JOSEP MARIA PEREA: “Els referents intel·lectuals de l’esquerra valenciana estan... conquistant la càtedra”

Menut i enganxat a una pipa, Josep Maria Perea (Alacant, L’Alacantí, 1946) té Alacant al cap però, al mateix temps, és dels que consulta cada matí la premsa internacional. Perea és un periodista que s’ha passat molts anys al diari “Información” i que es mou amb comoditat dins la societat civil alacantina. Tant que va estar a punt de ser el candidat socialista a l’ajuntament d’Alacant. Al final va resultar massa independent i es va quedar fora. Home sensat i tranquil, el seu cervell va a tanta velocitat, són tantes les dades a oferir, que a vegades, ni ell mateix es pot seguir el ritme. Al final em diu que si ha parlat de més que el talle, que sempre parla de més; no el tallaré, en realitat, ni ho vol ell, ni m’ho perdonaria aquesta entrevista.

“La lluita entre grups clientelars que hi ha dins del PSPV és el que impedeix que es formulen alternatives”

“Està madurant una certa reacció; fins i tot hi ha sectors econòmics que comencen a alçar la veu”

“[En el PSPV] Les famílies estan més interessades a mantindre quotes de poder que en qualsevol altra cosa”

“El vot de l’esquerra es va dispersant, es va desorientant... es va perdent”

“Mentre Esquerra Unida i el PCE no es replantegen la seua visió d’Europa estan condemnats a ser residuals”

JULIÀ ÁLVARO: Com pot ser que el PP, al cap davant de la Generalitat, siga electoralment immune al desgast de tants anys de govern i a tots els escàndols que han generat?

JOSEP MARIA PEREA: És complicat però hi ha algunes explicacions. Hem de començar recordant que quan l’esquerra governava va menysprear Zaplana, no s’entenia que un senyor com Zaplana poguera ser president de la Generalitat... Recordem que Lerma no va voler ni debatre amb ell. D’aquelles dificultats de comprensió vénen moltes coses. La primera, que el poder autonòmic que conquesta el PP és quasi tant hegemònic com el que tenia el PSOE quan governava. Acaba controlant totes les institucions. Això consolida el seu poder, amb tot el que significa. Significa, sobretot, dos coses: clientelisme i, encara més important, interlocució. Es converteixen en interlocutors dels sectors econòmics que inicien una nova etapa d’expansió i això permet, per exemple, que determinats empresaris locals amplien el seu àmbit d’activitat. Pense en Batalla que només estava a Castelló i entra fins a Alacant. Ortiz, igual. Estava a Alacant i s’amplia el seu radi d’acció fins a València. Eren moments d’expansió, amb el PP governant a Madrid, amb la legislació urbanística al seu gust... En fi, que es genera un esperit polític i econòmic que va traslladant-se al social, perquè hi ha molta gent implicada, que acaba considerant que és un projecte inevitable... Poden pensar que hi ha errors,  que alguns han ficat la mà però que no hi ha un altre model. Si ajuntes a això que la resposta de l’esquerra, principalment del PSOE com a partit hegemònic de l’esquerra, no és la de presentar una política alternativa... ja ho tens tot...

JA: Parlem de l’alternativa davant el model del PP.

JMP: No hi ha alternativa, no hi ha res. Recorda que Lerma se n’ha anat a Madrid, Ciscar està també a Madrid, en el partit [era Secretari d’Organització], la situació interna del PSOE valencià és d’una crisi absoluta que porta a un congrés darrere d’un altre, de gestora en gestora, desestabilització, els mesos de Joan Romero... Mira, en el PCE del País Valencià, després del congrés que va perdre Antonio Palomares enfront dels renovadors a principi dels 80, va patir una brutal desestabilització des de Madrid i mai més no va tornar  a alçar el cap... En el cas de Romero va ser un a cosa pareguda. El que va passar en el PSOE després del congrés que va guanyar Joan Romero va ser que l’aparell del partit des de Madrid, dirigit per Ciscar, es va dedicar a desestabilitzar. Això va consolidar el sistema de famílies que era l’última cosa que es necessitava. Després tot el món nega que existisquen les famílies però el cas és que hui en el PSPV hi ha un sistema de grups clientelars i la lluita entre aquestos grups és el que impedeix que es formulen alternatives. El PSOE, per exemple, no ha defensat com tocava un model industrial que era modèlic a tot l’Estat. Cert que alguns empresaris no ho veien clar ja que l’IMPIVA implicava un protagonisme de l’administració i no ho deixava tot en mans del mercat, però les cambres de comerç i les patronals també participaven en el projecte. I quan el projecte comença a desmantellar-se no ix ningú a defensar-lo, ningú... Zaplana, que era un gran ignorant d’aquesta realitat, comença a carregar-se’l tot, els sonava a intervencionisme. Per contra el que es posa en marxa són iniciatives tan absurdes com ajudar el Grup Zeta a muntar una planta d’impressió a Biar per a carregar-se Información a Alacant...

JA: Vols dir que només veient el que ha fet estos anys el PSPV es poden explicar tant anys de victòries del PP?

JMP: Per entendre com s’ha arribat a la percepció  general que la política del PP és inevitable, sí. Sí, perquè enfront d’aquesta política del PP no s’han alçat alternatives...

JA: Cap?

JMP: Anem a veure; el tema del corredor mediterrani… Ara ha sigut el PSOE el que ha aconseguit en sis anys convertir la travessa de l’AVE a Madrid en 391 quilòmetres en funcionament. Collons... I en la foto ens trobem Rita Barberá que havia dit que “si el tren llega en el 2010  me tiraré por la ventana”. Està també Federico Félix demanant el corredor mediterrani quan ell va ser l’home clau del “Pacte del Pollastre” que significava girar-se de cul a tota relació amb el nord, amb Catalunya, oblidar qualsevol iniciativa en favor del corredor mediterrani. Els mateixos agents econòmics i polítics que ara demanen la prioritat del corredor mediterrani són els que van apostar per la connexió amb Madrid perquè allà governava també el PP. O no recordem que Loyola de Palacio va retirar el corredor quan era comissària de Transports?

JA: Com pot ser que un partit tant potent com el PSPV no siga capaç d’armar una alternativa?

JMP: Perquè el desconcert de la pèrdua del poder, la marxa a Madrid dels dos dirigents amb més pes polític, com eren Lerma i Ciscar, i la desestabilització que pateixen els nous dirigents que els substitueixen no deixa que res nou puga créixer.

JA: Però que no estiguen els caps visibles que hi havia en el moment de la derrota no pareix una mala opció, això podria haver facilitat la renovació.

JMP: Això si deixes que la renovació es produïsca però si la renovació que s’està produint no t’agrada i la desestabilitzes des de Madrid… Com pots plantejar un discurs alternatiu a la concentració de poder que és Zaplana, que ho controlava tot, quan tu intentes controlar el partit a 400 quilòmetres de distància? Com pots presentar un discurs alternatiu mirant cap a Europa, passant per Catalunya, quan tu estàs dirigint el partit des de Madrid? Era evident que el que estava passant, el que estaven fent a Catalunya ens interessava molt més que el que pogueren dir Villalonga o Alierta  a Madrid però ningú no feia aquest discurs.

JA: Vols dir que la renovació, doncs, no s’ha fet?

JMP: Home…

JA: No només quant a persones, sinó quant a discurs, quant a formes de funcionament i de relació amb la societat…

JMP: Home… Un cristià diria que com que el pecat original no s’ha superat, el llast continua vigent…

JA: Quin és el pecat original?

JMP: Aquell… La renovació frustrada després de perdre les eleccions del 1995.

JA: Doncs la penitència s’està allargant…

JMP: Sí… Molta penitència. De tota manera, jo no tinc una visió absolutament pessimista. Em pareix que la crisi ha tirat per terra el plantejament del PP d’identificar les seues polítiques amb els interessos a curt termini dels grans sectors econòmics d’aquesta comunitat. La crisi això s’ho carrega. A més, l’evidència que aquestes polítiques del PP, de suposat èxit, estaven basades i infectades de corrupció, crec que en algun moment farà reaccionar la societat. En algun moment, el públic que està veient aquesta retransmissió televisiva del model Berlusconi del PP s’adonarà que el rei està despullat.

JA: La reacció social d’oposició al PP pot ser anterior a la reacció dels partits d’esquerres?

JMP: Mira… Hui venia en el diari italià La Republica que les enquestes encara li donen avantatge a Berlusconi enfront de l’esquerra. I allà passa com ací. L’oposició està més que dividida, atomitzada, i això no ajuda. Per tant, si no és que canvie molt la correlació de forces per algun fet molt important encara no veig possibilitats de canvi electoral. Això sí, jo crec que està madurant una certa reacció; fins i tot hi ha sectors econòmics que comencen a alçar la veu. Per exemple, els empresaris del turisme de Benidorm ja li van dir a la Generalitat que l’estratègia que els van presentar no els agradava, que a on estaven els diners…. I no són els únics. Paco Pons també ho va dir quan va deixar l’Associació Valenciana d’Empresaris… És a dir, comencen a sentir-se veus. Fa poc això era impensable.

JA: Parles de veus del que seria la societat civil per la dreta, per l’esquerra pareix que tot és silenci.

