El seu despatx de la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de València encara està esgitat de fulls de propaganda de la seua candidatura a rector, candidatura derrotada. Vicent Soler (Rocafort, l’Horta, 1951) no és partidari de fer sang però acaba banyant-se quasi sempre. Fins i tot quan parla en general, les seues generalitats porten noms i cognoms. Tendeix a buscar arrere en el temps l’explicació de moltes de les coses que li passen a l’esquerra valenciana i, més concretament, al seu partit, el PSPV. Com si tot fóra llegir i rellegir els clàssics, com si “la marmota” fóra l’animal de companyia del progressisme valencià. Quan acabem l’entrevista, passades ja les deu i mitja del matí, ens acompanya fins a l’ascensor perquè ell se’n va a fer-se un tallat, “és el ritual de cada dia”.
"Hi ha una incapacitat de l'oposició per fer arribar a la gent quin és l'autèntic govern que té"
"Crec que en estos moments al PSPV li falta un projecte polític"
"El lermisme és un lideratge orgànic més que ideològic"
"Lerma va posar tota l'energia en el govern i va afeblir el partit"
"Hi ha d'haver un tercer espai plural i progressista però que siga electoralment útil"
JULIÀ ÁLVARO: Tens una explicació pel fet que el govern autonòmic del PP, malgrat els diferents problemes i escàndols que el rodegen, sembla que no pateix el més mínim desgast electoral?
VICENT SOLER: No tinc una resposta, m’agradaria tindre-la però no la tinc. És veritat que hi ha una incapacitat de l’oposició per fer arribar a la gent quin és l’autèntic govern que té. Crec que en l’ànim dels electors no molt ideologitzats, no dic ja els que són molt de dretes, hi ha la sensació que hi ha hagut un bon govern, que tot això de la corrupció són temes més superficials, i que les coses han anat bé i que si ara van malament és per la crisi. És evident que esta imatge no és certa. Com a economista puc certificar que des del 1995 la renda per càpita ha baixat respecte a l’espanyola en 12 punts. Vol dir que les coses han anat pitjor que en la mitjana espanyola. Però clar, una cosa és la realitat i una altra el que la gent percep, i la gent quan va a votar vota segons la percepció que té.
JA: L’oposició al PP, quina responsabilitat té perquè les coses siguen com les descrius?
VS: Molta, molta. Cal un discurs alternatiu al del PP, un relat que no hi ha. Està molt bé lluitar contra la corrupció però això no pot significar l’únic eix del treball polític. En una primera fase, potser els grans líders n’haurien de parlar però després passar-ho a un expert en temes judicials i que els líders parlaren d’un relat alternatiu, una política alternativa. Explicar que un altre país és possible, una altra societat és possible. Una societat de llibertat, de pluralitat, de tolerància, de bona governança, d’estratègies de canvi productiu… Això, treballant, tot i els pocs mitjans de què es disposa, podria anar calant… però és un treball ciclopi. S’han de suplir la manca de mitjans, la manca d’una televisió d’una altra manera, amb imaginació, amb reiteració i contundència.
JA: Esta idea d’un altre país és possible, una altra manera de fer política, el PSPV l’ha portada fins i tot en eslògans impresos.
VS: Sí, però s’ha de concretar. Concretar en un relat que puga entendre la gent. No n’hi ha prou amb un eslògan, cal concretar.
JA: El PSPV, sol, pot fer realitat el canvi?
VS: Bé, l’aritmètica és l’aritmètica. Mentre la dreta estiga tot unida en el PP i l’esquerra, no, serà molt difícil. En això la dreta ho ha fet bé, ho hem vist ara a Catalunya. La dreta unida demonitza la seua alternativa que sempre ha de ser plural, sempre. I una segona cosa: tots som iguals, esta és la gran victòria de la dreta, tots som iguals. Per tant, tant se val que Camps es compre o no tres vestits o que hi haja milers de milions sense explicar on han anat a parar. Mentre la dreta siga capaç d’aguantar estos dos missatges ho té bastant bé.
JA: Que puga aguantar o no este discurs dependrà també del que tinga enfront. Què té ara enfront el PP valencià?
