JOAN SIFRE: "S'hauria de donar un moviment ciutadà que exigira alternatives als representants polítics"

“Si l’esquerra considera que el País Valencià és naturalment d’esquerres està condemnada a no representar mai res”

“L’esquerra ha de recuperar les virtuts cíviques i estar present en els moviments socials”

“Estar parat a veure què diuen els tribunals és una mala espera”

“El Partit Socialista es caracteritza pel predomini de l’aparell i el distanciament de les bases”

“Els sindicats podrien fer de llevat de mobilització dels diferents moviments socials existents”


Habita un despatx xicotet, amb radiador elèctric inclòs, i ple de papers en la seu que CCOO té al costat mateix de la Diputació de València, institució de la qual és treballador en excedència. Joan Sifre (Alzira, Ribera Alta, 1949) és actualment responsable de la FEIS, la Fundació d’Estudis i Iniciatives Sociolaborals de CCOO del País Valencià, una cosa pareguda a l’arxiu històric de sindicat. Este home alt, prim i extremadament educat que ens rep és un llicenciat en Filosofia i Lletres que va treballar molt de temps en el sector de la construcció i va acabar de líder sindical, de secretari general del CCOO-PV. Realment Sifre té més aspecte de filòsof que de sindicalista. El seu to de veu, baix; el seu parlar, tranquil; el seu parar, seriós i la seua actitud de perpètua reflexió topen amb els discursos megàfon en mà i, no diguem ja, amb les càrregues policials. És més fàcil imaginar Joan Sifre beneint un escamot de la policia que enfrontant-se a ells. De tota manera, és qüestió de deixar-lo parlar per adonar-se que gasta puny de ferro amb guant de seda. Així que si fóra fidel al seu aspecte de capellà progressista igual estaríem davant d’un “capellà trabucaire”.


JULIÀ ÁLVARO: Com es pot explicar que l’hegemonia electoral del PP al País Valencià es mantinga inalterable, i les enquestes apunten que així seguirà, tot i els múltiples problemes que l’envolten?
JOAN SIFRE: Jo crec que la gent davant la política, sobretot davant de la política institucional, té uns plantejaments de mínims. Entenc que molta gent pensa que la política té una dimensió prou circumstancial en la seua vida, que les coses passen obeint a altres dinàmiques… I espera de la política uns mínims: que les coses estiguen estables, esdeveniment que puguen aportar-los novetats i satisfaccions… Però crec que la gent pensa que cadascú ha de resoldre’s els problemes principals de la seua vida, no veuen les coses importants lligades a la política institucional. Això fa que l’esperit crític siga baix. No hi ha opinió pública consolidada, el “demos”… Pot més la novetat, els escàndols, el que aporten els tertulians de torn que opinen de tot, que saben de tot… És una deformació d’esta societat postmoderna, en què els nivells d’ètica estan sota mínims. Tot plegat ha configurat una societat molt de masses, molt anònima, molt urbana…
JA: Una societat més conservadora?
JS: Més conservadora, més individualista, més cínica… Molt allunyada de consideracions col·lectives, no?
JA: Així les coses, no pareix que l’esquerra n’isca massa beneficiada.
JS: Jo entenc que si l’esquerra considera, com tantes vegades s’ha dit, que el País Valencià és naturalment d’esquerres està condemnada a no representar mai res. Ningú naturalment és d’esquerres, ni ningú naturalment lluita per la democràcia o per la igualtat… Això vol dir que cal una voluntat en el millor dels sentits. Una voluntat que costa de trobar en la nostra societat, no? Ni per una opinió pública consolidada, ni per uns valors que estan molt reconeguts… Tot això no existeix, així que la política queda reduïda a la participació electoral i poc més…
JA: Per tant…
JS: … o a la crítica de cafè que incideix poc en la realitat.
JA: Per tant, si no és una qüestió de majoria natural, com s’hauria d’articular l’esquerra per a ser alternativa electoral en algun moment.
JS: En primer lloc l’esquerra ha de recuperar els seus valors. No parle de valors platònics sinó d’allò que parlava Gonzalo Anaya, allò que deia que els valors no són el que importa, que el que importa són les virtuts cíviques que fan reals els valors. Per tant, l’esquerra ha de recuperar els valors entesos com virtuts cíviques, ha d’estar present en els moviments socials, fer més densa la xàrcia d’estructures de solidaritat, de reivindicació. Així és pot consolidar una determinada opinió que arrele, que es generalitze… Però això significa treball; no significa fer un eslògan bonic, ni estar obsessionat per si els tribunals ens donaran la raó o no. Estar parat a veure què diuen els tribunals quan els tribunals fan doctrina i cada vegada la doctrina està més contaminada dels valors ambients, doncs, és una mala espera.





JA: Quan parles de l’esquerra, parles del partit majoritari, del PSPV…
JS: Jo parle de l’esquerra com a moviment, no tant com a partits, ni com a institucions, ni com a representants electes… A més, un altra cosa que hauria d’existir en l’esquerra són els partits en tant que elements de dinamització política i social. Tinc la sensació que només existeixen els representants electes i ací es queda tot. Els representants electes han d’existir però servint com a catalitzadors dels valors que els grans grups han de fer seus a través de la participació. Parle de l’esquerra perquè pareix que en la dreta sí que moviment i partit van junts, defensant la família tradicional, el “dulce encanto de la burguesía”…
JA: Posem-li nom. El PSPV, en la condició de representant de més del 80 per cent de la força electoral de l’esquerra valenciana, alguna responsabilitat concreta ha de tindre en relació a la descripció que estàs fent.
JS: Sí, clar. La impressió que a mi em fa, tot i que no ho conec com per a jutjar, és que els socialistes, com a partit, com a organització que aglutina persones treballant per un projecte està sota mínims, sota mínims. El que predomina són els aparells… Aparells que no mouen res. Em fa la impressió que hi ha molta gent desencantada d’haver militat en determinades organitzacions polítiques en les quals no han trobat el caliu que necessita la intempèrie d’esta societat que és tan individualista i tan terrible per a qui vulga defensar projectes, idees, valors, no?
JA: Hi ha una opinió prou generalitzada sobre la llunyania del PSPV respecte dels moviments socials, altres forces de l’esquerra, però, Compromís o Esquerra Unida, si que són més pròximes i més visibles.
JS: Probablement el diagnòstic hauria de ser diferent. Esquerra Unida està en molts moviments, dona suport a moltes accions que fins i tot no han promogut ells com a força política… Possiblement el seu defecte siga que s’apunta a massa coses i això desvirtua la possibilitat de mobilitzar la seua gent, no diguem al seu electorat, perquè les convocatòries s’acumulen. Crec que el diagnòstic respecte del Partit Socialista és una altra cosa, em pareix a mi… El Partit Socialista es caracteritza pel predomini de l’aparell i, pense, pel distanciament de les bases. Podríem dir que Esquerra Unida peca de “movimentisme”, donar la sensació que es fan coses, i el Partit Socialista, una absència total en les grans qüestions.
JA: La possibilitat d’un tomb electoral al País Valencià, creus que pot ser protagonitzat en solitari pel PSPV o passa per un moviment unitari de majors dimensions?
JS: …És que jo, als aspectes de política institucional li tinc menys confiança perquè, al final, els partits són tots interclassistes. Particularment, és clar, el PSPV que es dirigeix a un electorat divers, ampli… Aleshores té més possibilitats electoral per a realitzar el canvi però, per a mi, representa menys els valors que jo entenc de l’esquerra i, per tant, representaria menys eixe tomb de què em preguntaves… I altres alternatives, francament no hi veig. S’hauria de donar, probablement, un moviment ciutadà, del “demos”, que exigira alternatives als representants polítics, que obligaren a la negociació, a presentar programes…
JA: I per quins camins? Com naix d’una societat com la valenciana un moviment així?
JS: Com ix?
JA: Sí, a partir de què?
JS: A partir de persones sensibles que puguen moure un estat d’opinió que puga anar creixent a través de la seua presència en els moviments socials, generant opinió, a través d’un treball lent que recupere la pèrdua de teixit social de l’esquerra, de densitat de l’esquerra. Ara hi ha molts moviments molt parcel·lats, amb molt poca força que s’hauria d’aconseguir que assoliren un major protagonisme ciutadà. Tots els “Salvem”, “Escola Valenciana”… són realitats vives, hi ha coses, no? El problema és aglutinar-ho tot i donar-li un sentit… Moltes vegades certa esquerra dificulta que tot això és puga concretar…
JA: Et refereixes a…
JS: Sobretot el Partit Socialista que està lluny dels moviments…
JA: Creus que en els mateixos moviments socials valencians hi ha consciència del protagonisme que poden tindre en un canvi polític al País Valencià?
JS: Tenen moltes visions parcials, jo no sé si la consciència d’un possible protagonisme va més enllà. De tota manera, quan hi ha tanta reivindicació, des de tants fronts diferents, tant de malestar improductiu que no acaba de canalitzar-se és evident que convé trobar la forma d’organitzar això.
JA: Hi ha molts malestars però desunits.
JS: Sí, molts malestars desunits i de difícil vertebració, probablement perquè això necessita una certa massa crítica per a donar-li solidesa.





JA: En este sentit, parlant de col·lectius, de grups organitzats més enllà dels partits, els més potents són els sindicats. Tu has estat un dirigent sindical del màxim nivell, et sembla que els sindicats podrien jugar un paper fonamental?
JS: Protagonisme sí, però no en el sentit de capitalitzar hegemònicament… Els sindicats, el que jo conec, Comissions Obreres, estaria disposada a aglutinar, a ajudar… Segur. Primer perquè per tradició Comissions té una dimensió sociopolítica; Comissions vol ser sindicat en les empreses però també en la societat i, per tant, sempre ha sigut sensible a plataformes i iniciatives d’este tipus. Vull dir, que en Comissions sí que veig una tradició d’implicar-se… Els sindicats podrien fer de llevat de mobilització dels diferents moviments socials existents. És més, podrien fer-ho i haurien de fer-ho. Crec que en UGT també hi ha molta capacitat per a poder assumir eixe paper. De tota manera, dit tot això, el protagonisme del moviment ciutadà no correspon als sindicats. Els sindicats són unes organitzacions de classe i la seua feina és dedicar-se a les relacions laborals al màxim… I això no està lluny de la situació general de l’esquerra. Hi ha sindicalistes, jo pense que ingenus, que diuen: “els resultats electorals no són cosa nostra”. Com que no? Si no hi ha determinats valors consolidats, amb expressió institucional, es perden, eixos valors es perden. Tot el que no es consolida es perd. Nosaltres hem de ser els primers preocupats per determinats valors perquè la gent treballadora, la gent precària, els immigrants, són les primeres víctimes de la pèrdua de valor de la societat.
JA: Què ha de passar perquè un moviment ciutadà com el que dibuixes es pose en marxa?
JS: Uf, això és complicat…
JA: Un nou retrocés de l’esquerra en les pròximes autonòmiques o, fins i tot, un bipartidisme en les Corts amb amplia majoria del PP podria precipitar novetats, podria provocar una reacció social diferent al que hem viscut fins ara?
JS: No ho sé, que les coses empitjoren no vol dir que la societat siga capaç de buscar nous camins. Allò de “cuanto peor mejor” a mi mai no m’ha semblat oportú, ni garantia de res. Aristòtil deia que on hi ha una cosa bona hi pot haver una cosa millor però, igualment, les coses roïnes també poden empitjorar… En tot cas, a mi sí que em pareix que alguna cosa nova s’hauria d’intentar, seria desitjable…
JA: Més enllà de que siga desitjable, creus que és possible?
JS: Home, jo crec que sí, que cal anar treballant en valors convergents… Això no vol dir que estiga a punt per a les properes eleccions però sí que s’hauria d’anar avançant… Plantejar-se que si volem eixir d’ací s’haurà de fer alguna cosa. Plantejar-ho així, fins i tot en el límit: no som res, estem sota zero, és possible construir alguna cosa? Doncs jo crec que sí. Si alguna cosa ha de ser l’esquerra ha de ser voluntat de canvi, per anar a una societat millor… Una altra cosa és qui pren la iniciativa, en nom de què…
JA: I un altra cosa és on queden els partits.
JS: Jo parle d’una reacció d’aquells que no volen les coses tal com estan, que s’organitzaria primàriament com a moviment social, amb una pluralitat de protagonismes al marge dels partits però no lluny dels partits, ni contra ells, sinó amb ànim de donar suport, de sumar treballs però d’un altra manera.

Fotos: Robert Ortín.