JMP: Home, alguna veu… El llibre de Ximo Azagra, algunes reflexions que han eixit en papers, alguna cosa de Manolo Alcaraz, de Carlos Gómez Gil… Comencen a obrir-se veus. El tema en el conjunt de la comunitat és molt dolent però a València s’han produït certes inversions potents que encara han amortit la gran caiguda… però a Alacant, per exemple, la crisi és encara més forta. L’obsessió per l’urbanisme ha sigut a Alacant encara més clara, més dura i ara s’està pagant… S’ha de veure el que està passant en ciutats com Alcoi o, sobretot, Elda… A Alcoi, la falta de sòl industrial encara s’ha compensat a Muro o a Cocentaina… però Elda… Has de xafar Elda per a veure com la ciutat perd habitants i no té perspectives, no li’n veus…

JA: Per on ha de començar la posada en circulació d’un discurs alternatiu potent? Dir que la societat el reclame està molt bé però això com es fa?

JMP: Gent amb més coneixements que jo podria parlar de si és la societat la que pot portar a configurar una alternativa o no… A Itàlia, d’alguna manera està passant això. A Itàlia és la societat la que està tirant de l’oposició. En política, els mecanismes són molt lents i, a més, hi ha unes direccions dels partits polítics que es mantenen en les seus posicions guanyen o perden les eleccions. A Alacant es veu fàcilment, ací les famílies estan més interessades a mantindre quotes de poder que en cap altra cosa.

JA: Et tornes a referir als socialistes?

JMP: Sí, sí, els socialistes. Estan més interessats a mantindre quotes de poder que en qualsevol altra cosa… No pot ser que Ángel Franco encara continue contant els assessors que té, els regidors, els diputats… No pot ser.

JA: I això com se soluciona? Cal una allau de nous militants que trenquen els equilibris existents?

JMP: (Riu) Això no s’està produint, al contrari… El que està passant és que el vot de l’esquerra es va dispersant, es va desorient, es va perdent… es van perdent vots.

JA: Parlant de la societat, no es pot perdre de vista la manca de vertebració de la societat valenciana.

JMP: Sí, això ho dificulta  tot un poquet més. Aquesta societat ha patit en els últims anys un debilitament per culpa de determinades banderes que s’han alçat, que si l’aigua, que si Madrid no  ens vol… L’avanç econòmic d’esta societat no ha anat en paral·lel. al seu progrés cultural, educatiu, etcètera… Això fa que siga més fàcil de conquistar amb gestos que no pas amb gestió. I no només és la dreta, mira un socialista com Francisco Vázquez que va alçar la pancarta de “Coruña frente a Santiago, queremos aeropuerto” i el votaven fins i tot les dretes més dretes. La irracionalitat de tindre dos aeroports junts no importava, el que comptava era la pancarta. Ací el PP no ha baixat de la pancarta, ni amb Zaplana, ni amb Camps.. Primer era l’aigua, les infraestructures i ara “Zapatero no ens vol”. Els hi va tant bé que fins i tot usen esta estratègia contra ells mateixos, mira el que fa Ripoll a Alacant, des de la Diputació a la patronal o les cambres de comerç, “Valencia no nos quiere”, diuen. Fins i tot Fabra i l’altre Fabra, l’alcalde de Castelló, també fan el mateix.

JA: On estan les referents intel·lectuals de l’esquerra valenciana?

JMP: Els referents intel·lectuals de l’esquerra valenciana estan… conquistant la càtedra.

JA: I quan ja la tenen a què es dediquen?

JMP: Llavors es queden refugiats en el seu ‘xiringuito’….

JA: L’absència és clamorosa….

JMP: Absoluta, absoluta…

JA: Però el capital humà està, o no?

JMP: Mira, quines veus han eixit de la Universitat denunciant tot això que estem comentant? Poquetes, molt poquetes…

JA: I més a l’esquerra del PSPV?

JMP: Més a l’esquerra del PSPV hi ha una Esquerra Unida que té un límit. És possible que en estes pròximes eleccions tinga un repunt de vots fruit de la desbandada del PSOE però té un límit. El límit el marca el tema europeu. Mentre Esquerra Unida i el PCE no es replantegen la seua visió d’Europa estan condemnats a ser residuals, tant com el Partit Comunista francès o el portuguès. Ja sé que és difícil creure en una Europa que  va tant perduda però… han de trobar el seu lloc en aquest camí que a mi em pareix irreversible, el camí de la construcció europea.

JA: I a banda d’Esquerra Unida?

JMP: Compromís, Iniciativa i el Bloc tenen el problema de definir més clarament el seu espai. Ha de quedar clar si només són un partit nacionalista i si aquest nacionalisme té o no té posicionament ideològic entre dretes i esquerres… Ací no es pot oblidar que a Calp governa un alcalde del Bloc gràcies als vots d’uns regidors del PP que els van tirar per corruptes, el grup de Morató, Roselló i companyia… A més, el Bloc té un altre problema, que no baixa de la Marina, que no passa cap el sud… Això ho complica tot encara més.