VS: Tres forces polítiques, la més important el Partit Socialista. El Partit Socialista, tot i les picabaralles internes dels últims anys, crec que continua sent l’alternativa més capacitada però tornem al que dèiem al principi: crec que en estos moments al PSPV li falta un discurs alternatiu, un projecte polític, el relat que es diu ara, la narració d’una alternativa concreta, didàctica, explicable. Sobretot, jo crec que ha faltat una cosa molt important: produir el propi discurs valencianista. No és possible que a estes altures de la pel·lícula l’únic partit valencianista, el que defensa els interessos valencians és el PP… Això la realitat ho desmenteix cada dia. Aspectes tan essencials com les caixes d’estalvi… Veus com a un tema menor com són huit restaurants de plataj li dediquen dies i dies i, en canvi, es deixa que les dos principals caixes valencianes se’n vagen. S’altera absolutament el que és la substància dels discurs de defensa del valencianisme. I no parlem de temes culturals i identitaris on és una vergonya el paper del PP, deixant que el temps vaja esborrant, eliminant la identitat valenciana… Per tant, l’esquerra en general i el Partit Socialista en particular, hauria de tindre un discurs paral·lel, alternatiu, una narració valencianista en clau de progrés. Demostrar que els interessos valencians estan per davant dels interessos del partit i jugar a llargues, construint el país de la tolerància, del progrés socials, vertebrat, orgullós de ser i multiplicar-se en la lògica de la europeisme i l’Espanya plural.
JA: Com és que al cap de tants anys este discurs no apareix? No deu ser per falta de temps. El PSPV fa quasi 20 anys que encadena derrotes electorals.
VS: És complicat. Les interioritats orgàniques són complexes. El Partit Socialista representa bé la societat valenciana. La societat valenciana té una història caracteritzada per la manca d’autoestima com a poble i això també està en el Partit Socialista on conviuen dos ànimes: una ànima valencianista i un ànima espanyolista. En este sentit, és possible que hi haja més valencianisme dins del Partit Socialista que dins de la societat valenciana… El cas és que hi ha estes dues ànimes, una més jacobina i una altra mes girondina, i les dos han conviscut i al llarg de tota la transició democràtica hi ha hagut moviments cap un cantó i cap l’altre, no? Però no s’ha aconseguit uns mínims de consens nacional sobre la política del partit i, a més, hi ha una gran tradició política de sucursalisme mental i això també s’ha notat.
JA: Els lideratges que ha tingut el PSPV, el que té ara, fan possible un discurs alternatiu, un relat potent i propi?
VS: És complicat parlar d’això, la majoria de líders que coneixem s’han fet després d’arribar al govern… per tant se’m fa difícil jutjar els lideratges del PSPV.
JA: Parlem de la renovació en el PSPV. Des de la pèrdua del poder en 1995, si no abans, es parla de renovació en el partit però hi ha noms que es mantenen inalterables i sempre que arriba un nou líder s’esmenta la renovació com si aquesta sempre estiguera pendent.
VS: Sí, òbviament, la paraula renovació és adient per aquells que volen canviar coses però en cada moment històric es vesteix d’una categoria política determinada. Crec que, com a mínim des del Congrés de Benicàssim de 1982, hi ha hagut en el partit una lluita ideològica legitima i molt interessant… És possible que últimament dins el PSPV haja perdut força el debat ideològic, també la societat ha canviat… De tota manera, l’autèntica renovació del Partit Socialista passa per projectar-se cap a la societat valenciana amb un discurs propi, clarament socialdemòcrata, clarament europeista i clarament valencianista.
JA: I un altra paraula clau sempre present quan es parla del PSPV, el lermisme. Tu podries explicar que és el lermisme?
VS: Bé, jo mai no he sigut qualificat de lermista i li tinc un gran afecte personal a Joan Lerma. Jo crec que Lerma va fer un paper importantíssim en la dècada dels 80 i primers dels 90 perquè va tindre un projecte de modernització del país, des del meu punt de vista amb menys atenció de la necessària. Per tant, Lerma és l’únic referent de govern dins el PSPV. Això va crear al seu voltant un grup de gent que es va identificar amb el projecte, molta gent. Ell, quan va deixar el govern, no va renunciar a liderar orgànicament el partit, cosa legítima ja que era molt jove. Dins el lermisme hi ha una certa diversitat ideològica perquè el lermisme és un lideratge orgànic més que no ideològic… I és el màxim que puc dir. En el Congrés de Benicàssim de 1982, que va guanyar Lerma i nosaltres vam perdre, ja vaig defendre que s’estava cultivant una cultura del traïdor, de les famílies… més enllà dels matisos ideològics i això ha passat bastant…
JA: Tant que es podria dir que ha continuat passant fins ara mateix, no?
VS: Una miqueta sí, i això és una cosa que a mi no m’agrada.
JA: Aquesta manera de fer les coses, ha facilitat l’elecció dels millors al capdavant del partit?
VS: Jo diria que els governs de Lerma eren bons, que eren bons equips…
JA: Jo no et preguntava això, em referia a les direccions orgàniques , al partit, no als governs.
VS: Crec que hi ha hagut, i pot ser un dels errors de Joan Lerma, la cosa d’haver posat tota l’energia en el govern, tota l’energia humana en el govern i va afeblir el partit. I clar, quan vam abandonar el govern, el partit no es podia fer càrrec de la immensitat de la tasca que hi havia per davant.
JA: Però, després, més de 15 anys no han servit per a compensar eixa debilitat.
VS: Bé… Hi ha hagut èpoques, jo no veig d’una manera uniforme els anys transcorreguts. Crec que hi ha hagut moments amb voluntat de muscular el partit…
JA: El moment del relleu de Joan Lerma al capdavant del partit, l’arribada de Joan Romero a la secretaria General, aquells dos anys de 1997 a 1999, són importants per entendre el que ha passat després?
VS: Sí, és un moment molt important. Jo, el Comitè Nacional on va dimitir, a les portes de les eleccions, el vaig viure en primera persona i encara el tinc gravat. Allà no es va deixar una laternativa que tenia dret a tirar avant el seu projecte, no el van deixar, va ser impossible.. La cosa orgànica va poder més que la cosa ideològica. Ací, com passa en la societat moltes vegades, hi ha massa impaciències. Quan tu discrepes del que governa no vols ni esperar a les pròximes eleccions, vols que passe alguna cosa abans i això no està bé… El que passa és que crec que hi ha gent que no sap perdre. Jo acabe de perdre unes eleccions a rector ací en la Universitat i no passa res, he tornat al meu despatx i ja està.
JA: Clar, el que passa és que hi ha qui no té un despatx a on tornar i per tant perdre un congrés o una elecció no només representa una derrota política sinó també la pèrdua del seu únic lloc de treball.
VS: Sí, de tota manera això és una qüestió a resoldre. És molt injust que per alguns posar-se en política siga un risc tan gran. No pot ser que només es puguen dedicar a la política els funcionaris o els rics. Jo, que sóc funcionari, sóc un privilegiat però he vist gent que als 50 anys s’han quedat en el carrer, sense ofici ni benefici, i haver de portar una família endavant, això és molt bèstia.
JA: Per contra, en el camp de l’esquerra, la defensa de posicions orgàniques com a simple garantia de mantindre un lloc de treball comporta un empobriment que dificulta, i molt, la victòria electoral i, per tant, la possibilitat de transformació social que pretén una formació progressista.
VS: Sí, sí , hi estic d’acord… És nefast i ha bloquejat moltes situacions de canvi perquè la gent tenia necessitat de lluitar com fóra per a mantindre un càrrec. De fet, a vegades sembla com si hi haguera gent que no té ganes de guanyar les eleccions perquè ja està bé on està…
JA: Parles en general o parles del PSPV?
VS: Parle en general… Ja està bé com està… menys complicacions, està en l’oposició… Té el sou assegurat i el que ha d’aconseguir és majories orgàniques en el partit per a mantindre el seu lloc i això és una pena per a la vida democràtica.
JA:El PSPV té la suficient conexió amb els moviments socials que li suposa a un partit d’esquerres
VS: No, en absolut. A mi em pareix que per a un partit d’esquerres això és fonamental. Treballar, sense supèrbia, amb els moviments socials i fer d’això la quotidianitat de la política. La política no és només fer campanya electoral cada quatre anys, és estar inserit en la societat. Jo he fet política municipal, quan era regidor, i anar a una associació de veïns i trobar-me que no s’havia anat mai a eixe barri. En este sentit, em pareix que la feina de Carmen Alborch és més que positiva, com s’ha estat als barris, amb els grups de ciutadans… El cas del Cabanyal ha sigut el moment en el qual el partit ha conformat un relat alternatiu i, a més, en positiu. No és el no, sinó el sí, l’oposició acompanyada d’alternatives visibles, clares. Treballant amb les associacions de base no hi ha possibilitat d’error; no només és que hi hauria un millor futur electoral sinó que és la pròpia naturalesa de la nostra tasca.
JA: Més a l’esquerra del PSPV, què trobes? Com ho trobes? fan millor la feina que els correspon que el Partit Socialista?
VS: Més a l’esquerra, hi ha dos grups: Esquerra Unida i Compromís. Jo no sé si això és així per conflictes personal o per què però em pareix que l’espectre no dóna per a tant, hi ha lloc per a una tercera opció però no per a més. L’esquerra és plural, i ja està bé, però ha de ser alguna cosa intel·ligent, el que no pot ser és plural i regalar a la dreta les eleccions. Per tant crec que hi ha d’haver un tercer espai plural, progressista però que siga útil electoralment, operatiu.
Fotos: Robert Ortín
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada