: Hi ha qui defensa que el PSPV hauria d’empitjorar encara més, obtindre resultats encara pitjors dels aconseguits fins ara perquè, d’una vegada, arribe la catarsi...
JB: No, no, no... S’ha d’espavilar des de hui mateix, no esperar a després de les eleccions perquè si no seran 8 anys més en l’oposició, això com a mínim. Dic 8 perquè en fan falta 4 per a demostrar que tens un alternativa i quatre més per a consolidar-la...
JA: En el PSPV sembla que hi haja una renovació sempre pendent, els dirigents en parlen, tot el món es mostra convençut de la necessitat de la renovació... però sembla que sempre està pendent.
JB: Passa que no hi ha hagut cap responsable decidit a trencar eixa línia de partit esclerotitzat al servei de determinats grups interns. Uns grups al quals no els importava, o importa, tant guanyar com col·locar una sèrie de persones del seu entorn en les llistes... Això hauria d’explotar...
JA: Però no explota...
JB: Explotarà el dia que aprega un nou secretari com ara Joan Romero, un home disposat a anar-se’n... Ell se’n va anar però espere que el pròxim que vinga aguante.
JA: Creus que Romero va fer malament de dimitir?
JB: Haguera estat molt pressionat però va ser una gran oportunitat perduda. Jo li vaig aconsellar que no dimitira. Ell, recorde, sempre deia: “ jo sóc aficionat al ciclisme, sóc un corredor de fons...” però no va ser un corredor de fons. Va fer una campanya tremenda, molt de treball, va superar enormes dificultats, però al final no va aguantar...
JA: Imagines una futura victòria del PSPV en solitari?
JB: No, no... De moment, no. La victòria seria que el PP no tinguera majoria absoluta i, per tant, es poguera arribar a un acord per l’esquerra. El PP, ja ho sabem, s’ho ha empassat tot, ho ha fagocitat tot per la dreta... És com una espècie de monstre mitològic, allò d’Escila i Caribdis... El que Caribdis tirava cap allà, Escila, que tenia sis gossos com a tentacles, ho devorava... El PP també ho ha devorat tot per la dreta, així que si perd la majoria absoluta, perd... Sempre que l’esquerra arribe a acords.
JA: Que hi ha a l’esquerra del PSPV?
JB: Jo veig gent amb molt bona voluntat. La gent de Compromís, per exemple, però no li veig força... Ací a Alacant es va perdre una gran ocasió perquè Esquerra Unida es va negar a fer llista conjunta amb el Bloc. I ningú va traure res, ni els uns ni els altres. Si s’hagueren ajuntat, el regidor de més, haguera donat l’alcaldia a l’esquerra... En fi, espere que siga una lliçó apresa... però no estic molt segur.
JA: El PSPV quina actitud manté en relació a aquests grups?
JB: Tot partit polític ha de tindre els límits definits. El Partit Socialista és un partit socialdemòcrata i, per tant, ha de tindre clar que hi ha un sector de l’esquerra que no pot assumir, que és bo que tinga un altre partit més a l’esquerra. Evidentment, quan vénen eleccions, hi pot haver debat entre ells però s’ha de saber els límits perquè després els dos partits poden ser aliats. Hi ha moltes coincidències. Un partit de centre-esquerra, sobretot en períodes electorals, hi ha coses que no pot assumir però està bé que les assumisquen altres. El PSPV no pot mirar cap a l’esquerra amb voluntat de fagocitar, de cap manera, tot el contrari.
JA: En el PSPV hi ha un debat obert, més o menys públic, de portar el discurs cap a la dreta per furtar-li vot moderat al PP, quina opinió tens al respecte?
JB: És un error, un error. Primera que això del centre no està clar què és. El PP té un vot fix, que diga el que diga el votaran... igual que el té el PSPV... Però després hi ha altres sectors, que són els que donen la majoria, que són grups més reflexius... Aquests sectors més reflexius donen les majories no tant pels transvasaments de vot sinó perquè es queden a casa. Es tracta de saber, dins del potencial de vot de cada partit, a qui se li queda més gent a casa. Encara que tu presentes una política de dretes no et votarà gent que vota el PP, almenys significativament. Si tens un programa, un bon programa d’esquerra o de centre-esquerra mobilitzes la teua gent i, al mateix temps, es possible que generes dubtes al votant moderat d’ells que pot acabar fent-te costat o quedant-se a casa,. El camí de l’esquerra és mobilitzar la seua gent.
Fotos: Robert Ortín.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada