PUNTS SUSPENSIUS...
PUNTS SUSPENSIUS...
El projecte inicial de "El túnel valencià" es va completar ahir. Hem acabat. Trenta entrevistes, moltes respostes, molts punts de vista, moltes opinions. Era el que preteníem. Demà hi ha eleccions. Esperem a veure que passa. Com que tenim la sensació que seguirem al túnel, valdrà la pena perseverar en el debat: el debat com única manera de trobar l'eixida, el debat imprescindible per madurar políticament. Deixarem passar uns dies i tornarem. Estem contents de com han anat aquestes trenta entrevistes encara que som conscients que moltes veus s'han quedat fora i, per tant, és aconsellable anar-les a buscar, i escoltar-les. Haurà de ser a partir de formats diferents però l'essència serà espigolar més enllà de la realitat oficial per trobar les persones que tenen coses a dir i, en resum, ens poden ajudar a eixir del túnel. Gràcies a tots els que ens heu seguit i en cosa d'un mes ens retrobem.
dijous, 28 d’abril del 2011
ELISEU CLIMENT: “Hi ha un canvi en profunditat, latent, però a la curta encara no es tradueix en una alternativa política”
“En les àrees nacionals amb una certa consciència s'han articulat uns partits de centre que li han llevat força al PP, ací no”
“L'esquerra d'aquest país, tota l’esquerra d’aquest país, té instal·lat el sentit de la derrota”
“Crec que el Bloc havia de ser una Convergència adaptada a València”
“L'empresariat valencià s'ha separat prou del poder polític i estan començant a pensar per ells mateixos”
“El PSOE d'aquest país és la minyona de Ferraz, pur i dur, res més”
Per l'entrevista Eliseu Climent (Llombai, la Ribera Alta, 1940) es va traure les banyes, la cua i va deixar aparcades les forques. No se'ns va aparèixer el dimoni que diuen. Si algun dia Climent tinguera alguna cosa a vorer amb el regne de Pere Botero en seria el seu ministre d’Exteriors, segur. Se la sap llarga i és un personatge imprescindible. Hi ha qui sempre espera d'ell el colp de mà que l'ajude en allò que pretén, perquè és home de molts, molts contactes; altres l'usen com excusa perfecta pel que no funciona, l’etern culpable. A vegades, segurament, ho deuen fer amb raó però la majoria de voltes les acusacions contra Climent l'única cosa que posen de manifest és la pròpia impotència de qui les fa. Eliseu Climent parla i escolta. Parla molt, explica coses d'allò més interessant i dona detalls i, com que ho sap, de tant en tant diu; "això no ho poses, eh?"
JULIÀ ÁLVARO: Tens explicació per a aquesta hegemonia electoral del PP immune a escàndols, desgast, corrupció, divisió interna...
ELISEU CLIMENT: Jo crec que tot el que està passant ara és l'herència de Zaplana. Des de l'UCD, o fins i tot AP, tenia uns mínims de valors... No robar, per exemple. En general en la societat hi havia una certa ètica, uns valors i crec que Zaplana ho trencà... Començant per Benidorm i la seua arribada a l'alcaldia. El tot val es va estendre a Mallorca, no ho hem d'oblidar, són els anys de Matas. Hi ha un moment que Mallorca es governa des de València, des del Palau de la Generalitat. El que hi havia a Mallorca era zaplanisme, tot val per aconseguir el que es pretén aconseguir. Però això no és suficient, és veritat. Cert que la gent guanya diners, que on hi havia un camp d'ametlers es fa un PAI, hi ha un desgavell, la gent guanya diners i amb els diners oblida els principis, els valors... Però ja dic que això no és tot. Això s'ha d'acompanyar de la desfeta de l'esquerra. Quan un deixa un espai, un altre l'ocupa... i això ha fet el PP. En l'esquerra hi ha una desfeta a partir del 95, primer l’actitud caïnita, els uns es fotien els altres... Mil històries patètiques. Parle del PSOE que és el partit majoritari, no? No hi ha hagut missatges clars, no hi ha hagut alternativa... I a l'esquerra del PSOE hi ha hagut bona voluntat però no es podien esperar miracles. Els partits minoritaris són importants per a configurar una alternativa de progrés, com el cas balear, però sempre que hi haja un partit majoritari fort.
JA: Has parlat un parell de vegades de les Balears, allà, però, en estos últims quinze anys, l'esquerra ha governat més de la meitat del temps.
EC: Allí hi ha un partit que ací no està, que a Catalunya també hi és, que és un partit de centre... Unió Mallorquina... Com em deia a mi Maria Antònia Munar, que ha acabat com ha acabat, em deia "jo no vull progrés al meu partit, ni un. Jo vull que em voten els del PP". En les àrees nacionals amb una certa consciència, en el cas basc, català o fins i tot el balear, s'han articulat uns partits de centre que li han llevat força al PP, ací no. Ací aquesta funció no l'ha acomplerta ningú. Els intents de Burguera no van eixir, el partit on haguera estat Maldonado, Martí Domínguez, Ruiz Monrabal... aquell intent d'un centre valencià que li haguera tret força al PP no ha existit... Caldria veure per què, això seria molt llarg, però...
JA: El cas és que ningú no li disputa l'espai al PP.
EC: Aquella gent de centre era gent important, un nucli molt potent, però ja de primer moment van fracassar i ningú no va aguantar... Pensa que alguns van perdre molts diners, molts... I el cas és que se'n van anar, els uns a casa, els altres amb Suárez a l'UCD. Per acabar d'arreglar-ho desapareix també el PSPV i aquest país es queda sense cap estructura pròpia política davant d'una transició en la qual està tot per fer. I anem a un Estatut d'Autonomia que el decideixen, a l'hora de la veritat, Abril Martorell i Alfonso Guerra. Ací hi ha una desmembrament de la política que s'havia intentat fer des dels 60, després ve Zaplana que transforma la dreta existent en el que ara tenim i una esquerra que a partir del 95 s’ha dedicat aautoexcloure’s i a quedar-se sense missatges. L'esquerra des del 95 no té cap missatge. Tu els coneixes?
JA: Els periodistes tenim poca memòria.
EC: Jo els que em sé són els missatges de la dreta. Dos, la dreta té dos missatges: Zapatero i l’aigua, i s'ha acabat. Ací el PP ha agarrat aquests dos missatges, Zapatero, l'aigüa, Zapatero, l'aigüa, i ja està i la gent ho ha assumit. L'esquerra, en canvi, té cinquanta mil missatges, tots molt ben elaborats, que si això, que si allò... i al final, res.
JA: L'esquerra fa més de quinze anys que és a l'oposició, com és possible que no haja eixit d'enlloc alguna veu que sone alternativa, no només en clau de partits polítics, sinó des de la societat en el sentit més ampli que es puga imaginar?
EC: Jo crec que hi ha també un altra qüestió, un sentiment derrotista que ha calat molt. Un que té instal·lat el sentit de la derrota no guanya mai, i a l'esquerra d'aquest país, tota l’esquerra d’aquest país, té instal·lat el sentit de la derrota. Privadament parles amb els uns i amb els altres i tots són pessimistes, et diuen que això no funciona. Després en públic diuen que sí, fan els discurs que toca però, en privat, en privat ho veuen tot molt negre. Igual els socialistes que Esquerra Unida, bé ara aquests estan un poc més optimismes...
JA: Esperen els vots que els vinguen des dels socialistes, cosa que tampoc significa cap creixement global de l'esquerra, per tant cap retrocés del PP...
EC: Sí, la crisi... Abans Iraq i ara la crisi... Però, en fi, Esquerra Unida dóna el que dóna...
JA: I el Bloc?
EC: Els meus amics dels Bloc... jo era en l'inici com a mínim, Pere Mayor, tot aquell embolic... Jo crec que han fet bandades que no tocaven. Crec que el Bloc havia de ser una Convergència adaptada a València, no una Convergencia i Unió com a Catalunya, tampoc sóc tan ingenu... Ací l’església no la tens, la burgesia és el que és... El Bloc ha fet massa bandades. Han demanat el vot de públics diferents i això ha marejat en determinats moments. De tota manera, han estat a punt d'entrar, això s'ha de tindre en compte, han estat a punt d'entrar. Segurament ha sigut quan s'ha centrat més en un determinat projecte. Va ser l'època de Pere Major... Això que Pere Major i jo no estem massa bé, però no importa. Hi va haver un moment que Pere Major va fer un projecte el més similar possible a Convergència. Això que haguera representat? Doncs que, teòricament, haguera comportat un buidatge del 5, del 4, del 10% de vots del PP, amb la qual cosa tot haguera canviat. Ací ha faltat una política autòctona... de centre-esquerra també, eh? Que no semble que tot és culpa d'uns, ni molt menys...
JA: No sembla que les dinàmiques polítiques vagen en la direcció que reclames.
EC: No... Però en aquest moment sí que hi comença a haver unes possibilitats, no sé si per la via política, em pareix més per la via econòmica... L'empresariat valencià s'ha separat prou del poder polític, per primera vegada, i estan començant a pensar per ells mateixos. Diguem que hi ha un sector de l'empresariat que no estaria lluny de participar en l'articulació d'alguna cosa més autòctona. No dic que alguns empresaris estiguen pensant d’entrar en política, el problema és que tampoc no tenen cap polític que els il·lusione... Mira, ara tot l'empresariat valencià està amb Joan Rosell [nou president de la CEOE], tots estan amb ell, català i el que vulgues però tots han fet campanya per a ell. Igual que l'eix mediterrani, l'acord és general, tot l'empresariat català, tot el valencià, els sindicats. Em sembla que hi ha un canvi en profunditat, latent, però a la curta encara no es manifesta en una alternativa política.
JA: Però per arribar a les institucions, això s'haurà de vincular d’alguna manera a la política.
EC: El que vull dir és que s'estan donant les bases per a fer alguna cosa política. El que cal és que un o uns partits assumesquen el que està passant, que enxampen la flaire que en això hi ha tot un món que es pot reconduir cap a una alternativa més sensata des d'un punt de vista econòmic, cultural, nacional, etcètera... Tampoc no molt nacional, perquè el país és el que és, els empresaris no eixiran amb l'estelada. Hi ha un malestar molt estés en el país, tot el món en parla, això no pot ser, t'ho diuen els grans empresaris, els xicotets, el món de la cultura... A mi em pareix que el país podria estar preparat si apareguera alguna força que sabera posar-se en l'ànima d'eixa gent per a arrossegar-la.
JA: Això passa per la creació d'alguna nova força política?
EC: Si et dic el que pense, m'ho posaràs i se'm enfadaran...
JA: Seré prudent.
EC: (Riu) Home jo el que crec és que el que hi ha és inservible... És inservible. Jo crec que el PSOE actual és inservible, igual m'equivoque, m'agradaria que apareguera el Sr. Alarte i traguera 64 diputats, m'alegraria, crec, però, que és impossible, per tant és inservible. El PSOE d’aquest país és la minyona de Ferraz, pur i dur, res més. El PP ja sabem el que dóna. Esquerra Unida no pot ser això que parle, té uns altres interessos, un altre camí. El Bloc podria haver sigut això, podria... no dic que no puga ser alguna cosa... El que està clar és que tampoc no pots fer taula rasa i començar de zero amb una cosa nova. Si s'haguera de fer alguna cosa, que no seré jo, ni per edat, ni per altres consideracions, hauria de ser una cosa pactada amb algun partit, amb gent, amb organitzacions... però això està molt lluny. A mi ja m'han parlat, amb noms fins i tot, de fer una cosa d'estes, no ximpleries, des del món econòmic... Alguna cosa d'ací... La sensació de ciutadà de segona aquest país la té, quan el país no és un país de segona, però l'han creat les forces polítiques. Mira què ha passat amb l'estructura financera del país, en un any s'ha liquidat, liquidat, això és molt greu. L'any ha sigut dramàtic...
JA: Els grans empresaris no han dit res, almenys públicament.
EC: Sí clar, públicament. Van protestar un poquet, quan ja havia passat, no abans. El problema és que tenim enemics potentíssims i acabem perdent tots i ningú no acaba de plantar cara. Mira ací hi va haver una proposta seria de Caixa Catalunya per a quedar-se o manar en la CAM i de la Caixa de Pensions d’ajuntar-se amb Bancaixa, això va arribar a les taules dels Consells d'Administració i això es va parar a Madrid. Els feia por una estructura econòmica mediterrània, que haguera sigut la gran solució.
JA: El País Valencià disposa de suficient capital humà per a alçar un discurs alternatiu, un discurs més útil a la societat i, sobretot, per a fer entendre les virtuts de la nova manera de fer les coses? On està la gent que pot fer això?
EC: La meitat estan fora. Ves a les Balears i veuràs com la meitat dels professors, no tant, són d'ací. A Barcelona, la immigració d'aquest tipus de personal és majoritàriament valenciana. Aquest govern del PP ha tallat la investigació, ha tallat el funcionament intel·lectual... Hi ha una persecució de la cultura i del coneixement...
JA: Però a València n'han de quedar? On estan?
EC: Tancats en la Universitat... Tancats. L'osmosi entre la Universitat i la societat no existeix... Prou fan de pagar les nòmines.
JA: Siga com fóra, pareix que res pose en perill la majoria electoral del PP? Ni la corrupció, ni res?
EC: Això va per a llarg, a la curta res... El país s'ha ‘berlusconitzat’. Berlusconi té moltes manifestacions en contra però continua de "capo", comprant a qui siga, com siga. Ací estem en aquest esquema que munta Zaplana i ja els ha anat bé. Després hi ha el control comunicatiu, de repressió, de por... Allò que feia Maragall quan encara no era President, que reunia 400 empresaris, ací això és impensable...
JA: Impensable per què no hi ha un Maragall o per què el empresaris no estan disposats a fer cap gest que incomode el PP?
EC: De moment els empresaris no estan disposats. Ara hi ha un poquet més de llibertat...
JA: Més enllà de l'empresariat, més en la base social, tu això ho coneixes bé des d'Acció Cultural als Casals Jaume I...
EC: Hi ha un malestar general, difús... Tot el món veu que el país no tira avant, que la crisi econòmica és de primera magnitud, hi ha una crisi brutal dels sectors tradicionals i ara, per si faltava alguna cosa, el daltabaix immobiliari. Tot això ha creat un sentit de malestar interior.. però com s'articula això? És difícil, hi ha molta divisió…
JA: No veus possible la unitat de l'esquerra?
EC: Ací vam col·laborar en l'acord de Compromís entre el Bloc i Esquerra Unida i després ja has vist el que ha passat, un desastre. La unitat de l'esquerra és impensable i la unitat del nacionalista, també. És molt difícil. La fragmentació és bestial... Ací es parla de fer una Nafarroa Bai... però ja veus el que després va fer el PSOE amb Nafarroa Bai...
JA: Però allà van tindre, almenys, la possibilitat de governar.
EC: Clar, clar... Una Nafarroa Bai seria un possible intent de solució però, clar, qui encapçala això? Cada partit té el seu corralet. S’hi necessita molta generositat i no sé...
JA: La generositat, és un terme recurrent...
EC: Sí, ara vindran les llistes i cadascú voldrà col·locar els seus. No t'enganyes, s'està molt bé en l'oposició. Tens jornal i només has de dir que no hi estàs d'acord, sense responsabilitat, i s'ha acabat. Hi ha una cultura de l'oposició, gent que vol estar en l'oposició. Jo no sé si realment volen guanyar... Jo veig el país molt desenganyat, es queixen, no veuen ningú amb força suficient per a tirar avant... No hi pot haver reacció si no hi ha un mínim d’il·lusió...
JA: Ací no és veu ni una alternativa, ni un líder, allò que diríem un líder carismàtic, ni persona, ni programa.
EC: És una collonada però és veritat, no t'enganyes. Un líder és necessari. Un líder carismàtic, hi ha un moment que sí que és la solució. Pujol va ser un líder carismàtic i va ser clau, si s'haguera integrat amb Suárez quan els primers resultats no li anaven del tot bé, tot haguera sigut diferent... Ací, líder carismàtic, jo no el veig, ni un referent. No sé si tu els veus...
Fotos: Robert Ortín.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada