JOAN LERMA: “El debat de la renovació és una simplificació que no vol dir res”

Patriarca sense edat per a ser-ho, Joan Lerma (València, l’Horta, 1951) és el nus de totes les explicacions sobre el passat i el present del PSPV. Del futur, ja vorem, perquè el futur del socialisme valencià és un territori inexplorat i com que Lerma no és un aventurer sinó un pare responsable, no té temps per a somnis. L’esquerra valenciana, fins i tot la més crítica amb l’acció de Govern de Lerma en la Generalitat, té pocs actius més que presentar que la gestió d’aquells anys. L’omnipresència de Joan Lerma diu tant de la seua vocació d’estar com de la impotència dels que no el volen i no són capaços de matar al pare.

“L’oposició, globalment, no té clar el discurs, perquè si el tinguera clar el defendria”

“L’esquerra valenciana es dedica a discutir sobre identitat, sobre Estatut i sobre qüestions d’ètica”

“Lermisme? Jo no tinc res a veure amb això”

“El Partit Socialista ha de fer un esforç d’obertura a tots els sectors socials, no només als de l’esquerra”

“Si els socialistes no guanyen unes eleccions a soles, no les guanyaran mai”

JULIÀ ÁLVARO: Què explica que l’hegemonia electoral del PP és mantinga invariable al País Valencià malgrat els diferents problemes objectius que té plantejats, des de la corrupció a les mancances de gestió passant per tant de temps de divisió interna?

JOAN LERMA: No és senzill d’analitzar. En síntesi crec que la dreta va guanyar l’any 1995 quan la situació econòmica era molt roïna. Ells, en esta comunitat, van guanyar ja les eleccions generals del 93, quan estavem vivint una crisi econòmica molt important. Jo crec que la gent sempre fa valoracions molt superficials. Es parla de la corrupció… però això existeix en tots els moments. El que és cert és que quan ells comencen a guanyar eleccions ací, hi havia un 24 per cent de desocupació a Espanya. Això feia que la gent responsabilitzara a qui estava governant. Nosaltres vam recuperar la majoria absoluta ací en 1991. Del 91 al 95, que va ser quan vam perdre les autonòmiques, vam perdre les generals del 93, les europees del 94 i després les autonòmiques i municipals. Aquells anys eren de crisi molt profunda. La crisi era general. No era tan greu com ara però, en aquella època, jo recorde que vam haver de devaluar diferents vegades la pesseta, això pot sonar a prehistòria… però totes aquelles coses van tindre un pes important, decisiu. Nosaltres, pel nostre tipus d’economia, molt oberta a l’exterior, encara vam patir més la crisi. Davant de tot això, per culpa de tot això, vam perdre, perquè la gent va optar per canviar. El cas és que ells van arribar al poder autonòmic en 1995 i allà la crisi, després de substituir Solchaga per Pedro Solbes, ja es començava a remuntar. La crisi s’acabava i començava una època de creixement, que és el que s’han trobat, que ha durat fins ara.

JA: Han tingut sort?

JL: El cas és que el seu govern, en esta comunitat en particular, està associat a l’etapa més llarga de prosperitat que ha tingut la Comunitat Valenciana. Per això, les crítiques no els afecten molt. Ells representen en l’imaginari popular la prosperitat, l’etapa més llarga de prosperitat.

JA: Molt bé, però ara això s’ha trencat. Se’ls responsabilitzarà a ells també del final de la prosperitat?

JL: Sí, ara això s’ha trencat, efectivament. Però han estat dels del 95 fins ara creixent i mantenen la imatge que la prosperitat és cosa seua. I això no és cert. I no és cert, ni ara, ni abans. Des que està ací governant el PP és veritat que hem crescut però hem crescut menys que la mitjana estatal. Però això la gent no ho sap. Ells el que venen és la prosperitat i tot el que va malament és culpa de l’Estat.

JA: Però, alguna raó hi deu haver perquè el seu missatge, que fins i tot no encaixa amb les dades objectives, s’accepte més que qualsevol altre, que qualsevol discurs que ix dels grups de l’oposició?

JL: Deu ser que l’oposició, globalment, no té clar el discurs, perquè si el tinguera clar el defendria. L’esquerra valenciana, ja sabem el que passa, es dedica a discutir sobre identitat, sobre Estatut i sobre qüestions d’ètica… que està molt bé, que és indispensable, això no és suficient, però. Davant l’administració de la Generalitat, caldria donar una alternativa, fixar-se sobretot en l’alternativa, més que en el que ells estan fent malament… Però això costa, a l’esquerra valenciana això li costa molt. Nosaltres no ens centrem en el que es fonamental per al ciutadà… i per això estem en esta situació.

JA: Però saber les preocupacions ciutadanes no és complicat, en els pitjors dels casos, les enquestes ho indiquen, i l’ideari d’un partit se suposa que cada formació l’aclareix en els seus congressos, per tant, per què costa tant trobar un discurs propi?

JL: El que es tracta és d’explicar que el que està en joc és el futur, mirar un poquet més enllà. Jo ho he comentat en moltes ocasions que el nivell de fracàs escolar en la nostra comunitat és d’una gravetat immensa. Si de cada deu xiquets comencen a estudiar quatre fracassen, el problema és que estem perdent el futur, perquè no tindrem una gent prou preparada per a competir, que és del que es tracta, competir. No hi ha visió de futur. La gent ha anat als llocs on més fàcil ha sigut fer negoci i això és lògic. El més greu és que des del punt de vista del govern, que és qui havia de tindre una estratègia a mitjà i llarg termini, tampoc no s’han buscant camins diferents, camins per garantir-nos el futur. El que han fet és dir que els esdeveniments que funcionen i donen vots són el que es necessita o que cal dedicar-se al turisme i a la construcció. No li han dit a la gent que si no invertim en capital humà, en tecnologia, en investigació… tindrem un mal futur. És més, el que s’havia fet en els nostres anys de govern, modernitzar el país, fer-lo competitiu… els parcs tecnològics, la política industrial… això no els va interessar.

JA: Si enfront del PP no hi ha un discurs alternatiu que arriba a la gent, el primer responsable ha de ser, com primer partit de l’oposició, el PSPV?, o no?

JL: El PSPV té la responsabilitat de dir i fer pública la seua estratègia sobre el futur del país… però també ha de ser la societat. La societat és molt més que el Partit Socialista i jo no veig tampoc quasi ningú que diga estes coses quan escriu… No tot és problema d’un partit. El partit és l’alternativa de govern, el partit ha d’explicar la seua estratègia a llarg termini, el partit ha de pensar el país del futur però també ho ha de fer tota la societat. El partit el que ha d fer és intentar organitzar la majoria social que faça possible la seua política però és la majoria social la que ha d’impulsar el projecte. Quan nosaltres vam governar érem nosaltres i tota una generació que volia la democràcia i la llibertat, un país diferent. Ara el PSPV ha d’articular una nova generació que està molesta però desorganitzada. Hi ha molta gent que està en contra de la realitat actual i això s’ha de procurar articular.

JA: Durant els anys de govern del PSPV en la Generalitat es va estar més atent al govern, a la gestió, que al partit i, per tant, al contacte amb el ciutadà?

JL: No… no. Preguntar-me això a mi és absurd. El partit és l’expressió de la majoria social progressista, no és un fi en si mateix. El partit no ha de procurar ser un aparell militar. El partit ha d’escoltar a tots i veure com conciliar tots els interessos majoritaris de la societat per a fer una política de progrés. Esta era la meua visió i continua sent-ho. Mai he pensat en una estructura de ferro per controlar la societat…

JA: Jo no plantejava això. Jo del que parlava era de relació amb la societat. De si es va oblidar la relació amb la societat en benefici d’enfortir l’acció de govern.

JL: Hi havia interlocució entre el govern, el partit i la societat. El partit estava en tota la societat. No hi havia cap associació que no tinguera relació amb el partit, ja fóra a través de militants que hi poguera haver, o ciutadans que fluidament es relacionaven amb el partit. El partit escoltava a tots. Jo crec que en estos moments la dreta té una penetració més important que l’esquerra, ells estan en totes les associacions, nosaltres algunes les hem abandonades…

JA: Per què?

JL: Això ho haurien d’explicar els que estan en estos moments… Jo, òbviament, tinc les meues opinions, la meua versió…

JA: Quina és?

JL: No… Jo crec que durant molt de temps, contràriament al que s’estava dient, s’estava perdent el contacte amb la societat. El partit estava més abocat en si mateix que no mirava a l’exterior. Hem estat deu anys de baralles… Amb Ignasi [Pla] i amb [Jorge] Alarte això s’ha calmat… Em pareix que en moltes associacions en què estàvem ara ja no hi estem. Ens hem passa massa temps parlant només de nosaltres.

JA: Parlant del partit, hi ha dos conceptes que s’escolten més que cap altre: lermisme i renovació. Comencem pel lermisme. Què és el lermisme?

JL: (Riu) … Jo, evidentment,… jo no tinc res a veure amb això.

JA: Sempre es parla de lermisme, has de saber què s’entén per lermisme i què és el que té de cert el concepte.

JL: D’això en parla qui vol donar una visió parcial del projecte que jo vaig desenrotllar. Jo vaig pensar en la societat globalment, jo no era una facció del partit, jo era el democràticament triat per tirar avant un projecte. Qui diga que jo era el partit, que tot era lermisme… ens hagueren quedat sens espai.

JA: I ara, ja en l’oposició, que és el lermisme?

JL: No ho sé. S’utilitza com a crítica, com a desqualificació però no és un concepte real. Un partit ha de funcionar per projectes. Projectes que es debaten i que es decideixen. Quan falta projecte és quan es lluita pel poder, quan es parla de noms, quan s’inventa de tot. Si hi ha projecte es debat amb llibertat, s’aprova i es dóna suport.

JA: Durant estos anys li ha faltat projecte al PSPV?

JL: És prou obvi que el discurs que hem fet no ha connectat amb la societat, això és una falta de projecte, estos anys ens ha faltat un projecte.

JA: El que no han faltat tots aquests anys han sigut apel·lacions a la renovació, tant parlar de renovació, vol dir que la renovació continua pendent?

JL: Si pensem en l’experiència dels anys, això és un terme que es crea en el partit comunista, l’aparell i els renovadors, que eren els que volien substituir la direcció. Parlar de renovació en el PSPV no té sentit perquè en aquest partit sempre hi ha hagut capacitat de debatre, llibertat d’expressió… La renovació en si mateixa no és res, s’ha de dir què vol dir. El debat de la renovació és una simplificació que no vol dir res. El que no està en la direcció sempre diu que els que hi ha estan passats però quan un s’escuda en una desqualificació global vol dir que no és capaç d’explicar el seu projecte.

JA: Ara, com estan les coses, quines possibilitats electorals li veus a l’esquerra valenciana en les pròximes eleccions autonòmiques?

JL: Jo és que… Jo crec que l’esquerra no és tot el mateix. Hi ha unes esquerres, unes altres esquerres… Hi ha una esquerra que té un projecte contrastat en la societat, altres que el tenen contrastat però no funciona. L’esquerra en general no és res. Jo puc parlar del projecte que representa el Partit Socialista, que és un projecte prou definit, que li costa d’arribar a la societat. Hi ha una direcció democràticament triada i que està en una bona perspectiva per anar fent que el seu projecte arribe. Una altra cosa és que té molt limitada la seua capacitat de comunicació, el Partit Socialista té molt limitada la seua capacitat de comunicació. Durant els anys de govern de la dreta, la llibertat d’expressió s’ha retallat prou. A més, es dediquen a culpar de tot al govern central, sobretot de la crisi, de tots els problemes que hi ha. Ens trobem que tot i els centenars de milions que tenen de pressupost, tot i les competències de què es disposa com a govern autonòmic, ells no, la dreta no té culpa de rés. La campanya socialista ha d’anar bàsicament dirigida a posar-los enfront de la seua responsabilitat, de tot el que podrien haver fet i no han fet perquè aquest país funcionara millor i tinguera millor perspectives d’ocupació.

JA: Parles de la necessitat de connectar amb la gent per fer arribar el missatge i el projecte socialista, té suficient presència el Partit Socialista en els moviments socials per fer sentir la seua veu? Aprofita el Partit Socialista el capital humà que, d’una forma o altra, pot estar a la seua disposició més enllà de la militància estricta?

JL: En este moment el Partit Socialista ha de fer un esforç d’obertura a tots els sectors socials, i quan dic tots, dic tots, no només els de l’esquerra. Parle de tots els sectors progressistes que tenen una voluntat de millorar la situació actual. Ens hem d’obrir tant als moviments socials com als responsables econòmics ja que, tant a les empreses com als treballadors, amb este Govern de la Generalitat, els va malament. El partit ha d’obrir-se i dir a la societat el que estos han fet malament però, sobretot, dir el que cal fer en els pròxims anys, no en els pròxims quatre sinó en els pròxims vint o vint-i-cinc anys. En esta campanya electoral tenim la gran ocasió d’explicar com ha de canviar la perspectiva econòmica per a fer una societat més competitiva i més pròspera.

JA: I més enllà del PSPV, que hi ha en l’oposició al govern del PP de la Generalitat?

JL: Hi ha gent amb molt bona voluntat, amb molta capacitat de treball però amb unes perspectives limitades. Crec que durant tots estos anys no han assimilat les coses que han anat passant. Molts plantejaments que jo veig en alguns partits d’esquerres, nacionalistes sobretot…

JA: Et refereixes al Bloc?

JL: Sí, sobretot… però no solament. Moltes de les coses que plantegen coincideixen amb les que plantejaven en els anys 70 i això no pot ser. Esta societat no té res a veure amb aquella. No han après res perquè elecció darrere elecció es queden a les portes del 5%... però encara que el superaren no seria suficient per a ser una alternativa progressista. Cal ser més generós i renunciar a una part de la teua especificitat per a ser convincent i alternativa… i no deixar per a cent anys. D’ací a cent anys la dreta ens haurà deixat un país arrasat…

JA: La paraula generositat ix moltes vegades quan s’analitza el futur de l’esquerra valenciana, generositat lligada a la necessitat de cedir, per tant vols dir que el futur de l’esquerra valenciana passa pel pacte?

JL: Haurà de sumar tots aquells que tinguen un plantejament de progrés per a aquesta societat. No és possible, com es fa des de determinats sectors nacionalistes, pensar que no ha passat res quan has perdut unes eleccions, i les següents, i les altres, i les altres…

JA: Els socialistes també les han perdudes.

JL: Nosaltres quedem malament en les últimes eleccions… però és que ens han donat la responsabilitat de tot el que passa ací. La realitat és que ja ens van criticar quan es va aprovar el primer Estatut d’Autonomia i resulta que vam traure més del 50%. Això no significa res per a ells? No serien ells els equivocats i no nosaltres? És tant evident que en qualsevol lloc tindria repercussió…

JA: Creus que els socialistes poden guanyar unes eleccions a soles?

JL: Crec que si els socialistes no guanyem unes eleccions a soles no les guanyarem mai. Ells tenen uns plantejaments…

JA: Els nacionalistes?

JL: Sí, parle de plantejaments identitaris… Tenen uns plantejaments que, per una part, et poden aportar una minoria de vots però per una altra te’n lleven més perquè això que ells defensen no es correspon amb una part majoritària de la societat valenciana. Jo no sóc partidari d’anar junts a unes eleccions… A més, i no parle només del Bloc, si pensem com es plantegen determinades qüestions relatives a l’economia… pot estar bé si aspires a tindre un 5 o un 10% per cent de vots però si aspires a ser alternativa de govern i solucionar els problemes de la gent tot això és poc útil. No es pot estar amb programes per a d’ací 100 o 200 anys… Això és el que sempre s’ha dit el mil·lenarisme… Nosaltres no ens podem identificar amb determinada esquerra.

Fotos: Robert Ortín.

GLÒRIA MARCOS: “Hauran de passar molts anys perquè hi torne a haver un pacte [entre Esquerra Unida i el Bloc]”

Fa sol, aquell sol d’estiu sense ser estiu, i Glòria Marcos (València, l’Horta, 1950) arriba a la terrassa on hem quedat, prop de sa casa, en el centre de València, amb unes ulleres fosques. Tanta llum li fa mal als ulls. Quan mira a l’esquerra valenciana no té els mateixos problemes. Ho veu negre. En general, no és optimista. El PSPV li inspira poca confiança i si es refereix als grups que hi ha més a l’esquerra dels socialistes, que és on està la seua Esquerra Unida, diu que d’unitat res de res, que no pot ser, que és impossible. Marcos resulta pròxima i defensa la coherència en política, el joc net, però és pragmàtica i es nota que accepta que a vegades cal pegar alguna colzada.

“La corrupció s’ha estès i la gent ha arribat a pensar que tots ens podíem beneficiar d’ella”

“Pot ser que el PP perda uns pocs milers de vots, però és que els socialistes en perdran molts més”

“La por impedeix a l’esquerra presentar un discurs alternatiu de veritat”

“El PSPV ha desmuntat tots els mecanismes de participació social”

“Què és la divisió de l’esquerra? Que Rosa Aguilar vol ser ministra?”

JULIÀ ÁLVARO. Quina explicació trobes a que, malgrat totes les crítiques, tots els escàndols i tot el temps transcorregut des que va arribar al govern, el PP no pareix que veja en perill la seua hegemonia electoral al País Valencià.

GLÒRIA MARCOS. A veure… Em sembla que hi ha diferents factors. Diferents factors que arranquen des de la transició, de la traïció a determinades qüestions que havien sigut elements i referències bàsiques de l’esquerra. El “tot val”, de la qual cosa jo responsablitze molt els primers governs del PSOE, va portar a posar en qüestió elements fonamentals per a l’esquerra: la responsabilitat, l’honradesa, la defensa de la cosa pública, l’ètica… Tot això és posa en qüestió des del primer govern socialista i això va calant. Insolidaritat, privatització, no cal pagar impostos… estos són els valors que s’han reforçat. En això han fet un paper bàsic els mitjans de comunicació, també els públics, que han afavorit la trivialització i l’absència de veus discrepants. Com pot ser que no s’escolten les veus que defensen que hi ha altres eixides a la crisi diferents a les que s’estan imposant des del govern? S’estén un pensament únic i això ha anat avançant a poquet a poquet… Afegim que la corrupció s’ha estès i que la gent ha arribat a pensar que tots ens podíem beneficiar d’ella, que pareix que a la dreta tot això no li passa factura… i tindràs resposta al que em preguntaves… Són molts factors…

JA. Tots a favor de la dreta?

GM. Si… Jo estos dies mirant enquestes he vist que sí, que pot ser que el PP perda uns pocs milers de vots de gent que està cansada de la corrupció però es que els socialistes en perdran molts més, molts més… i aniran a l’abstenció. Home, igual algun pot anar a altres formacions d’esquerres però la majoria, a l’abstenció. La gent acaba en “tots són iguals”…

JA. Els partits d’esquerres quina culpa tenen en això que apuntes?

GM. També, també, també tenen culpa, una part important de la culpa. En primer lloc, els partits d’esquerres no han sabut buscar les escletxes necessàries per resituar un discurs alternatiu. La por impedeix a l’esquerra presentar un discurs alternatiu de veritat.

Hi ha molta por de situar-se en posicions diferents, per por que et diguen “troglodita” o coses paregudes, i no anar a posicions valentes i diferents fa que no es puga trencar eixa percepció de tots són iguals. Hi ha por a anar a la contra… El cas del Consell d’Administració de RTVV. Tots en som còmplices...

JA. Es podria no estar al Consell de RTVV.

GM. Si... Penses que si alguns no anàrem farien el mateix però també penses que com a mínim saps què passa i pots denunciar-ho... Clar que, després, no tens espai per a fer sentir la teua denúncia.

JA. Bé, el Consell d’Administració de RTVV, Esquerra Unida reclama que no siga un organisme partidista però proposa com a membre el seu coordinador local de València i candidat a l’alcaldia, Amadeu Sanchis. Una ració més de “tots són igual”?

GM. Si no estiguérem allí seria pitjor. Si tot el món estiguera d’acord perquè aquell Consell d’Administració funcionara d’una manera professional o tècnica… però com que funciona políticament, cal que hi haja una persona que conega el cas i que sàpiga que està passant… En política, forat que no ocupes algú te’l ocupa… Si no estàs no se’t veu i tu no pots fer denúncies… Mai no saps com trencar el mur de silenci i si no estàs encara és més complicat.

JA. De quins errors responsabilitzes en concret al PSPV?

GM. Han desmuntat tots els mecanismes de participació social. El Partit Socialista s’ha conformat amb una maquinària electoral i ha abandonat tot el que s’havia construït de societat civil organitzada. No es poden mantindre associacions ciutadanes si després de molts anys de lluita no en traus res perquè no et permeten participar en la presa de decisions. Això d’una banda i, segona, han assumit els valors de la dreta: la defensa del privat enfront del públic, la defensa d’un sistema d’impostos que beneficia a qui més té, la insolidaritat, el tot val, la falta d’exemplaritat ètica… Mira Benidorm, tu quin missatge dones? El de sempre segons convinga? Doncs per a això ja està la dreta.

JA. I la imatge de divisió que es veu a l’esquerra del PSPV, quines conseqüències té?

GM. Si… En moltes ocasions és una imatge de divisió provocada per persones que es volen buscar un lloc al sol… El que són les propostes de l’esquerra tenen una continuïtat en l’Estat espanyol i al País Valencià. Què es la divisió? Que Rosa Aguilar vol ser ministra? Parlem d’això? Divisió ideològica jo no la veig. Són coses de grups que en un moment determinat pensen que no poden continuar reivindicant un romanticisme… i volen buscar-se un lloc al sol. Nova Esquerra, on estan? Ricardo Peralta? Portant la policia a matxacar els piquets i la gent del Cabanyal? Era això? Si em dius que hi ha un projecte alternatiu, d’acord, podríem parlar d’això però no és el cas…

JA. Últimes eleccions, últim capítol. L’acord entre Esquerra Unida i el Bloc no va durar, es va trencar als quatre dies…

GM. No, es trenca, no. Alguns el trenquen, no Esquerra Unida. El trenquen alguns que es pensen que heretaran l’espai electoral d’Esquerra Unida… És així de senzill. Es pura deshonestedat.

JA. Però tindre la raó justifica el sacrifici electoral de no avançar, perquè és evident que tot això no ajuda avançar.

GM. No, però què vols fer…

JA. Política, no? Buscar solucions que ajuden a avançar. En els últims 15 anys el PSPV està estancat però Esquerra Unida, també; entre 150 i 200.000 vots, sense menejar-se.

GM. Sí, el treball d’Esquerra Unida és intentar demostrar a la gent que l’abstenció sempre va a favor de la dreta i que és un error abstenir-se… Però en l’esquerra hi ha coses que no es perdonen, mentre que al PP se li perdona tot. Al PP fins i tot la crispació li aprofita, per això la conrea.

JA. Però en aquest cas, les crisis i les divisions en l’esquerra no pareix que tinguen fi i això, òbviament, no és un valor electoral.

GM. Hi ha gent que no mesura l’impacte dels seus actes, de la decepció que poden generar les seues actuacions. Jo no em penedisc d’haver lluitat a favor del Compromís perquè tenia clar que calia buscar una eixida de suma enfront del que teníem per davant, però sí que em penedisc d’haver enganyat l’electorat dient que era fiable gent que no ho és.

JA. De cara a les pròximes autonòmiques, està clar que no hi ha, ni hi pot haver, una reedició d’aquell pacte, però si fa quatre anys era convenient, ara ho hauria de tornar a ser, no?

GM. Sí, però jo he après que l’important no és el que diuen els papers sinó les persones que ho han de fer realitat. Seria possible amb una altra gent. El que no és possible que les persones que traeixen un acord, després es presenten d’avalador per a un nou acord…

JA. Però l’acord ara no el vol ningú.

GM. No, no, en absolut, però, fins i tot, en el futur… Mira si van haver de passar anys, desafortunadament, perquè es tornara a fer un pacte Esquerra Unida-Bloc, doncs ara n’hauran de passar molts més… Hauran de passar molts anys perquè hi torne a haver un pacte.

JA. Un pacte que, a banda de tot, va tindre llacunes tant importants com la ciutat d’Alacant on si Esquerra Unida haguera volgut fer el pacte ara no estaria governant el PP. Un error evident, no?

GM. El que va ser un error va ser que el PSOE demanara el vot útil. Nosaltres teníem un estudi de la Universitat d’Alacant que aconsellava que els socialistes no demanaren el vot útil ja que eixos vots que anaven a Esquerra Unida eren la clau de la ciutat… però el PSOE no hi va fer cas.

JA. Però el pacte o no pacte havia de ser anterior a la demanda o no del vot útil.

GM. És que és molt complicat… Des de fora, tu dius podíeu haver fet un pacte però el problema és quan estàs treballant en els mateixos espais amb determinada gent i t’adones que amb eixa gent no pots anar ni d’ací a la cantonada…

JA. El pactes necessiten generositat.

GM. No, no, credibilitat. A vegades tu dius, sí, sí ja em pots contar “milongues” que de tu jo no me’n refie… I això passava entre la gent d’Esquerra Unida i el Bloc d’Alacant, que portaven sendes divergents…

JA. El PSPV, sol, creus que pot guanyar les eleccions i tornar a governar?

GM. En les circumstàncies actual i amb l’equip actual, no… No. Han de fer un gir de 180 graus organitzativament i també des del punt de vista de la proposta. On van amb això de cessar fulminantment gent que no firmava els avals que tocava? Això és stalinisme, això no es pot presentar a la gent, a mi em faria vergonya…

JA. I sense el PSPV és possible el canvi?

GM. No, jo crec que no.

JA. El PSPV, com tracta els grups a la seua esquerra?

GM. Malament. Per una banda, quan s’acosten les eleccions intenten fagocitar tot el que tenen a la seua esquerra i, després, intenten descapitalitzar-te, llevar-te la gent que tinga més imatge, més força mediàtica.

JA. I a l’inrevés, des de l’esquerra del PSPV, continua el discurs que PP i PSOE són el mateix? Quina actitud es manté?

GM. No, el PP i el PSOE no són la mateixa cosa. Hi ha una diferència fonamentals des del punt de vista de les llibertats públiques i una concepció més democràtica de la societat, perquè el PP està instal·lat en l’ultraconsevadurisme. Dit això, que el PSOE no qüestione el Concordat o que continue donant 6.000 milions cada any a l’església no els para bé… però no diré jo que el PP i el PSOE siguen el mateix, no. Ara bé, des del punt de vista de les polítiques socials i econòmiques estan fent les mateixes coses. No es pot dir que estàs en l’esquerra si fas polítiques econòmiques de dretes. En això diferències… Manen els mercats. I no poden dir que no hi ha polítiques alternatives perquè fins i tot Obama està fent altres coses.

JA. L’esquerra sap aprofitar el capital humà que té a la seua disposició?

GM. Jo crec que molt del debat que es fa en àmbits d’esquerra es queda entre la pròpia gent que fa el debat però no va més enllà… i no sé com es pot trencar este cercle tancat, no ho sé… Estic convençuda que el debat existeix però no transcendeix. Mira les lluites de resistència, gent com els de Salvem el Cabanyal han aconseguit molt, han aconseguit que el barri no es destruïsca però, al mateix temps, han aconseguit poc perquè els poders econòmics no els permeten tindre el barri que desitgen… Les alternatives que es plantegen no es poden visualitzar perquè no accedeixen al poder. Falta una mobilització social sostinguda entorn a uns valors importants… no hi ha res a fer.

JA. Qui ha de ser el promotor d’eixa mobilització?

GM. No tinc la recepta, que més voldria!…

JA. Hi haurà d’haver algun focus d’organització, alguna via de suma…

GM. Això és complicat perquè som tots molt curosos per tal que ningú no es senta utilitzat. Som absolutament respectuosos amb els moviments socials que funcionen i si treballes en un moviment social està quasi lleig que estigues també en una estructura política organitzada… i això s’hauria de trencar d’alguna forma però no sé com…

JA. Tants anys en l’oposició, tants moviments socials reivindicatius, com es possible que no hagen donat vies de col·laboració efectiva entre les forces polítiques d’esquerra i la societat? És falta de capacitat? És mala fe?

GM. És desconfiança. Tot el món està molt acostumat a pensar: “este què deu voler”. Quan algú planteja fer alguna cosa diferent es pensa que quina pretensió oculta porta. Hi ha una desconfiança de la gent cap als partits i dels partits cap a la gent que se’ls puga acostar…”este què deu voler”. De tota manera això no ho explica tot pel que fa a la dissolució del ferment que unia els col·lectius socials. Jo l’última vegada que he tingut la sensació que tots eixíem al carrer en lluita per la mateixa cosa va ser en les manifestacions per la Guerra d’Iraq, i prou, des de llavors res…

JA. Al remat, creus que pot arribar el dia que l’esquerra, ella sola, perda les eleccions al marge del que facen o deixen de fer els partits d’esquerres?

GM. Jo sóc una optimista històrica, no hi ha mal que cent anys dure… però tinc la sensació que el País Valencià pot ser la Baviera de l’Estat espanyol i em fa un fàstic… A mi m’agradaria, perquè en estos moments el perfil democràtic de la societat valenciana està sota mínims i s’està estenent la sensació que faces el que faces tant se val, és allò del reforç negatiu que diem els mestres i això és terrible.

Fotos: Robert Ortín.

J.J. PÉREZ BENLLOCH: “Si hi ha sentències i es troben referents socials, jo crec que poden canviar els resultats electorals”

Si Joan Josep Pérez Benlloch, “Jotajota”, (Moixent, La Costera, 1936), fóra fill d’un país menys sectari seria una referència periodística amb una carrera més tranquil•la, més regular i més útil; més útil per a ell i per al país. Jotajota es mira el món amb l’escepticisme de qui ja ha vist moltes vegades qui mou el fil dels titelles. Tot i això, sembla disposat a seguir clavant-se en laberints amb gust a derrota. El gris no és un color pensat per a Jotajota, ni les línies rectes els seus camins preferits. Diu el que pensa i pensa que el periodisme és una merda i l’esquerra, molt de dretes. Això sí, una vegada acabada l’entrevista va aconsellar-me que la revisara per “evitar reiteracions i passades”. Tenia raó, una vegada transcrit el torrent de les seues respostes, calia posar ordre. El problema fou que com que ell no és home d’ordre no hi va haver manera d’ordenar-la. Millor.



“Esta societat ha deixat de ser progressista perquè s’emborratxà a guanyar diners i l’esquerra no se n’ix”

“Hui la dreta són beats i rosegaaltars”

“En la dreta hi ha el més burro de la societat, perquè qui té sentit crític és l’esquerra”

”[En el PSPV, renovació]Em sona a “retire’s vosté que em toca a mi”

”Els socialistes tenen un nucli dirigent que pareix un grapat d’actors secundaris a l’espera d’un líder”




JULIÀ ÁLVARO: Com és que el PP, tot i els molts problemes polítics que l’afecten, continua dominant electoralment com si res?
JJ PÉREZ BENLLOCH: Bé... D’entrada, és que l’esquerra ha perdut en tot el món. No hi esquerra en tot el món. I Espanya no és diferent i el País Valencià, tampoc. Estem davant una societat perplexa. Sobretot per part de l’esquerra que no fa ni soroll. No parlem ja d’encapçalar el descontent i fer propostes que connecten. La dreta ho té fàcil i més amb la crisi econòmica que, com ara, incita al conservadorisme. I en el temps que falta per a les eleccions no sé si alguna cosa pot canviar…
JA: I l’imaginari progressista de València, on ha quedat?
JJ: No hi ha una València progressista, ni un imaginari… Hi ha el que hi ha. Esta societat sembla que ha deixat de ser progressista perquè s’emborratxà a guanyar diners i jo crec que l’esquerra no se n’ix. Quin missatge dóna l’esquerra? En tenim algun… Mira, l’únic missatge que ix de l’esquerra és el que dóna en les Corts la portaveu de Compromís…
JA: Mònica Oltra?
JJ: Sí… I també la d’Esquerra Unida, en un altre to, més apagat, i sobretot, Ángel Luna... I ja està! Però qui segueix les Corts? Si Canal 9 hauria de ser l’element de mobilització i fa just el contrari perquè no li interessa mobilitzar l’opinió pública, doncs hi ha una desmobilització general i això ho ha aconseguit el PP. Jo no ho aplaudisc com a ciutadà, però com a observador polític ho han fet bé. La gent es preocupa de les coses immediates, l’escola dels fills, el treball, el lloguer, però ignora que sense política tots eixos problemes no se solucionen. Està molt desacreditada la política, la qual cosa juga a favor de la dreta.
JA: Dius que la dreta fa bé la seua feina.
JJ: Sí, sí. La dreta valenciana ho ha aconseguit, mai no li ha interessat la política, diguem-ne en la seua versió noble. Només li interessa quan perd, quan guanya res. La política del PP és la desmobilització. No tenen pudor. Només cal veure com estan malbaratant els recursos econòmics, com neguen les acusacions i com ataquen la justícia… Quan la justícia espanyola es de dreta, tota sencera… Però no en tenen prou…
JA: Però això no s’improvisa. La dreta valenciana ha de tindre qui l’orienta, caps privilegiats, bons estrategs.
JJ: Primer, la dreta no té caps privilegiats, en la dreta hi ha la burrera de la societat, perquè qui té sentit crític és l’esquerra. Ara, no li val per a res, això també és veritat. La dreta ha fet un bon treball?... Jo et diria que és quasi una broma, que el bon treball que ha fet la dreta, ací, al País Valencià, l’ha fet un home d’esquerres, Rafa Blasco, un home que ve de l’esquerra més esquerrana. Tota la resta l’han feta les circumstàncies, la gran crisi de l’esquerra, dic crisi en l’àmbit espanyol i mundial.




JA: Però ací hi ha d’haver algun fet diferencial que explique una hegemonia electoral del PP pràcticament inèdita a la resta d’Espanya, o no? Per exemple, parlem del PSPV.
JJ: No. El PSPV no ha funcionat … perquè els socialistes no ha funcionat enlloc. Què passa a Itàlia…? L’esquerra té un problema fotut. Des que va caure el mur de Berlín no ha trobat… Estem parlant d’una socialdemocràcia que és la cara “B” de la dreta capitalista a qui li estem gestionant els interessos a la dreta. A veure: Si les pròximes eleccions les guanya el PSPV, que canviarà? Esperem que ens administren millor, que posen fi a l’excés de la corrupció, però canviar, canviar… Tanmateix, com deia Tony Judt, és el millor que ens podria passar.
JA: Sí, l’esquerra està en crisi però en pocs llocs d’Espanya ha tingut i té tant poques possibilitats reals d’arribar al govern de les institucions.
JJ: Mira, totes les esquerres que governen a Espanya han baixat molt el nivell, són unes esquerres molt dretanes però… què passarà? Això depén de si escoltes el cor o el cap. Les pròximes eleccions autonòmiques, ací, tornarà a guanyar la dreta, el PP, i l’Ajuntament de València tornarà a ser per a Rita. És el que hi ha. Hui qui s’oposa a Rita Barberá? I els empresaris valencià… últimament han fet algun pronunciament, crític fins i tot, perquè ja els hi toca la butxaca però… Tenim una societat cívica, lliberal? Ací hi havia un partit lliberal però cabia en un taxi i ja s’han mort tots.
JA: L’alternativa passa pel PSPV? Hi ha alternativa sense el PSPV?
JJ: No, l’alternativa passa per ells, clar. El problema és que són un partit desembastat, els socialistes tenen un nucli dirigent que pareix un grapat d’actors secundaris a l’espera d’un líder.
JA: En el PSPV hi ha hagut una constant en els últims anys, parlar de renovació, tots els nous dirigents han arribat amb la paraula renovació en la boca. A tu a que et sona renovació en el PSPV?
JJ: Em sona a “retire’s vosté que em toca a mi”. Jo no veig un veritable relleu per enlloc. Es renova el personal però res no canvia. Ja s’encarrega d’això la “fontaneria” del partit. Parlant dels socialistes, jo he sigut un crític agut del lermisme, d’aquella gent Joan Lerma, Segundo Bru, García Reche… però ara em pareixen gent d’una altura… Com Churchill comparat amb la mediocritat que hui mana… Déu ser un efecte òptic.
JA: I durant 20 anys la societat valenciana, en la mesura que els partits són la seua expressió, i el PSPV l’expressió de l’esquerra, la societat valenciana no ha sigut capaç de generar res d’un altre nivell?
JJ: Mira, fa uns anys, la gent de la meua edat, de 70 anys o més, teníem referents. Adolf Pizcueta, Joaquín Maldonado, Martí Domínguez, Vicent Ventura; fins i tot, Vicent Iborra, Muñoz Peirats... Eren referents cívics, cívics! Participaven… Però hui, hui no hi ha res equiparable. Escoltes un empresari parlar i és un tecnòcrata i si li fas una pregunta un poc complicada et solta una resposta de màster, de màrqueting, no et diu res, no es banya mai i és molt estrany que tinga una projecció cívica. Hui, la societat no té referents. Jo et desafie, dis-me un referent humà social a València… No n’hi ha, no.
JA: Políticament, esta absència, quina repercussió té?
JJ: Això afecta molt més a l’esquerra. Perquè eixos referents socials eren com a mínim lliberals, de dretes però progressistes, entenien que era això de la llengua que parlàvem… Participaven o no de la idea nacionalista però l’entenien. Eren gent progressista, posa-li l’adjectiu d’esquerra, de menys esquerra o de centre però progressistes… Però hui la dreta són beats i rosegaaltars i el senyor Camps…
JA: I des de l’esquerra, per què no s’han generat nous referents?
JJ: Jo crec que a la joventut hui no li interessa una merda… Si vas a reunions de grups d’esquerres no hi ha joventut, som tots molt majors, venim quasi del franquisme, la majoria. La guerra del postfranquisme l’ha guanyada la dreta. La recuperació de l’església, de la reacció catòlica, no s’entén si no és perquè la societat ha abaixat la guàrdia.
JA: Vull tornar al PSPV, i a una referència constant dins d’este partits en els últims anys, el lermisme. Que és això i per a què ha servit?
JJ: El lermisme és una idea que s’ha inventat després de Lerma. Hi va haver un temps, quan manava Lerma, que en el partit tot era clar i sòlid, no hi havia alternativa. Hi va haver un intent per part de Císcar i de Blasco de carregar-se Lerma... L’any 84, més o menys... A Alacant. No van poder. La batalla la va guanyar Lerma... El PSPV, des del seu origen s’ha estructurat en famílies o grups de militants i la gran família és el lermisme. Lerma era la màquina, l’eficàcia... Bé, ni eficàcia, ni punyetes, és que tenia el poder i els tenia a tots agarrats pels collons. En això Lerma era un bon tàctic, no deixava que ningú traguera el cap.
JA: I esta pràctica capadora, diem-ho així, es manté?
JJ: Passa en tots els partits, és el mal de la política. Un polític necessita el 50 per cent del seu temps per a gestionar i fer coses i l’altre 50 per cent per a carregar-se els adversaris dins del partit, els enemics.




JA: Què ha de passar en l’esquerra perquè recupere terreny electoral?
JJ: Mira si continua la corrupció... Estos senyors creuen que estan blindats però si els jutges es posen a la feina i amollen unes quantes sentències i condemnen uns quants desvergonyits, jo crec que la cosa pot anar variant. Jo no crec que la corrupció no importe a ningú. Hi pot haver indiferència però el cor i alguns símptomes em diuen que alguna cosa pot canviar en les pròximes eleccions. Si hi sentències i es troben referents socials, jo crec que poden canviar els resultats electorals...
JA: Si?
JJ: Sí, però tornem a: “hi ha alternativa?”. Sí, si estiguera Ángel Luna hi hauria referent, té un discurs, un cap organitzat... En l’esquerra hi ha tres o quatre diputats que funcionen però, clar... És que... En este moment no hi ha esquerra, no hi consciència social i no hi ha... això que en química diuen col•ligadors... Sentències, condemnes... El senyor Camps sap que no governarà, que se li acaba, que Rajoy no vol ni vindre per València, per no contaminar-se més. I desaparegut Camps desapareixerà Blasco i s’acabarà l’estratègia... Qui manipula i governa és Blasco, sinó no s’entén... No serà la Sánchez esta, la portaveu, que diu unes bestieses descomunals...
JA: I en el cas del PSPV, qui fa el discurs? On està?
JJ: Les eleccions no les guanyen els discursos, o els relats que diuen ara els joves... És allò del pèndul...
JA. Però ací es porta vint anys de pèndul...
JJ: És que els cicles històrics de la dreta són molt dilatats. I més si l’esquerra sembla la cara “B” de la dreta i ofereix una fragmentació certament dissuassòria.
JA: El missatges que necessita ara l’esquerra és més complicat que fa vint anys, no?
JJ: La dreta ho té clar, ofereix privatització. I l’opinió pública no sap que vol dir això... No hi ha la visió que privatitzar la sanitat és tindre menys i pitjor sanitat, i igual amb l’educació.. Privatització vol dir menys redistribució de la riquesa... Com li dius això a la senyora Blanca que viu ací enfront i jo parle amb ella? Doncs que van per nosaltres... I això és el que està passant i el que l’esquerra ha de vendre, si no ven això, què ven?
JA: I més a l’esquerra del PSPV...
JJ: No hi ha res. Encara es parla d’Esquerra Unida i s’homologa al Partit Comunista, que això és parlar de l’estratosfera... Almenys el nom... Si un xiquet de 18 o 20 anys que va a votar ara no sap ni qui és Franco, en l’escola no s’ensenya. Ni tan sols s’ha pogut ensenyar com toca “Educació per a la ciutadania”, de tanta por a la “carcundia” (caverna??).
JA: Veus espai per a una nova formació política?
JJ: No, no, hi ha el que hi ha. La novetat seria reduir la dispersió i les faccions i fixar-nos en el que importa: governar el país. Mira els catalans. Arriben al poder, el tripartit, i el malbaraten, renuncien al poder, des del govern han renunciat al poder.
JA: I els intents de reaparició de Toni Asunción?
JJ: Asunción no sé a què ha vingut, a res. Primer pareixia que poguera servir per alguna cosa però s’ha vist que no portava res. En un primer moment ens va passar com a Carpanta: vam confondre una sabata amb un pernil. Està desfasat, desfasat.
Fotos: Robert Ortín.

RAMON LAPIEDRA: “Hi ha una fosca consciència social que diu que el PP pot tornar a l’economia del diner fàcil”

Habita un despatx, al costat del Cementeri de Burjassot, que deu tindre 3 metres d’ampla per 6 de llarg, uns 18 metres quadrats. Comence amb números perquè no vull ser menys que Ramón Lapiedra (Almenara, la Plana Baixa, 1940) que té al davant de la seua taula de treball una pissarra, que sembla més gran que l’habitació, plena a bassar de fórmules, signes, equacions i no sé quantes coses més que deuen demostrar que Deu existeix, o una cosa pareguda, o tot el contrari. Lapiedra, catedràtic de Física Teòrica, en política, aposta per allò més pràctic i, tal com estan les coses, es limita a dos aspiracions: fer entendre que el “tots són iguals” és una gran mentida i que els partits que estan a l’esquerra del PSPV han d’anar en les mateixes llistes. És el que té la gent de ciències, capacitat de síntesi, i si fa falta, una fórmula per demostrar-ho: “mireu la realitat”.

“La gent del País Valencià està passant per una onada expansiva conservadora independentment d’altres circumstàncies”

“Existeix un deler sense trellat per assolir el poder i una certa fascinació per les coses que fa el PP”

“En els últims anys, en els socialistes, hi ha hagut un desequilibri a favor de la burocràcia”

“Jo encara tinc pitjor opinió de molts creadors d’opinió que dels possibles errors dels partits d’esquerres”

“Hi ha un pessimisme profund dels intel•lectuals davant els resultat electorals tan insistents”



JULIÀ ÁLVARO: Com es pot explicar que l’hegemonia electoral del PP al País Valencià es mantinga invariable tot i el temps que fa que governen i els diferents i abundants problemes que els rodegen?
RAMON LAPIEDRA: Segurament si no hi haguera motiu de perplexitat no t’hagueres fet tu la pregunta i no m’estaries fent ara esta entrevista. Crec que la cosa és tant cridanera, vull dir l’èxit electoral del PP, que quan passen estos fenòmens tant extrems, el primer que se li acudeix a un és que hi ha d’haver un conjunt de causes convergents i, a més a més, s’ha de produir entre elles una certa sinergia. Si no, no es pot explicar. Començant per les causes circumstancials destaca el gran control que ha assolit el PP en els mitjans de comunicació i això ho utilitzen molt bé… molt bé entre cometes, deixant a banda l’ètica per descomptat. Això és un exemple de factors que entren en sinergia: com més controles els mitjans més poder aconsegueixes i això et dóna més control dels mitjans. Sempre aconsegueixen mitjançant tècniques de màrqueting, i sempre a banda de qualsevol consideració ètica, que els titulars no siguen els fets originals que els deixen malament sinó les seues respostes. Això sol no ho explica tot, però comences a sumar. Hi ha més coses. La barrera del 5%. Això vol dir que hi ha una certa sensibilitat minoritària en aquest país, valencianista, nacionalista, dis-li com vulgues, que com a conseqüència del grau que pot assolir espontàniament de fidelitat electoral es queda sempre en el límit, per damunt del 4% però que són vots que es tiren al fem. Això seria superable si la gent prenguera com a punt de partida per a l’acció política la realitat… però no, el 5% hauria d’informar del comportament polític d’aquelles organitzacions que poden tindre un greu problema per a entrar en les institucions… però no.
JA: Vols dir que les coalicions són obligades…
RL: Jo me’n recorde fa uns anys en les municipals, a Castelló, que el Bloc, que llavors no es deia així, i Esquerra Unida es van quedar fora per poc, el PP va arribar a la majoria absoluta i allà segueix. I ara, recentment, s’aconsegueix un acord electoral entre Esquerra Unida i el Bloc i dura dos mesos, quan havia sigut extraordinàriament dificultós… Diuen que representen coses ideològicament diferents… Home, només faltaria que si significàreu el mateix no estiguéreu en el mateix partit, clar que signifiquen coses diferents, per això es demana una coalició electoral i no un sol partit. Però és que no hi ha un altra manera, hi ha alguna cosa sociològica profunda que fa que si no es té en compte eixe 5% aneu a estavellar-vos una vegada i un altra… Encara hi ha més coses? Sí, encara hi ha més coses.
JA: Quines més?
RL: Home, certes insuficiències de major o menor abast dels partits polítics d’esquerres, ja n’he posat alguna damunt la taula, però els podríem fer extensius a tota l’esquerra o el centre esquerra si es vol. De tota manera això poden ser elements explicatius que ajuden a reflexionar sobre el que fa l’esquerra, i són importants, no dic que no, però les mancances de l’esquerra només poden explicar el fracàs i l’abast d’aquest fracàs electoral en la mesura que passen coses com les que acabe d’explicar i, segona, que en la vida social passen ones d’un tipus o un altre que tenen arrels sociològiques profundes i que són d’abast temporal llarg. Crec que la gent del País Valencià està passant per una ona expansiva conservadora independentment d’altres circumstàncies. És importants constatar això perquè si no es pot pensar que totes les dificultats electorals vénen dels errors o malifetes, reals o imaginàries, dels partits d’esquerres; com que no tens en compte que hi ha una certa disposició de l’electorat a anar en una certa direcció, tot es carrega damunt els muscles de l’oposició i això pot ser positiu en el sentit d’esperonar-los però també pot ser negatiu per la càrrega de qualificacions internes que no ajuda a afrontar els problemes com toca.





JA: Parlem doncs de l’esquerra…
RL: Perdona però abans m’ha quedat una cosa penjada que no voldria deixar de dir. Quan reflexionem sobre la recuperació del vot d’esquerres o sobre el manteniment del vot a al dreta és bàsic entendre per què esta societat s’ha fet tant conservadora. S’ha de saber quina realitat estem xafant per a poder dissenyar l’estratègia adequada en l’àmbit electoral. No podem deixar de veure la realitat que tenim, la ciutadania que tenim. Haver viscut tant de temps en una economia especulativa és un dissolvent social fortíssim. Quan pensem en per què, ni amb la crisi que patim, ni amb totes les malifetes que se’ls coneix, el PP perd vots no hauríem de passar per alt que hi ha molts ciutadans que continuen pensant que es pot reeditar el model econòmic especulatiu dels últims anys i hi ha una fosca consciència social que diu que el PP, sense complexos, pot tornar a l’economia del diner fàcil.
JA: I davant de tot això, quines són les responsabilitats de l’esquerra? Quins són els aspectes negatius que sí que se’ls ha d’atribuir als partits d’esquerres? Ja t’has referit al Bloc i a Esquerra Unida, mirem ara al partit majoritari de l’esquerra, al PSPV.
RL: Quan fracasses en una convocatòria electoral, i en un altra, i en una altra… pots tindre la idea, que pot ser equivocada, que l’essència del teu discurs està equivocada i pots acabar canviant de discurs en cada convocatòria electoral, cosa que fa que el teu electorat es pertorbe i, potser, perdràs una part del teu electorat fidel sense guanyar nous electors que ja estan en mans del PP. Això és una cosa. A més, en consonància amb el que acabe de dir, crec que no es treballa prou a llarg termini. Tu pots treballar amb la perspectiva, sense dir-ho, que perdràs les pròximes eleccions però no per això has de deixar de pensar més enllà del dia a dia. Això que vol dir? Moltes coses, per exemple tindre cura de la militància i el funcionament intern del partit, obrir-se a la societat, que una major porositat signifique un augment de la militància, per tant major presència, més ressonància. Hi ha un deler sense trellat per assolir el poder i això comporta una certa fascinació per les coses que fa el PP.
JA: Un debat sempre obert en el PSPV és si cal buscar o no buscar els vots que falten per la dreta, amb missatges més pareguts als del PP que es qui guanya.
RL: Tu has de tindre les pròpies senyes d’identitat, pots entendre el que fan altres però no pot paréixer que tu t’apuntes al que l’altre està proposant perquè ells ja tenen la marca. Pots guanyar algun vot, potser, però per l’altre costat, en perdràs més, els de la gent que es queda estamordida de veure els que estàs fent.
JA: Has parlat de la necessària porositat del PSPV, un partit d’esquerres es pot permetre el luxe de no ser porós?
RL: És molt difícil concretar això… A mi m’arriben anècdotes, si vols, que no vull dir que siguen definitives… Un jove que davant les victòries de la dreta es decideix a militar en el PSOE, se’n va a la seu del barri i es troba un desinterés que el sorprén i ni li contesten… Això és una falta de to, una falta de tensió vital, fiar-ho tot al fet que vindran les eleccions i amb quatres tanques es resol tot. El PP té molts militants que s’ho creuen de debò, que pensen que amb l’esquerra es partirà Espanya, que vindrà l’ateisme… i això els mobilitza de forma tant ferotge que són bons militants. Els socialistes han descuidat la veritable militància. En eixa perspectiva de guanyar les properes eleccions, pareix que no pensem mai, ningú, en una perspectiva un poc més enllà.
JA: El PSPV aprofita el capital humà que té, o podria tindre, a la seua disposició?
RL: Això és allò que en les vendes de cotxes en diuen el paquet, el paquet, una cosa porta l’altra. L’atonia en la vida interna del Partit Socialista està molt relacionada amb la falta de porositat respecte a la gent que et seria pròxima. Hi ha molta faena a fer, tenen molta faena a fer.
JA: Com s’explica que durant quasi 20 anys estiga passant això i que un partit tant potent no siga capaç d’adonar-se del que quasi tot el món veu i l’elector siga espectador de la repetició de les escenes, dels errors, dels anuncis de canvis que no es noten…
RL: No ho sé… Les burocràcies han d’existir, sí. Però les burocràcies han d’estar limitades per una vida interna de l’associació que siga, del tipus que siga. Si la vida interna comença a esmorteir-se arriba un moment que allò és un cos al límit de la desaparició vital, al límit de la mort… i la burocràcia ompli parcel•les que no li corresponen. La burocràcia tendeix a l’endogàmia però un grup sa té altres forces que compensen això… Em pareix que en els últims anys, en els socialistes, hi ha hagut un desequilibri a favor de la burocràcia.
JA: De tota manera, poca força o poca activitat han de tindre els referents intel•lectuals o socials de l’esquerra valenciana quan ha passat tant de temps i tan poca influència han tingut en el partit majoritari de l’esquerra del país?
RL: Quan m’insisties a fer les crítiques, que se n’han de fer, dels partits d’esquerres, jo em sentia una mica incòmode perquè jo encara tinc pitjor opinió de molts creadors d’opinió que dels possibles errors dels partits d’esquerres. No hi ha error d’un polític d’esquerres que passen per alt i no desqualifiquen i, després, acaben posant-ho al mateix nivell que no els errors sinó les malifetes polítiques, la deshonestedat programada de la dreta. Això és inqualificable. Que això li passe a una persona del carrer, és mala cosa però toca, però aquells que es creuen i són la consciència crítica de noves reflexions, que hi haja esta falta de nervi ètic és molt preocupant…
JA: Però on estan els intel•lectuals progressistes del país? Són invisibles?
RL: Són molt invisibles… En fi, segurament són més invisibles del que els hi pertoca, segurament. En principi per una raó… perquè cultura i PP són dos coses que no s’adiuen, per això els intel•lectuals valencians són invisibles. Després de tants anys de govern tots aquells membres del món de la cultura que no són servils no tenen cap rellevància… S’ha d’estar a les bones i a les males, quan toca fer el discurs deixant clar que no tots són iguals, molta gent no el feia i ara… mira. Ja sé que alguns intel•lectuals i creadors d’opinió em diran que ells no han dit mai que tots són iguals, només faltaria! Ja sé que explícitament igual no ho han dit però és pitjor perquè el discurs, llegit, de manera sistemàtica, és la conclusió que se’n trau… Així que es podien deixar les cosetes més clares, cada dia. Una cosa poden ser errors, errors greus en el comportament però un altra cosa és una política sistemàtica d’engany i robatori.
JA: En tot cas no hi ha intel•lectuals en aquest país capaços de fer sentir la seua veu d’alarma respecte a les estratègies dels grups d’esquerra? Capaços d’influir en ells?
RL: Sí, se’ls troba a faltar…
JA: És falta de compromís dels intel•lectuals? O és que no estan? O és que no se’ls deixa intervindre?
RL: Segurament una de les causes d’això és l’actitud contemporitzadora que hi ha, molt estesa… Hi ha un pessimisme profund dels intel•lectuals davant els resultats electorals tan insistents. Però això el que demanaria als intel•lectuals és no resignar-se, no retirar-se sinó reflexionar i pronunciar-se, intentar que la seua veu se senta. Esta actitud és la que jo trobe molt negativa.





JA: Tornant al que t’has referit al començament, als grups més a l’esquerra del PSPV, tornant a eixos grups que pareix que es necessiten mútuament en la mateixa mesura que pareix que siguen incompatibles, quin protagonisme de futur els albires?
RL: Dependrà del que facen. El que han de fer està més clar que l’aigua, no s’han d’equivocar… No tenen més remei que anar junts, si no convocatòria rere convocatòria tirarem al fem el quatre per cent dels vots…
JA: No sembla que les coses ara, ni a mitjà termini, estiguen massa bé perquè Bloc, Iniciativa i Esquerra Unida tornen a anar junts a unes eleccions…
RL: Sí, efectivament, cal buscar el moment. Segur que hi ha moments que un intel•lectual no pot eixir a l’escena pública demanant això que demane jo, demanar-los que s’ajunten però si no és ara serà d’ací a uns mesos, o serà després de les eleccions… però el missatge és claríssim, no n’hi ha una altra eixida, no hi ha una altra eixida. Amb el 5% de barrera electoral, no hi ha una altra eixida… Pot acabar entrant Esquerra Unida a les Corts però el més fàcil és que la resta no entre. Això pot tindre moltes conseqüències, totes roïnes, la més senzilla i evident, però, és que el beneficiat sempre serà el PP.
JA: Com esperes que evolucione la política valenciana en els pròxims mesos? Més enllà de les eleccions de maig.
RL: Jo llig els diaris, veig les enquestes… Home les coses poden variar, però no molt. Atenent a les dades, que no dels desigs, que no s’ha de confondre una cosa i l’altra, que de vegades passa, atenent a les dades, dic, els resultats de l’esquerra seran, com a molt, mediocres, mediocres…
JA: I després, què?
RL: Home després… Jo insistesc molt en el problema d’Esquerra Unida i la resta de l’esquerra, més que en el PSOE perquè la recepta en l’esquerra és més fàcil. La recepta és: no em vingueu amb històries dient-me que representeu opcions ideològiques diferents, alguna cosa teniu en comú, no? Doncs eixa cosa que teniu en comú convertiu-la en coalició electoral i feu-la bé, i feu-la des del començament, i de manera generosa, i eviteu personalismes… perquè us va la vida, a vosaltres la vida com a organització i al ciutadà ens va la nostra vida en llibertat i en una democràcia de qualitat.
JA: Veus factible que això que demanes siga realitat?
RL: Home, de vegades la gent quan va en una mala direcció i li peguen una garrotada comprén certes coses. Malament està haver d’aprendre a garrotades però… Tu fixa’t, pel que dic de la generositat, i parlant del conflicte entre Esquerra Unida i el Bloc. Tu parles amb els uns i amb els altres i cadascú et diu que els altres van fer coses inacceptables… això, allò… Molt bé. Estic disposat a acceptar que alguna part, la que siga, ha fet coses molt difícils d’empassar. D’acord, però tu quan et planteges que no vas a passar, et planteges l’alternativa? L’alternativa, quina és? Que ara anem separats? Això no pot ser, aquesta alternativa no val. Tu gestiona les coses d’una altra manera però no trenques la coalició. En el cas del Bloc, denuncien actituds autoritàries d’Esquerra Unida, doncs gestiona-les d’una altra manera però no trenques la coalició. perquè això no pot ser. S’ha d’apostar a llarg termini, a llarg termini… perquè el dia que eixa coalició siga capaç de traure per damunt de deu diputats, i ja no et dic si en trau per dalt de quinze, pots ser la clau per al govern. I si eres la clau per governar, et faran molt de cas, eh? Molt. Ara es queixen que el PSOE els arracona però la millor manera d’evitar-ho és tindre quinze diputats en les Corts. Si tu tens quinze diputats i dius que vols canviar la llei electoral pel que fa al 5%, veuràs si et fa cas o no …
JA: Un govern en solitari del PSPV, no et sembla possible?
RL: Ara a curt termini, ni pensar-ho… i més avant… Difícil, difícil.
Fotos: Robert Ortín.

ADOLF BELTRAN: “El PSPV ha perdut una dècada llarga”

“El problema que té l’oposició és que viu acosada pel poder, permanentment”

“Els mitjans de comunicació estan colonitzats per l’estratègia del PP”

“El que han de fer ara els socialistes es agarrar el pic i la pala i començar a reconstruir les seus bases socials”

“Més a l’esquerra del PSPV hi ha una divisió tan perillosa que podria convertir eixe espai en extraparlamentari”

“Als socialistes els falta una visió valenciana de la política”


Adolf Beltran (València, l’Horta, 1958) és un periodista dels antics, no d’aquells que bevien whiski fins la matinada sinó dels que es preocupaven de saber per què passaven les coses que passaven. Potser per això hui Adolf Beltran és un simple redactor de base, de luxe però de base, de la delegació valenciana de “El País”. I per culpa de tal condició ens va desconvocar el primer dia que havíem quedat per entrevistar-lo: se li havia allargat una roda de premsa que estava cobrint en les Corts. Adolf, de tant mesurat com és, no dona titulars però quan parla cal estar quasi més atent a la música de fons que a la lletra. No parla en va.

JULIÀ ÁLVARO: Com es pot explicar que l’hegemonia electoral del PP al País Valencià siga immune a tots els problemes que els afecten?
ADOLF BELTRAN: Són diferents motius. Hi ha moviments de l’opinió publica contradictoris. En estos moments vivim una fase molt baixa de la credibilitat de la política socialista a Espanya i això fa que hi haja un vent en contra de qualsevol alternativa socialista. Això xocaria, diguem, davant la indignació que hi pot haver per culpa de la corrupció. De tota manera, jo crec que el trasllat mecànic de la indignació al vot no és tan immediat, això està estudiat. Ací, jo crec, hi ha una majoria de valencians que no els agrada el que està passant però senten una certa complicitat ja que la corrupció d’ací és conseqüència de un model de política, de un model de gestió de les institucions públiques que ha tingut un suport molt gran en la societat valenciana.
JA: En esta situació que descrius, quin espai li queda a l’oposició? I què fa?
AB: El paper de l’oposició es complicat. Complicat en el sentit de que constantment es pot sentir apel•lada sobre per què passen estes coses i quines coses fa l’oposició... Però a mi em sembla que l’oposició no té moltes eixides. Jo soc molt contrari a fer càlculs de tipus tàctic o estratègic... Hi ha qui diu: “us esteu equivocant parlant de la corrupció...” La corrupció és una cosa que no es pot deixar passar. Cap polític responsable ho pot deixar passat, siga o no siga un error. A més, la corrupció no és un fenomen que es puga separar del conjunt de la política valenciana, busques per on busquen en la política valenciana topes amb la corrupció. És el sistema, és com ha funcionat este sistema i com encara funciona...
JA: Un sistema instal•lat en un funcionament anormal però que s’accepta amb normalitat...
AB: Anem cara a unes eleccions autonòmiques en les quals es presentarà un candidat que pot ser jutjat una vegada siga escollit President de la Generalitat. Això és una anomalia brutal. La perspectiva en estos moments del PP, que està agafat a les enquestes com el gran element de salvació, és una perspectiva des del punt de vista polític demencial ja que a l’endemà de les eleccions tu el problema el segueixes tenint, el de la corrupció.
JA: Camps pot acabar jutjat però el PP ja haurà guanyat les eleccions, el problema serà per a Camps.
AB: No, no és Camps... És Fabra, és Ripoll... Cada dia ix un cas nou. És una situació que, mires per on mires, s’ha convertit en un sistema de funcionament. És brutal. Amb perspectiva de futur s’analitzarà... En esta situació pareix que al PP no li costa vots, però la corrupció acostuma a passar factura encara que no hi ha una norma sobre com passarà factura.



JA: El cas és que les enquestes no reflecteixen que el PP perga vots, el que apunten és que qui els pot perdre és el PSPV.
AB: Els socialistes retrocedeixen en tot Espanya. Ací hi ha dos coses superposades, la situació de crisi econòmica que es viu a Espanya i les tendències de vot ací. El problema que té l’oposició ací és que viu acosada pel poder, permanentment. Els paper estan canviats. Veus com el partit que mana fa d’oposició de l’oposició, cosa que és una anomalia de les grans. És a dir, l’actuació del PP és una permanent oposició a l’oposició, moltes vegades vicàriament a través de la crítica al govern central. Però ací, qui ha de donar explicacions és qui mana però pareix que qui està sotmès a haver de donar sempre explicacions és l’oposició. És una anomalia brutal...Una anomalia que no seria possible si no fora pels mitjans de comunicació, per la immensa influència que té el poder sobre els mitjans de comunicació valencians en estos moments.
JA: I front a això, quin model alternatiu planteja l’oposició? Quin discurs alternatiu?
AB: El discurs alternatiu s’ha reiterat moltes vegades. Un altre problema és que haja arribat o no a la societat en general, que és un problema que té a vorer amb algunes deficiències del Partit Socialista, que les té, però que té a vorer també amb com funcionen els mitjans de comunicació. L’altre dia sentia una entrevista amb el guanyador de les eleccions catalanes, Artur Mas, i moltes de les coses que deia són les coses que diu Alarte ací. Alarte té un programa que consisteix en el sanejament i la reforma de la Generalitat Valenciana que, en les circumstàncies actuals, és l’única cosa que es pot plantejar... Només es pot plantejar austeritat i reformes, sanejament de l’administració valenciana i una reforma de l’economia adequada... i això està en el document que va presentar i que ha reiterat diferents vegades. Un document, per altra banda, bastant interessant. És un document treballat, aposta, per exemple, per la rehabilitació en el sector de la construcció, per aprofitar els recursos que es tenen i oblidar les grans despeses dels projectes emblemàtics... L’alternativa pot agradar més o menys però existeix.
JA: Jo dubte que hi haja una percepció social mínima sobre que l’oposició al PP dispose d’alternativa però es possible que això tinga a vorer amb el paper dels mitjans de comunicació que abans apuntaves.
AB: Jo crec que hi ha un dèficit dels socialistes que igual no han enfocat bé a l’hora de vendre el producte però també hi ha un problema molt greu de penetració dels seus missatges en l’opinió pública. Hi ha una hostilitat dels mitjans al missatge de l’oposició. Els mitjans de comunicació estan colonitzats per l’estratègia del PP, per l’oposició a l’oposició.
JA: Qüestió de diners? De publicitat?
AB: Clar, òbviament. El poder, el PP, està tenint una immensa influència en els mitjans de comunicació. Els mitjans de comunicació quan tenen problemes econòmics són menys independents i en estos moments la situació de crisi dels mitjans és greu...I quan menys diners tenen més depenen del poder polític i quan més agressiu és el poder polític més controla als mitjans de comunicació. I no parle de la televisió pública, parle dels mitjans privats.
JA: Tornem al PSPV, fa quasi 20 anys que s’escolta parlar de renovació però pareix que no es concreta.
AB: És que en això hi ha un problema greu de partida que és que quan tocava fer la renovació la van frustrar i això acabes pagant-ho. Em refereix al famós congrés de la Politècnica que va guanyar Joan Romero. Eixe era l’inici del que se suposava que anava a ser obrir un altra etapa però les coses estes tribals i lamentables que existeixen dins del PSPV ho van privar. I això ho acabes pagant perquè et deteriora davant l’opinió pública, perds qualsevol capacitat de concitar adhesions en l’opinió pública progressista i amb el carrer en general... El PSPV ha perdut una dècada llarga.
JA: El PSPV està més atent al partit que a la societat?
AB: Sí, clar. En lloc d’optar per la renovació i l’obertura a la societat s’opta per la involució, per avortar la renovació. Mirar tant cap a dins els ha fet bastant inoperants de cara a l’exterior.
JA: I així fins a quant?
AB: Home, el que no hi ha són solucions miraculoses. Això no ´s resolt trobant un líder perquè no van a trobar un líder. Això és resolt abandonant eixa cultura de la lluita interna de poder i obrint un nou període... que és el que se suposa que en l’últim congrés Alarte tenia que representar. El que passa és que Alarte el que ha fet és intentar acabar amb la vella cultura i encara no ha començat a construir la nova.




JA: Esta cultura de la que parles que pretén superar Alarte és el que es coneix com “lermisme”?
AB: Es podria parlar de “lermisme”, de ciscarisme”... En un moment determinat el “lermisme” va ser una espècie molt horrible de tribu organitzada per guanyar posicions o tindre l’hegemonia del partit però crec que això ha acabat fa temps. Hi ha un altra lectura d’això que és el “lermisme”, amb les seues virtuts i els seus defectes, com una manera d’estar en el poder i entendre la política. Es tractava de no fer massa soroll ideològic i no fer massa cas del que estava passant al carrer i centrar-se en la gestió de les institucions. És un imaginari que perviu i que defensa que parlar de corrupció i escàndols perjudica ja que el que cal és donar una sensació de sentit d’estat, de sensatesa... Jo crec que quan les coses estan com estan això no serveix per a res, que el que han de fer ara els socialistes es agarrar el pic i la pala i començar a reconstruir les seues bases socials que s’han anat erosionant...
JA: I que no han anat a partits més a l’esquerra del PSPV...
AB: No...
JA: Que és el que queda més a l’esquerra del PSPV?
AB: Més a l’esquerra del PSPV hi ha una divisió molt perillosa , tan perillosa que podria convertir eixe espai en extraparlamentari, no? És un altre dels elements que no s’ha superat. S’han intentat coalicions com ara Compromís però immediatament es tornen a trencar. És com si foren dos ànimes irreconciliables a l’esquerra del PSOE... Estem parlant que al presentar-se Esquerra Unida, per un costat, i Compromís, per altre, per entrar els dos haurien d’estar en un 11 o 12 per cent, cosa bastant improbable. Per tant totes les possibilitats són prou desastroses: que entre una formació i l’altra, no; que no entre cap, que és la que interessa al Partit Popular...
JA: Creus que el PSPV pot governar a soles algun dia?
AB: Jo no faria grans previsions. En estos moments pareix una utopia absoluta però també li pareixia una utopia absoluta al PP en temps d’Agramunt arribar a la majoria absoluta i mira...
JA: El que passa és que el PSPV ha de compartir espai i el PP està a soles...
AB: Sí, clar... Això suposa que les majories absolutes dels socialistes seran sempre més complicades que les del PP però cal recordar que quan el PP guanya per primera vegada en la dreta hi ha Unió Valenciana que tenia tanta o més força que la que pot tindre Esquerra Unida... I el PP va acabar cruspint-se’ls...Encara que és veritat que això en l’esquerra seria prou més complicat... però en política tot pot passar.
JA: Parlaves en un article recent de que la “perplexitat de l’esquerra”...
AB: L’esquerra en general està en una situació complicada en tot el mon, les receptes socialdemòcrates ja no funcionen soles, s’han de modular... A més, ací , els socialistes no han trobat un nou discurs després de tot el que ha passat. Quan governaven van optar pe reduir el mínim el discurs. El seu projecte era modernitzar la societat i construir la Generalitat però amb el mínim discurs ideològic i teòric. Això s’acaba pagant perquè tu no tens discurs i els altre sí que el tenen, el seu, tu no, els socialistes no tenen discurs. Als socialistes els falta una visió valenciana de la política.
JA: L’esquerra valenciana aprofita el seu capital humà?
AB: Està molt desmobilitzat.
JA: I d’això qui en es el responsable?
AB: Home... El PSPV ha dilapidat completament les seues forces, que ha anat perdent força, allunyant-se de la societat... I després hi ha una retirada a les casernes d’hivern dels intel•lectuals i la militància general de la societat va cap a formes de participació que no són partidistes... I davant hi ha una maquinaria brutal, el PP que ho ha ocupat tot i amb un discurs agressiu...
JA: Penses que estes altres formes de participació que apuntes poden acabar participant en l’acció política, de forma directa o indirecta? Que poden ser una alternativa al que hi ha?
AB: Jo soc escèptic perquè crec que la política institucional té unes exigències que és difícil complir fora de les estructures d’un partit... No és fàcil entrar en la política institucional fora de les formes convencionals dels partits. El sistema electoral tampoc ajuda... I més al País Valencià, que necessites arribar al 5% dels vots, és a dir, uns 120.000 vots... Això són molts.
Fotos: Robert Ortín.