EL TÚNEL VALENCIÀ.

JOAN ROMERO: "La dreta valenciana és tòxica"

2011-05-19T06:15:00.000-07:00

Joan Romero (Albacete, 1953) és un socialdemòcrata que va ser secretari general del PSPV a finals dels 90 i que, amb la seva foto en els cartells electorals, va dimitir. Sí, dimitir. Ara porta 12 anys lluny de la política, té el peus al País Valencià i el cap a la seua càtedra de Geografia Humana i diu que de tornar, ni pensar-ho. Una llàstima. Amb la política valenciana en flames, Romero és com aquells enginyers de boscos que s'esforcen en tindre una visió global del desastre mentre a peu del sinistre els afectats el que esperen és l'arribada dels bombers. Romero va ser bomber i va acabar devorat pel foc de l'aparell del PSPV. Ara tot és analitzar el que passa a casa nostra en clau internacional. Li preguntes per Ruzafa i ell et contesta que l'OTAN. Diu que té la sensació de parlar de més però pareix que sempre s'estiga mossegant la llengua.

“Mai no m’he penedit d’haver dimitit”

“La socialdemocràcia hauria de fer un discurs més radical i més clar”

“Molts companys de la Universitat escapen del protagonisme perquè si critiques t’ataquen”

“L’objectiu fonamental de la socialdemocràcia valenciana hauria de ser construir un discurs creïble en el terreny de l’economia”

“El més raonable, si els socialistes tornen a perdre, seria deixar que el candidat que concorre ara ho poguera fer una o dos ocasions més”

JULIÀ ÁLVARO: Com s’explica aquesta hegemonia electoral de ferro que pareix tenir el PP al País Valencià tot i els problemes de gestió, divisió i corrupció que l’afecten?
JOAN ROMERO: Jo ho situaria en el marc de canvis culturals que s’estan donant més enllà de l’àmbit regional. Ho situaria en allò que alguns han anomenat contextos culturals postdemocràtics, o emergència del nihilisme polític, o del cinisme polític. Vull dir, hi ha moltes coses que es trenquen a finals dels 80 i començaments dels 90 i entre aquestes coses es trenquen uns determinats relats, unes determinades formes de comportament, formes ètiques, de la moral. Jo li done molta importància a això. En aquest context, quan el cinisme progressa, és més fàcil que determinades formes de fer siguen més tolerades. Ho situe ahí… i em serveix per explicar el que passa a València, a Múrcia, a altres llocs. Hi ha un gruix de l’electorat conservador que ho tolera. A més, a això s’afegeix una estratègia de màrqueting polític. Si un partit ha d’afrontar situacions delicades, per exemple de corrupció, molt evidents sempre busquen un cas de corrupció en l’adversari perquè avance la idea del cinisme polític, tots són iguals, tots som igual. I en aquest context, quan s’instal•la el “tots són iguals”, sempre guanya l’opció conservadora. L’electorat conservador és molt cohesionat i, en canvi, l’electorat progressista, quan el cinisme avança, se’n va més a l’abstenció.
JA: Com reaccionen a això que descrius els partits d’esquerres?
JR: Jo des de fa temps m’adone que les escales per analitzar el que està passant són fonamentals. A vegades cal treballar a escala europea, a vegades a escala espanyola, poques, i per a ben poc serveix l’escala regional. Aquest és un exemple. El gruix de l’esquerra europea està en fase de reestructuració. Si mirem com està ara la socialdemocràcia europea, veurem que falta un fil conductor. A més, s’està fent un esforç per trobar un nou relat adequat al nou context que res té a veure amb els temps en els quals la socialdemocràcia va assentar els seus pilars més sòlids. Tot ha canviat molt. En aquest sentit, l’esquerra valenciana, com l’espanyola, com l’europea, està en una fase d’intentar entendre els canvis que s’estan donant. És molt complex perquè la dreta ha sigut capaç de construir un relat de forma molt més senzilla. S’ha limitat a fer seues algunes coses de l’estat de benestar i ha incorporat gotes de populisme, xenofobia, patriotisme, tancament de fronteres… Jo li dic keynessianisme de dretes, la dreta ho té més senzill. Per això l’esquerra ho té més complicat.
JA: El cert és que a bona part de les comunitats autònomes espanyoles, l’esquerra governa o ha governat recentment, en canvi al País Valencià s’encadenen derrotes des de fa 16 anys. Algun fet diferenciador hi deu haver, o no?
JR: Sempre hi ha diferències que poden enriquir l’argumentació general. Si es miren les tendències, a Europa i Espanya, es veu que els partits conservadors es mantenen i si els ix alguna cosa és per l’extrema dreta. Atenció amb aquesta tendència. Segona cosa, la socialdemocracia té dificultats per mantenir aquest 35% i baixa fins el 25%. Baixa ja siga perquè per l’esquerra li apareixen els anomenats partits d’una sola qüestió, els verds, per exemple, com perquè l’electorat se li’n va directament a l’extrema dreta. En el cas d’Espanya es veu com els partits conservadors es consoliden en les grans ciutats; mentre que l’opció socialdemòcrata té més fidelitat només en les ciutats mitjanes. També està passant que hi ha una modificació en com els ciutadans s’ubiquen ideològicament i estan entre el 5, 5’5 i, fins i tot 6, tenint en compte que el 10 es extrema dreta i el 0, extrema esquerra.
JA: Ja, però l’explicació per al País Valencià, quina és?
JR: Jo crec que la nostra societat és més urbana i participa d’un conjunt de transformacions que l’acosten al que ha passat a Madrid o a Múrcia. Jo em fixe molt en aquestes dues comunitats. No em serveix Catalunya perquè són realitats diferents en el context espanyol. Catalunya i el País Basc són realitats nacionals, la resta, són regionals. Després es poden estudiar qüestions específiques i, segurament, a València i a Madrid, la socialdemocràcia ha de fer un esforç suplementari, seriós i assossegat per fer-se creïble davant sectors extensos de les capes mitjanes de la societat, davant els joves i davant els jubilats.
JA: S’està fent?
JR: Mentre la socialdemocràcia, a Espanya i a Europa, no recobre la legitimitat per explicar a la ciutadania que és capaç de proposar una política econòmica millor i més justa que les opcions conservadores, ho tindrà difícil per constituir-se com una opció de govern creïble.
JA: La socialdemocràcia valenciana és el PSPV?
JR: No n’hi ha una altra.
JA: Per fer arribar els seus missatges, per fer-se creïble, la socialdemocracia valenciana, és a dir, el PSPV, està prou relacionada, prou lligada, amb els moviments socials que li han de servir d’interlocutors?
JR: Contestar aquesta pregunta, ens portaria temps…
JA: En tenim…
JR: … Ens portaria temps…
JA: Doncs procura resumir, en la mesura que siga possible…
JR: No hem de viure d’imaginaris que han canviat… L’assumpte de la connexió amb sectors socials, la capacitat de connexió amb grups organitzats… això ha canviat molt. La política es fa d’un altra forma. La política passa pels mitjans, pel màrqueting... per altres llocs. Quan la dreta es consolida en un lloc, en el cas de València, m’has preguntat per València, la dreta articula un seguit de complicitats, fidelitats que van creant una xàrcia que és difícil de pegar-li la volta. La dreta valenciana té unes característiques que la fan peculiar; és una dreta que jo definiria com tòxica. Ho dic per la forma d’establir relacions amb determinats segments de la societat, és una espècie d’autoritarisme tou. Consolida unes fidelitats que són molt difícil de trencar… Entenc la teua pregunta però…
JA: Però sense connexió real amb la societat, el PSPV té alguna possibilitat d’avançar algun dia?
JR: Sí, es pot. És més s’avançarà. La teua mateixa pregunta serviria per a Andalusia o Castella-la Manxa. Des de l’arribada de la democràcia només han governat uns, els socialistes, i han consolidat uns conjunts de fidelitats, si li vols dir xàrcies clientelars ho accepte, que són difícils de revertir però hi ha un punt que una societat canvia. Parexia impossible només imaginar que a Andalusia els conservadors es podrien acostar als socialistes… Ara ja no és impensable. De manera que jo done certa importància a les connexions amb la societat però el que és realment important és elaborar discursos creïbles usant els mitjans que hui s’han d’utilitzar. Et diré una cosa, ara el túnel valencià no està en l’àmbit de la política, està en l’àmbit de l’economia. Per tant l’objectiu fonamental de la socialdemocràcia valenciana hauria de ser facilitar l’existència d’un teixit productiu competitiu, construir un discurs creïble en el terreny de l’economia… que és el que preocupa a la gent.

JA: La socialdemocràcia valenciana, el PSPV, està armant aquest discurs creïble?
JR: Jo m’he molestat a mirar el programa del PSPV i em pareix equilibrat. No sé qui l’ha fet però jo subscriuria el programa econòmic del PSPV. De tota manera, una cosa és tindre el programa i l’altra que siga percebut. La percepció és molt important. Per tant, aquest és el repte, com fer perquè el programa siga percebut per un ampli sector de la ciutadania. En això hauran de continuar treballant, siga des de l’oposició o des del govern.
JA: Si és des del govern serà que ja s’ha aconseguit fer-lo creïble…
JR: Sí, clar…
JA: En tot, per fer creïble el discurs econòmic o qualsevol altre, quina importància tenen les persones? El PSPV aprofita el seu capital humà?
JR: He de reconèixer que estic un poquet perplex perquè aquesta pregunta me l’he feta jo moltes vegades… No conec molt bé la candidatura socialista, conec el cap de llista però no molt més. En canvi, sí que sé que en la candidatura rival hi ha onze imputats…
JA: Jo no parlava de la llista del PP, es poden usar els mateixos criteris per analitzar la credibilitat d’una llista i l’altra?
JR: Espera, espera… El que em té perplex a mi és quins són els corrents de fons d’una societat que ni tan sols és sensible a aquest tipus de coses… Onze imputats…
JA: Igual són candidatures dirigides a electorats diferents, clienteles diferents?
JR: Les enquestes diuen que hi ha un segment central de la societat que no és client de ningú. El que em té perplex és el grau de fractura d’una societat que no és capaç de no atendre qüestions tant bàsiques. Estem parlant d’onze imputats, onze…
JA: Opines que ja que la dreta guanya les eleccions, el PSPV ha de decantar el seu discurs un poquet més cap a la dreta?
JR: Però això també serveix per a Anglaterra o Alemanya… Vull dir, la socialdemocràcia del que s’ha d’adonar és que la societat s’està fragmentant, es redueixen les classes mitjanes i s’amplia la base. En aquests context, pense que la socialdemocràcia hauria de fer un discurs més radical i més clar. Si no, si tu no expliques que no hi ha res irreversible, que la qüestió social no és del segle XIX, que la nova pobresa és del 2010, que un 20% de la societat s’està quedant en els marges… Si tu no construeixes un nou discurs més radical i més clar estàs perdut ja que per a discurs intermedi ja estan els conservadors. Això és fonamental i ja veus que l’escala regional no es rellevant en aquest processos.
JA: L’escala regional si que és rellevant per recordar el teu cas com a secretari general del PSPV, aquell intent de renovació que no va reeixir. Creus que és important per entendre el que ha passat després amb l’esquerra valenciana?
JR: No ho sé. Cadascú té la seua biografia, jo venia de la Universitat, i m’adonava fa14 anys dels canvis que venien… perquè els laboristes anglesos ja ho estaven estudiant. A mi em movia això. Tres coses: conformar un cos teòric adequat als canvis que s’estaven començant a donar, procurar transformar l’organització del partit per posar-lo al servei de la ciutadania i no a l’inrevés i contribuir a donar-li al PSOE, en el conjunt d’Espanya, un sentit més federal. Jo crec que tot això segueix obert, caldria continuar treballant amb els mateixos objectius que jo tenia fa 14 anys…
JA: Aquests anys s’han perdut?
JR: No, crec que cal seguir treballant…
JA: Aquell projecte teu es va frustrar per qüestions estrictament internes del PSPV, producte de tensions internes, divisions, famílies. Et sembla que aquella manera d’organitzar-se que va posar fi al teu projecte segueix vigent?
JR: Si et dic la veritat, no he seguit massa la vida interna del partit des d’aquell moment…
JA: Alguns noms es mantenen.
JR: Jo crec que alguns han canviat, hi ha hagut canvis…
JA: Canvis de noms o canvis en les formes de funcionar?
JR: Ho he seguit poc… Jo vaig prendre la decisió de dimitir i crec que vaig encertar…
JA: Mai no t’has penedit d’haver dimitit?
JR: No, no… Mai no m’he penedit d’haver dimitit. Jo vaig prendre dos decisions: tancar la porta i tancar-la per sempre i, precisament per això, no donar opinions sobre el funcionament del partit… I així ho he fet i pense seguir així molts anys més.

JA: Per què en la societat valenciana tenen tant poca presència social els intel•lectuals progressistes?
JR: No sé…
JA: En una de les entrevistes d’aquesta sèrie, un dels entrevistats em deia que els intel•lectuals valencians estan amagats en les seues càtedres. Et sents al•ludit?
JR: No, jo crec que parle massa. No em sent al•ludit per aquesta frase. Jo a vegades pense: “hauries de callar un poquet”. Dic el que vull, tinc moltes plataformes per a fer-ho… No tinc aquesta percepció.
JA: Els diaris valencians no van plens d’articles de destacats professors universitaris…
JR: El que vol escriure pot…
JA: Doncs és el que et deia, no volen.
JR: Viatjar ajuda a relativitzar, el que passa ací no és molt diferent del que passa en altres llocs. El que sí que és cert és que s’ha importat una forma de fer política, inventada pels republicans als Estats Units, que és la política de la polarització. Ja no es discuteix de política sinó que s’ataca les persones, se les desacredita. A mi això em pareix espantós. Doncs bé, eixa estratègia, la polarització, ací es deia la crispació, ha arribat a Espanya i en aquest context no ha d’estranyar que moltes persones que treballen en l’àmbit acadèmic facen passos arrere. No es discuteix d’opinions. Tu fas un article criticant el govern de torn i no et contesten amb arguments sinó que t’ataquen a tu… En aquests context molts companys d’universitat escapen del protagonisme ja que si critiques t’ataquen.
JA: Això és por… Cadascú posa el llindar on considera.
JR: La polarització és una estratègia devastadora. Primer, es carrega els ponts, les possibilitats d’acord, i segon, s’ha generat una forma de fer política que és desincentivadora, porta a no participar, a no implicar-se.
JA: Has parlat dels Estats Units, però allà Obama va ser capaç de saltar per damunt del terreny que li marcaven i va trobar una alternativa, i ara és el president Obama.
JR: Mira, la crisi del 2008 no és una crisi qualsevol, és una crisi molt profunda que portarà canvis importants. En aquest sentit, s’ha de saber construir un discurs de veritat alternatiu. Cal insistir, per una raó, jo pense que les opcions lliberals, conservadores, són pitjors i més injustes .
JA: Tu contemples la possibilitat que el relleu del PP al País valencià no siga el PSPV o, com a mínim, no siga fonamentalment el PSPV?
JR: A curt termini veig difícil que passe una cosa així, a mitjà termini, res està escrit. Em sembla que, donada la nostra pobra densitat social, els grans partits seguiran sent essencials durant un bon temps. Més avant pot ser que anem cap a models, sistemes de partits, menys concentrats, sense grans majories, amb més pactes. Això des de França cap amunt és habitual.
JA: Creus que l’alternativa al PP és el PSPV?
JR: Sí, jo crec que sí.
JA: En solitari?
JR: No ho sé… En solitari sembla difícil, tot hauria de passar per un pacte. Una cosa si que em pareix clara. Si el PP torna a guanyar, el pitjor que podria fer el PSPV és reprendre el que jo anomene el Mite de Sísif, tornar a començar, de nou tornar a començar. El més raonable, si es compleix el que diuen les enquestes i els socialistes tornen a perdre, seria deixar que el candidat que concorre ara ho poguera fer una o dos ocasions més. Tornar a començar seria una gran error. Es tracta de donar-li temps perquè la ciutadania puga percebre’l com una alternativa.

Fotos: Roberto Ortín.

CIPRIÀ CISCAR: “La renovació ha de formar part de la cultura d’un partit progressista”

2011-05-19T01:22:00.000-07:00

Ciprià Císcar (Picanya, L’Horta, 1946) és molt perillós. Costa trobar algú més educat que ell, més disposat a facilitar-te les coses. No només no et posa cap dificultat per trobar un dia per a fer l’entrevista sinó que ell mateix és capaç de tocar-te per telèfon per proposar-te un lloc o una hora per a la cita. Císcar és molt atent. I també està sempre molt atent. Císcar no baixa mai la guàrdia, ni accepta entrar a disputar el partit (l’entrevista) en el terreny que tu li planteges. El seu discurs es basa en no agafar-se mai els dits. Contestar amb un sí o amb un no per Císcar és una heretgia, no s’ho pot permetre, va en contra de la seua religió. Ell sempre pensa la següent jugada. Si li fas una pregunta llarga estàs perdut i si li la fas curta, ell mateix es permet uns segons d’aproximació que li serveixen per trobar un camí per escapar. En l’entrevista que segueix falta una pregunta, la última, que se’m va ocórrer quan ja li havia dit que l’anterior era la última; li vaig plantejar la possibilitat de que la marca PSOE perjudicara als socialistes valencians i si es podria pensar en un PSPV fora del PSOE. La seua resposta va ser: “d’això en parlarem un altre dia”.

“En política res és etern i, més prompte o més tard, la dreta deixarà de governar”

“Tindre el 35% del vot és ser una força molt estimable”

“El lideratge polític consisteix en demostrar que es pot canviar l’estat d’ànim de la ciutadania”

“Fer política no és copiar al rival, ni seguir les enquestes”

“L’objectiu [del PSPV] no ha de ser concentrar tot el vot d’esquerres, crec que és legítim que l’esquerra siga plural”

JULIÀ ÁLVARO: Per què el PP valencià no paga en les urnes tots els problemes que l'envolten?

CIPRIÀ CISCAR: La primera qüestió per situar l'assumpte és que el PSPV va estar al front del govern autonòmic 12 anys, el període més creatiu de l'autonomia. Fer-ho tot partint de zero. És cert que ara el temps que van governar els socialistes ja no és el majoritari dins de tots els anys que portem d'autonomia. Ara bé, si ho comparem amb la resta d'Espanya, només en quatre autonomies ha governat més temps el Partit Socialista, que són Andalusia, Castella-La Manxa, Extremadura i Astúries. En Madrid han governat el mateix que en el cas valencià. La conclusió a la que vull arribar és que no és cert que la situació al País Valencià, a la Comunitat Valenciana, siga, com alguns diuen, una situació de domini de la dreta. En altres paraules, que no es pot afirmar que la Comunitat Valenciana és de dretes. La Comunitat Valenciana és molt semblant a altres llocs d'Espanya. En política res és etern i, més prompte o més tard, la dreta deixarà de governar.

JA: Clar, la qüestió és quan...

CC: Que és el que passa? Quan un veu les dades, ja no d'enquestes sinó de realitat electoral, és cert que la dreta està aglutinada en unes sigles que abarquen fins a l'extrema dreta. Això explica part dels seus èxits electorals mentre l'esquerra, i no defense que s'haja d’aglutinar, no ho està. Així ha sigut sempre. Siga com siga, la societat és plural i no es pot sostindre un caràcter hegemònic permanent de ningú.

JA: El PP porta 15 anys governant i les enquestes apunten que millorarà resultats.

CC: És cert que a la Comunitat Valenciana, el PP, malgrat que ensenye enquestes al seu favor, té més problemes dels que tenia abans. Es notarà més o menys, ara, demà, el dia de les eleccions o d'ací a un temps... però té un desgast, el propi desgast del govern, dels problemes, de la falta de projecció de futur. Quan els ciutadans donen la seua confiança a un partit és perquè confien en el que es pot fer cara al futur. Per tant, jo crec que cal fer l’esforç sempre de convèncer a la gent però ha de quedar clar que hi ha una força molt estimable, més del que molts pensen a vegades, que és l’oposició progressista en la Comunitat Valenciana. Tindre el 35% del vot és ser una força molt estimable.

JA: Concretem, què ha fet mal el PSPV aquest últims anys?

CC: És indubtable que quan es perden unes eleccions hi ha errors propis de qui les perd i encerts de qui guanya. Per a que es done un canvi polític s'han de donar, al meu entendre, diferents circumstàncies. Un canvi polític es produeix quan hi ha errors de qui governa, quan les circumstàncies generals afavoreixen l'alternativa política i quan l'alternativa política és visible i configura una esperança. Si es donen les tres circumstàncies hi ha canvi polític. A vegades si se'n donen dos, també; amb menys ja és difícil. Els dotze anys de governs socialistes van suposar un gran avanç de l'autonomia valenciana, la solució de problemes importants, es va encetar una política industrial important, una política cultural nova... Les realitzacions van ser importants. Però en l'any 95 les circumstàncies que abans esmentava es donaven. No parle només de la Comunitat Valenciana, parle de tot Espanya. El vot de la dreta es va anar aglutinant, en el cas valencià això va funcionar. Afegiré un altra cosa, en el cas valencià, un 35% del vot és una derrota perquè no es pot formar govern, en canvi, en el cas de Catalunya, el 38% de Convergència és considera un èxit...

JA: En Catalunya hi ha set partits i al País València, tres...

CC: El que vol dir això és que ací la dreta està completament aglutinada, que el vot socialista ha de ser més potent per a poder governar, ha de convèncer a més gent...

JA: I això com es fa? Per què després de quinze anys no s'ha aconseguit ni de lluny?

CC: Això és fa quan es donen les tres circumstàncies que he comentat abans: errors del que governa, una oposició que ofereix una alternativa creïble i que les circumstàncies ajuden.

JA: Parles d'alternativa creïble, per què no l'ha presentat el PSPV en tots aquests anys? O sí l'ha presentat?

CC: Jo diré el següent, jo crec que si s'ha intentat però no només és l'intent, que és un noble esforç, és també la capacitat de que la ciutadania visualitze l'alternativa i que se la puga convèncer. En estos anys s'han fet esforços però el que cal és que l'esforç siga major i que la visualització siga real. Per fer realitat esta visualització calen complicitats i si això s'aconsegueix no hi ha televisió ni res paregut que pare el canvi.

JA: El PSPV ha de buscar els vots que li falten pel centre o per l'esquerra?

CC: El PSPV és una força d'esquerres, progressista i que recull, com s'ha demostrat en Espanya, un ampli espectre que va des de l'esquerra al centre, una esquerra que aglutina els sectors progressistes de la societat, capes mes convençudes de l'esquerra i capes més moderades. Al final el canvi és decideix quan hi ha ambient de canvi o quan hi ha sectors, capes moderades, que canvien la seua decisió de vot. Per tant, l'objectiu no ha de ser concentrar tot el vot de l'esquerra, crec que és legítim que l'esquerra siga plural. El cas és demostrar que un és una opció creïble i convenient per a la societat.

JA: Consideres operatiu revisar una part del propi discurs i acostar-lo al partit que repetidament et derrota en les urnes?

CC: El lideratge polític consisteix en demostrar que es pot canviar l'estat d'ànim de la ciutadania. El programa electoral és indispensable i ha de ser sòlid però el fonamental és que la ciutadania note que qui vol governar té la capacitat per a canviar el seu estat d'ànim. Fer política no és copiar al rival, ni seguir les enquestes, fer política és convèncer a la ciutadania del que un creu que és el millor, defensar principis i valors. A vegades hi ha qüestions que poden ser compartides entre diferents forces polítiques, però el que és fonamental per una força política progressista és fer propostes que ajuden a millorar i canviar l'estat d'ànim de la ciutadania a partir de principis i valors que sigan coherents. Cal defendre els mateixos principis i valors però adaptar les propostes als temps. La capacitat política ve de la capacitat que es té per a canviar l'estat d'ànim de la gent, liderant, no simplement hui per ací i demà per allà o ara m'agafe a això perquè pareix que agrade...

JA: Parles de lideratges. Alarte és un bon líder per al PSPV?

CC: El primer que ha de tindre un líder és ambició legítima, ambició de país, de societat... Això més esforç i treball. Crec que Alarte té qualitats, te ambició... És una persona dedicada, de treball, esforç. Tot això és la base però el lideratge suposa també la capacitat d'assumir un risc amb encert. La persona que vol liderar ha de ser capaç de plantejar qüestions de risc i si el risc es veu acompanyat pel resultat és quan la confiança creix. Un líder no només ha de dir el que vol escoltar la gent, ha de dir allò que permeta convèncer a la gent del que en la seu opinió és el millor per a la societat.

JA: A Joan Ignasi Pla, què li va faltar?

CC: Quan no s'obtenen les coses és perquè ha faltat capacitat per canviar l'estat d'ànim. I torne a dir que el resultat de un 35% és molt, que amb un poquet més Convergència governa...

JA: Però allà hi ha set partits...

CC: Lògicament per això dic que la capacitat d'una força política amb capacitat de govern ha de fer l'esforç de convèncer a la majoria social en majoria electoral i política.

JA: I els dos anys de Joan Romero? Aquells primers anys després de la derrota electoral del 95?

CC: El cas dels socialistes en Espanya demostra que a vegades, després d'una derrota electoral, es necessari un trànsit i uns canvis per arribar a una nova victòria. A Espanya, es va perdre en el 96 per molt poquet, es va perdre per més en el 2000 però es va tornar a governar en el 2004. Van ser necessaris 8 anys. En el cas valencià, el que encara no s'ha produït és la capacitat de recuperació que sí es va donar en Espanya.

JA: Et preguntava pels anys de Romero com secretari general, per les tensions tan fortes que es van produir en aquell moment, per totes les tensions internes que es van donar i per tot el protagonisme del que se't acusava a tu en tant que desestabilitzador de la direcció que hi havia en eixe moment.

CC: Crec que va ser una etapa curta, que no ha definit res important... Al llarg d'este temps el PSPV ha millorat en molts aspectes, s'ha fet més transparent i té un nivell d'unitat molt normalitzat. Tot allò queda lluny. Per tant, ara s'està en condicions de competir políticament i es disposa d'elements per produir el canvi.

JA: Des de Romero, precisament, es parla de la renovació en el PSPV, canvien les direccions i els nous líders sempre arriben amb la promesa de renovació. Continua pendent la renovació en el PSPV?

CC: La renovació no té un tancament, és un terme que no s'ha d'emprar contra ningú. La renovació és un procés obert en el qual hi ha reflexió i noves respostes davant les circumstàncies canviants. Els canvis de persones han sigut sempre i seran sempre però la renovació ha de ser una forma de treball en els partits progressistes per no quedar mai estancat. La renovació ha de formar part de la cultura d'un partit progressista.

JA: Tu que ets un veterà del partit, en la cultura del PSPV quin pes i quin significat té el "lermisme"?

CC: A mi no m'agradaria emprar estos termes, tot i que han estat molt utilitzats... Un té la llibertat de no emprar-los. Durant 12 anys el PSPV va governar i ho va fer amb un resultat i un balanç social molt positiu... El problema no és eixe, el problema és que quan es perden eleccions ve la reflexió, els canvis, les noves alternatives i els nous líders. El PSPV ha fet eixe esforç i l'està fent...

JA: Relaciones el "lermisme" amb les dificultats de renovació?

CC: No, no. Podríem anar a qualsevol altra comunitat. Quan es guanya hi ha lideratges sòlids i pot establir el relleu el propi lideratge i quan es perd, el nou lideratge és troba a partir de les formes d'organització del partit.

JA: Et pareix suficient el nivell de relació entre el PSPV i els moviments socials del país?

CC: Les relacions amb els moviments socials són bàsics per a qualsevol força política que vullga governar i en el cas d'una força progressista encara més. Crec que el PSPV està fent un esforç de relació i presencia amb els moviments socials, el resultat ja l'anirem veient.

JA: Diries que Rafael Blasco és tan important com s'afirma per explicar les derrotes del socialisme valencià durant els últims anys?

CC: Jo crec que els èxits i les derrotes és una simplificació atribuir-los sols a una persona, per més que hi haja una persona que done la cara i es puga parlar més o menys d'ell. Les derrotes o els èxits són qüestions més col·lectives, de societat, d'equips... Les simplificacions poden interessar des d'un punt de vista mediàtic però a mi em pareix que això no és útil.

JA: L'esquerra valenciana, en general, i en concret el PSPV creus que aprofita el capital humà que té o podria tindre a la seua disposició?

CC: El PSPV ha tingut bon capital humà...

JA: No parle només de militants...

CC: Ara tenim el repte de renovar eixe capital humà... Jo sempre he dit que parlar de joves o majors és un error. La societat és intergeneracional. Una força política ha de buscar als més competents, el millor capital humà independentment de l'edat que cadascú tinga.

JA: Tu tens pensat jubilar-te de l'activitat política?

CC: Una cosa és jubilar-se de la política com una passió de vida, com un compromís, com exercici professional... d'ocupació. Home clar, en el sentit de l'ocupació pots, fins i tot, desitjar parar. Ara, és molt difícil, quan un ho ha viscut amb passió, jubilar-se de la idea d'eixe compromís o d'eixa passió...

JA: Però et planteges la possibilitat de retirar-te?

CC: Jo m'ho plantege quasi tot... però del que no vull parlar, no parle.

Fotos: Robert Ortín.

VICENT GARCÉS: "“Al PSPV la renovació ha resultat una reiteració del lermisme”

2011-05-18T07:04:00.000-07:00

No és un personatge fàcil de catalogar Vicent Garcés (Llíria, Camp de Túria, 1946). De vegades parla com si estiguera enfadat amb el món; d’altres, com qui ha perdut la il•lusió i, d’altres, com si encara hi haguera temps per a qualsevol cosa. Ell n’ha fet moltes de coses, des de Xile a Estrasburg, des de participar en la revolució democràtica d’Allende a fer-se present en tots els congressos del PSPV. El seu nom és sinònim del corrent Esquerra Socialista. Sempre ix en tots els equilibris interns als quals tan aficionat és el seu partit i sempre sol quedar-se en segon o tercer pla, però sempre està. Sempre.

“[La dreta] ha aconseguit que la corrupció siga compresa com una habilitat per enriquir-se”

“Sobre els errors de l’esquerra sociològica i política s’ha instal•lat la majoria de la dreta”

“En els socialistes hi ha una certa resignació a ser oposició, es nota”

“¿On estan els intel•lectuals d’esquerres d’aquest país?”

“Calen les persones capaces d’aglutinar una nova il•lusió col•lectiva però de moment no estan”

JULIÀ ÁLVARO: Per què, tot i el cúmul de problemes que rodegen el PP, l’esquerra valenciana no avança electoralment?
VICENT GARCÉS: Són moltes coses. La dreta electoralment s’ha fet hegemònica al País Valencià. Va ser a partir de 1991 i 1995, després d’uns anys de governs de l’esquerra. L’esquerra es va anar debilitant per absència de determinades polítiques o per errors, un d’ells la corrupció. I sobre eixos errors de l’esquerra sociològica i política s’ha instal•lat la majoria de la dreta, i s’ha anat consolidant. Així la dreta s’instal•la en les institucions i guanya una palanca de poder polític i econòmic que, sumat al seu poder ideològic, social i mediàtic, li dóna encara més capacitat per a controlar l’espai públic valencià. A més això coincideix amb l’ofensiva mundial dels valors ideològics conservadors i econòmics neoliberals. Són les idees de l’individualisme i l’enriquiment ràpid, i en això la dreta es troba com peix en l’aigua.
JA: Parles de mancances i debilitats dels governs socialistes, pots concretar a què et refereixes?
VG: Dos anècdotes. Una de 1979. Estem fent el programa electoral del socialistes per a les municipals a València. Alguns intentem que aparega com a línia de treball a fer la lluita contra la corrupció, parlàvem de la corrupció heretada del franquisme, que estava en les institucions. No es va aconseguir. Deien que era “radicalitzar el programa” i no va entrar. La segona, als anys 90, quan al PSOE comencen els casos de corrupció, que van fer molt de mal. Recorde haver fet declaracions públiques dient que la direcció no havia de ser tèbia en la lluita contra la corrupció i que ens havíem relaxat molt en la persecució de la corrupció. Allò va ser llegit com que jo atacava el partit, la direcció no acceptava el combat amb la corrupció. Vull dir, que faltava decisió de fer una didàctica social. Això són mancances.
JA: Ara es parla molt de corrupció, però al PP sembla que no li passa factura.
VG: Han aconseguit que la corrupció siga compresa no com un fenomen a combatre sinó com una habilitat per enriquir-se, fins i tot per a ser imitada. I en aquest context la dreta es mou molt bé. Per tant això només es pot acabar judicialment però com que ací no hi ha massa operativitat judicial, la dreta sobreviu bé.
JA: I amb aquest panorama com actua el PSPV?
VG: Com que el Partit Socialista està creat des de les institucions, quan cau en l’oposició cau en una realitat que no coneix. És un partit dèbil orgànicament i també ideològicament. L’any 2000 hi ha un primer recanvi, Pla; ara, un segon, Alarte. El primer no va funcionar: sense quadres, sense dirigents clars, sense programes, sense complicitats socials... Ara Alarte suma un recanvi generacional que encara s’ha de veure si connecta.
JA: I tu veus possibilitats de connexió?
VG: Difícil perquè no és només generacional. El trencament generacional d’Alarte ha sigut en bona part un trencament artificial de la continuïtat, del teixit socialista i crec que això té mal resultat.
JA: No esperes, doncs, una pròxima recuperació electoral?
VG: Des de 1991 o des de 1995, les diferents cúpules socialistes, i de l’esquerra en general, han fracassat. Hem tingut un teixit de direcció dels partits de l’esquerra incapaç de llançar programes, incapaç de sumar, començant pels socialistes. Això són fets.
JA: El socialisme valencià està còmode en l’oposició?
VG: Jo voldria pensar que no és així però és cert que entre els socialistes hi ha una certa resignació a ser oposició, es nota. És com si s’haguera acceptat que la llei natural és que la dreta governe, que este país és de dretes, hi ha una certa claudicació intel•lectual. Falta connexió entre els que podrien… La Universitat… On estan els intel•lectuals d’esquerres d’aquest país. On estan els economistes que llancen propostes alternatives a les neolliberals, on estan els pensadors, on estan els historiadors, què han fet els sindicats….
JA: Has parlat dels anys de Pla i d’Alarte però t’has deixats els dos anys de Joan Romero com a secretari general. Romero va arribar amb el suport del teu grup, Esquerra Socialista, però després vau trencar…
VG: El que va passar en aquell moment ajuda a explicar tot el que ha vingut després. Allà coincidim tres sectors: un és el sector renovador de Romero; el segon, és de nova dinàmica política i també ambició personal, que era el de Toni Asunción, i el tercer Esquerra Socialista que és el que li dóna cohesió ideològica al moviment. Romero estava més per renovar les formes i les persones que no les polítiques. Però això va durar poc ja que Romero va caure en mans dels lermistes i dels ciscaristes. Ciprià [Císcar] i Lerma estaven en un costat i nosaltres en l’altre. Romero haguera guanyat si haguera enfortit el seu bloc però el va debilitar entregant-se als contraris. I després es passa a lideratges encara més entregats al lermisme.
JA: Què és el lermisme?
VG: El lermisme no s’ha d’entendre com una qüestió personal de Joan Lerma. Del que jo parle és d’una sociologia política amb la qual Lerma i la seua direcció van impregnar el PSPV durant tots els seues anys de lideratge, quasi vint anys. Són vint anys fundadors. Marquen el que ara vivim.
JA: Segueix present el lermisme?
VG: Clar. En el govern el lermisme és relativisme ideològic, debilitat organitzativa, cessió dels espais i quadres del partit a les institucions, control de les institucions al partit, desconfiar i creure enemic a qualsevol crític. Això és el lermisme.
JA: I quan es passa a l’oposició?
VG: Manca de dinàmica política, incapacitat de generar alternatives, manca de connexió amb la societat, manca de connexió amb l’esquerra intel•lectual, no connexió amb els moviments socials. Tot això és el lermisme en l’oposició. I més concretament, dins del partit, és l’aparició d’un potent aparell que copa les institucions públiques, que ho controla tot i que no permet que es puga obrir, ni que s’oxigene, ni que es faça porós. El perill és que s’acaba confonent els interessos com a direcció amb els interessos de la seua base social. S’entra en una confusió enorme que impedeix que hi haja una regeneració sana de quadres i l’estructura de direcció es converteix en un gueto de control. Per això, la generació de quadres polítics formats i capaços, al PSPV, ha sigut mínima, mínima.

JA: Has parlat de famílies, Esquerra Socialista ha sigut des de sempre una d’aquestes famílies, caracteritzada per la seua continuïtat, per ser minoritària i per ser una veu crítica, tu estàs content del vostre paper?
VG: Hem aconseguit coses, com ara la instauració de les primàries o el vot individual dels delegats en el congressos però no hem aconseguit crear una majoria interna. Hem plantejat sempre que cal una política per l’esquerra, també que no és cert que hi haja una sola política econòmica però no hem sigut capaços de ser majoritaris.
JA: Òbviament, dons, tu no ets dels que defensa que el PSPV ha de buscar els vots que li falten pel centre.
VG: El centre polític és una simplificació sociològica que ve de sistemes que no s’assemblen al nostre. El centre són els vots de les persones que no tenen una convicció política determinada, que poden orientar-se segons interessos conjunturals. Aquestes persones mai no s’orientaran cap el partit socialista si no crea una alternativa política clara que els anime a votar. Això és programa i persones. Quan el Partit Socialista tinga programa i persones, ens votaran.
JA: De cara al 2011 veus aquesta dinàmica en marxa?
VG: Això s’ha vist en Zapatero, en 2004 i en 2008. Ací no, ací no ho hem aconseguit mai. Ací no hem tingut encara una estructura interna i uns dirigents suficientment potents.
JA: El que ha sonat sempre, com una espècie de mantra, es la paraula renovació. En què s’ha concretat la renovació en el PSPV en els últims 15 anys?
VG: En res de bo. Renovació és una paraula que utilitza tot el món. En el nostre cas, després del lermisme, renovació significava noves formes, però no. Al PSPV la renovació ha resultat una reiteració del lermisme. S’usava com a etiqueta però no hi havia continguts. La renovació generacional és la senzilla, és una qüestió física, és biologia, però en termes polítics té la debilitat que feta com s’està fent no porta a cap lloc. I conste que ara Zapatero pareix que ja ha donat un pas arrere en la pròpia renovació generacional, potser això arribe ací d’ací a un parell d’anys. En resum, que renovació interpretada com voluntat de comprendre els canvis socials i interioritzar-los en l’organització i en els programes polítics és una cosa positiva però aquest no és el concepte que ha dominat.

JA: Has comentat que Zapatero ha tornat arrere en la renovació generacional, qui serà al País Valencià Rubalcaba?
VG: No està, no està. Pense que, en part, Asunción li està pegant voltes a aquest tema.
JA: Fins ara només hem parlat del PSPV, i més a l’esquerra?
VG: Ací tenim problemes singulars. Ací un projecte nacionalista valencià té dificultats fins i tot entès com un projecte autonomista. No aconseguim sumar les forces suficients per esborrar de l’escenari el “regionalismo bien entendido” i el blaverisme, que fan de barricada a la suma necessària de les forces de progrés. Després la llei electoral, el 5 per cent, que impedeix una representació real de les forces d’esquerres del país. I una altra cosa, el diàleg, la col•laboració, la suma de esforços entre les forces de progrés no és una pràctica habitual. No hi ha canals de col•laboració, no s’han creat en 30 anys. L’esquerra no ha sigut capaç de crear xàrcies per a plantar cara a l’hegemonia de la dreta
JA: Però pensar en un únic partit d’esquerres no és realista.
VG: No, no. Que no hi haja un únic partit d’esquerres és bo però el que sí hi hauria d’haver entre les diferents forces d’esquerres són comportaments de col•laboració i no de confrontació sistemàtica.
JA: Tu veus espai per a una nova força política al País Valencià?
VG: No. En el quadre actual una nova força política, amb la llei electoral vigent, no veig com podria alimentar-se i créixer. El que sí que veuria és que les forces polítiques existents buscaren mecanismes de col•laboració, un programa comú, incloses aliances electorals que feren créixer alguna cosa que seria plural i que coincidiria en objectius comuns bàsics: federalisme, programes econòmics alternatius als de la dreta…
JA: Però això no reclama una generositat política impensable en estos moments?
VG: Això és una exigència social que requereix convicció política i dirigents capaços d’entendre-la.
JA: I aquests dirigents…
VG: No estan, no estan. Aquesta és una de els desgràcies que tenim. No estan.
JA: No estan?
VG: No, perquè els processos socials no els crea un déu exterior que els il•lumina i els crea, no. Són a l’inrevés, naixen des de les realitats socials i econòmiques. Ací hi ha una necessitat real, econòmica i política de construir una alternativa a la dreta.
JA: Aquesta necessitat, que pot estar en la societat, o en determinats àmbits socials, està en els partits de l’esquerra valenciana?
VG: Esta exigència està fora dels partits però ha de ser expressada pels partits.
JA: Però l’exigència de què parles penetra en els partits?
VG: No, perquè els mecanismes d’articulació d’aquesta necessitat externa cap als partits no estan… Calen les persones capaces d’aglutinar una nova il•lusió col•lectiva, és imprescindibles trobar-les, però de moment no estan.

PERE MAYOR: "El Bloc ha hagut de fer acords electorals que li han destrossat la imatge"

2011-05-17T05:54:00.000-07:00

Pere Mayor (Ontinyent, Vall d’Albaida, 1959) treballa en un edifici fantasma; té el despatx en un bloc de vivendes del centre de València que s’ha quedat buit després de l’incendi que va patir fa uns mesos. Mayor, un incombustible, treballant en un edifici incendiat; Mayor, el promotor del Bloc Nacionalista, inquilí d’un bloc que s’ha quedat sense ningú. Pere Mayor no deixa indiferent, ni ho pretén. El seu nom sona a un nacionalisme valencià repetidament fracassat en el seu camí cap a Les Corts. De tota manera, fins ara ningú més s’ha atrevit a concórrer a unes eleccions autonòmiques amb el nacionalisme per bandera i, per suposat, ningú ha tret més vots que ell.

“El major error dels socialistes ha sigut la seva voluntat de vedar la pluralitat que existeix en l’esquerra”

“Quan el producte que tu vens té una forta càrrega ideològica, tens un límit electoral, eixe és el cas del Bloc”

“Els socialistes sempre ha tingut un sentiment de que no trauen majoria absoluta per culpa nostra”

“Acció Cultural és un valencianisme cívic, que viu de la subvenció però que no es presenta a les eleccions”

“El sistema electoral valencià està posat amb dedicatòria per a nosaltres”

JULIÀ ÁLVARO : Tens una explicació per aquesta llarga hegemonia electoral del PP al País Valencià? Com pot ser que malgrat els problemes que els rodegen no només no perden força electoral sinó que pareix que en guanyen?
PERE MAYOR : Hi ha diferents factors. El primer, que no hi ha en l’oposició un gran partit que siga creïble, no hi ha una alternativa creïble, això és evident. I el segon condicionant és que el votant de la dreta és molt més permissible que el votant de l’esquerra en els temes de corrupció. Tot i que la meua opinió que ja es notarà, que ja hi haurà un percentatge significatiu de gent del PP que s'hi abstindrà. Gent que diu ja n'hi ha prou. Ara, això serà suficient per a mobilitzar la resta de votants per capgirar la situació? No, hui per hui no és possible.
JA: Alguna responsabilitat deuen tindre els diferents grups d’esquerres per a que això siga com tu ho descrius.
PM: Hi ha un factor molt important. Des de fa dos anys i mig estem en una crisi profunda i sobre els socialistes valencians també recau una càrrega important, negativa, per la política econòmica erràtica i dubitativa que ha fet el govern central. El govern de la Generalitat es dedica a llançar un missatge que res té a vorer amb la realitat, allò de som els millors, som els més transparents… No sé a qui volen enganyar, quan l’atur es dispara, la Generalitat no paga, hi ha un caos important i no pinta massa bé cara al 2011.
JA: A les enquestes es veuen guanyadors…
PM: Vull dir que no pinten massa bé la previsió de dades econòmiques…
JA: T’entenc, t’entenc…
PM: El que passa, jo crec, és que hi ha hagut un comportament estratègic de l’esquerra, i sobretot el Partit Socialista que és amb diferència el més gran, que s’ha equivocat en moltes coses. La principal, el major error dels socialistes, ha sigut la seva voluntat de vedar la pluralitat que existeix en l’esquerra. Els socialistes han jugat sempre a la carta de blanques o negres, que governe el PP o que governem nosaltres; si governa el PP que siga amb majoria absoluta i si governe jo, també amb absoluta. És jugar a tot o res, i pot ser res, i pot ser per moltes legislatures.
JA: Quines són les possibilitats reals que li veu al PSPV per guanyar en solitari unes eleccions autonòmiques?
PM: Jo diria que, a dia de hui, això és impossible. El govern del PP és pot allargar i es pot allargar molt. No seria el primer lloc d’Europa on un partit arriba a governar 40 o 50 anys.
JA: Si el PSPV està en una situació de bloqueig, per què això no es reflecteix en un creixement de les altres formacions situades en l’àmbit de l’esquerra valenciana?
PM: Bé… El paper del Bloc, de Compromís, d’Esquerra Unida, per bé que ho faces, té un segment reduït de la societat… Pot tindre un 7, un 8, un 10% però no pot arribar a les grans majories del 30 o 35%. Quan el producte que tu vens té una forta càrrega ideològica, tens un límit electoral, eixe és el cas del Bloc. No ens enganyem, els polítics reflecteixen la societat i el que està passant també és un reflex dels valors dominants de la societat.
JA: L’esquerra valenciana dóna la batalla per perduda? No hi ha capacitat de reacció? No només des dels partits, sinó també des de més enllà d’aquests...
PM: No oblides el sistema electoral, negociat per les dos grans forces polítiques, justament per impedir el creixement de les forces minoritàries. Si hagueren quallat les forces minoritàries, això seria un altra cosa. Fins i tot per a la dreta. Si s'haguera mantingut Unió Valenciana, el PP no haguera tingut les majories que ha tingut. És a dir, hi hauria un parlament més representatiu. El sistema electoral que funciona ací està pensat per anar a un bipartidisme, blanques o negres, rojos i blaus… És un miracle que les minories polítiques valencianes continuen existint, que es mantinguen… En el cas del Bloc sobretot pel municipalisme que és on té les seues arrels. En els municipis no s’ha pogut impedir perquè el sistema electoral suposa una major proporcionalitat.
JA: Tal com estan les coses, en els sectors progressistes valencians no hi ha un cert malestar generalitzat…
PM: I tant…Hi ha un desencís total…
JA: Però això no és reflecteix ni en presencies públiques estables i organitzades, ni en pressió sobre els partits d’esquerres. O sí?
PM: No, no… És que hi ha una manca gran de credibilitat. A mi m’ha passat. Estar en una taula gran sopant, 25 persones, tots criticant el PP i quan fas recompte resulta que només tres anaven a votar… I quan preguntes, et contesten allò de que “tot és igual”, “no canviarà res”… Hi ha un gran desencís i poca credibilitat… Això també té a vore amb actuacions del Partit Socialista, que han estat molt equivocades. Hi ha hagut massa semblances polítiques entre el PP i els socialistes… Massa.
JA: El desencís del qual parles, pot acabar traduint-se en alguna iniciativa social potent per l’esquerra, siga una nova formació amb pretensions electoral o no però de forta presencia ciutadana?
PM: M’agradaria que fóra així però no ho crec. Crec que passa el contrari, gent molt preparada que s’allunya de la política, que no vol tindre una presència pública. El desprestigi de la política comporta això, fa que la gent qualificada se n'aparte. Hi ha un deteriorament i els partits no hi reaccionen. Caldria que el sistema fóra més participatiu i plural, aprofitar les noves tecnologies, llistes obertes… es poden fer moltes coses i no se n'està fent cap. Per què? Segurament perquè als dos grans ja els va bé com està… I s’ho van repartint.
JA: Encara que un dels dos grans repetidament perd.
PM: En el cas valencià sí, però si ho mires bé en l'àmbit de l'estat, va repartit. No oblides que el País Valencià no deixa de ser una part xicoteta que a ells no els preocupa massa.
JA: L’esquerra valenciana aprofita el seu capital humà?
PM: En general, no. Hi ha molta gent que podria aportar i s’ha apartat. Això és una evidència. La gent se n’aparta. Una de les grans debilitats de l’esquerra valenciana és que la gent se n’aparta. Passa en el cas del PSOE però també en el cas del Bloc… passa en general. Es nota, és molt evident.
JA: Hi ha alguna via per revertir eixa situació?
PM: Jo crec que els partits de l’esquerra haurien de fer una reflexió sobre què està passant en el sistema, la manca de participació… El sistema té forats, té mancances i cal plantejar coses noves…
JA: Estes mancances de les que parles a qui perjudiquen? Afecten igual la dreta que l’esquerra?
PM: No, jo crec que no. Perjudiquen més l’esquerra, clarament. La dreta vota de forma molt més mecànica, més obedient… Pels forats i les mancances que et deia s’escapen vots d’esquerres.
JA: Ningú ho diria veient l’actitud dels diferents partits de l’esquerra, no?
PM: Moltes vegades, en els partits es pensa més en clau interna que en clau externa…
JA: Parles de tots els partits?
PM: Home, sí… però sobretot dels grans partits perquè en els més menudets hi ha poca “tortà” a repartir, no? Per dir-ho clarament, en el Partit Socialista dona la sensació que pensen sempre més en clau interna que en clau externa.
JA: Com és la relació dels socialistes amb la resta de partits de l’esquerra valenciana?
PM: Amb el Bloc sempre ha sigut una relació d’amor i odi. És a dir, amor en el sentit que ens podem trobar en molts punts de coincidència en la política del dia a dia, i odi en el sentit de que els socialistes sempre ha tingut un sentiment que nosaltres no hauríem existir, que els fem nosa, que no trauen majoria absoluta per culpa nostra…
JA: Si l’esquerra és plural, els pactes són imprescindibles i per pactar cal generositat. En l’esquerra valenciana hi ha generositat suficient per renunciar a qüestions particulars en pro d’un benefici comú superior?
PM: No cal només generositat, cal intel·ligència. Seure al voltant d'una taula i parlar dels pròxims 10 o 15 anys. Mirar que es pot traure de l’agenda política, perquè són coses molt importants per a la nostra gent i el nostre país i que s’haurien d’abordar d’un altra manera… Ser capaços de fer abstracció de tota la resta i parlar del que importa. Jo això ho he intentat amb els socialistes i no ho he pogut aconseguir mai, mai.
JA: Parlem del Bloc. Per què el Bloc en l'àmbit autonòmic no ha passat mai dels 115.000 vots? A què es deu tal estancament?
PM: Hi ha diferents factors. El Bloc ha anat recollint tota la campanya d’anticatalanisme, tot s’ha descarregat sobre el Bloc. Existeix un valencianisme transversal que juga a això, que no té cap inconvenient a organitzar manifestacions per la llengua en companyia dels que en el Parlament voten en contra del requisit lingüístic. Hi ha un valencianisme de transversalitat que juga a la confusió. Segurament fa això perquè viu de la subvenció…
JA: Parles d’Acció Cultural?
PM: Sí, és clar, fonamental. Acció Cultural és un valencianisme cívic, social, que viu de la subvenció, però que no es presenta a les eleccions…
JA: Però no s'hi pot comptar amb ells? Socialment tenen una representativitat important…
PM: No, no és cert això. Mai han fet una manifestació amb més de 100.000 persones. El Bloc sí que ha tingut més de 100.000 votants… El que vull dir és que estos comportaments no ajuden a la clarificació de l’espai, més prompte al contrari. És claríssim. Hi havia una Mesa per la reivindicació del requisit lingüístic que és un tema fonamental per la recuperació del valencià i, quan es va votar al Parlament, el PP i el PSOE van votar conjuntament per carregar-se el requisit lingüístic, automàticament va desaparéixer la Mesa. Ja no hi he sentit ni una declaració més ni d’Acció Cultural, ni d’Eliseu Climent, ni de ningú… com si no haguera passat res. I ara dic jo: deu tindre a vore això amb les subvencions que han rebut o que rebran del Ministeri… Tot això configura un paquet que es pensa que tot és el mateix, el Bloc representa el catalanisme per una part de la societat, que es pensa que el moviment eixe cívic és el mateix que el polític i no és cert. Ara, que quede clara una cosa, eh? Tot el moviment cívic i social quedarà en bufes de “pato” si no es tradueix políticament. No perquè ho diga jo… No conec cap país del mon on una realitat nacional no tinga la seua referència política clara.
JA: Què més ha fet mal el Bloc?
PM: Supose que el Bloc ha hagut de fer una cosa que no l’ha beneficiat… Ha hagut de fer acords electorals que li han destrossat la imatge. Han sigut acords obligats per superar unes barreres electorals que no li permetien entrar en les institucions. Les coses hagueren anat d’una altra manera si l’any 83 la Unitat del Poble Valencià haguera pogut entrar al Parlament com li tocava i hi haguera pogut treballar… però la llei electoral, el 5% no ho ha permés. Ací s’ha parlat moltes vegades, han passat coses com que partits amb menys vots que el Bloc en la circumscripció de Castelló aconseguien diputats i tu no l’obtenies… És el sistema que els dos grans han volgut i que ara l’esquerra està pagant.
JA: Un partit com el Bloc, que pacta amb Esquerra Unida al mateix temps que s’alegra del triomf electoral de Convergència en Catalunya, desorienta la gent, confon, costa de creure, no?
PM: Sí, sí… Això juga sense cap dubte un paper complicat, pot confondre molta gent. La gent més informada políticament entén que fem el que fem perquè hem de buscar la manera de trencar eixa barrera que se’ns posa per estar a les institucions… Si, confon… Però això no passa per casualitat, el sistema electoral està posat amb tota la intenció, i per dir-ho clarament, el sistema electoral valencià està posat amb dedicatòria per a nosaltres.

JA: Els vostres acords amb Esquerra Unida sempre han acabat malament. Esta última vegada, després de les autonòmiques del 2007, va ser un final tant accelerat com traumàtic.
PM: Home, el primer en el 87 no va ser un trencament traumàtic i esta última vegada el trencament traumàtic ha sigut dins d’Esquerra Unida. El que passa és el Bloc ha hagut de prendre partit per una de les dos parts.
JA: El cas és que, el que s’entén per "l’esquerra del PSPV", està dividida i pareix que la divisió va per a llarg, quan el que caldria seria sumar per treure-li el màxim rendiment a cada vot.
PM: Jo a vegades —i em deien que era una boutade però potser no ho era tant— defensava que tots els partits que teníem problemes per superar el 5%, el Bloc, Esquerra Unida, Iniciativa, els Verds, fins i tot Unió Valenciana, hauríem d’anar en una mateixa llista per trencar el bipartidisme que volen els dos grans. El cas és que en política, a vegades cinc i cinc en són deu, altres en són tretze i altres en són set. Jo conec gent que només per anar amb Esquerra Unida no ens votava, i al revés. Això t’obliga a fer entendre a la gent que el sistema és el que és i que no ens podem arriscar perquè si no els grans ens acabaran expulsant de la política. Ja els agradaria a ells que els deixàrem sols, que no entràrem al Parlament, que ens retiràrem dels ajuntaments i que ens dedicàrem a fer cursos de valencià i a ballar les danses tradicionals.
JA: Per acabar: si després de les eleccions de 2011 les Corts Valencianes passen a ser una cambra amb només dos partits, PP i PSPV, això quines conseqüències tindria?
PM: Seria negatiu per la política valenciana en general, negatiu per la ciutadania, negatiu pel parlament que no representaria el gruix de la societat. De tota manera, no crec que passe, entre altres coses perquè tinc la sensació que les eleccions de 2011 seran les de menys participació de la història de la política valenciana. El sistema s’està deteriorant tant que molta gent segurament no hi canviarà d’opció però no votarà.
JA: Ja és curiós que l’esperança d’una cambra parlamentaria més plural passe per una menor participació electoral.
PM: És clar, si els teus hi participen, si els que creuen en tu hi participen, pots eixir-ne beneficiat però pot ser a al revés… El votant de dreta és molt disciplinat, més obedient… Així que tampoc està clar.
Fotos: Robert Ortín.

JORDI SEVILLA:"Des de Madrid no s'entén el que passa al PSPV des de fa una dècada"

2011-05-15T10:37:00.000-07:00

La de Jordi Sevilla (València, l'Horta, 1956) és l'única de les 30 entrevistes de "El túnel valencià" que s'ha fet mitjançant un intercanvi de correus electrònics i un parell de converses telefòniques. Jordi Sevilla té l'ancora tirada a Madrid des de fa molts anys. Quan li vaig plantejar el projecte em va dir "m'interessa participar" i després ha contestat diligentment totes les meves perguntes i repreguntes. Tant d'escrit d'anada i tornada ha acabat fent l'entrevista més llarga del previst i, per això, he hagut de tallar d'ací i d'allà. Espere que no s'haja quedat fora la impressió que m'ha quedat a mi, que Sevilla és mira el PSPV com un cas perdut. La possibilitat d'implicar-se recorda l'actitud d'aquells estudiants que, tot i pensar que es saben la lliçó, estan pensant. "que el mestre no em cride a mi, que no em cride a mi..."

"El lermisme ha determinat i determina la vida del PSPV"

"La renovació no és canviar les persones sinó els estils"

"La capacitat [de Lerma] de nomenar i cessar càrrecs orgànics i institucionals és coneguda per tots"

"Es van esforçar amb èxit per fer descarrilar les meves opcions"

"El PSPV ha d'aspirar a guanyar per mèrits propis abans que per demerits dels adversaris"

JULIÀ ÁLVARO: Per què tot i els problemes de gestió, de corrupció i de divisió interna que té el PP no pareix que hi haja forma de que l’esquerra avance electoralment al País Valencià?

JORDI SEVILLA: En la política electoral que és fa ara es més important el vot de rebuig que aquell fonamentat en la convicció positiva. Per això, certament, la pregunta no és per què se segueix votant al PP sinó per què no es vota una alternativa. Hi ha tres explicacions. La primera és històrica, la classe hegemònica valenciana no era la seua classe dirigent. La democràcia i l‘estat autonòmic van començar a solucionar això, però va ser dirigit pels socialistes, amb els quals els empresaris es van sentir còmodes però mai els van identificar com “els seus”. La disfunció es corregeix amb el “pacte del pollastre”. El PP aconsegueix desplaçar als socialistes de la Generalitat. Els empreasris amb un govern més pròxim, reforcen al partit i a un govern de dretes que els compensa fen seus els interessos dels empresaris. Cal afegir a això que des de la televisió autonòmica, des de la influència en els mitjans locals, pels vincles amb organitzacions pròximes a l’església catòliques… es va forjant una visió de la realitat valenciana i dels interessos valencians a mida de les seus necessitats.
JA: I la història continua... La dreta continua instal•lada en aquest èxit.
JS: Defensen tres punts bàsics: primer, ells són uns magnífics gestors que li han donat la volta a la situació econòmica i social de la Comunitat; segon, els socialistes maltracten València, i tercer, totes les acusacions que se’ls fan son falses, fins i tot les judicials. La dreta valenciana contrueix una realitat favorable i acosegueix traslladar-la a través de la seua xàrcia social al conjunt dels ciutadans com la “visió” valenciana de les coses. No crec que els votants del PP en la Comunitat estiguen d’acord amb la corrupció. Sencillament és que no creuen que els seues siguen així. I si apareixen evidències molt evidents sempre hi haurà una conspiració dels adversaris als quals culpar. Fins que l’esquerra no entenga això i en trega les conclusions oportunes ens costarà trencar l’hegemonia de visió col.lectiva, quasi identificació, que ha aconseguit construir la dreta.
JA: Quina és la responsabilitat de l’esquerra en aquesta hegemonia de la dreta?JS: Alguna cosa ha d’estar fent mal l’esquerra. Mira el que ha passat amb l’AVE, el gran tòtem del compromís governamental segons la dreta. Doncs s’ha fet, i Zapatero ha estat en el viatge inaugural i l’alcaldessa [Rita Barberá] i el President [Francisco Camps] es sumen a l’acte com si eixe acte no estiguera desmentint tota la seua propaganada. I una part de l’esquerra es torna a tancar en el discurs contra l’AVE, contra el que la gran majoria dels valencians creu que és una cosa positiva, un signe de modernitat. En aquest terreny, l’anàlisi racional no cap.
JA: Les coses són el que sembla que són, això és el que no entén l’esquerra?JS: La política de l’esquerra està en la realitat social, le dades, les xifres, les evidències; en canvi la dreta ha fet un salt a la realitat construida, sentiments, prejudicis, eslogans i, al remat, resulta electoralment eficaç. Com vicepresident que he sigut del Consoerci de la Copa América sé bé qui ha pagat l’esdeveniment, l’ha pagat el govern d’Espanya, i qui l’ha capitalitzat, els governs autonòmic i municipal. Això ha estat així, en part perqué l’esquerra d’ací era molt reàcia a aquest tipus de grans actes molt ben valorats per la majoria de la ciutadania. Al final resulta que la gent estava més interessada en sentir-se “algú” al mon que en els seus problemes concrets, parle de la sanitat o l’educació. I quan arriba la crisi econòmica, tornen a aplicar els tres punts que deia abans... i la culpa és de Zapatero.
JA: Concretem, quina és la culpa del PSPV en tant que principal partit de l’oposició?
JS: Va més enllà de no haver sabut respondre als encerts de l’adversari. Hi ha hagut moltes “errades no forçades”. En els últims 12 anys, el PSPV ha ofert als votants fins a quatre candidats diferents i ha hagut de resoldre les seves divisions internes amb tres gestores i un Congrés anul•lat. No pareix la millor forma de que els votants t’otorgen la confiança. Quan la dinàmica interna consumeix totes les energies, no et pots dedicar a altres asumptes i els de fora, simpatitzants i ciutadans en general, t’abandonen.
JA: Quina és la solució per recuperar suport electoral?JS: No tinc la solució, ni crec que hi haja una vareta màgica. Però mentre els ciutadans noten que als dirigents del PSPV els preocupa més la batalla per la posició relativa interna que el servei a la ciutadania, serà difícil resoldre la situació. Cal deixar de mirar-se el melic, generositat interna, promoció dels millors i treball cap a fora, amb la ciutadania. Eixos serien els elemenst d’una recepta per superar la situació. Construir un teixit social alternatiu a la dreta és un primer pas necessari que només es pot donar a partir de lideratge sòlids i estabilitat orgànica continuada. Tot això i mirar al futur. L’esquerra guanya quan ofereix un projecte de futur creïble, convincent i atractiu per una majoria de ciutadans. Des de l’oposició, el PSPV ha d’aspirar a guanyar per mèrits propis abans que per demèrits dels adversaris.
JA: El PSPV ha de buscar els vots que li falten moderant el discurs, centrant-se, o amb uns plantejaments més clarament progressistes? Pel centre o per l’esquerra?
JS: Jo crec més en guanyar la credibilitat amb el treball quotidià amb la gent i no en obsessionar-se en posicionar el teu discurs en un esquema clàsic, discutible i discutit. Per fer creïble el teu projecte el primer que cal és que tú te’l cregues, sense obsessions de si és més moderat, més de dretes o més d’esquerres.
JA: Quan vas deixar el govern d’Espanya, Rodríguez Zapatero va apuntar a que podries assumir responsabilitats a nivell del País Valencià, quin va ser l’oferiment o petició de Rodríguez Zapatero?JS: Ell ja va dir públicament el que m’havia proposat en privat: explorar la possibilitat de ser el candidat socialista a la Generalitat valenciana. Tots els que em coneixien sabien de les meves reticències, fins i tot familiars, a fer política valenciana pero em parexia que si m’ho demanava el secretari general del meu partit no em podia negar.
JA: I no et vas negar. I vas fer l’exploració.JS: Vaig treballar per conèixer les possibilitats d’articular al meu voltant una candidatura guanyadora. Conexia les complexitats internes del PSPV i estava convençut que només es podia construir una alternativa al PP si, per damunt d’altres coses, jo era capaç de concitar una amplia majoria en torn del meu projecte. Com després s’ha vist mai vaig tenir altres interesos, ni altres aspiracions.
JA: Finalment vas justificar la teva renúncia a intentar liderar el PSPV dient que no havies sigut “capaç de moure les rovellades palanques internes del canvi”, a què et referies.JS: En els poc més de dos mesos que vaig ser “candidat in pectore”, em vaig recorrer tota la comunitat i em va cridar l’atenció com és de diferent el missatge dels militants de base o els votants i el dels dirigents comarcals o locals. Precisament un dirigent local em va profetitzar que anava a tenir-ho difícil perqué, em deia ell, a tu, coneixent-te, havent sigut ministre i venint amb el suport del President, se sap que vens a manar en el partit. I això significa dos coses: que els que manen deixaran de fer-ho i que, a més, hauran de fer-te cas. Massa. No et deixaran. Em referia a això, no vaig ser capaç d’aconseguir una majoria al voltant del meu projecte. I jo no estava per obrir tensions. Potser , senzillament, tenien raó els que pensaven que jo no era la persona adequada i es van esforçar, amb èxit, en fer descarrilar les meves opcions.
JA: Tant fort és l’aparell del PSPV?JS: Quan estàs en l’oposició tant de temps, l’aparell és molt més fort que quan goevrnes. Des de l’oposició, l’aparell és qui decideix qui va en les llistes, qui és assessor, qui ocupa els càrrecs. Per tant, té molt de poder. Per això és més important controlar el partit quan estàs en l’oposició que quan governes. Si la meva candidatura tenia algun sentit era acostar el moment de governar, no controlar l’aparell des de l’oposició. Per això volia unes complicitats que, al final, no vaig tindre. Jo estava disposat a encapçalar una opció amb possibilitats de guanyar, no una corrent del partit per aconseguir “quota” de poder orgànic.
JA: I aquesta lluita no mereix una sacrifici, un esforç de qui creu en ella?JS: No és problema de sacrifici persona. Alguns amics m’animaven a presentar-me a les primàries, convençuts de que les podia guanyar... però aquesta no era la meva idea del que tocava fer per poder presentar-se davant els ciutadans amb una opció atractiva amb aspiracions de guanyar.
JA: Còm es veu des de la cúpula del PSOE la situació del socialisme valencià?
JS: Des de “Madrid” no s’entén el que passa al PSPV des de fa més d’una dècada. I, la veritat, costa d’explicar. Recorde com em va impactar un comenatri que em va fer Zapatero la mateixa nit de la victòria electoral de 2004: “hem demostrat que podem guanyar les generals sense guanyar ni Madrid, ni València... Que en prenguen nota els companys”. Em pareix que durant els molts anys de govern en Espanya i en al Comunitat, els líders dels socialisme valencià van arribar a una espècie de pacte implicit...
JA: Et refereixes a Joan Lerma?
JS: Sí, Joan Lerma... una espècie de pacte implícit amb la direcció del PSOE, llavors en mans guerristes, que venia a ser: jo done suport a al direcció federal a canvi de que la direcció federal no entre en el “meu” territori. Ací es feien les coses al marge de la direcció federal sobre la qual, a canvi, renunciem a influir. Això canvia quan Císcar és nomenat secretari d’organització. En eixos moments turbulents per al PSPV, ell es converteix en la veu, els ulls i les orelles de la direcció federal, tot i que altres intentaven fer arribar un altra visió. Després, amb l’arribada de Zapatero, les distàncies s’incrementen. Només cal recordar que els dos candidats proposats per Blanco com poderós secretari d’organització, Ábalos, primer, i Puig, després, acaben perdent els congressos. En ambdues ocasions queden unes relacions fredes entre direccions.
JA: Qué és el lermisme?
JS: El “lermisme”, com diu Guerra del guerrisme, és una cosa que no existeix però que ha determinat i determina la vida del PSPV. L’ha determinat i la determina per la seva capcitat de fer però, sobretot, per la seva capacitat per impedir que altres facen. Com figura històrica, Lerma ja està en els llibres. Com presència actual, és molt més que un senador escollit per les Corts. La seva xàrcia de contactes e influència interna en el partit, amb capacitat per a nomenar i cesar càrrecs orgànics e institucionals és coneguda per tots, encara que que només es tracte de “amics que queden a a dinar”
JA: I un altra concepte que, com “lermisme”, sempre apareix en el PSPV, com una constant... la renovació. Parlar sempre de renovació és la prova de que mai hi ha renovació?
JS: Estic segur que l’actual secretari general creu que ha renovat el partit i, en gran mesura, és veritat. El problema és que cadascú ho enten com li convé. Per a mi, la renovació no és canviar a les persones sinó els estils, els procediments, el contingut i la concepció de la política. O considerem que el partit és un instrument per canviar la realitat social i no un fi en si mateix o no farem la renovació que cal per tornar a ser un referent guanyador davant els ciutadans. Renovar és canviar la percepció social del PSPV i per això cal fer canvis interns per això si no es remouen els obstacles interns, la renovació queda bloquejada.
JA: Parlem de l’esquerra, quina ha de ser l’actitud del PSPV respecte a la resta de l’esquerra valenciana?
JS: El PSPV no ha de demanar perdó per ser la principal força política i institucional de l’esquerra valenciana. Però tampoc pot oblidar que hi ha altres forces, que representen altres matiços i sectors. Això vol dir dos coses, més fàcils de dir que de fer: que no pot renunciar al seu programa per arribar a acords amb altres però que tampoc pot pensar en pactes imposant el seu programa. Acceptar la pluralitat de l’esquerra ha de ser compatible amb arribar a acords que respecten que el que uneix és més que el que separa. A vegades això passarà amb formacions d’esquerres i, front a altres problemes, pot ser que resulte més fàcil pactar amb el PP... Pense en una revisió de l’administració autonòmica , o una revisió de les polítiques educatives, o d’impuls empresarial...
JA: Et pareix possible l’aparició d’una no va força progressista que acabe sent l’alternativa al PP o, com a mínim, siga capaç de forçar els partits a renovar actituds, missatges, projectes i persones?
JS: És molt difícil assentar unes noves sigles amb opcions reals d’aconseguir suport suficient per a governar. Em costa pensar que en els pròxims anys, el canvi d’hegemonia política i cultural no vinga pel PSPV. Però tinc clar que aquest canvi no anirà en la direcció de tornar al passat sinó, més aviat, de renovar profundament el discurs i la pràctica d’esquerres. Si s’aspira a influir, a estar, a donar suport i a cobrir un espai... son diferents els que ho poden fer. Però si dels que es tracta és de governar el país, les opcions són les que són i no veig que canvien a mig termini. I a llarg, com deia Keynes, tots morts.

ENRIQUE CERDÁN TATO:" “Els partits d’esquerres em recorden a l’església, sempre van per darrere de la societat”

2011-05-14T15:45:00.000-07:00

A Enrique Cerdán Tato (Alacant, l’Alacantí, 1930) els amics li diuen que si la seua dona el veu fumar tindrà problemes. Ell, per tota resposta, somriu tímidament i, per baix del bigoti tenyit de groc, assegura que fuma molt poquet. És evident que a Cerdán Tato li costa abandonar. No acaba de deixar el tabac però tampoc la seua militància comunista, ni la disposició a ajudar a qualsevol que se li acosta, ni el seu pis del centre d’Alacant, ni la confiança en la condició humana. Enrique Cerdán Tato té l’aspecte d’un optimista trist i manté, entossudit, que l’esquerra està perdent la batalla del llenguatge i que per les paraules s’escapa tot.

“S’ha acceptat la corrupció com un fet al qual tots haurien d’accedir”

“Hi ha hagut un aquarterament dels partits, s’han tancat en les seves seus”

“L’alternativa a la dreta està en l’esquerra, on ha d’estar si no?”

“L’esquerra està massa institucionalitzada”

“La societat està esperant un gest des de l’esquerra”

JULIÀ ÁLVARO: La dreta valenciana, el PP, porta quasi vint anys d’hegemonia política al País Valencià, ha patit greus problemes de corrupció, greus episodis de divisió interna i la seua gestió presenta múltiples mancances objectives, però malgrat tot res apunta al seu desgasts electoral, com s’explica això?

ENRIQUE CERDÁN TATO: Sí no hi ha moltes perspectives de canvi, és cert. El País Valencià és la cartografia de la corrupció, el disseny ha estat perfecte i crec que la corrupció està plenament assumida per una part de la societat. Vull fer una reflexió sobre els canvis semàntics que s’estan operant. La classe obrera ha desaparegut però es parla d’una classe inexistent, que és la classe política. Quan es dona per bo eixe terme s’entra en el terreny del perdó de la corrupció. Perquè, clar, una classe es defineix per la defensa d’uns interessos propis, concrets, iguals, compartits… I això porta a un efecte en la societat que és el “tots són iguals”… I encara hi ha un altre terme que també s’accepta amb normalitat: l’escenari. S’ha teatralitzat tan la vida que el ciutadà accepta el paper de simple espectador.

JA: … I els espectadors, no voten a l’esquerra?

ECT: No, clar. La dreta amb els ciutadans/espectadors aconsegueix els seus objectius. L’esquerra ha d’unir-se i actuar en base a una ideologia molt clara. La dreta actua per simple interessos econòmics. La terminología no és casual, és un disseny, un disseny de la dreta, per això després guanya. Desmantellat el marxisme, la dreta ha guanyat molt, moltíssim.

JA: En aquestes condicions que defineixes, què ofereix l’esquerra valenciana com alternativa de poder?

ECT: Sí, sí. Referint-nos als partits polítics hi ha qui ofereix alternatives, o se suposa que les ofereix, però jo no sé si són conscients de la seva responsabilitat. No sé si són conscients que per aconseguir el que pretenen han de tenir molt clars els objectius i explicar-se molt bé. Explicar-se bé és imprescindible perquè la ciutadania està orfe de cultura democràtica i no sap ni el que se li ofereix, ni el valor que té el que se li ofereix. Cal tenir en compte que la societat, en concreta la societat valenciana, és molt permissiva, s’ha acceptat la corrupció com un fet al qual tots hauríem de tenir accés.

JA: La democratització de la corrupció.

ECT: Sí, es absurd. És com si el premi més gran fora accedir a la corrupció, arribar a formar part d’eixa classe política que participa en el repartiment. Cal trencar amb això.

JA: L’esquerra valenciana, front a la constantment publicada corrupció del PP, fa un discurs de pedagogia en el sentit que tu marques? Apunta els comportaments i les maneres contràries?

ECT: No, eixa és l’errada. Em sembla que l’errada és que l’esquerra al País Valencià s’ha oblidat de la seva tasca pedagògica. Nosaltres eixirem d’una dictadura que tenia la gent lligada i atemorida a través d’una transacció, més que d’una transició com s’ha anomenat… De tota manera, ja han passat els anys suficients per a que l’esquerra haja sigut capaç de fer una tasca pedagògica dirigida als ciutadans.

JA: L’esquerra ha governat molts anys, ací i en Madrid.

ECT: Sí, però no s’ha fet cap feina pedagògica, ni per part del PSOE, ni per part del PSPV… Però tampoc per part de la resta de partits d’esquerres… La seva obligació era fer arribar als ciutadans els valors de la democràcia i no ho han fet en la mesura que ho havien d’haver fet.

JA: Cosa que els ha acabat perjudicant a ells mateixos…

ECT: Clar. Hi ha hagut un aquarterament dels partits, s’han tancat en les seves pròpies seus. S’ho han fet tot ells a soles però de les seus no ha eixit res. Bo, sí, algun cercle de conferències, taules rodones… però poca cosa. Tampoc hi ha hagut mitjans de comunicació d’esquerres. Hi ha mitjans més progressistes, altres més lliberals però els pocs que s’ha posat en marxa d’esquerres han fracassat rotundament. Potser si hi haguera hagut mitjans d’esquerres, potser això haguera sigut un element d’informació i educació de la ciutadania, però han fracassat. Reeducar una societat en els valors de la democràcia de veres és molt complicat i, per part del capitalisme, que és molt intel·ligent i té molt bona gent treballant al seu servei, s’ha aconseguit fer creure a la gent que és una altra cosa del que és. Tants i tants obrers que s’ha cregut que eren una classe privilegiada.

JA: L’esquerra no té això que tu en dius assessors que sigan capaços de generar un discurs alternatiu?

ECT: Pareix que parlar d’esquerra faça por però cal tenir clar que l’alternativa a la dreta està en l’esquerra, on ha d’estar si no? I quant més a l’esquerra, millor… Parlar de l’esquerra de l’esquerra no significa caure en la revolució armada, ni molt menys. Vol dir, en tot cas, revolució de les idees, mental, dels ciutadans. Cal explicar que en democràcia no es regala res, que no es pot viure de rendes, que la llibertat es conquesta cada dia. Les llibertats no s’han de pendre com una donació sinó que s’han de reivindicar i guanyar de nou cada matí. Aquest discurs és la missió dels partits d’esquerres, el faran? Em sembla que tracten de fer-lo però…

JA: En el cas alacantí, l’oposició política al PP, a nivell municipal, a nivell de Diputació provincial…

ECT: No veig una oposició prou sòlida. No la veig convençuda dels seus principis i convençuda de que a partir d’eixos principis es pot modificar la situació en la que ens trobem. Fins ara no he detectat cap senyal que em faça ser optimista… I ho dic del Partit Socialista, amb tota simpatia, amb tota cordialitat. Els mire i els veig dividits des de fa 20 anys; famílies, famílies… Estan en les institucions però no s’avança… Per cert, vull deixar clar que jo no respecte a les institucions, que han de ser les institucions les que em respecten a mi. L’home no s’ha fet per les institucions, sinó les institucions per l’home. Si les institucions no em respecten, jo no les respecte i han d’intentar tombar-les. Això ho hauria d’explicar l’esquerra.

JA: La dreta, doncs, fa el seu paper, i el fa bé.

ECT: La que falla és l’esquerra. L’esquerra ha d’explicar les seves idees, repensar-les i posar-les en circulació i, després, executar-les… Amb fermesa. Amb el risc que suposa de perdre unes eleccions, perquè les van a perdre de totes maneres, doncs millor perdre-les amb honra. L’esquerra ha de ser respectuosa amb la seua missió, amb els seus principis… No sé si missió no és una paraula massa evangèlica, millor diria compromís.

JA: L’esquerra té un excés d’ètica de la responsabilitat?

ECT: El cas és que l’esquerra està massa institucionalitzada en sentit negatiu, vull dir. Per això fins i tot els partits d’esquerres es veuen esgitats per la corrupció… Tots en coneixem casos. La gran corrupció de la dreta, d’alguna manera, uneix a tots els que estan al seu voltant ja que amb això s’asseguren el silenci. Són estratègies hàbils de la dreta.

JA: Aquests estat de les coses, com es trenca? Poden tindre algun protagonisme en positiu els moviments socials no directament de partits?

ECT: Jo crec en els moviments ciutadans. En Alacant hi ha prou activitat en aquest camps. Em pareix que la societat, o al menys una part de la societat, la part més conscient, està esperant un senyal de l’esquerra, un gest que inspire confiança. Això és el que els partits d’esquerres haurien de captar, han d’oferir alguna cosa més sòlida per a que la gent es tire al carrer, perquè la gent responga…

JA: Això necessita d’una certa sintonia entre els partits d’esquerra i la gent, esta sintonia està?

ECT: Crec que en alguns casos, sí. Mira, amb tot el respecte al partits d’esquerres, a tots, però és que es refugien massa a les seues casernes, en si mateixos, ja ho he dit abans però és que és terrible. Jo, a vegades, vaig a reunions i me’n adone de que sempre som els mateixos. Amb molta esperança veig a deu joves que no he vist abans i em pareix molt bé. Això passa ací, però segur que serveix per a tot l’Estat. Estem en una democràcia burgesa pilotada pel capital, cal dir-ho així, i a més té pocs anys. Les reunions dels partits d’esquerres pareixen autohomenatges… Ací estem els vells de sempre, celebrant-nos a nosaltres mateixos però ixes al carrer i tot segueix igual.

JA: L’esquerra, doncs, no reacciona.

ECT: Jo sent dir això però els partits d’esquerres em recorden molt a l’església, sempre van per darrere de la societat, sense adornar-se del que està passant…també es de veres que 35 anys després de la mort de Franco, el Partit Comunista, ser comunista, encara imposa molt… et diuen que ets un antic, un “diplodocus” pur…

JA: Quina és l’evolució previsible de tot això?

ECT: Crec que en els pròxims anys anirem a pitjor. En el País Valencià crec que passarà un temps en el qual tot seguirà igual o empitjorarà. El País Valencià no es significa pel seu grau d’excel·lència en educació, ni en assistència sanitària, ni en polítiques socials… Així que la nostra situació és tremenda però ho comentes i la gent et contesta que tenim el millor circuit de cotxes i això dels vaixells…

JA: La Copa Amèrica…

ECT: Sí, i això de les regates de la Volta al Món, ací a Alacant… I la gent t’ho diu… I no saps si parlen seriosament o t’estan prenent el pel. L’esquerra fa el que pot, d’acord, però no arriba a la gent. Els mitjans de comunicació tenen molta responsabilitat en el que passa. La gent pensa que això dels grans esdeveniments poden ser útils quan són absolutament perjudicials. A la gent no se li expliquen les coses com són. Encara que és veritat que la gent tampoc mostra interès per saber… està molt acomodada.

JA: S’imposen els valors de dretes?

ECT: En la meva opinió, l’esquerra no presenta una alternativa clara, nítida, amb compromís i assumint els riscos que es corren; no presenten l’alternativa que una part de la societat, la més conscient, està demandant.

Fotos: Robert Ortín.

ISAURA NAVARRO:“Crec que l’identificació del Bloc amb Convergència i Unió és obertament negativa i s’hauria de trencar”

2011-05-14T15:42:00.000-07:00

Demana una foto en la qual se li note que està embarassada i quan li pregunte si és optimista respecte al futur del país, riu i s’assenyala la panxa. Hauria de ser optimista... però no ho és. Isaura Navarro (València, l’Horta, 1973) ha passat per l’esquerra política valenciana com la primavera: va tindre un esclat espectacular però en poc temps va desaparèixer, va deixar Esquerra Unida i ja ni milita a Iniciativa. Advocada en CC.OO., diu que manté la fe en Mònica Oltra però poc més. No la vorem en pròxims cartells electorals però, si continua imitant a la primavera, pot ser que passats uns mesos torne. Si el canvi climàtic li ho permet.

“El PSPV està buscant una identificació amb el Partit Popular”

"La divisió en Esquerra Unida s'havia de donar perquè l'hegemonia del Partit Comunista és molt excloent"

"La gent tendeix al vot útil i després ningú representa les seues opinions i les seues demandes"

"Tant el Partit Popular com el PSOE han cremat les eines de participació social"

"Es necessiten persones fresques que canvien l'actual estat de depressió de l'esquerra per un estat d'optimisme"

JULIÀ ÁLVARO: Per què el PP manté la seua hegemonia electoral, votació darrere votació, i les enquetes dieun que res no va a acanviar, tot i els molts problemes de corrupció i de gestió que l'envolten?

ISAURA NAVARRO: Una cosa important és que en les enquestes, el PP no puja, el que puja és l’abstenció i això fa que el PP puga mantindre el percentatge. Jo crec que això no té una sola explicació, una sola resposta… hi ha moltes respostes. Per una banda, han aconseguit fer una societat a la seua imatge, on la corrupció no es veu com una cosa dolenta sinó normal. En política és normal ser corrupte, tots ho són… Este és el seu discurs i han aconseguit que la gent ho crega. Després… A mi em pareix que fa temps que els valencians no estem vivint en una democràcia que abaste els mínims. El poder legislatiu, de fet, no existeix; existeix només l’executiu, el govern controla les Corts Valencianes que són només un tràmit, no hi ha debat, no hi ha respostes… És al·lucinant, no contesten. Et diuen que si vols alguna cosa que la demanes en els tribunals, et diuen qui ets tu per preguntar, nosaltres som tot, tu no ets res. Es nega la informació, els documents… Les Corts Valencianes són el parlament amb més sentències del Tribunal Constitucional condemnant la seua actuació. Suma-li a això la manipulació de la informació que es viu al País Valencià. És brutal. I els hi funciona. Es gasten els diners en vendre imatges falses i la gent les compra.

JA: I, front a tot això, què fa l’esquerra?

IN: Primer, hauries de concretar a quina esquerra et refereixes…

JA: Si vols anem per parts.

IN: Si, parlem dels partits que estan representats en les institucions i de la tasca que cada qual ha de fer i fa. Jo crec que el PSOE, el que està buscant, pels missatges que envia, és una identificació amb el Partit Popular. No li presenten a la societat ni una oposició real, dura, coherent, ni un alternativa de govern. No tenen propostes que criden l’atenció. No saben fer l’oposició que sí que sap fer el PP, quan criticar, quan denunciar, quan eixir a recolzar… Els del PP es passen però saben fer-ho i, en canvi, ací el PSOE no sap fer-ho…

JA: I més a l’esquerra del PSPV?

IN: Els grups que estan més a l’esquerra del PSPV tenen menys opcions per fer oposició ja que tenen menys capacitat mediàtica, menys capacitat de donar a conèixer la teua tasca… Per més que treballes en les Corts, si no ixes en Canal 9, si no ixes en la Primera… Menys mal que Mònica Oltra ha fet coses que l’han donat a conèixer. El cas és que per aparèixer com alternativa has d’existir, t’han de trobar. La gent no busca en el Google el que fa l’oposició. La gent mira els diaris, s’informa un poquet… la televisió és fonamental i si no ixes…

JA: El que si que hi ha a l’esquerra del PSPV és una imatge de divisió prou evident.

IN: Home, jo crec que eixa divisió s’havia de donar perquè l’hegemonia del Partit Comunista dins d’Esquerra Unida és molt excloent. Volen ser el Partit Comunista però presentar-se amb la marca d’Esquerra Unida. Això impedeix el creixement d’Esquerra Unida perquè el Partit Comunista té un recorregut limitat. És el meu punt de vista, està clar que un del Partit Comunista et diria un altra cosa. Jo crec que el comunisme no és una opció política que estiga en l’imaginari col·lectiu amb possibilitats de creixement, té el seu electorat però és difícil créixer.

JA: La divisió de l’esquerra respon a qüestions ideològiques o de caire personal?

IN: Jo crec que hi ha molta divisió ideològica. Ací no hi ha lluita pels càrrecs, qui vol càrrecs els busca en el PSOE o en el Partit Popular. Les diferències són ideològiques. Segurament en les Corts Valencianes presentaran les mateixes iniciatives però en l’interior del partit quan es fa el programa, que es fa debat sobre el que cadascú vol, quin model de partit es vol… en eixe moment apareixen les diferències.

JA: Si s’està d’acord en què s’ha de denunciar i què s’ha de proposar…

IN: Sí, sí, s’està d’acord en la defensa de que la despesa pública ha d’anar a cultura, educació i sanitat i no a la Fórmula 1, clar… En el que no hi ha acord és en el funcionament intern d’un partit, en que hi haja qui impose sempre la seua hegemonia, que l’objectiu final de tot el que es fa siga el comunisme.

JA: El cas és que s’hipoteca la força d’una organització, la possibilitat d’incidir com a força electoral potent en el benestar de la gent.

IN: A mi em pareix que la millor manera de funcionar seria que a nivell electoral es presentaren tots junts. La divisió orgànica és necessària, obligada ja que la convivència és impossible, però electoralment, donat que el treball que després es fa en les institucions és molt paregut, sí que s’hauria de reflexionar i tornar a optar per presentar-se conjuntament.

JA: Això és possible?

IN: No, no. La gent que està en Esquerra Unida ara mateix no és Joan Ribó … És gent que està més per la divisió que per la unió, gent que se sent més còmoda amb ells a soles, ells mateixos que negociant, pactant.

JA: I si de les pròximes eleccions autonòmiques en resultaren unes Corts Valencianes amb només dos partits, què?

IN: Un desastre. Jo no milite en política ara mateix però jo veig el que planteja el PSOE i no em sent en absolut representada, i supose que a molta gent d’esquerres li passarà el mateix. Alarte se’n va amb el bisbe Cañizares i jo pense, què pinta en eixe acte? A mi no em representen i no representem a moltíssima més gent d’esquerres.

JA: Doncs este grup del que parles està en perill de no tindre representació institucional, alguna cosa haurà fet malament també tota esta gent.

IN: Home, ara s’està intentant, Compromís està intentant ocupar eixe espai. Altra cosa és la presència mediàtica que puga tindre i si aconsegueixen resposta ciutadana. Clar. Una cosa que no acaba d’entendre bé la gent és la relació entre vot i representació. Vull dir, la gent tendeix al vot útil i després resulta que durant els següents quatre anys ningú representa les seues opinions i les seues demandes. Aleshores tot són queixes. Clar, és que tu no has votat a l’esquerra, tu has fet un vot útil, has renunciat a aquells que estaven disposats a lluitar pel que tu volies… Això passa molt. Cal anar a votar, i arriscar-se, intentar-ho, encara que hi haja perill de que no ixca una determinada opció, si creus en ella, intentar-ho, si no la votes si que no eixirà.

JA: Per què no hi ha més pressió sobre els partits d’esquerres per part de l’electorat que pot sentir-se poc defensat, poc representat, poc tingut em compte?

IN: Tant el Partit Popular, com el PSOE han cremat les eines de participació social, els canals de comunicació. A mi em passa que quan viatges a altres ciutats d’Europa, les xàrcies socials funcionen molt millor que ací, hi ha vehicles de participació. Ací, en canvi, hi ha una desmobilització molt gran. Clar, des de les institucions es pot fomentar un tipus de societat o altre i ací s’ha fomentat una societat desmobilitzada. Una societat que es pot mobilitzar per la Fórmula1 o el tennis, però poc més. L’única mobilització real són les Falles; van a les reunions, paguen les quotes… però la resta són molt precàries. Això ho dificulta tot. Es pot pensar en internet, en el facebook… però quan vas a les concentracions, a les manifestacions som sempre els mateixos. Costa arribar a la gent. El problema és que ni el PSOE mobilitza. I això que ells tenen un 35% del vot, molts militants, més recursos, més accés als mitjans, ajuntaments, moltes institucions en les quals estan representades… però des de l’esquerra minoritària és molt més complicat.

JA: Creus que el PSPV pot, ell a soles, donar-li la volta a la majoria electoral del PP?

IN: El normal seria passar per un període governat per una majoria plural de l’esquerra, tipus el tripartit, un acord electoral. Això seria el més normal. Jo crec que a soles el PSOE no podrà.

JA: Abans has parlat de l’intent de Compromís de captar el vot d’esquerres amb la intenció de fer una veritable política d’esquerres, però es tracta d’un grup on conviuen un partit com Iniciativa que ve d’Esquerra Unida amb un partit, el Bloc, que celebra obertament les victòries de Convergència i Unió a Catalunya, pareix una combinació que pot desorientar a més d’un, no?

IN: Jo crec que l’identificació del Bloc amb Convergència i Unió és obertament negativa, negativa... i s’hauria de trencar. No crec que siga una bona idea. És la meua impressió. A mi em pareix que un partit valencianista com és el Bloc no ha d’estar al costat de CiU. Jo crec que el votant del Bloc és molt més d’esquerres que el que representa la dreta catalana de CiU. Les propostes que està fent CiU respecte a la crisi són totes molt de dretes, el que està aprovant el govern de Madrid que són decisions molt de dretes s’estan aprovant gràcies a CiU… Jo mai recolzaria a un partit que fera eixes coses. Les propostes de CiU estan molt lluny de les que defensa Iniciativa, que està en contra de la reforma laboral, de la reforma de les pensions… Jo no crec que Enric Morera estiga a favor de la congelació de les pensions, per tant jo trencaria eixa identificació. Jo no celebraria mai les victòries de CiU, no entenc que fa allà el Bloc.

JA: Per on creus, si és que ho creus, que es pot trencar l’actual equilibri de forces de la política valenciana?

IN: No ho sé…

JA: Ha de ser l’acció de la justícia? Gent en la presó? Una major afonament dels partits d’esquerres? El creixement de l’abstenció? Alguna inèrcia o corrent de vot que vinga des de fora?

IN: Jo no crec que el fet de que molts acabaren en la presó modificara massa el mapa polític, a banda de que això costarà molt… mira a Fabra. Tampoc tinc massa clara la independència del poder judicial… Compartisc la visió pessimista que crec que té la majoria de la societat. És el que et deia, el partit majoritari de l’oposició, els socialistes, no té clara la seua tasca d’oposició i ells en són els màxims responsables de com està l’esquerra ja que ells són els que tenen els recursos, la força, els mitjans. Ells haurien de ser el motor per a pegar-li la volta a això… i no els veig.

JA: La gent insatisfeta, la gent molesta existeix…

IN: Sí, és el que va passar amb allò de Compromís pel Territori, van vindre gent de tots els pobles a manifestar-se però, desprès, allà es va quedar tot… Jo crec que molta gent igual va acabar votant al PP. La campanya que fa el PP es tan bèstia que al final la gent no és conscient de la relació entre el que li passa i el seu vot. On estan els pares dels milers de xiquets que s’han educat en “barracons” perquè el PP s’ha gastat els diners en viatges del Papa i similars?

JA: L’esquerra valenciana té un problema de lideratge o no és cosa de persones?

IN: Sí, sí, l’esquerra té problemes de lideratge, el té tant al País Valencià com a l’estat espanyol. Es necessiten persones fresques, que donen esperances a la gent, que canvien l’estat actual de depressió de l’esquerra per un estat d’optimisme. Jo, en el nostre àmbit, la persona que més s’aproxima al que necessita l’esquerra és Mònica Oltra. Mònica Oltra té un discurs i no té por davant el PP, just el contrari del que li passa al PSPV.

Fotos: Robert Ortín.

JOSEP BEVIÀ: “Lerma i Ciscar han tingut temps de glòria però han obstaculitzat qualsevol aparició al marge d’ells”

2011-05-13T15:10:00.000-07:00

Té carrer al seu nom a Alacant i no és estrany, Josep Bevià (Sant Vicent del Raspeig, l’Alacantí, 1933) ha sigut des de regidor en la capital alacantina fins a diputat al Congrés, passant per conseller de Cultura en la preautonomia o Senador. Professor de grec jubilat, Bevià resulta una persona afable i pròxima, encara que, com a home culte que és, fa coses que als periodistes ens pareixen tan estranyes com dir que “està entre Escila i Caribdis”, podent dir “entre l’espasa i la paret”. Ara està en l’Arxiu de la Democràcia que promou la Universitat d’Alacant i s’emociona parlant dels documents que estan recuperant. La recuperació que no veu clara és la del seu partit, el PSPV.

“Hem creat un partit [el PSPV] que està abocat cap a l’interior, com si el que importara no fóra guanyar les eleccions”

“Si es socialistes no obrim les llistes als referents de l’exterior estarem com sempre”

“La gran oportunitat perduda que va tindre el PSPV va ser l’oportunitat de Joan Romero”

“El Partit Socialista no pot mirar als altres grups d’esquerres amb voluntat de fagocitar-los, al contrari”

“El camí de l’esquerra és mobilitzar la seua gent”

JULIÀ ÁLVARO: Com s’explica l’hegemonia electoral del PP, i sobretot la seua aparent solidesa, amb la quantitat de forats negres que rodegen la seua gestió?

JOSEP BEVIÀ: Jo crec que funcionen molt les inèrcies. En aquest moment, mentre no hi haja sentències judicials no es farà palesa la corrupció, vull dir per a la gent que ara té problemes per arribar a final de mes... Fins que no hi haja sentències la gent no se n’adonarà realment. Ara funciona allò de tots són iguals, després em pareix que això es reflectirà. No tant en un transvasament de vots, sinó en l’abstenció de determinats sectors que ara voten la dreta. Fins que això passe queda tot molt desdibuixat. Jo recorde que en 1977, en les primeres eleccions generals, la gent d’esquerres quan sentia parlar de classe política s’indignava... Però què era això de la classe política? Què tinc jo en comú amb els senyors de la dreta? Ara s’ha estès, també en l’esquerra, es parla de classe política sense problemes... La gent ho ha assumit. És la inèrcia d’una política que ha portat el PP, per a ells, molt ben orientada. Han fet seu un model econòmic determinat que es fonamentava bàsicament en l’urbanisme, un sentiment de greuge dirigit contra el govern central dels socialistes... Ara resultarà que l’AVE l’ha portat Camps... En segon lloc, han creat un clientelisme social aclaparador. A Alacant no hi ha associació de veïns que siga mínimament crítica amb el govern municipal i supose que a València passa el mateix. Les associacions de veïns que es caracteritzaven per les seves posicions crítiques ara estan silenciades i si alguna ofereix resistència, se’n crea una de paral·lela i ja està. El clientelisme abasta tot tipus d’entitats.

JA: I enfront d’això?

JB: Enfront d’això,... enfront d’això ha passat, i està passant, i espere que no molt de temps més, que com que el votant de l’esquerra és molt més crític que el de la dreta, i necessita que compten amb ell, en canvi, però, hem creat un partit...

JA: Estàs parlant del PSPV?

JB: Sí, sí, del PSOE... Hem creat un partit que està abocat cap a l’interior, mirant-se el melic, com si el que importara no fóra guanyar les eleccions, com si el que importara fóra confirmar en determinats llocs de l’oposició a determinades persones. Això ha portat a un clientelisme intern inacceptable, famílies i familietes que només viuen per a elles. L’única manera de trencar amb això, almenys de moment, seria disposar de llistes obertes, llistes obertes a l’exterior, on hi haja els autèntics referents dels diferent àmbits de l’estructura social... gent amb pes en el món de les associacions, de l’educació, que conega l’urbanisme. Si els socialistes no obrim les llistes als referents de l’exterior estarem com sempre. El PSPV ha d’escapar d’aquest clientelisme intern que l’ha portat al desastre... Home, en l’àmbit de país, segurament la gran oportunitat perduda va ser l’oportunitat de Joan Romero. Sóc part interessada ja que era el president del partit amb Romero, però allò va ser la gran oportunitat perduda. Va ser des de dins des d’on se’l va obstaculitzar fins el punt que, ja penjats els cartells electorals, ell va renunciar... perquè em tiren després, me’n vaig jo... Només es pot lluitar si tens el partit darrere i a ell se’l va boicotejar.

JA: I per què va passar això? Quin sentit té una operació així des de dins?

JB: En aquest partit, el que diré és una idea molt particular meua, crec que hi ha hagut dos personatges, amb molta capacitat d’influència, que són Lerma i Ciscar, que normalment han estat enfrontats però que quan ha paregut un tercer s’han aliat. Lerma i Císcar han tingut temps de glòria però han obstaculitzat qualsevol opció més enllà de la seua. Jo no sé què va passar a Madrid, no sé si des de Madrid es va veure massa bé la línia d’afirmació de la federació valenciana... però el cas és que les dos forces que tenien capacitat per a donar-li suport o per a obstaculitzar-lo eren Lerma i Ciscar. Jo recorde reunions amb Lerma en les quals em deia: “destruireu el partit...”, m’ho deia a mi personalment... i jo li deia; “per què?”, i em contestava: “un desastre, un desastre...” En aquell moment sí que hi havia una línia d’obrir el partit, de no mirar-se el melic...

JA: Creus que aquestes forces internes representades per Lerma i Ciscar

continuen funcionant ara?

JB: Sí, sí... clar...

JA: I com pot ser que un partit tan potent, que representa tanta gent, es conforme amb aquestes maneres de funcionar o no dispose de capacitat per a superar-les?

JB: És difícil d’explicar en dos paraules, però jo diria que l’estructura clientelar existent va creant dificultats i obstacles a les persones amb més capacitat però també amb un major grau d’independència. No hi ha hagut voluntat d’incorporar gent nova, per tant no estan molts dels que podrien estar. Han faltat estímuls perquè la gent donara suport el partit i, molt més, perquè s’hi incorporara. La mateixa estructura rígida del partit s’ha esclerotitzat i ha impedit la incorporació de gent que tinguera la capacitat i la influència per ser alternativa.

JA: Alguna cosa tindrà a veure la part progressista de la societat valenciana en aquest estat de coses, en el fet d’aguantar sense reacció aquesta situació de la seua suposada alternativa electoral...

JB: Això ha de canviar, jo confie que el meu partit canvie. Però encara que hi haja canvi, les coses no es modificaran de hui per a demà. Ara la crisi general, la política que ve des de fora, Zapatero... tot això és un llast. Quan es vote en les pròximes autonòmiques i municipals, en el fons, el candidat seguirà sent Zapatero que ha perdut la confiança de la gent. Molta gent no votarà el PP però segurament es quedarà en casa... S’estan fent discursos molt fàcils, poc reflexius,... En tot cas, tornant al que em preguntaves, jo crec que és necessari adornar-se que o ens obrim o no hi ha res a fer, res de res...

JA: Hi ha qui defensa que el PSPV hauria d’empitjorar encara més, obtindre resultats encara pitjors dels aconseguits fins ara perquè, d’una vegada, arribe la catarsi...

JB: No, no, no... S’ha d’espavilar des de hui mateix, no esperar a després de les eleccions perquè si no seran 8 anys més en l’oposició, això com a mínim. Dic 8 perquè en fan falta 4 per a demostrar que tens un alternativa i quatre més per a consolidar-la...

JA: En el PSPV sembla que hi haja una renovació sempre pendent, els dirigents en parlen, tot el món es mostra convençut de la necessitat de la renovació... però sembla que sempre està pendent.

JB: Passa que no hi ha hagut cap responsable decidit a trencar eixa línia de partit esclerotitzat al servei de determinats grups interns. Uns grups al quals no els importava, o importa, tant guanyar com col·locar una sèrie de persones del seu entorn en les llistes... Això hauria d’explotar...

JA: Però no explota...

JB: Explotarà el dia que aprega un nou secretari com ara Joan Romero, un home disposat a anar-se’n... Ell se’n va anar però espere que el pròxim que vinga aguante.

JA: Creus que Romero va fer malament de dimitir?

JB: Haguera estat molt pressionat però va ser una gran oportunitat perduda. Jo li vaig aconsellar que no dimitira. Ell, recorde, sempre deia: “ jo sóc aficionat al ciclisme, sóc un corredor de fons...” però no va ser un corredor de fons. Va fer una campanya tremenda, molt de treball, va superar enormes dificultats, però al final no va aguantar...

JA: Imagines una futura victòria del PSPV en solitari?

JB: No, no... De moment, no. La victòria seria que el PP no tinguera majoria absoluta i, per tant, es poguera arribar a un acord per l’esquerra. El PP, ja ho sabem, s’ho ha empassat tot, ho ha fagocitat tot per la dreta... És com una espècie de monstre mitològic, allò d’Escila i Caribdis... El que Caribdis tirava cap allà, Escila, que tenia sis gossos com a tentacles, ho devorava... El PP també ho ha devorat tot per la dreta, així que si perd la majoria absoluta, perd... Sempre que l’esquerra arribe a acords.

JA: Que hi ha a l’esquerra del PSPV?

JB: Jo veig gent amb molt bona voluntat. La gent de Compromís, per exemple, però no li veig força... Ací a Alacant es va perdre una gran ocasió perquè Esquerra Unida es va negar a fer llista conjunta amb el Bloc. I ningú va traure res, ni els uns ni els altres. Si s’hagueren ajuntat, el regidor de més, haguera donat l’alcaldia a l’esquerra... En fi, espere que siga una lliçó apresa... però no estic molt segur.

JA: El PSPV quina actitud manté en relació a aquests grups?

JB: Tot partit polític ha de tindre els límits definits. El Partit Socialista és un partit socialdemòcrata i, per tant, ha de tindre clar que hi ha un sector de l’esquerra que no pot assumir, que és bo que tinga un altre partit més a l’esquerra. Evidentment, quan vénen eleccions, hi pot haver debat entre ells però s’ha de saber els límits perquè després els dos partits poden ser aliats. Hi ha moltes coincidències. Un partit de centre-esquerra, sobretot en períodes electorals, hi ha coses que no pot assumir però està bé que les assumisquen altres. El PSPV no pot mirar cap a l’esquerra amb voluntat de fagocitar, de cap manera, tot el contrari.

JA: En el PSPV hi ha un debat obert, més o menys públic, de portar el discurs cap a la dreta per furtar-li vot moderat al PP, quina opinió tens al respecte?

JB: És un error, un error. Primera que això del centre no està clar què és. El PP té un vot fix, que diga el que diga el votaran... igual que el té el PSPV... Però després hi ha altres sectors, que són els que donen la majoria, que són grups més reflexius... Aquests sectors més reflexius donen les majories no tant pels transvasaments de vot sinó perquè es queden a casa. Es tracta de saber, dins del potencial de vot de cada partit, a qui se li queda més gent a casa. Encara que tu presentes una política de dretes no et votarà gent que vota el PP, almenys significativament. Si tens un programa, un bon programa d’esquerra o de centre-esquerra mobilitzes la teua gent i, al mateix temps, es possible que generes dubtes al votant moderat d’ells que pot acabar fent-te costat o quedant-se a casa,. El camí de l’esquerra és mobilitzar la seua gent.

Fotos: Robert Ortín.

JOSEP MARIA PEREA: “Els referents intel·lectuals de l’esquerra valenciana estan... conquistant la càtedra”

2011-05-11T18:00:00.000-07:00

Menut i enganxat a una pipa, Josep Maria Perea (Alacant, L’Alacantí, 1946) té Alacant al cap però, al mateix temps, és dels que consulta cada matí la premsa internacional. Perea és un periodista que s’ha passat molts anys al diari “Información” i que es mou amb comoditat dins la societat civil alacantina. Tant que va estar a punt de ser el candidat socialista a l’ajuntament d’Alacant. Al final va resultar massa independent i es va quedar fora. Home sensat i tranquil, el seu cervell va a tanta velocitat, són tantes les dades a oferir, que a vegades, ni ell mateix es pot seguir el ritme. Al final em diu que si ha parlat de més que el talle, que sempre parla de més; no el tallaré, en realitat, ni ho vol ell, ni m’ho perdonaria aquesta entrevista.

“La lluita entre grups clientelars que hi ha dins del PSPV és el que impedeix que es formulen alternatives”

“Està madurant una certa reacció; fins i tot hi ha sectors econòmics que comencen a alçar la veu”

“[En el PSPV] Les famílies estan més interessades a mantindre quotes de poder que en qualsevol altra cosa”

“El vot de l’esquerra es va dispersant, es va desorientant... es va perdent”

“Mentre Esquerra Unida i el PCE no es replantegen la seua visió d’Europa estan condemnats a ser residuals”

JULIÀ ÁLVARO: Com pot ser que el PP, al cap davant de la Generalitat, siga electoralment immune al desgast de tants anys de govern i a tots els escàndols que han generat?

JOSEP MARIA PEREA: És complicat però hi ha algunes explicacions. Hem de començar recordant que quan l’esquerra governava va menysprear Zaplana, no s’entenia que un senyor com Zaplana poguera ser president de la Generalitat... Recordem que Lerma no va voler ni debatre amb ell. D’aquelles dificultats de comprensió vénen moltes coses. La primera, que el poder autonòmic que conquesta el PP és quasi tant hegemònic com el que tenia el PSOE quan governava. Acaba controlant totes les institucions. Això consolida el seu poder, amb tot el que significa. Significa, sobretot, dos coses: clientelisme i, encara més important, interlocució. Es converteixen en interlocutors dels sectors econòmics que inicien una nova etapa d’expansió i això permet, per exemple, que determinats empresaris locals amplien el seu àmbit d’activitat. Pense en Batalla que només estava a Castelló i entra fins a Alacant. Ortiz, igual. Estava a Alacant i s’amplia el seu radi d’acció fins a València. Eren moments d’expansió, amb el PP governant a Madrid, amb la legislació urbanística al seu gust... En fi, que es genera un esperit polític i econòmic que va traslladant-se al social, perquè hi ha molta gent implicada, que acaba considerant que és un projecte inevitable... Poden pensar que hi ha errors, que alguns han ficat la mà però que no hi ha un altre model. Si ajuntes a això que la resposta de l’esquerra, principalment del PSOE com a partit hegemònic de l’esquerra, no és la de presentar una política alternativa... ja ho tens tot...

JA: Parlem de l’alternativa davant el model del PP.

JMP: No hi ha alternativa, no hi ha res. Recorda que Lerma se n’ha anat a Madrid, Ciscar està també a Madrid, en el partit [era Secretari d’Organització], la situació interna del PSOE valencià és d’una crisi absoluta que porta a un congrés darrere d’un altre, de gestora en gestora, desestabilització, els mesos de Joan Romero... Mira, en el PCE del País Valencià, després del congrés que va perdre Antonio Palomares enfront dels renovadors a principi dels 80, va patir una brutal desestabilització des de Madrid i mai més no va tornar a alçar el cap... En el cas de Romero va ser un a cosa pareguda. El que va passar en el PSOE després del congrés que va guanyar Joan Romero va ser que l’aparell del partit des de Madrid, dirigit per Ciscar, es va dedicar a desestabilitzar. Això va consolidar el sistema de famílies que era l’última cosa que es necessitava. Després tot el món nega que existisquen les famílies però el cas és que hui en el PSPV hi ha un sistema de grups clientelars i la lluita entre aquestos grups és el que impedeix que es formulen alternatives. El PSOE, per exemple, no ha defensat com tocava un model industrial que era modèlic a tot l’Estat. Cert que alguns empresaris no ho veien clar ja que l’IMPIVA implicava un protagonisme de l’administració i no ho deixava tot en mans del mercat, però les cambres de comerç i les patronals també participaven en el projecte. I quan el projecte comença a desmantellar-se no ix ningú a defensar-lo, ningú... Zaplana, que era un gran ignorant d’aquesta realitat, comença a carregar-se’l tot, els sonava a intervencionisme. Per contra el que es posa en marxa són iniciatives tan absurdes com ajudar el Grup Zeta a muntar una planta d’impressió a Biar per a carregar-se Información a Alacant...

JA: Vols dir que només veient el que ha fet estos anys el PSPV es poden explicar tant anys de victòries del PP?

JMP: Per entendre com s’ha arribat a la percepció general que la política del PP és inevitable, sí. Sí, perquè enfront d’aquesta política del PP no s’han alçat alternatives...

JA: Cap?

JMP: Anem a veure; el tema del corredor mediterrani… Ara ha sigut el PSOE el que ha aconseguit en sis anys convertir la travessa de l’AVE a Madrid en 391 quilòmetres en funcionament. Collons... I en la foto ens trobem Rita Barberá que havia dit que “si el tren llega en el 2010 me tiraré por la ventana”. Està també Federico Félix demanant el corredor mediterrani quan ell va ser l’home clau del “Pacte del Pollastre” que significava girar-se de cul a tota relació amb el nord, amb Catalunya, oblidar qualsevol iniciativa en favor del corredor mediterrani. Els mateixos agents econòmics i polítics que ara demanen la prioritat del corredor mediterrani són els que van apostar per la connexió amb Madrid perquè allà governava també el PP. O no recordem que Loyola de Palacio va retirar el corredor quan era comissària de Transports?

JA: Com pot ser que un partit tant potent com el PSPV no siga capaç d’armar una alternativa?

JMP: Perquè el desconcert de la pèrdua del poder, la marxa a Madrid dels dos dirigents amb més pes polític, com eren Lerma i Ciscar, i la desestabilització que pateixen els nous dirigents que els substitueixen no deixa que res nou puga créixer.

JA: Però que no estiguen els caps visibles que hi havia en el moment de la derrota no pareix una mala opció, això podria haver facilitat la renovació.

JMP: Això si deixes que la renovació es produïsca però si la renovació que s’està produint no t’agrada i la desestabilitzes des de Madrid… Com pots plantejar un discurs alternatiu a la concentració de poder que és Zaplana, que ho controlava tot, quan tu intentes controlar el partit a 400 quilòmetres de distància? Com pots presentar un discurs alternatiu mirant cap a Europa, passant per Catalunya, quan tu estàs dirigint el partit des de Madrid? Era evident que el que estava passant, el que estaven fent a Catalunya ens interessava molt més que el que pogueren dir Villalonga o Alierta a Madrid però ningú no feia aquest discurs.

JA: Vols dir que la renovació, doncs, no s’ha fet?

JMP: Home…

JA: No només quant a persones, sinó quant a discurs, quant a formes de funcionament i de relació amb la societat…

JMP: Home… Un cristià diria que com que el pecat original no s’ha superat, el llast continua vigent…

JA: Quin és el pecat original?

JMP: Aquell… La renovació frustrada després de perdre les eleccions del 1995.

JA: Doncs la penitència s’està allargant…

JMP: Sí… Molta penitència. De tota manera, jo no tinc una visió absolutament pessimista. Em pareix que la crisi ha tirat per terra el plantejament del PP d’identificar les seues polítiques amb els interessos a curt termini dels grans sectors econòmics d’aquesta comunitat. La crisi això s’ho carrega. A més, l’evidència que aquestes polítiques del PP, de suposat èxit, estaven basades i infectades de corrupció, crec que en algun moment farà reaccionar la societat. En algun moment, el públic que està veient aquesta retransmissió televisiva del model Berlusconi del PP s’adonarà que el rei està despullat.

JA: La reacció social d’oposició al PP pot ser anterior a la reacció dels partits d’esquerres?

JMP: Mira… Hui venia en el diari italià La Republica que les enquestes encara li donen avantatge a Berlusconi enfront de l’esquerra. I allà passa com ací. L’oposició està més que dividida, atomitzada, i això no ajuda. Per tant, si no és que canvie molt la correlació de forces per algun fet molt important encara no veig possibilitats de canvi electoral. Això sí, jo crec que està madurant una certa reacció; fins i tot hi ha sectors econòmics que comencen a alçar la veu. Per exemple, els empresaris del turisme de Benidorm ja li van dir a la Generalitat que l’estratègia que els van presentar no els agradava, que a on estaven els diners…. I no són els únics. Paco Pons també ho va dir quan va deixar l’Associació Valenciana d’Empresaris… És a dir, comencen a sentir-se veus. Fa poc això era impensable.

JA: Parles de veus del que seria la societat civil per la dreta, per l’esquerra pareix que tot és silenci.

JMP: Home, alguna veu… El llibre de Ximo Azagra, algunes reflexions que han eixit en papers, alguna cosa de Manolo Alcaraz, de Carlos Gómez Gil… Comencen a obrir-se veus. El tema en el conjunt de la comunitat és molt dolent però a València s’han produït certes inversions potents que encara han amortit la gran caiguda… però a Alacant, per exemple, la crisi és encara més forta. L’obsessió per l’urbanisme ha sigut a Alacant encara més clara, més dura i ara s’està pagant… S’ha de veure el que està passant en ciutats com Alcoi o, sobretot, Elda… A Alcoi, la falta de sòl industrial encara s’ha compensat a Muro o a Cocentaina… però Elda… Has de xafar Elda per a veure com la ciutat perd habitants i no té perspectives, no li’n veus…

JA: Per on ha de començar la posada en circulació d’un discurs alternatiu potent? Dir que la societat el reclame està molt bé però això com es fa?

JMP: Gent amb més coneixements que jo podria parlar de si és la societat la que pot portar a configurar una alternativa o no… A Itàlia, d’alguna manera està passant això. A Itàlia és la societat la que està tirant de l’oposició. En política, els mecanismes són molt lents i, a més, hi ha unes direccions dels partits polítics que es mantenen en les seus posicions guanyen o perden les eleccions. A Alacant es veu fàcilment, ací les famílies estan més interessades a mantindre quotes de poder que en cap altra cosa.

JA: Et tornes a referir als socialistes?

JMP: Sí, sí, els socialistes. Estan més interessats a mantindre quotes de poder que en qualsevol altra cosa… No pot ser que Ángel Franco encara continue contant els assessors que té, els regidors, els diputats… No pot ser.

JA: I això com se soluciona? Cal una allau de nous militants que trenquen els equilibris existents?

JMP: (Riu) Això no s’està produint, al contrari… El que està passant és que el vot de l’esquerra es va dispersant, es va desorient, es va perdent… es van perdent vots.

JA: Parlant de la societat, no es pot perdre de vista la manca de vertebració de la societat valenciana.

JMP: Sí, això ho dificulta tot un poquet més. Aquesta societat ha patit en els últims anys un debilitament per culpa de determinades banderes que s’han alçat, que si l’aigua, que si Madrid no ens vol… L’avanç econòmic d’esta societat no ha anat en paral·lel. al seu progrés cultural, educatiu, etcètera… Això fa que siga més fàcil de conquistar amb gestos que no pas amb gestió. I no només és la dreta, mira un socialista com Francisco Vázquez que va alçar la pancarta de “Coruña frente a Santiago, queremos aeropuerto” i el votaven fins i tot les dretes més dretes. La irracionalitat de tindre dos aeroports junts no importava, el que comptava era la pancarta. Ací el PP no ha baixat de la pancarta, ni amb Zaplana, ni amb Camps.. Primer era l’aigua, les infraestructures i ara “Zapatero no ens vol”. Els hi va tant bé que fins i tot usen esta estratègia contra ells mateixos, mira el que fa Ripoll a Alacant, des de la Diputació a la patronal o les cambres de comerç, “Valencia no nos quiere”, diuen. Fins i tot Fabra i l’altre Fabra, l’alcalde de Castelló, també fan el mateix.

JA: On estan les referents intel·lectuals de l’esquerra valenciana?

JMP: Els referents intel·lectuals de l’esquerra valenciana estan… conquistant la càtedra.

JA: I quan ja la tenen a què es dediquen?

JMP: Llavors es queden refugiats en el seu ‘xiringuito’….

JA: L’absència és clamorosa….

JMP: Absoluta, absoluta…

JA: Però el capital humà està, o no?

JMP: Mira, quines veus han eixit de la Universitat denunciant tot això que estem comentant? Poquetes, molt poquetes…

JA: I més a l’esquerra del PSPV?

JMP: Més a l’esquerra del PSPV hi ha una Esquerra Unida que té un límit. És possible que en estes pròximes eleccions tinga un repunt de vots fruit de la desbandada del PSOE però té un límit. El límit el marca el tema europeu. Mentre Esquerra Unida i el PCE no es replantegen la seua visió d’Europa estan condemnats a ser residuals, tant com el Partit Comunista francès o el portuguès. Ja sé que és difícil creure en una Europa que va tant perduda però… han de trobar el seu lloc en aquest camí que a mi em pareix irreversible, el camí de la construcció europea.

JA: I a banda d’Esquerra Unida?

JMP: Compromís, Iniciativa i el Bloc tenen el problema de definir més clarament el seu espai. Ha de quedar clar si només són un partit nacionalista i si aquest nacionalisme té o no té posicionament ideològic entre dretes i esquerres… Ací no es pot oblidar que a Calp governa un alcalde del Bloc gràcies als vots d’uns regidors del PP que els van tirar per corruptes, el grup de Morató, Roselló i companyia… A més, el Bloc té un altre problema, que no baixa de la Marina, que no passa cap el sud… Això ho complica tot encara més.

ANDRÉS GARCÍA RECHE:"El socialisme valencià no sap per on va"

2011-05-10T18:15:00.000-07:00

Si haguera viscut en l’Oest americà de les pel·lícules, Andrés García Reche (Cúllar, Granada, 1950) seria un d’aquells pistolers que, vestits de negre, amb una cigarreta a la boca i barba de tres dies, camina desafiant pel mig del carrer i, quan no hi ha més remei, desenfunda i dispara abans que ningú. García Reche, professor d’Economia en la Universitat de València, contesta ràpid qualsevol pregunta. No dubta. Ell té la solució i no entén que a l’altra gent li siga tant difícil d’entendre. Agradarà o no el que faça però farà, no deixarà la feina a mitges perquè García Reche és un home resolutiu. “Que què ha de fer l’esquerra? Jo ho tinc tot escrit, ací”, i assenyala l’ordinador. Manté la cigarreta i la barba de tres dies, com els pistolers, però diu que ell ja no està per anar pegant tirs.

“Al discurs d’esquerres li falta credibilitat”

“La democràcia que hem construït no val res”

“Sociològicament, ací, el Partit Socialista té encefalograma pla”

“Ací el perfil sempre ha sigut més baix que la mitjana, en política i en més coses”

“El discurs de la socialdemocràcia ha de ser de regeneració, això és d’esquerres”

JULIÀ ÁLVARO: Per què no avança l’esquerra al País Valencià tot i els problemes que té la dreta.

ANDRÉS GARCÍA RECHE: En termes generals perquè no han entès la globalització; a la socialdemocràcia, la globalització l’ha agafada per sorpresa i no sap què fer. És un problema d’incapacitat per explicar les repercussions de la globalització en la vida quotidiana i reflexionar sobre les propostes que cal fer. El problema particular a Espanya és més obvi, hi ha un problema de percepció ciutadana que respon prou a la realitat, hi ha la sensació que aquesta democràcia de la Transició ha esdevingut un desastre. Tots els principis genèrics que sorgien després del fraquisme, ja siga la independència de la justícia, la preocupació dels polítics per l’interès general, la no corrupció… tot això ha desaparegut. Hi ha moltes coses que els polítics podrien resoldre però ningú, ni de dretes, ni d’esquerres, no vol resoldre-les.

JA. Però la dreta continua guanyant les eleccions…

AGR. Hi ha un desencant amb la democràcia, un procés de desideologització. Es percep incompetència en l’administració, corrupció, i negar això és una estupidesa. Hi ha desafecció per la política i això afecta l’esquerra.

JA. I el socialisme valencià…

AGR. El socialisme valencià no sap per on va, no ho sap. Bé, tampoc no ho sap l‘espanyol, ni més enllà. Ningú no sap per on va. A més ací no hi ha un discurs valencià elaborat pel Partit Socialista. Hi ha absència de propostes. Total. Però no parle de propostes d’esquerres enfront de les propostes de dretes. Ara la cosa no va per ahí. El que vulga guanyar les eleccions ací ha de parlar de democràcia, no de que jo sóc socialista i tu del PP. Al discurs d’esquerres li falta credibilitat. L’auditori no escolta. Tot el que vinga de la política no interessa.

JA. Sí, però…

AGR. El primer que toca és dir que la democràcia que hem construït no val res. No val res, hem arribat a un nivell patètic. No garanteix el dret a la justícia, ni l’honradesa dels polítics ni que siguen crítics, ni que els partits siguen democràtics. No hi ha llistes obertes, o mixtes, no es parla dels drets dels militants, no es parla de finançament… Seriosament, vull dir. No es parla. Per exemple, els polítics no poden decidir a qui s’adjudica una carretera, ho lamente però no poden, perquè han demostrat que no saben. Igual que cap municipi de costa de cinc mil habitants pot decidir sobre un pla d’urbanisme, sobre el paisatge de tot un territori perquè això és patrimoni de tots.

JA. Serà tot general, però l’esquerra en altres punts d’Espanya té millors resultats que al País Valencià…

AGR. És que cal un discurs diferent…

JA. Ací el veus per algun lloc?

AGR. No.

JA. Tampoc en el PSPV?

AGR. No veus que no.

JA. I això per què?

AGR. Jo què se. Sociològicament, ací, el Partit Socialista té encefalograma pla. Per què? No ho sé. En part, també passa en la resta de l’Estat. Aquesta nova generació no ha tingut idees innovadores. Resulta que les idees innovadores estan en els antics. Per què? Potser perquè els joves no tenen memòria de la Transició. Falta una visió més lligada a la història, al que va representar la democràcia en el seu moment i recuperar-ne els valors. Fa la sensació que la democràcia està consolidada i que el que preocupa és saber qui és més d’esquerres o més de dretes, però resulta que la gent no va per ahí.

JA. I qui avança és la dreta…

AGR. Clar, a la dreta tant li val. Si la política és una merda, si no sé què, a mi m’es igual, jo vote la dreta. En canvi, l’esquerra, si la democràcia és un fàstic, deixa de votar els seus. I ací es nota més? Sí, no sé perquè. Si hi haguera un lideratge d’idees es podria aguantar...

JA. Aguantar vols dir guanyar les eleccions? Quan?

AGR. Les pròximes. Ho tinc claríssim. Jo crec que hi ha un discurs que guanya unes eleccions perquè reconeix la veritat i connecta directament amb el ciutadà. Sense ideologia. Parlen del que hem fet entre tots, de què és i per a què serveix la democràcia.

JA. Però això és una forma d’ideologia, no?

AGR. Sí, la d’ara. La proposta de l’esquerra ha de ser de regeneració democràtica. Des del Senat a la desaparició de les diputacions, passant per com es contracten les obres públiques o com es manipulen les televisions públiques. Per exemple, la manera com Zapatero dóna llibertat a TVE és el nou model, pareixia que no es podia fer però es pot, si es vol, es pot, clar que es pot. Es tracta de guanyar credibilitat en l’àmbit d’allò públic. D’això es tracta.

JA. Tot el que dius passa pel funcionament dels partits, en el cas de l’esquerra valenciana, com afecten els processos de selecció dins dels partits per explicar aquest dèficit d’idees?

AGR. Pensem com es recluta la gent, prima el tripijoc, la corruptela. No hi ha sistema per a impedir que els polítics estiguen ahí pels seus propis interessos, no hi ha sistemes que impedisquen això. Si ets fidel estaràs en llista, i si no és en aquesta estaràs en una altra, i si no, estan les dipuatacions per si de cas. Les dipuacions existeixen per a tindre un lloc on col·locar els que queden exclosos. Això ho veu tot el món. Si els partits no ho veuen, ni el PSOE, ni el PP, és perquè no volen veure-ho.

JA. Però al PP això li va bé electoralment...

AGR. Clar.

JA. Per tant qui equivoca l’estratègia és l’esquerra.

AGR. Naturalment. És que no tenen estratègia, l’esquerra no té estratègia, segueix pegant-li voltes.

JA. Ací al País Valencià tampoc hi ha estratègia de l’esquerra?

AGR. Tampoc. Menys.

JA. Després de 20 anys de derrotes electorals?

AGR. A veure… és que ací la mitjana… Anem a veure… Hi ha moltes variables però és que ací la mitjana de matèria gris del Partit Socialista per fer propostes creïbles, sòlides és fluixeta.

JA. I això a què es deu?

AGR. Són cicles, com en tot. Hi va haver un cicle de lideratges importants: Kohl, González, Mitterrand… Hi ha períodes amb lideratges que tenen un discurs sòlid i que transformen les coses. I aquest lideratge va existir amb Felipe González i , fins i tot, amb Zapatero al principi. Ara no hi ha ni líders, ni discurs.

JA. I qui són els Kohls del País Valencià?

AGR. No, ací no n’hi ha hagut. Ací el perfil sempre ha sigut més baix que la mitjana, en política i en més coses, és clar.

JA. Però ací es donen coses que no es donen en altres llocs d’Espanya. La divisió zaplanistes-campistes ha sigut evident, però no ha tingut cost. La corrupció, tampoc. Hi ha d’haver algun fet diferencial que explique la falta d’alternativa electoral.

AGR. És que l'alternativa és una alternativa que està per davall de la mitjana. Hi ha una falta total de solidesa en l’alternativa, una debilitat molt acusada. Falta estratègia, anàlisi, diagnòstic i propostes. Falta lideratge.

JA. Quan governaven els socialistes, hi havia estratègia i lideratge?

AGR. Sí, perquè era més senzill. En l’època de Felipe i de Lerma era més fàcil perquè tot estava per fer. La sanitat pública, l’ensenyament, era passar del no al sí. Això va permetre visualitzar que hi havia un projecte enfront de la dreta, un projecte diferent: crear i consolidar l’estat del benestar. Això ho va vuere tot el món. En la Comunitat eren els dies de les transferències i es veia que els socialistes ho feien i els altres, no. Si a això li poses uns ulls i una cara, ho lideres.

JA. Ací hi ha hagut algun intent de renovació?

AGR. Home, tu m’estàs parlant de partits polítics i jo ja fa quinze anys que no milite. Mai no militaria ara en un partit polític. No mai.

JA. Entens per renovació el que es va fer en el breu període que Joan Romero va dirigir el PSPV?

AGR. Sí, crec que sí, que en l’època de Romero hi havia un veritable intent de renovació. Però tot va acabar malament, mai no he entès per què. Seria per les pressions de l’aparell, com sempre. Imagine.

JA. Imagines?

AGR. No ho sé. Bé, jo vaig estar prou amb ell... però no ho sé. No m’interessa, no m’ha interessat mai la vida interna dels partits polítics. En tot cas, em va interessar en una primera fase però després... és que no veig que el partit siga un element dinamitzador de la societat.

JA. Creus que podria aparèixer una nova força d’esquerres al País Valencià?

AGR. Sí, però si no porta el discurs que estic dient, no.

JA. I des d’algun altre partit de l’esquerra; Esquerra Unida per exemple.

AGR. No, Esquerra Unida té total incapacitat de fer aquest discurs. No l’entén. Estan més ideologitzats que el Partit Socialista i la qüestió no és eixa. Almenys ara. Hi ha problemes majors que fer una política més de dretes o més d’esquerres. Hi ha en joc coses més importants. El que dic és que en les circumstàncies actuals, que un partit socialdemòcrata recupere el lideratge social no passa necessàriament per un discurs ideològic sinó per un discurs de regeneració democràtica. Me la jugue amb qui siga.

JA. L’esquerra està, doncs, massa ideologitzada?

AGR. El discurs per inèrcia és el de l’esquerra convencional però n hi ha res de nou que responga al diagnòstic certer de la situació actual, res que explique per què molta gent d’aquest país deixarà de votar a l’esquerra mentre la dreta votarà sense cap problema el mateix de sempre. Aleshores es contesta que el problema és que l’esquerra ha perdut el seu discurs d’esquerres. Error. El problema és que no hi ha un discurs clar de regeneració democràtica. La base del discurs de la socialdemocràcia ha de ser la regeneració democràtica, això és d’esquerres. Pe exemple, per què està mal vist pagar impostos? Per què a la gent li pareix bé que s’abaixen els impostos encara que saben que d’ells depenen els serveis? Doncs perquè no se’n fien, per què no creuen en els polítics i això és el que s’ha de recuperar. Es pot guanyar demà però cal tenir discurs... I i no n’hi ha.

Fotos: Robert Ortín.

DIEGO GÓMEZ: "És necessària una refundació de l’esquerra valenciana”

2011-05-09T15:20:00.000-07:00

Viu a cavall entre Alzira, on fa classes, i València, on desenvolupa la seua tasca d'activista. Diego Gómez (València, l’Horta, 1958) acaba d'abandonar la presidència d'Escola Valenciana i és un pensador de futurs. Els seus fills, de 26 i 21 anys, ixen diferents vegades en la conversa perquè Gómez els posa d'exemple del fet que hi ha un ampli sector de la gent jove que no es conformarà amb el gris panorama polític i social del País Valencià de hui. Ja se sap que és impossible sumar optimisme i entusiasme sense una dosi d'ingenuïtat i Diego Gómez no només en té sinó que la defensa. Les ganes com a motor de l'acció i l'acció com única forma d'avançar. Resumint, una rara avis.

“Falten referents que miren un poquet més enllà de la conjuntura immediata”

“Hi ha molta gent descontenta però està absolutament desunida”

“Si el PSPV continua mirant cap al centre i procurant arrapar vots al PP ho tindrà malament”

“El canvi polític al País Valencià passa per una regeneració de la política”

“Els socialistes haurien d’adonar-se que sense un moviment cívic potent l’esquerra no té res a fer”

JULIÀ ÁLVARO: Com expliques que amb tots els problemes que té el govern del PP, res del que li passa no s’haja reflectit en els resultats electorals ni ara en les enquestes?

DIEGO GÓMEZ: Crec que això té a veure amb el nacionalisme polític. Sí que hi ha una certa flama encesa en la societat civil, això però, no té reflex en els resultats electorals. En els últims anys hem vist un nacionalisme cívic que no té trasllat al nacionalisme polític. Això és així perquè el Partit Popular ha sabut teixir una trama de connivències amb tota una sèrie d’institucions, entitats i persones perquè donen suport al seu projecte. El PP sí que té una xarxa de mobilització de l’electoral mentre que la resta de partits això no ho tenen. Per tant, amb la que cau, com a màxim el desgast del PP serà fruit de l’increment de l’abstenció però això no només els perjudicarà a ells.

JA: Però si els problemes afecten al partit en el govern, perquè el seu desgast no actua en benefici dels grups de l’oposició.

DG: Perquè tampoc els partits de l’oposició han sabut aprofitar el moment polític que vivim. Cal un reviscolar de la societat, fent-se visible moltíssima gent que fins ara no s’ha fet visible. Hi ha molta gent que crec que estan a l’espera del que vaja a passar.

JA: Esperant el resultat de les pròximes eleccions?

DG:Sí però també per com evolucionen les coses socialment i políticament després dels resultats, en els mesos següents.

JA: Vols dir que l’esquerra no sap aprofitar el moment, és, però, un problema d’idees, de noms?

DG: Falten referents.

JA: Lideratge?

DG: Sí, falten referents que miren un poquet més enllà de la conjuntura immediata, que si la corrupció, que si estos tratges… Crec que cal una altra visió política i social del País Valencià. És necessària una vertebració social i ideològica del País. No hi ha projecte comú, ni un model de futur comú… Els de Castelló no miren més enllà de Sagunt; la d’Alacant, no se sent valenciana; la d’Elx, sí; la gent d’Alcoi se sent valenciana però no alacantina… Vull dir que no hi ha hagut una visió de vertebració real i efectiva del País.

JA: I això vols dir que beneficia la dreta?

DG: Sí, sí… Sempre beneficia la dreta. La falta de vertebració d’aquest país beneficia la dreta. Per exemple, la qüestió de la llengua, el PSPV sempre ha pensat que el conflicte lingüístic no li dóna vots, en canvi la dreta sí que sap que creant conflicte lingüístic, el fantasma del catalanisme, pot donar-li resultat positiu.

JA: Però si li dóna resultat positiu a la dreta, vol dir que sí que afecta l’esquerra, l’afecta de manera negativa.

DG: Clar, per això haurien de fer alguna cosa al respecte, no ho fan, però … Els dos grans partits han apostat per la línia Madrid que no la línia de l’eix Mediterrani, la línia de Catalunya. Jo no sé quina és la rendibilitat econòmica i política d’aquest gir. Els valencians sempre hem tingut la balança comercial més decantada cap l’eix Mediterrani i Aragó que no cap a Madrid. Ara s’intenta girar això. Hi ha un exemple clar: tu divendres a la vesprada vas a l’estació del Nord i mires la cua de gent que espera el tren a Barcelona i és llarguíssima, en canvi la de Madrid és moltíssim més curta, però moltíssim, eh? Resumint: jo crec que els valencians en els últims anys hem estat jugant a la política que ha marcat el PP i hem sigut una comparsa d’aquesta política i del seu estat de benestar fantasma. El Partit Socialista no ha sabut trencar aquesta dinàmica, no ha sapigut trencar la dinàmica política marcada pel PP.

JA: Que no és fàcil de trencar, o sí?

DG: Per a trencar la realitat imposada pel PP cal una visió més unitària, a l’estil de Nafarroa Bai. Es tracta de crear sinèrgies comunes que puguen superar la dualitat PP-PSOE i que donen una imatge més fresca i renovada de la política. Gent jove que presente una nova manera de fer les coses i de reviscolar el país… És la meua visió, eh?

JA: La referència aquesta al fet que la gent està en una situació d’espera… En què et bases? A què et refereixes?

DG: Em referisc, per exemple, a la gent com els meus fills que tenen 26 i 21 anys… Ells no han conegut un govern d’esquerres, ells no han vist un govern que s’identifique amb una visió del país que existeix… Existeix una determinada visió de la cultura, de la llengua, de reviscolar l’agricultura, les indústries tradicionals… que esta gent de l’edat que et dic no l’han vista mai en el govern. Tot s’ha desfet, hem convertit el país en un país de serveis i urbanisme, i així no tirem avant. Jo sí que crec que hi ha una joventut amb una visió més nacionalista, que ha mamat l’escola en valencià, els moviments més associatius i aquesta gent ha de tindre pas en el futur.

JA: I pareix que continuaran fent-se majors sense perspectives de canvi de govern.

DG: Jo crec que no podem esperar deu o quinze anys més de PP, perquè socarrarà tot l’associacionisme civil… Si et fixes, en els últims tres o quatre anys, la majoria de moviments del “Salvem”, de reivindicació territorial… quasi han desaparegut, quan tenien una força important. El PP ha sabut anar capolant totes les eixides que podia tenir l’associacionisme al País Valencià i el PSOE no hi ha sabut reaccionar.

JA: Com ha actuat el PSOE?

DG: El PSOE ha continuat pensant que el seu aparell, la seua imatge, el “tsunami” Zapatero podria arribar al País València, al final, però, tot això ho han engolit els caníbals polítics que són els del Partit Popular. Per què? Doncs perquè dominen tots els mitjans de comunicació, controlen sense manies la Radiotelevisió Valenciana, El Mundo, l’ABC i La Razón arriben a les escoles i a tots els llocs… En fi, per una part han tancat totes les eixides vertebradores de la societat civil i, per l’altra , ha sabut crear una xarxa de clientelisme i amiguisme que funcionen a tot de pito quan és necessari. Hi ha molta gent descontenta però absolutament desunida i allunyada dels partits de l’oposició.

JA: Veus alguna possibilitat, alguna forma, d’unir aquest descontent i fer-lo efectiu políticament?

DG: No sé com es pot fer això. Hi pot haver un element d’unió que pot vindre del fet que després d’una nova majoria absoluta del PP, la gent explote…

JA: I això on pot portar?

DG: Cap a formes més unitàries, un plataforma, com et deia, de l’estil de Nafarroa Bai, que en un moment determinat puga arreplegar les entitats cíviques, organitzacions ben diferents… i on es puguen sumar els partits que hi vulguen però amb una visió molt democràtica, molt participativa, assembleària…

JA: Però en l’esquerra, a més del PSPV, estan Esquerra Unida, Compromís…

DG: Caldrà veure si entren en les Corts o no, caldrà veure si tindran representació o si desapareixen…Qui coneix la política d’Esquerra Unida? Sense representativitat pràcticament en els ajuntaments, amb els referents que tenen en el Parlament… I qui coneix l’alternativa del Bloc? O de Compromís? Com a màxim la figura de Mònica Oltra o de Morera… Tot plegat no hi ha forma de traslladar una visió potent al Parlament que puga ser una alternativa.

JA: I si el pròxim més de maig s’acaba en un sistema bipartidista?

DG: Que és el que sembla que serà… Doncs assumir aquestes condicions. El PSOE d’una vegada haurà de veure quina és la gent que té a l’esquerra, l’alternativa que té per l’esquerra perquè si continua mirant cap al centre i procurant arrapar vots al PP malament ho tindran… Si esperen que la corrupció, els Ferrari, el papa i tot això lleve vots al PP… no se’n eixiran perquè al remat la gent no anirà a votar.

JA: Parles del nacionalisme com a eix, però quan apareixen enquestes el sentiment espanyolista és àmpliament majoritari.

DG: Als dos partits majoritaris els ha interessat que aquest eix no es vertebre. L’eix nacionalista que podia mirar cap a un mercat cultural comú en els territoris del Mediterrani, cap a Europa, s’ha girat cap a Madrid. Ara l’AVE... jo no crec que done la riquesa que diuen. Els Alaris actuals es presentaven a les portes de Madrid en menys de dos hores però després allà estaven una hora més per entrar a la ciutat, i per a eixir de València igual… Per tant, si hagueren millorat aquestes entrades en les ciutats potser no calia gastar tant com s’ha gastat. A més, a una persona de Xàtiva agarrar l’AVE li suposa haver de vindre a València i tornar i el que guanya per un costat ho perd per l’altre. A mi em pareix que haguera sigut més interessant vertebrar infraestructures més pròximes: Gandia, Ontinyent, Alcoi, Alzira, Xàtiva… Però això no ha interessat, vertebrar el país no ha interessat.

JA. Això ho vertebra el nacionalisme?

DG. No ho sé… La veritat és que les persones que hem estat al voltant de les entitats i associacions que tenen com a eix fonamental la llengua i la cultura tampoc no hem sabut vertebrar el país. Siga com siga, el que és cert és que sí anem cap a un bipartidisme desapareixerà el nacionalisme i serà complicat reviscolar aquesta unitat al voltant de sectors joves, d’un valencianisme polític regenerador … serà complicat. El canvi polític al País Valencià passa per la regeneració de la política i això dubte que es puga fer d’una altra forma que de forma unitària.

JA: No creus que el PSPV per si mateix puga fer possible el canvi al País Valencià?

DG: No, no… Jo no veig gens fàcil que el PSPV puga regenerar la vida política del País Valencià en els pròxims anys… No crec que puga. Els socialistes haurien d’adonar-se que sense un moviment cívic potent, de base… l’esquerra no té res a fer.

JA: Vols dir que el PSPV el que hauria de fer seria integrar-se en un nou moviment cívic més ample?

DG: Sí, jo crec que sí. Si no ho fa no seran capaços de trencar l’actual estat de coses…

JA: Tu planteges una refundació de l’esquerra valenciana, de tota l’esquerra valenciana.

DG: Sí, cal una refundació de l’esquerra valenciana. Esperar que caiga el PP per si mateix no sembla realista. Mentre el PP cau o no cau, si des de l’esquerra no fem alguna cosa, des de la visió d’unificar criteris, tot serà molt més complicat.

JA: Defenses, doncs, la necessitats d’una nova força política d’esquerres que es presente a les eleccions?

DG: És complicat. Nosaltres, un grup de gent, intentàrem allò d’“En Moviment” que pretenia aglutinar sensibilitats, que fora visible. Crec que una plataforma com En Moviment si sorgira amb força, si fera múscul… És una qüestió de futur. Tot dependrà de les pròximes eleccions….

JA: Tu que ets un home del món de l’ensenyament, diries que el PP usa també l’escola per a guanyar eleccions, que el seu model educatiu forma votants del PP?

DG: No, a veure… En un primer moment, en l’època Zaplana, el PP va deixar fer… No va tocar el marc legal, va donar marge. L’arribada de Font de Mora ha sigut el que ha marcat el canvi en la política educativa. S’han restringit els drets participatius, la gestió democràtica dels centres, de persecució de la gent que poguera plantar cara… Vull dir, no es tracta d’haver fet votant del PP sinó que el que han fet és gelar el sector educatiu, els mestres vull dir. Un sector com l’educatiu que era molt actiu, participatiu i reivindicatiu podria crear una saó d’activisme vinculat a l’esquerra i ara està molt gelat. En les escoles és molt complicat ara plantejar mobilitzacions. L’exemple el tenim: fa dos anys la Plataforma per l’Escola Pública va traure moltíssima gent al carrer i va demanar la dimissió de Font de Mora… No ha passat res… Tot ha sigut reabsorbit.

JA: Ix molta gent al carrer, al voltant de l’ensenyament és seguit, però després això no té reflex en els resultats electorals.

DG: Tornem al que ja em comentat, falten referents, referents, lideratge. L’esquerra, amb un partit de referència que lluitara i participara en les reivindicacions que hi ha, seria una altra cosa. Per entendre’ns, el Sr. Alarte no es va deixar veure en aquest moviment en favor de l’escola pública. Sí, hi van donar suport, el Sr. Alarte, però, no va ser capaç d’agafar la pancarta a favor de l’escola pública.

JA: Pot ser que consideren que agafar pancartes no és tasca d’un partit que aspira a governar.

DG: Per què? Tu has d’estar. Si no estàs en estes coses, on estàs? No, no… Aquest sector és un sector important i tu has d’estar. Cal estar al costat dels que fan coses, dels diferents sectors o activitats que tenen problemes… Les iniciatives contra la corrupció, el cas Gurtel i tot això està bé però cal estar en les coses concretes, donar la cara… Hi ha moltíssims grups que estan esperant saber que se’ls defensa, sentir suport. Mira, una altre exemple, el Sr. Rus ens insulta i se’n ix de rosetes… On estava el PSOE el dia del juí a Rus? El dia del juí tocava que hi haguera algú del PSOE dient nosaltres estem ací perquè estem d’acord amb aquestes persones i estem d’acord amb aquesta reivindicació… Què esperen? Que els vots arriben gràcies al que fa Zapatero? Es pensen que els vots depenen del fet que Maria Teresa Fernández de la Vega col·loque a un o a un altre de Delegat del Govern?

Fotos: Robert Ortín.

JOAN IGNASI PLA:" “El PSPV no està funcionant bé perquè encara tenim massa elements dels 80 que no hem canviat”

2011-05-08T01:15:00.000-07:00

És un personatge buscant autor, un home que no acaba de trobar una responsabilitat de la seua talla, un polític que fa la sensació que les coses li han passat massa ràpid o que no li han passat les que es mereixia. Joan Ignasi Pla (Atzeneta d’Albaida, Vall d’Albaida, 1959) s’està aprimant i diu que és perquè camina molt. Pla pareix d’aquella raça de polítics socialistes valencians que escruten l’horitzó i sempre troben un lloc útil on ubicar-se. El temps ho dirà. El que ell diu ara, recorda, és que el 2003 li van faltar ben pocs vots per a guanyar les eleccions. En realitat, afegeix, a qui li van faltar va ser al Bloc Nacionalista. Llàstima. De postres, els maldecaps que li dóna el seu València CF. Això sí que és una llàstima.

“En el PSPV hem de ser capaços de buscar els espais de centralitat que hem perdut i que ha guanyat el PP”

“La defensa de la cosa pública com un valor d’igualtat i de justícia social hui dia no té sentit”

“No es tracta de replantejar-se els valors sinó la seua traducció en el dia a dia dels ciutadans”

“Els referents dels PSPV són més orgànics que no ideològics”

“Passat el temps pense que la meua marxa va ser un error”

JULIÀ ÁLVARO: Sembla com si el PP valencià estiguera lliure de pagar electoralment per tots els problemes i les irregularitats que el rodegen, com és això?

JOAN IGNASI PLA: L’explicació cal buscar-la en el canvi sociològic que s’ha produït en el país en els últims vint anys. Si no s’analitza el que ha passat en els últims vint anys no es pot entendre per què la gent no reacciona davant el que fa el PP. Ací enllace amb el que a mi em pareix fonamental, que la societat valenciana no té res a veure amb la de fa vint anys, que era quan el PSPV tenia el suport majoritari de la gent. En este temps, la societat ha evolucionat, des del punt de vista ideològic, s’ha ‘dretanitzat’. La gent s’ha cregut que això de les ideologies no va pels camins de principis dels 80 i ací la gent busca seguretat, confiança, tranquil·litat… pensa que té un nivell de vida adequat i raonable i les seues posicions respecte al vot s’han escorat cap a la dreta…

JA: El procés és irreversible? Electoralment irreversible?

JIP: Home, hauria de tindre remei. Tot el que està passant, tots els escàndols i les pèssimes dades econòmiques que envolten el govern del PP, haurien de fer que la confiança de la gent en la dreta anara a menys però això depèn de diferents coses. Depèn de la capacitat que tinga l’esquerra de generar projectes que enganxen els que en els darreres vint anys s’han desenganxat, perquè no només hi ha un posicionament més cap a la dreta sinó que també hi ha desafecció a la classe política i desafecció a la política i això, fonamentalment, està centrat en aquells que optaren per l’esquerra. Per tant cal generar una alternativa que siga capaç de reenganxar esta gent.

JA: Com ha de ser aquesta alternativa?

JIP: Veient com situen les enquestes el posicionament ideològic dels valencians, en el PSPV hem de ser capaços de buscar els espais de centralitat que hem perdut i que ha guanyat el PP.

JA: I per qué no s’ha fet?

JIP: Jo sóc molt crític amb els posicionaments nostres perquè com que vaig ser candidat amb un programa molt d’esquerres… i ens van pegar la pallissa que ens van pegar…

JA: Les enquestes diuen que la pròxima pot ser encara pitjor…

JIP: A veure, aquell resultat va ser no esperat, un resultat que no reflectia el que podria ser un projecte de canvi per al país. Jo també sóc crític amb alguns analistes o comentaristes d’esta terra que menysvaloren la posició del PSPV en els últims anys… Només cal observar la resta d’Espanya… Vull recordar que en les últimes autonòmiques el PSC va traure el 18 per cent dels vots i va governar la passada legislatura amb el 23 per cent del vot. El PSPV, en canvi, tot i el mal resultat del 2007, va traure el 35 per cent…

JA: A Catalunya hi ha set forces parlamentàries…

JIP: Sí… Però, per exemple, a Aragó estan governant amb el 38 per cent aproximadament. Crec que no es poden menysvalorar els resultats del PSPV. Què és el que no hem fet bé? Nosaltres hem perdut la posició de centralitat i l’hem perduda per posicions polítiques que jo crec que, en alguns casos, s’han de revisar. Sense que això signifique un canvi en el posicionament ideològic del partit, ni en els valors de la socialdemocràcia, però cal revisar-los. Per exemple, nosaltres, en el meu programa, en l’última campanya, continuàvem treballant una cosa que cal revisar que és la gestió del sector públic i com es presten els serveis als ciutadans. Nosaltres insistim molt en la defensa de la cosa pública com un valor d’igualtat i de justícia social que hui dia no té sentit. S’ha demostrat que no té sentit perquè el PP ha aconseguit que la gent identifique esta prestació de serveis des de l’àmbit privat. Podríem parlar també de la gestió en l`àmbit públic dels serveis socials…Crec que reiteradament estem fent valdre la idea de la cosa pública i això s’ha de revisar. El valencià. El PP ha assolit la defensa del valencià i hui dia ningú no diria que es defensa millor el valencià des dels principis que eren vàlids en la dècada dels anys 80. L’esquerra, nosaltres també, continuem reclamant el requisit lingüístic quan en realitat l’administració en el 90 per cent dels casos la gent usa el valencià amb normalitat. Vull dir que cal fer una revisió en profunditat d’alguns plantejaments des del punt de vista polític, no es tracta de replantejar-se els valors sinó la seua plasmació en el dia a dia dels ciutadans, en allò que els afecta.

JA: Aquest debat que planteges està obert en l’interior del partit?

JIP: Ha d’obrir-se, és necessari que es tinga…

JA: En el PSPV hi ha debat?

JIP: Sí, clar…

JA: Debat ideològic, vull dir?

JIP: Sí…

JA: Creus que la gent veu que al PSPV hi ha debat?

JIP: Mira… Com cap a qualsevol partit el ciutadà, en general, té cap al PSPV una certa desafecció… En els partits de l’esquerra hi ha desafecció; desafecció quant a integrar-se i militar activament. Al PP no li passa això. La centralitat del PP ha suposat que determinada gent no tinga por de militar al PP, o de ser activista del PP. Són els que tenen més afiliats, tenen més de cinc vegades més militants que el PSPV, i no crec que el PP siga més democràtic que el PSPV, ben al contrari, funcionen molt més de dalt cap avall… I per què tenen més capacitat d’atraure? Doncs perquè han generat un espai en el qual la gent se sent còmoda des del punt de vista de les seues idees i també des del punt de vista de la vida diària. El PSPV no està funcionant bé perquè encara tenim massa elements dels 80 que no hem canviat. Hi ha determinats tipus de plantejaments respecte a la democràcia interna que continuen aplicant determinats militants del PSPV que el que fan és tancar portes a gent que podria col·laborar en àmbits diferents a la militància…

JA: Parles de renovació?

JIP: No... El PSPV té hui una direcció de gent jove, no?

JA: Parles d’obrir el partit?

JIP: Sí… Es tracta de generar espais on la gent se senta còmoda i que el que pensa, diu o fa siga útil… Més porositat… Que no tot siga la militància. Jo això ho vaig intentar en la meua època i la veritat és que el partit va canviar prou. Vam obrir espais molt interessants, vam crear la Fundació Societat i Progrés, amb gent de fora, sense militància, que va tindre una certa activitat, que va ser capaç d’atraure una determinada gent per sumar i aportar. És veritat que hui dia tampoc no hi ha un excessiu compromís ciutadà en el que és l’acció política. Això també fa que no tot siga un problema de les estructures dels partits sinó de la societat mateixa que cada dia és més individualista… En general, el nivell de participació de la gent, més enllà dels partits polítics, també és molt reduït.

JA: De tota manera, la imatge del PSPV, com un partit que funciona per famílies i on la promoció interna té poc a veure amb la vàlua de cadascú no ajuda a acostar-se. Creus que aquesta imatge que descric és real o no?

JIP: No, no és real. El partit té una estructura i una cultura. La gent que no coneix la cultura del partit pot pensar que la imatge és eixa però no crec que siga real. La gent que està en les responsabilitats del partit hui és gent valuosa, com ha sigut en el passat immediat. Les responsabilitats estan en funció de la capacitat que es tinga de convèncer el conjunt de militants. Pensa que en els darrers tres congressos, que jo recorde, ha sigut la mateixa militància qui ha triat el secretari general i això és un nivell de participació que no hi ha en altres partits. Això de les famílies… No, no. Tu has de convèncer la gent perquè et done suport. L’esquerra, a vegades, s’obsessiona amb la puresa de les formes i no tant en les qüestions de fons. La qüestió és enllestir un projecte polític que reenganxe la gent i col·loque el partit en la centralitat de la ciutadania. Este és el repte, més enllà que el partit funcione millor o pitjor.

JA: Una cosa afecta l’altra, no?

JIP: Sí, però el que compta al final és connectar amb la gent, amb l’electorat que està més enllà de la militància i de les qüestions internes… D’això s’ha d’ocupar la direcció d’un partit…

JA: Però la direcció respon a una tria pensant qui són els millors o és un repartiment amb què ha de donar satisfacció als suports rebuts?

JIP: Això depèn de la capacitat de què disposes per a poder decidir i del suport que tingues… Jo, després del primer congrés [2000], que venien d’un enfrontament molt dur i molt llarg en el temps, vaig haver de fer una determinada direcció que donara satisfacció al conjunt d’opcions que s’havien presentat en aquell congrés; però en el següent congrés de Castelló [2004] vaig fer l’executiva que pensava que havia de fer des del punt de vista de la vàlua de la gent i vaig incorporar moltíssima gent que no tenia cap pes orgànic… Aquella vegada la renovació va ser molt gran i el partit m’ho va permetre…

JA: En el PSPV sempre es parla de renovació però sempre pareix que quede pendent.

JIP: El PSPV sí que ha fet renovació de les persones però el que no s’ha fet és la renovació del projecte polític. El projecte no s’ha renovat perquè nosaltres estem, crec jo, molt subjectes a plantejaments que s’han de revisar… insistisc. Per què el PP ha sigut capaç de transformar-se en el partit de la centralitat? Perquè ha estat capaços de fer canvis substancials en el que són posicionaments clàssics de la dreta. Nosaltres, jo ho recorde, en el 95 parlàvem de la por a la dreta, i parlàvem del caràcter públic de la Radiotelevisió Valenciana i, al marge de la manipulació, allà continua; parlàvem de la sanitat i de l’educació i dèiem que esta gent anava a acabar-ho tot, i no ho han acabat, al contrari… Ells han fet un esforç per fer veure la gent que ells cobreixen este espai de forma adequada i han fet un canvi en el tema de la llengua, han fet un trànsit de normalització. En este sentit, jo crec que, a la inversa, el PSPV no ho ha fet i mantenim encara posicions que estan molt bé des de la perspectiva dels anys 80 però que ara tenen poc a veure amb la societat valenciana.

JA: Parlem del “lermisme”. Què és el “lermisme” i com ha afectat i afecta al funcionament del partit?

JIP: El “lermisme”… Jo crec que al voltant de Joan Lerma, que va governar esta comunitat quasi vint anys, es va criar una generació de polítics. És una forma d’entendre el partit, una cultura de partit… I això és manté viu ara? Sí, es manté.

JA. De quina cultura parles?

JIP. La que s’ha mantingut sempre. Quant a idea de partit, de partit, hi ha molta gent que pensa d’una manera similar. Sobre la capacitat de Lerma de dirigir el partit està fora de tot dubte però hui no és ni el seu desig ni la seua voluntat… però sí que és un referent del partit… Com el “ciprianisme”, supose, perquè Ciprià [Ciscar] encara té gent al seu voltant, aquells amb qui ha tingut una afinitat personal, política. Crec que l’existència de referents no és roïna.

JA: Són referents ideològics o només orgànics?

JIP: Orgànics, orgànics… Crec que en sentit ideològic no són referents hui dia, no els veig com a tals. En sentit orgànic sí, per esta afinitat personal i política amb determinada gent. Els referents dels PSPV són més orgànics que no ideològics. El que lidera molt de temps una formació sempre genera grups. Jo també he tingut gent al meu voltant però mai no he volgut encapçalar un lideratge orgànic en el temps; jo crec que les etapes s’han de tancar però altres no pensen així…

JA: I pretenen traduir el seu lideratge en càrrecs?

JIP: No, no… Més aviat en capacitat d’influir en la gent que té responsabilitats.

JA: La teua eixida de la secretaria general del PSPV en el 2008, després de l’embolic d’aquelles obres en ta casa, va estar envoltada d’interrogants sobre l’origen de les filtracions que et van portar a la dimissió. En el seu dia, tu vas parlar de traïcions i de campanya en contra teua i vas apuntar la possibilitat que se’t haguera desplaçat des de l’interior del mateix partit…

JIP: No, no… Vull diferenciar dos coses. Nosaltres veníem de dos derrotes electorals i hi havia una certa ansietat per un canvi en l’àmbit orgànic. Una ansietat que no venia solament d’ací, també venia de Madrid… Recorde que Jordi Sevilla es volia presentar, encara que al final no ho va fer. Això és un tema i jo crec que va contribuir, es va sumar, al desencadenant definitiu que va ser que jo me’n vaig anar per la pressió intolerable de un grup de comunicació, el grup Prisa. Crec que el grup Prisa, per uns interessos particulars seus, va veure en mi una peça adequada per exercir una pressió a Madrid i ho va utilitzar. I jo me’n vaig anar perquè havia cobert una etapa però no tenia perquè haver-me’n anat. Ho va dir Ximo Puig fa un temps, jo no tenia perquè haver-me’n anat. Jo podia haver comès moltes errades però des del punt de vista polític no tenia cap tipus de responsabilitat. Una altra cosa és que la reflexió que jo vaig fer és que, després de huit anys, el més convenient per obrir una nova etapa era que jo me n’anara.

JA: Has parlat d’ansietat abans de la teua dimissió però més enllà del teu cas concret, el PSPV ha viscut, o viu encara, instal·lat en una certa ansietat, en un curt termini permanent?

JIP: Sí… Hi ha viscut i hi continua vivint. Encadenar derrotes fa que la gent que ve de una posició de control polític de molt de temps es faça nerviosa i es pense que tot és reversible de la nit al matí i que són només els nostres errors els que ens fan perdre les eleccions, i això no és de veres. Nosaltres podem cometre errades però els altres també fan coses bé…I per un altra banda, esta ansietat vinculada a la pèrdua de poder fa que no es consoliden projectes. No es va deixar a Joan Romero que continuara, no? Després Toni [Asunción] va tirar la tovallola i en el meu cas, jo pensava que tres mandats en la secretaria general era complicat però per a estabilitzar i donar sentit al projecte, ara, mirat amb perspectiva, veus que tenia sentit. Si Artur Mas se’n haguera anat, no haguera guanyat la Generalitat catalana a la tercera. Ell va consolidar una imatge i una posició i, al final, ha arribat a President…

JA: Et penedeixes ara d’haver dimitit?

JIP: Sí, perquè crec que ara nosaltres tindríem més opcions. Crec que el projecte que nosaltres representàvem era un projecte reconegut socialment i amb una certa solvència des del punt de vista del que és el contacte social. No teníem una majoria social al darrere però pense que hi havia este 35 per cent de vot ja molt consolidat i pense que en estos quatre anys haguérem tingut opció de produir un major desgast al PP. Major desgast no només pel que ha passat sinó perquè ja tens una certa trajectòria, la gent et reconeix i perquè coses que nosaltres proposàvem o denunciàvem el 2004 o 2005 ara s’ha vist que efectivament teníem raó i propostes alternatives… Construir un projecte de nou com està passant ara és molt complicat: primera, et falta visibilitat; segona, et manca arrelament i penetració social, tercera, no tens la credibilitat que et donarien els dos elements anteriors… Passat el temps pense que la meua marxa va ser un error.

JA: No posar Jorge Alarte en les llistes de les autonòmiques del 2007, també va ser un error?

JIP: No, no… La veritat és que no. És un debat fals. Jo havia de pensar fonamentalment en guanyar les eleccions, no podia donar cap missatge que anàvem a perdre, no? Sí, clar, podia haver-lo posat a ell i a dos més, no? Crec que és un debat absurd… A més, encara que haguera estat en les Corts tampoc haguera guanyat massa quant a projecció social… Ja sabem com funcionen les Corts Valencianes i com funcionen els mitjans al voltant de les Corts Valencianes…

JA: Acabem. Més enllà del PSPV, més a l’esquerra, vull dir, què hi ha?

JIP: Poc, sincerament, molt poc. Hi ha molt poc per diferents raons. Hi ha una esquerra molt antiga, amb plantejaments molt antics. Esquerra Unida, vull dir. Estem parlant d’una societat que ha d’afrontar una situació que és dramàtica, una situació que reflecteix fins a quin punt la globalització ha disminuït la capacitat dels governs i de la política per conduir la vida dels ciutadans… I clar, en esta societat tan complicada, els posicionaments d’Esquerra Unida queden antics. Si jo deia que el PSPV ha de renovar el seu discurs i adaptar-se als nous temps… imagina Esquerra Unida. Sobre el Bloc… és complicat. Crec que ha fet diferents viratges i no acaba d’identificar-se com un projecte seriós.

MARIO GARCÍA BONAFÈ: “Per a tornar al poder, es tracta de tenir unes quantes nocions clares, poquetes però clares"

2011-05-07T00:51:00.000-07:00

Professor universitari jubilat, antic responsable de la Fundació Alfons el Magnànim, fundador del PSPV, memòria de la transició, efímer membre de l’executiva socialista dirigida per Joan Lerma a l’inici de la dècada dels 90, lector a cadena perpètua, editor de vocació, home atent i afable, sembla mentida que Mario García Bonafé (Carlet, la Ribera Baixa, 1941) siga una desaparegut de la democràcia valenciana, que ningú no sàpiga res d’ell, que no estiga enlloc. Escolta mirant molt directament els ulls del seu interlocutor i abans de contestar es mossega suaument el llavi inferior com qui vol prémer el fre per no amollar una sentència negativa, que és el que li demana el cos. Té l’aspecte d’aquells ogres bons dels comtes que acaben sent el millor còmplice del xiquet protagonista. Llàstima que en la política valenciana pareix que ningú no necessita ajuda. Així es pot entendre l’absència de García Bonafé: havent tantes coses per llegir, quines ganes de perdre el temps allà on ningú no et reclama.

“Per moltes vegades que els socialistes vagen a veure l’arquebisbe, per moltes vegades que prenguen la comunió no els votaran mai”

“Cal saber què es vol i no anar canviant de política”

“Dretes i esquerres també s’han de diferenciar en com funcionen els seus partits"

“S’ha de reconèixer que era difícil mantindre el discurs nacionalista en les condicions que s’han donat”

“S’hauria de fer un front popular, la situació és prou dramàtica"

JULIÀ ÁLVARO: Com explicaries aquesta hegemonia electoral de ferro del PP al País Valencià tot i els problemes i escàndols que els rodegen?

MARIO GARCÍA BONAFÈ: Jo crec que l’explicació és un poquet complicada. Em pareix que la culpa no és només del Partit Socialista. La culpa no només la tenen els polítics, que han fet una labor minsa, que s’han destrossat mútuament… tot això és evident però després hi ha una cosa que és prou difícil d’explicar que és la indiferència absoluta que té la societat valenciana cap a la política. Això no es pot explicar si no és que responga a una patologia psicològica que tenen els valencians. I dic tenen perquè la meua germana fa quaranta anys que viu a Barcelona i jo… (rient) el que voldria es viure a Barcelona. El que tu preguntes és molt difícil d’entendre. A vegades es diu que els polítics de l’esquerra tenen poc carisma, d’acord, però quin carisma tenen Camps, Ripoll, Fabra? Gens, no tenen gens de carisma. Després la corrupció pareix que… L’últim llibre de Tony Judt planteja que la dreta, la dreta en general, l’europea, si un dia acabara arruïnada per la corrupció s’alçaria i dominaria un altra volta, cosa que en l’esquerra no passaria. I ací passa exactament la mateixa. En el Partit Socialista, al País Valencià, no hi ha hagut cap cas de corrupció, almenys important… El cas Blasco, en qualsevol cas, i Lerma el va tallar immediatament. Però la dreta si que té corrupció i guanya, i guanya pujant en vots. Jo podria entendre que, entre Canal 9 i el poder que dóna estar en el govern, guanyaren… però que augmenten els vots… Jo crec que la societat valenciana està molt desinformada, és molt inculta, els nostres índex de lectura són impropis de la tercera capital d’Espanya. Ací, ho llegia l’altre dia, creixen les classes de religió i es redueixen les d’anglès, és increïble, i no diu res ningú.

JA: Com és que els anys de governs socialistes no van servir per posar uns fonaments que evitaren això que tu ara expliques?

MGB: Sí, no van servir, jo crec que no. L’altre dia Santos Juliá escrivia en El País que Aznar mentre va governar va fer molta pedagogia política que, en canvi, els socialistes no havien fet. Això també ha passat ací. Clar que fer pedagogia pot voler dir haver d’usar, per exemple, la televisió per difondre el teu missatge. Això la dreta ho fa, sense problemes. A l’esquerra, li resulta complicat. Un partit democràtic no pot usar la televisió per a fer propaganda com fan ells. Aquesta és la dificultat que té la democràcia quan la gent que té enfront és tant, tant salvatge. Crec que els socialistes no van fer la pedagogia que calia… Dir això tampoc no és just perquè veníem d’una situació molt dura, jo tampoc no acabe de veure què es podria haver fet millor… Jo vaig estar en l’Alfons el Magnànim que depenia de la Diputació, després va passar a la Conselleria de Cultura, però primer depenia de la Diputació i allà els funcionaris eren tots franquistes. El primer poder que va tocar el Partit Socialista era la Diputació i, llavors, allà, fer alguna cosa costava molt. Aconseguir que la institució funcionara amb una certa agilitat i publicar els llibres que vam publicar costava moltíssim. Pensa que els òrgans de direcció estaven plens de generals, de bisbes… costava molt. Hi havia moltes dificultats humanes, era molt difícil fer les coses… Després, als tres o quatre anys, la cosa va anar millorant…

JA: Han passat els anys i pareix que la dreta s’ha adaptat millor als nous temps que l’esquerra.

MGB: Sí, sí… És que és molt difícil. Reflexionant sobre el llibre de Juddt, que està molt bé, veus que fa una anàlisi molt profunda i detallada de totes les conquestes que ha fet el socialisme enfront de les polítiques neoliberals però en l’últim capítol, que es diu “Què fer”, resulta que el “Què fer” són principis abstractes, generals… reconquistar el discurs social de la postguerra, integrar-se millor en les xarxes tecnològiques… tot això ja ho sabem..., com s’articula això?

JA: L’esquerra aprofita el capital humà que té al seu abast per a pensar totes estes coses?

MGB: Sense dir noms… però em pareix que l’esquerra ha desaprofitat aquest capital humà de què parles. Supose que per això mantenen esta política erràtica que es repeteix constantment, que si el camp del València, que si queixar-se de Canal 9 però no abandonar el seu Consell d’Administració, que si reunions d’Alarte amb Camps a quatre dies de les eleccions… Una de les coses que més em va indignar va ser veure Alarte, quasi agenollat, anant a veure l’arquebisbe, que és un reaccionari… Per moltes vegades que els socialistes vaguen a veure l’arquebisbe, per moltes vegades que prenguen la comunió no els votaran mai, perquè són socialistes, a veure si els entra això en el cap. No hi ha política coherent, no hi ha un programa clar. No dic que siga fàcil, és complicat. De tota manera, no crec que siga menester tenir un gran programa per a tornar al poder, es tracta de tenir unes quantes nocions clares, poquetes però clares… A mi em pareix que compten amb el desinterès de la gent, amb el meninfotisme de la gent. Mira el que passa a Itàlia amb Berlusconi, o ara als Estats Units amb Obama. Obama no porta, de fet, ni dos anys de president i arriben les eleccions i ja sent que la gent diu que està desil·lusionada, però què volien que fera amb menys de dos anys? Obama ha de plantar cara a moltes limitacions, és molt complicat però la gent perd la il·lusió i no vota, es queda en casa. Després apareix el Tea Party i ja tenim tancat el cercle i pareix que Obama tinga la culpa, i la gent d’esquerra no vota. Ací passa un poquet el mateix…

JA: El votant d’esquerres és molt més exigent, però creus que l’esquerra ho té clar això a l’hora de dissenyar les seues estratègies, el seus comportaments? El que se sent moltes vegades, o es veu en les actituds que es prenen, és que per a guanyar al PP, el millor és assemblar-se més a ells.

MGB: No sé si l’exemple que ara posaré és bo. A mi m’ha interessat molt llegir sobre la II Guerra Mundial, encara estic llegint molt habitualment sobre això… Hi ha una editorial a Barcelona, Crítica, molt bona, que ha publicat molt sobre la II Guerra Mundial. Al que anem, fins que els aliats no van lluitar igual de brut que els alemanys, no van guanyar la guerra. Només els russos havien pogut plantar cara als alemanys, a Stalingrad, a Kurz, en la batalla de Moscou, per què? Per què eren igual de bèsties que els alemanys. No vull dir que els aliats no mataren; a ferocitat, però, només els russos es podien comparar amb els alemanys. No sé si es un bon exemple. Mira El País és el diari més llegit però si sumes els diferents diaris de la dreta encara són més. I El País no és un diari del PSOE, sobretot en els últims temps. Hi ha una articulista, un català, Ramoneda, que sempre critica Zapatero. Vull dir, com pots lluitar d’una manera tan desigual? Ja sé que és una barbaritat, però faria falta una COPE del PSOE, estem inermes… El que cal és saber el que es vol i no anar canviant de política.

JA: El funcionament intern del PSPV, aquesta constant presència de diferents grups interns, les anomenades famílies, fins a quin punt distancia el partit dels votants?

MGB: La divisió del poder en famílies, aquesta espècies de divisió caciquil del poder, jo tinc Alaquàs i Torrent i tu tens Aldaia i Manises, això és molt perjudicial per a la vida d’un partit d’esquerres. Hi ha noms en el PSPV que s’haurien d’acabar, s’haurien de retirar, així s’acabarien les famílies… Ja està. Han treballat molt, se’ls reconeix la feina que han fet, però ja està. Però no es pot decidir el funcionament d’un partit a partir de les famílies. Sé que és difícil, que els partits tenen la cosa patrimonial i que és complicat, que hi ha qui creu que el partit és seu, i això no pot ser. En un partit d’esquerres això no pot ser. En un partit de dretes és possible que funcione, però no en un d’esquerres. Dretes i esquerres també s’han d diferenciar en com funcionen. En la dreta, un ho decideix tot, el que es presenta, el que no es presenta, no hi ha primàries… però l’esquerra s’hauria de diferenciar d’això, no pot funcionar igual, ni paregut.

JA: El discurs nacionalista que tenia el PSPV, que s’aporta al PSOE quan la integració, es va perdre en el anys de govern socialista?

MGB: En realitat, el PSOE no era res, no tenia ningú… Una anècdota. Quan estaven en el PSPV Vicent Ventura, Jota Jota Pérez Benlloch i jo, un dia Pérez Benlloch va quedar amb Josep Lluís Albiñana per incorporar-lo. Es van trobar allà a la Gran Via i Albiñana li va dir, home si hagueres vingut mitja hora abans m’haguera afiliat al PSPV però ha vingut tal i m’he afiliat al PSOE… Això era així. En tot cas, sí que al principi hi va haver per part de Lerma una certa reserva al tema del nacionalisme però després Ciscar, això sí, va fer una bona tasca, la Llei d’Us és fonamental, i després tots els llibres que es van publicar. El que hi ha hagut és una certa ambigüitat però és que no es pot dir que la societat valenciana siga molt nacionalista i això el que governa ho sap. No s’ha d’oblidar fins a quin punt de duresa va arribar la campanya dels que qualificaven de catalanistes i d’antivalencianistes qualsevol que es donara a conèixer un poquet per un discurs nacionalista. Jo he eixit de la Diputació al costat de Manuel Girona i ens han insultat i agredit. Vull dir que s’ha de reconèixer que era difícil mantindre el discurs nacionalista en les condicions que s’han donat

JA: La falta de referents socials, especialment en l’àmbit de l’esquerra, com s’explica i quines conseqüències té?

MGB: Hi ha hagut una labor de desprestigi de determinats personatges, Fuster és un exemple d’això. En altres llocs, a Catalunya posem per cas, hi ha un reconeixement per als homes que han fet Catalunya, i això crea uns vincles i uns espais comuns que ajuden a la convivència.

JA: Anem un poquet més enllà del PSOE, que hi ha més a l’esquerra del PSOE i quina utilitat té?

MGB: Més a l’esquerra del PSOE hi ha poca cosa, o, en tot cas, tenen poques possibilitats. I em sap greu. Ja no dic en àmbit valencià sinó a tot Espanya. Llamazares té un discurs polítics molt raonable i sensat. Ací hi ha massa divisió, massa divisió. La dreta es presenta en bloc i per l’esquerra va el PSOE, que serà centre-esquerra si vols, Esquerra Unida, el Bloc Nacionalista, els ecologistes…

JA: Tu reclamaries major unió? Seria més útil?

MGB: A mi em pareix que s’hauria de fer un front popular, la situació és prou dramàtica…L’altre dia hi havia un article de Maruja Torres que deia que havia tingut un malson, que tot Espanya estava governada pel PP, ajuntaments, diputacions, tot, i se n’anava al Líban. Ella té on anar… Ja sé que pareix dramàtic parlar de fronts populars i aquestes coses, però és que si el PP guanya el govern central, guanya totes les autonomies, menys Catalunya i el País Basc, però tota la resta sí, això seria terrible. Caldria fer alguna cosa.

JA: Si el pròxim 22 de maig, el PSOE perd vots i les Corts acaben sent una cambra amb només dos partits, un PP molt majoritari i el PSOE encara més disminuït, quines conseqüències creus que tindrà això?

MGB: Terribles, terribles. És necessari algun contrapès als dos grans partits, és necessari.

JA: Un nou retrocés de l’esquerra valenciana, creus que pot afavorir una reacció de la ciutadania progressista o, per contra, la pot dificultar encara més?

MGB: Jo em quedaria amb la segona opció. Allò de quan les coses van a pitjor és més probable una reacció em sembla que és una cosa antiga, de l’època de les revolucions, de la russa, de la francesa, però ara… Jo crec que a la gent no li importaria, que no passaria res, res de res. Per això em sembla que tots els partits haurien de cedir i presentar-se junts per no desaprofitar vots. El 5% [la barrera electoral] fa que sempre es perden milers de vots; el Bloc sempre en perd 70 o 80 mil... són molts.

JA: Et pareix que els socialistes s’haurien d’integrar en aquesta unió de què parles?

MGB: Sí, sí, clar… si no les coses quedarien com fins ara. Un altra cosa que no siga una unió de veritat no serviria per a res.

Fotos: Robert Ortín.

CARLES CORTÉS: ""L'únic que ha unit el país estos anys ha sigut la construcció i la corrupció"

2011-05-06T00:32:00.000-07:00

Autor teatral i novel·lista reiteradament premiat, Carles Cortés (Alcoi, l’Alcoià, 1968) ens rep a sa casa del centre d’Alacant i ens preparat un té. Ens asseiem a una sala d’estar de sostres alts i plena de coses, presidida per una màquina de gimnàs, i comença amb el seu llistat de receptes tranquil·les i senzilles. La primera: la gent ha de percebre que els polítics valen per alguna cosa. Senzill, a que sí? Cortés, professor universitari de Filologia catalana, fa girar la seua literatura al voltant de personatges femenins però no es capaç de dir al voltant de què fa girar el seu discurs l’esquerra valenciana. Sense un eix no hi ha roda i qui no roda no avança. L’ambigüitat pot ser una bona recepta literària però pèssima en política, sosté Cortés.

"Jo no crec que hi haja una dretanització al País Valencià"

"Zaplana va demostrar a la gent del carrer que qualsevol es pot forrar"

"Serà la dreta la que acabarà perdent"

"Si alguna cosa es pot tirar en cara als socialistes és l'ambigüitat"

"La qüestió pendent és sentir que els polítics són útils"

JULIÀ ÁLVARO: Com és que la dreta no es ressent electoralment de tots els escàndols que la rodegen, ni pareix que tinga desgats després de tants anys de govern al País Valencià?

CARLES CORTÉS: Vivim en una societat estranya, la gent de la meua generació crec que té una responsabilitat gran. Crec que nosaltres estem a mitjan camí entre la gent que va lluitar contra la dictadura i els que ara tenen 20 o 25 anys, els meus alumnes. Els de 20 anys són una gent que li costa rebel·lar-se davant una situació d'opressió o tant escandalosa com la que tenim ara. Jo, de tota manera, soc més optimista que altres als que escolte. Jo no crec que la gent s'haja acostumat a tanta corrupció. A vegades la societat ens sorprèn i es rebel·la, és el cas de la Guerra de l'Irac. Per què esta rebel·lió només explota puntualment? Doncs perquè la gent es còmoda... Que han fallat els partits de l'oposició? Això és una postura barata i fàcil, la culpa la tenim tots...

JA: Una rebel·lió sense lideratge no és senzilla, qualsevol reacció necessita un lideratge, no?

CC: És cert que ha faltat lideratge, però la rebel·lió que hauria d'haver heretat la meua generació i les que venen darrere no l'hem heretat perquè les condicions de vida que tenim ens satisfan. L'altre dia llegia una enquesta sobre situació econòmica i la gent té una percepció de que tot va malament però quan li pregunten per la seua situació personal, el percentatge de malestar disminueix molt. Per tant, hi ha un percentatge alt de la població que està còmoda com està. Això és merit de la dreta que ens governa, saber lligar valencianitat i comoditat amb el seu govern, per tant, això vol dir que per a que canviar si les coses van bé.

JA: Que té de diferent el País Valencià respecte a altres comunitat espanyoles que puga explicar l'hegemonia de la dreta?

CC: A veure, jo no crec que hi haja hagut una dretanització al País Valencià. Jo crec que seguim sent un poble més o menys laic, en general, igual amb l'excepció d'alguns aspectes de la ciutat de València... però crec que encara som un país laic i relativament progressista. El que sí hi ha hagut, a diferència d'altres territoris, és una permissivitat absoluta, tot era possible... i el responsable d'això és Eduardo Zaplana. Ell va demostrar a la gent del carrer que qualsevol es pot forrar, com es pot fer negocis sense escrúpols i seguim en això, en la ressaca. De tota manera, ja dic que soc optimista i vull pensar que s'acaben els dies de vendre fum ja que el seu model, el de la construcció de tot el territori, pareix acabat.

JA: Vols dir que el PP pot perdre les eleccions? Les pròximes?

CC: Jo no soc un especialista electoral... però em sembla que se'ls està desinflant el globus. Jo diria que els falten quatre any més, quatre anys més per administrar una bancarrota, un model d'una Generalitat fallida que, si no hi ha diners fàcils, és impossible de mantindre. Sense diners, sense comissions, sense clientelisme... jo no sé estos quatre anys com podran governar. Jo no crec que els pròxims quatre anys els governe l'esquerra i si ho fera seria un gran càstic. Sí, pense que serà la dreta la que acabarà perdent... Zaplana era un líder, Camps, ni això...

JA: L'esquerra, quin model alternatiu presenta?

CC: L'esquerra no pot basar tot el seu discurs en l'atac a la corrupció. Això és lent, el votant no reacciona fins que entén que els diners que desapareixen són diners de la seua butxaca. Ho veuran quan en els pròxims quatre anys, si segueix governant la dreta, no hi haurà diners per a res. Per tant, jo sí que crec que serà la dreta qui acabarà perdent.

JA: Quina opinió en tens dels diferents moviments socials que operen en el camp de l'esquerra?

CC: Està tot molt poc estructurat i és molt dèbil. No tenim ni una premsa escrita que agrupe tot el País Valencià. A nivell de ràdio i televisió, Canal 9 hauria de cobrir això i no ho cobreix, en absolut. El teixit social està molt fragmentat. No hi ha teixit cívic que agrupe tot el país. Hi ha excepcions, lloables, com els Casals Jaume I que trencarien una mica esta distribució provincial... Però els Casals Jaume I tenen més o menys implantació depenen de la localitat i de la gent que col.labore. Jo particpe en el d'Alacant però som una minoria. Falla això. No sé si te a vore amb la manera de ser dels valencians. Per a que governen gent i forces honrades faria falta que el teixit social responguera. El País Valencià s'estructura a nivell de festes, moros i cristians, falles, fogueres, bandes de música, magdalena... En cada poble hi ha una associació però no tenim una festa única, no tenim una associació única. En Catalunya tenen la sardana i la Mare de Deu de Montsserrat, ací no hi ha ni festa, ni patrona que servisquen d'unió.

JA: Un país sense res en comú.

CC: L'única cosa que ha unit el país en estos anys ha sigut la construcció i la corrupció. L'únic que ha unit a alcaldes des de Vinarós a Pilar de la Foradada ha sigut la construcció, un model econòmic que ens va donar deu anys d'alegria i ara ens dona penes.

JA: La construcció ha sigut el referent, el referent protagonizat per la dreta, i en front, que hi ha?

CC: En front, no s'ha sabut articular una esquerra. No estic apostant per una esquerra unida, per una plataforma conjunta, ni pel front popular... L'esquerra té matisos i això és positiu. Ja sé que molts socialistes diuen que la dispersió de l'esquerra els fa més febles, però jo no estic d'acord. Jo pense que ser d'esquerres és ser crític amb la societat i això comporta diferents opcions polítiques... Entre elles poden arribar a acords, hi ha govern municipals amb govern amb acords d'esquerres. El que és cert és que, sobretot, el Partit Socialista hauria d'enviar un missatge més clar. No parle de lideratges...

JA: Vols dir que no es qüestió de noms?

CC: No parle de noms perquè pense que això són preferències personals. Ningú haguera donat cinc cèntims per Camps i ara treu millors resultats que Zaplana. No és cosa de noms, és cosa de discurs. El que s'ha de fer és un discurs clar, no ambigu. Si alguna cosa se li pot tirar en carta als socialistes és l'ambigüitat d'alguns missatges. Un exemple, els socialistes valencians van votar en contra d'entrar a l'Institut Ramon Llull, un organisme dedicat a promoure la cultura catalana a l'exterior. Això no pot ser. L'ambigüitat no porta a enlloc, l'esquerra ha de fer un discurs d'esquerres, social, que marque distàncies amb la dreta, que il·lusione als votants.

JA: Per tant l'acció de l'oposició sí que ha d'ajudar a que el desinflament del que parles del govern del PP siga més ràpid.

CC: Sí, clar. Mira el gest d'oposició més evident dels socialistes en els últims temps ha sigut la tasca que ha fet el portaveu en Les Corts, Ángel Luna. Segurament gran part de les males cares i les cares atravessades de Camps han sigut gràcies a ell. Dient les coses clares, pel seu nom, com també fan Enric Morera o Mònica Oltra, el votant pot il·lusionar-se de nou per que veu una alternativa.

JA: Quina és l'alternativa?

CC: S'ha de marcar el límit respecte al PP... I el límit el té fàcil: oferir un discurs econòmic distint que no siga alliberar terreny i construir. S'han de buscar noves formes per il·lusionar al votant... No és tant una qüestió ideològica…

JA: Parles més d’actutuds que d’ideologies?

CC: Sí, més d'actituds que d'ideologies. Un exemple: jo soc d'Alcoi, un lloc on tradicionalment guanyava l'esquerra. Quan venen les municipals fa un parell d'eleccions que guanya la dreta però quan arriben les generals, guanya l'esquerra. Això vol dir que a Alcoi, quan són municipals, hi ha 5 o 6000 persones que s'abstenen però en les generals, quan troben l'ilusió de votar a Zapatero, guanya l'esquerra. No és gent que hui vota a Zapatero i demà, a Camps. No, és que no va a votar. Això és el que em fa sentir optimista: d'una banda que es recupere una part de l'abstenció de l'esquerra desanimada i, d'altra, que el vot no ideològic al PP vaja reduint-se fruit de tota la seua corrupció i la mala gestió.

JA: I més a l'esquerra del PSPV, que hi ha ?

CC: Mira ací a Alacant la gran oportunitat perduda va ser quan Esquerra Unida es va negar a anar amb el Bloc de cara a les últimes municipals, com en el cas de València. Si hagueren fet el pacte, hui a Alacant estaria governant l'esquerra. Però no. I, a més, la candidata socialista se'n va anar al cap de quatre dies, parle d'Etelvina Andreu. Ara, al menys, crec que encerten al col.locar a Elena Martín que és una dona de partit i que, si perd, es quedarà en l'oposició els quatre anys. Elx va ser al revés, es va salvar perquè l'esquerra a l'esquerra del PSPV es va unir, va eixir i va acabar donant el govern a l'esquerra. Per visualitzar la seua alternativa es fonamental que Esquerra Unida, el Bloc o Compromís han de responsabilitzar-se de participar en els governs, oferir la seua gestió, les seues formes de treballa i això pot ser bàsic per visualitzar l'alternativa de la qual parlem. En aquest sentit, el paper de l'esquerra més esquerra és molt important i si no es banyen ells en seran els primers perjudicats. Esquerra Unida a Alacant amb el seu no al pacte quasi ha desaparegut i, a més, ha fet possible el miracle de la substitució d'Alperi per una dona jove, Sonia Castedo, que ha donat nous aires al PP.

JA. Tot això del que estem parlant arriba i preocupa als teus alumnes de la Universitat?

CC. Hi ha un sector ideologitzat a qui els missatges que ixen des de l'esquerra els arriba perfectament, no dic els del PSOE, dic els grups a la seua esquerra. Però, en general, a la major part dels alumnes universitaris no crec que els arriben massa. Jo done classe a Història i a Filologia Catalana i allà estos missatges si que arriben. En canvi, crec que als alumnes que tinc de magisteri, que estan menys ideologitzats, els sonen les cares, les inèrcies... i crec que molts, moltíssims s'abstindran. Però no és un vot de castic, és que se'ls oblidara anar a votar. Se'ls oblidarà perquè no hi ha una xàrcia d'associacions que els arreplegue. Els grups polítics d'esquerra, també els que estan més a l'esquerra del PSPV, estan massa preocupats del discurs ideològic... i no es veu preocupació pel dia a dia. Esta és la qüestió pendent. Proximitat, sentir que els polítics són útils, que estan al costat i que es pot comptar amb ells.

Fotos: Robert Ortín.

JOAN LERMA: “El debat de la renovació és una simplificació que no vol dir res”

2011-05-05T06:46:00.000-07:00

Patriarca sense edat per a ser-ho, Joan Lerma (València, l’Horta, 1951) és el nus de totes les explicacions sobre el passat i el present del PSPV. Del futur, ja vorem, perquè el futur del socialisme valencià és un territori inexplorat i com que Lerma no és un aventurer sinó un pare responsable, no té temps per a somnis. L’esquerra valenciana, fins i tot la més crítica amb l’acció de Govern de Lerma en la Generalitat, té pocs actius més que presentar que la gestió d’aquells anys. L’omnipresència de Joan Lerma diu tant de la seua vocació d’estar com de la impotència dels que no el volen i no són capaços de matar al pare.

“L’oposició, globalment, no té clar el discurs, perquè si el tinguera clar el defendria”

“L’esquerra valenciana es dedica a discutir sobre identitat, sobre Estatut i sobre qüestions d’ètica”

“Lermisme? Jo no tinc res a veure amb això”

“El Partit Socialista ha de fer un esforç d’obertura a tots els sectors socials, no només als de l’esquerra”

“Si els socialistes no guanyen unes eleccions a soles, no les guanyaran mai”

JULIÀ ÁLVARO: Què explica que l’hegemonia electoral del PP és mantinga invariable al País Valencià malgrat els diferents problemes objectius que té plantejats, des de la corrupció a les mancances de gestió passant per tant de temps de divisió interna?

JOAN LERMA: No és senzill d’analitzar. En síntesi crec que la dreta va guanyar l’any 1995 quan la situació econòmica era molt roïna. Ells, en esta comunitat, van guanyar ja les eleccions generals del 93, quan estavem vivint una crisi econòmica molt important. Jo crec que la gent sempre fa valoracions molt superficials. Es parla de la corrupció… però això existeix en tots els moments. El que és cert és que quan ells comencen a guanyar eleccions ací, hi havia un 24 per cent de desocupació a Espanya. Això feia que la gent responsabilitzara a qui estava governant. Nosaltres vam recuperar la majoria absoluta ací en 1991. Del 91 al 95, que va ser quan vam perdre les autonòmiques, vam perdre les generals del 93, les europees del 94 i després les autonòmiques i municipals. Aquells anys eren de crisi molt profunda. La crisi era general. No era tan greu com ara però, en aquella època, jo recorde que vam haver de devaluar diferents vegades la pesseta, això pot sonar a prehistòria… però totes aquelles coses van tindre un pes important, decisiu. Nosaltres, pel nostre tipus d’economia, molt oberta a l’exterior, encara vam patir més la crisi. Davant de tot això, per culpa de tot això, vam perdre, perquè la gent va optar per canviar. El cas és que ells van arribar al poder autonòmic en 1995 i allà la crisi, després de substituir Solchaga per Pedro Solbes, ja es començava a remuntar. La crisi s’acabava i començava una època de creixement, que és el que s’han trobat, que ha durat fins ara.

JA: Han tingut sort?

JL: El cas és que el seu govern, en esta comunitat en particular, està associat a l’etapa més llarga de prosperitat que ha tingut la Comunitat Valenciana. Per això, les crítiques no els afecten molt. Ells representen en l’imaginari popular la prosperitat, l’etapa més llarga de prosperitat.

JA: Molt bé, però ara això s’ha trencat. Se’ls responsabilitzarà a ells també del final de la prosperitat?

JL: Sí, ara això s’ha trencat, efectivament. Però han estat dels del 95 fins ara creixent i mantenen la imatge que la prosperitat és cosa seua. I això no és cert. I no és cert, ni ara, ni abans. Des que està ací governant el PP és veritat que hem crescut però hem crescut menys que la mitjana estatal. Però això la gent no ho sap. Ells el que venen és la prosperitat i tot el que va malament és culpa de l’Estat.

JA: Però, alguna raó hi deu haver perquè el seu missatge, que fins i tot no encaixa amb les dades objectives, s’accepte més que qualsevol altre, que qualsevol discurs que ix dels grups de l’oposició?

JL: Deu ser que l’oposició, globalment, no té clar el discurs, perquè si el tinguera clar el defendria. L’esquerra valenciana, ja sabem el que passa, es dedica a discutir sobre identitat, sobre Estatut i sobre qüestions d’ètica… que està molt bé, que és indispensable, això no és suficient, però. Davant l’administració de la Generalitat, caldria donar una alternativa, fixar-se sobretot en l’alternativa, més que en el que ells estan fent malament… Però això costa, a l’esquerra valenciana això li costa molt. Nosaltres no ens centrem en el que es fonamental per al ciutadà… i per això estem en esta situació.

JA: Però saber les preocupacions ciutadanes no és complicat, en els pitjors dels casos, les enquestes ho indiquen, i l’ideari d’un partit se suposa que cada formació l’aclareix en els seus congressos, per tant, per què costa tant trobar un discurs propi?

JL: El que es tracta és d’explicar que el que està en joc és el futur, mirar un poquet més enllà. Jo ho he comentat en moltes ocasions que el nivell de fracàs escolar en la nostra comunitat és d’una gravetat immensa. Si de cada deu xiquets comencen a estudiar quatre fracassen, el problema és que estem perdent el futur, perquè no tindrem una gent prou preparada per a competir, que és del que es tracta, competir. No hi ha visió de futur. La gent ha anat als llocs on més fàcil ha sigut fer negoci i això és lògic. El més greu és que des del punt de vista del govern, que és qui havia de tindre una estratègia a mitjà i llarg termini, tampoc no s’han buscant camins diferents, camins per garantir-nos el futur. El que han fet és dir que els esdeveniments que funcionen i donen vots són el que es necessita o que cal dedicar-se al turisme i a la construcció. No li han dit a la gent que si no invertim en capital humà, en tecnologia, en investigació… tindrem un mal futur. És més, el que s’havia fet en els nostres anys de govern, modernitzar el país, fer-lo competitiu… els parcs tecnològics, la política industrial… això no els va interessar.

JA: Si enfront del PP no hi ha un discurs alternatiu que arriba a la gent, el primer responsable ha de ser, com primer partit de l’oposició, el PSPV?, o no?

JL: El PSPV té la responsabilitat de dir i fer pública la seua estratègia sobre el futur del país… però també ha de ser la societat. La societat és molt més que el Partit Socialista i jo no veig tampoc quasi ningú que diga estes coses quan escriu… No tot és problema d’un partit. El partit és l’alternativa de govern, el partit ha d’explicar la seua estratègia a llarg termini, el partit ha de pensar el país del futur però també ho ha de fer tota la societat. El partit el que ha d fer és intentar organitzar la majoria social que faça possible la seua política però és la majoria social la que ha d’impulsar el projecte. Quan nosaltres vam governar érem nosaltres i tota una generació que volia la democràcia i la llibertat, un país diferent. Ara el PSPV ha d’articular una nova generació que està molesta però desorganitzada. Hi ha molta gent que està en contra de la realitat actual i això s’ha de procurar articular.

JA: Durant els anys de govern del PSPV en la Generalitat es va estar més atent al govern, a la gestió, que al partit i, per tant, al contacte amb el ciutadà?

JL: No… no. Preguntar-me això a mi és absurd. El partit és l’expressió de la majoria social progressista, no és un fi en si mateix. El partit no ha de procurar ser un aparell militar. El partit ha d’escoltar a tots i veure com conciliar tots els interessos majoritaris de la societat per a fer una política de progrés. Esta era la meua visió i continua sent-ho. Mai he pensat en una estructura de ferro per controlar la societat…

JA: Jo no plantejava això. Jo del que parlava era de relació amb la societat. De si es va oblidar la relació amb la societat en benefici d’enfortir l’acció de govern.

JL: Hi havia interlocució entre el govern, el partit i la societat. El partit estava en tota la societat. No hi havia cap associació que no tinguera relació amb el partit, ja fóra a través de militants que hi poguera haver, o ciutadans que fluidament es relacionaven amb el partit. El partit escoltava a tots. Jo crec que en estos moments la dreta té una penetració més important que l’esquerra, ells estan en totes les associacions, nosaltres algunes les hem abandonades…

JA: Per què?

JL: Això ho haurien d’explicar els que estan en estos moments… Jo, òbviament, tinc les meues opinions, la meua versió…

JA: Quina és?

JL: No… Jo crec que durant molt de temps, contràriament al que s’estava dient, s’estava perdent el contacte amb la societat. El partit estava més abocat en si mateix que no mirava a l’exterior. Hem estat deu anys de baralles… Amb Ignasi [Pla] i amb [Jorge] Alarte això s’ha calmat… Em pareix que en moltes associacions en què estàvem ara ja no hi estem. Ens hem passa massa temps parlant només de nosaltres.

JA: Parlant del partit, hi ha dos conceptes que s’escolten més que cap altre: lermisme i renovació. Comencem pel lermisme. Què és el lermisme?

JL: (Riu) … Jo, evidentment,… jo no tinc res a veure amb això.

JA: Sempre es parla de lermisme, has de saber què s’entén per lermisme i què és el que té de cert el concepte.

JL: D’això en parla qui vol donar una visió parcial del projecte que jo vaig desenrotllar. Jo vaig pensar en la societat globalment, jo no era una facció del partit, jo era el democràticament triat per tirar avant un projecte. Qui diga que jo era el partit, que tot era lermisme… ens hagueren quedat sens espai.

JA: I ara, ja en l’oposició, que és el lermisme?

JL: No ho sé. S’utilitza com a crítica, com a desqualificació però no és un concepte real. Un partit ha de funcionar per projectes. Projectes que es debaten i que es decideixen. Quan falta projecte és quan es lluita pel poder, quan es parla de noms, quan s’inventa de tot. Si hi ha projecte es debat amb llibertat, s’aprova i es dóna suport.

JA: Durant estos anys li ha faltat projecte al PSPV?

JL: És prou obvi que el discurs que hem fet no ha connectat amb la societat, això és una falta de projecte, estos anys ens ha faltat un projecte.

JA: El que no han faltat tots aquests anys han sigut apel·lacions a la renovació, tant parlar de renovació, vol dir que la renovació continua pendent?

JL: Si pensem en l’experiència dels anys, això és un terme que es crea en el partit comunista, l’aparell i els renovadors, que eren els que volien substituir la direcció. Parlar de renovació en el PSPV no té sentit perquè en aquest partit sempre hi ha hagut capacitat de debatre, llibertat d’expressió… La renovació en si mateixa no és res, s’ha de dir què vol dir. El debat de la renovació és una simplificació que no vol dir res. El que no està en la direcció sempre diu que els que hi ha estan passats però quan un s’escuda en una desqualificació global vol dir que no és capaç d’explicar el seu projecte.

JA: Ara, com estan les coses, quines possibilitats electorals li veus a l’esquerra valenciana en les pròximes eleccions autonòmiques?

JL: Jo és que… Jo crec que l’esquerra no és tot el mateix. Hi ha unes esquerres, unes altres esquerres… Hi ha una esquerra que té un projecte contrastat en la societat, altres que el tenen contrastat però no funciona. L’esquerra en general no és res. Jo puc parlar del projecte que representa el Partit Socialista, que és un projecte prou definit, que li costa d’arribar a la societat. Hi ha una direcció democràticament triada i que està en una bona perspectiva per anar fent que el seu projecte arribe. Una altra cosa és que té molt limitada la seua capacitat de comunicació, el Partit Socialista té molt limitada la seua capacitat de comunicació. Durant els anys de govern de la dreta, la llibertat d’expressió s’ha retallat prou. A més, es dediquen a culpar de tot al govern central, sobretot de la crisi, de tots els problemes que hi ha. Ens trobem que tot i els centenars de milions que tenen de pressupost, tot i les competències de què es disposa com a govern autonòmic, ells no, la dreta no té culpa de rés. La campanya socialista ha d’anar bàsicament dirigida a posar-los enfront de la seua responsabilitat, de tot el que podrien haver fet i no han fet perquè aquest país funcionara millor i tinguera millor perspectives d’ocupació.

JA: Parles de la necessitat de connectar amb la gent per fer arribar el missatge i el projecte socialista, té suficient presència el Partit Socialista en els moviments socials per fer sentir la seua veu? Aprofita el Partit Socialista el capital humà que, d’una forma o altra, pot estar a la seua disposició més enllà de la militància estricta?

JL: En este moment el Partit Socialista ha de fer un esforç d’obertura a tots els sectors socials, i quan dic tots, dic tots, no només els de l’esquerra. Parle de tots els sectors progressistes que tenen una voluntat de millorar la situació actual. Ens hem d’obrir tant als moviments socials com als responsables econòmics ja que, tant a les empreses com als treballadors, amb este Govern de la Generalitat, els va malament. El partit ha d’obrir-se i dir a la societat el que estos han fet malament però, sobretot, dir el que cal fer en els pròxims anys, no en els pròxims quatre sinó en els pròxims vint o vint-i-cinc anys. En esta campanya electoral tenim la gran ocasió d’explicar com ha de canviar la perspectiva econòmica per a fer una societat més competitiva i més pròspera.

JA: I més enllà del PSPV, que hi ha en l’oposició al govern del PP de la Generalitat?

JL: Hi ha gent amb molt bona voluntat, amb molta capacitat de treball però amb unes perspectives limitades. Crec que durant tots estos anys no han assimilat les coses que han anat passant. Molts plantejaments que jo veig en alguns partits d’esquerres, nacionalistes sobretot…

JA: Et refereixes al Bloc?

JL: Sí, sobretot… però no solament. Moltes de les coses que plantegen coincideixen amb les que plantejaven en els anys 70 i això no pot ser. Esta societat no té res a veure amb aquella. No han après res perquè elecció darrere elecció es queden a les portes del 5%... però encara que el superaren no seria suficient per a ser una alternativa progressista. Cal ser més generós i renunciar a una part de la teua especificitat per a ser convincent i alternativa… i no deixar per a cent anys. D’ací a cent anys la dreta ens haurà deixat un país arrasat…

JA: La paraula generositat ix moltes vegades quan s’analitza el futur de l’esquerra valenciana, generositat lligada a la necessitat de cedir, per tant vols dir que el futur de l’esquerra valenciana passa pel pacte?

JL: Haurà de sumar tots aquells que tinguen un plantejament de progrés per a aquesta societat. No és possible, com es fa des de determinats sectors nacionalistes, pensar que no ha passat res quan has perdut unes eleccions, i les següents, i les altres, i les altres…

JA: Els socialistes també les han perdudes.

JL: Nosaltres quedem malament en les últimes eleccions… però és que ens han donat la responsabilitat de tot el que passa ací. La realitat és que ja ens van criticar quan es va aprovar el primer Estatut d’Autonomia i resulta que vam traure més del 50%. Això no significa res per a ells? No serien ells els equivocats i no nosaltres? És tant evident que en qualsevol lloc tindria repercussió…

JA: Creus que els socialistes poden guanyar unes eleccions a soles?

JL: Crec que si els socialistes no guanyem unes eleccions a soles no les guanyarem mai. Ells tenen uns plantejaments…

JA: Els nacionalistes?

JL: Sí, parle de plantejaments identitaris… Tenen uns plantejaments que, per una part, et poden aportar una minoria de vots però per una altra te’n lleven més perquè això que ells defensen no es correspon amb una part majoritària de la societat valenciana. Jo no sóc partidari d’anar junts a unes eleccions… A més, i no parle només del Bloc, si pensem com es plantegen determinades qüestions relatives a l’economia… pot estar bé si aspires a tindre un 5 o un 10% per cent de vots però si aspires a ser alternativa de govern i solucionar els problemes de la gent tot això és poc útil. No es pot estar amb programes per a d’ací 100 o 200 anys… Això és el que sempre s’ha dit el mil·lenarisme… Nosaltres no ens podem identificar amb determinada esquerra.

Fotos: Robert Ortín.

GLÒRIA MARCOS: “Hauran de passar molts anys perquè hi torne a haver un pacte [entre Esquerra Unida i el Bloc]”

2011-05-04T11:00:00.000-07:00

Fa sol, aquell sol d’estiu sense ser estiu, i Glòria Marcos (València, l’Horta, 1950) arriba a la terrassa on hem quedat, prop de sa casa, en el centre de València, amb unes ulleres fosques. Tanta llum li fa mal als ulls. Quan mira a l’esquerra valenciana no té els mateixos problemes. Ho veu negre. En general, no és optimista. El PSPV li inspira poca confiança i si es refereix als grups que hi ha més a l’esquerra dels socialistes, que és on està la seua Esquerra Unida, diu que d’unitat res de res, que no pot ser, que és impossible. Marcos resulta pròxima i defensa la coherència en política, el joc net, però és pragmàtica i es nota que accepta que a vegades cal pegar alguna colzada.

“La corrupció s’ha estès i la gent ha arribat a pensar que tots ens podíem beneficiar d’ella”

“Pot ser que el PP perda uns pocs milers de vots, però és que els socialistes en perdran molts més”

“La por impedeix a l’esquerra presentar un discurs alternatiu de veritat”

“El PSPV ha desmuntat tots els mecanismes de participació social”

“Què és la divisió de l’esquerra? Que Rosa Aguilar vol ser ministra?”

JULIÀ ÁLVARO. Quina explicació trobes a que, malgrat totes les crítiques, tots els escàndols i tot el temps transcorregut des que va arribar al govern, el PP no pareix que veja en perill la seua hegemonia electoral al País Valencià.

GLÒRIA MARCOS. A veure… Em sembla que hi ha diferents factors. Diferents factors que arranquen des de la transició, de la traïció a determinades qüestions que havien sigut elements i referències bàsiques de l’esquerra. El “tot val”, de la qual cosa jo responsablitze molt els primers governs del PSOE, va portar a posar en qüestió elements fonamentals per a l’esquerra: la responsabilitat, l’honradesa, la defensa de la cosa pública, l’ètica… Tot això és posa en qüestió des del primer govern socialista i això va calant. Insolidaritat, privatització, no cal pagar impostos… estos són els valors que s’han reforçat. En això han fet un paper bàsic els mitjans de comunicació, també els públics, que han afavorit la trivialització i l’absència de veus discrepants. Com pot ser que no s’escolten les veus que defensen que hi ha altres eixides a la crisi diferents a les que s’estan imposant des del govern? S’estén un pensament únic i això ha anat avançant a poquet a poquet… Afegim que la corrupció s’ha estès i que la gent ha arribat a pensar que tots ens podíem beneficiar d’ella, que pareix que a la dreta tot això no li passa factura… i tindràs resposta al que em preguntaves… Són molts factors…

JA. Tots a favor de la dreta?

GM. Si… Jo estos dies mirant enquestes he vist que sí, que pot ser que el PP perda uns pocs milers de vots de gent que està cansada de la corrupció però es que els socialistes en perdran molts més, molts més… i aniran a l’abstenció. Home, igual algun pot anar a altres formacions d’esquerres però la majoria, a l’abstenció. La gent acaba en “tots són iguals”…

JA. Els partits d’esquerres quina culpa tenen en això que apuntes?

GM. També, també, també tenen culpa, una part important de la culpa. En primer lloc, els partits d’esquerres no han sabut buscar les escletxes necessàries per resituar un discurs alternatiu. La por impedeix a l’esquerra presentar un discurs alternatiu de veritat.

Hi ha molta por de situar-se en posicions diferents, per por que et diguen “troglodita” o coses paregudes, i no anar a posicions valentes i diferents fa que no es puga trencar eixa percepció de tots són iguals. Hi ha por a anar a la contra… El cas del Consell d’Administració de RTVV. Tots en som còmplices...

JA. Es podria no estar al Consell de RTVV.

GM. Si... Penses que si alguns no anàrem farien el mateix però també penses que com a mínim saps què passa i pots denunciar-ho... Clar que, després, no tens espai per a fer sentir la teua denúncia.

JA. Bé, el Consell d’Administració de RTVV, Esquerra Unida reclama que no siga un organisme partidista però proposa com a membre el seu coordinador local de València i candidat a l’alcaldia, Amadeu Sanchis. Una ració més de “tots són igual”?

GM. Si no estiguérem allí seria pitjor. Si tot el món estiguera d’acord perquè aquell Consell d’Administració funcionara d’una manera professional o tècnica… però com que funciona políticament, cal que hi haja una persona que conega el cas i que sàpiga que està passant… En política, forat que no ocupes algú te’l ocupa… Si no estàs no se’t veu i tu no pots fer denúncies… Mai no saps com trencar el mur de silenci i si no estàs encara és més complicat.

JA. De quins errors responsabilitzes en concret al PSPV?

GM. Han desmuntat tots els mecanismes de participació social. El Partit Socialista s’ha conformat amb una maquinària electoral i ha abandonat tot el que s’havia construït de societat civil organitzada. No es poden mantindre associacions ciutadanes si després de molts anys de lluita no en traus res perquè no et permeten participar en la presa de decisions. Això d’una banda i, segona, han assumit els valors de la dreta: la defensa del privat enfront del públic, la defensa d’un sistema d’impostos que beneficia a qui més té, la insolidaritat, el tot val, la falta d’exemplaritat ètica… Mira Benidorm, tu quin missatge dones? El de sempre segons convinga? Doncs per a això ja està la dreta.

JA. I la imatge de divisió que es veu a l’esquerra del PSPV, quines conseqüències té?

GM. Si… En moltes ocasions és una imatge de divisió provocada per persones que es volen buscar un lloc al sol… El que són les propostes de l’esquerra tenen una continuïtat en l’Estat espanyol i al País Valencià. Què es la divisió? Que Rosa Aguilar vol ser ministra? Parlem d’això? Divisió ideològica jo no la veig. Són coses de grups que en un moment determinat pensen que no poden continuar reivindicant un romanticisme… i volen buscar-se un lloc al sol. Nova Esquerra, on estan? Ricardo Peralta? Portant la policia a matxacar els piquets i la gent del Cabanyal? Era això? Si em dius que hi ha un projecte alternatiu, d’acord, podríem parlar d’això però no és el cas…

JA. Últimes eleccions, últim capítol. L’acord entre Esquerra Unida i el Bloc no va durar, es va trencar als quatre dies…

GM. No, es trenca, no. Alguns el trenquen, no Esquerra Unida. El trenquen alguns que es pensen que heretaran l’espai electoral d’Esquerra Unida… És així de senzill. Es pura deshonestedat.

JA. Però tindre la raó justifica el sacrifici electoral de no avançar, perquè és evident que tot això no ajuda avançar.

GM. No, però què vols fer…

JA. Política, no? Buscar solucions que ajuden a avançar. En els últims 15 anys el PSPV està estancat però Esquerra Unida, també; entre 150 i 200.000 vots, sense menejar-se.

GM. Sí, el treball d’Esquerra Unida és intentar demostrar a la gent que l’abstenció sempre va a favor de la dreta i que és un error abstenir-se… Però en l’esquerra hi ha coses que no es perdonen, mentre que al PP se li perdona tot. Al PP fins i tot la crispació li aprofita, per això la conrea.

JA. Però en aquest cas, les crisis i les divisions en l’esquerra no pareix que tinguen fi i això, òbviament, no és un valor electoral.

GM. Hi ha gent que no mesura l’impacte dels seus actes, de la decepció que poden generar les seues actuacions. Jo no em penedisc d’haver lluitat a favor del Compromís perquè tenia clar que calia buscar una eixida de suma enfront del que teníem per davant, però sí que em penedisc d’haver enganyat l’electorat dient que era fiable gent que no ho és.

JA. De cara a les pròximes autonòmiques, està clar que no hi ha, ni hi pot haver, una reedició d’aquell pacte, però si fa quatre anys era convenient, ara ho hauria de tornar a ser, no?

GM. Sí, però jo he après que l’important no és el que diuen els papers sinó les persones que ho han de fer realitat. Seria possible amb una altra gent. El que no és possible que les persones que traeixen un acord, després es presenten d’avalador per a un nou acord…

JA. Però l’acord ara no el vol ningú.

GM. No, no, en absolut, però, fins i tot, en el futur… Mira si van haver de passar anys, desafortunadament, perquè es tornara a fer un pacte Esquerra Unida-Bloc, doncs ara n’hauran de passar molts més… Hauran de passar molts anys perquè hi torne a haver un pacte.

JA. Un pacte que, a banda de tot, va tindre llacunes tant importants com la ciutat d’Alacant on si Esquerra Unida haguera volgut fer el pacte ara no estaria governant el PP. Un error evident, no?

GM. El que va ser un error va ser que el PSOE demanara el vot útil. Nosaltres teníem un estudi de la Universitat d’Alacant que aconsellava que els socialistes no demanaren el vot útil ja que eixos vots que anaven a Esquerra Unida eren la clau de la ciutat… però el PSOE no hi va fer cas.

JA. Però el pacte o no pacte havia de ser anterior a la demanda o no del vot útil.

GM. És que és molt complicat… Des de fora, tu dius podíeu haver fet un pacte però el problema és quan estàs treballant en els mateixos espais amb determinada gent i t’adones que amb eixa gent no pots anar ni d’ací a la cantonada…

JA. El pactes necessiten generositat.

GM. No, no, credibilitat. A vegades tu dius, sí, sí ja em pots contar “milongues” que de tu jo no me’n refie… I això passava entre la gent d’Esquerra Unida i el Bloc d’Alacant, que portaven sendes divergents…

JA. El PSPV, sol, creus que pot guanyar les eleccions i tornar a governar?

GM. En les circumstàncies actual i amb l’equip actual, no… No. Han de fer un gir de 180 graus organitzativament i també des del punt de vista de la proposta. On van amb això de cessar fulminantment gent que no firmava els avals que tocava? Això és stalinisme, això no es pot presentar a la gent, a mi em faria vergonya…

JA. I sense el PSPV és possible el canvi?

GM. No, jo crec que no.

JA. El PSPV, com tracta els grups a la seua esquerra?

GM. Malament. Per una banda, quan s’acosten les eleccions intenten fagocitar tot el que tenen a la seua esquerra i, després, intenten descapitalitzar-te, llevar-te la gent que tinga més imatge, més força mediàtica.

JA. I a l’inrevés, des de l’esquerra del PSPV, continua el discurs que PP i PSOE són el mateix? Quina actitud es manté?

GM. No, el PP i el PSOE no són la mateixa cosa. Hi ha una diferència fonamentals des del punt de vista de les llibertats públiques i una concepció més democràtica de la societat, perquè el PP està instal·lat en l’ultraconsevadurisme. Dit això, que el PSOE no qüestione el Concordat o que continue donant 6.000 milions cada any a l’església no els para bé… però no diré jo que el PP i el PSOE siguen el mateix, no. Ara bé, des del punt de vista de les polítiques socials i econòmiques estan fent les mateixes coses. No es pot dir que estàs en l’esquerra si fas polítiques econòmiques de dretes. En això diferències… Manen els mercats. I no poden dir que no hi ha polítiques alternatives perquè fins i tot Obama està fent altres coses.

JA. L’esquerra sap aprofitar el capital humà que té a la seua disposició?

GM. Jo crec que molt del debat que es fa en àmbits d’esquerra es queda entre la pròpia gent que fa el debat però no va més enllà… i no sé com es pot trencar este cercle tancat, no ho sé… Estic convençuda que el debat existeix però no transcendeix. Mira les lluites de resistència, gent com els de Salvem el Cabanyal han aconseguit molt, han aconseguit que el barri no es destruïsca però, al mateix temps, han aconseguit poc perquè els poders econòmics no els permeten tindre el barri que desitgen… Les alternatives que es plantegen no es poden visualitzar perquè no accedeixen al poder. Falta una mobilització social sostinguda entorn a uns valors importants… no hi ha res a fer.

JA. Qui ha de ser el promotor d’eixa mobilització?

GM. No tinc la recepta, que més voldria!…

JA. Hi haurà d’haver algun focus d’organització, alguna via de suma…

GM. Això és complicat perquè som tots molt curosos per tal que ningú no es senta utilitzat. Som absolutament respectuosos amb els moviments socials que funcionen i si treballes en un moviment social està quasi lleig que estigues també en una estructura política organitzada… i això s’hauria de trencar d’alguna forma però no sé com…

JA. Tants anys en l’oposició, tants moviments socials reivindicatius, com es possible que no hagen donat vies de col·laboració efectiva entre les forces polítiques d’esquerra i la societat? És falta de capacitat? És mala fe?

GM. És desconfiança. Tot el món està molt acostumat a pensar: “este què deu voler”. Quan algú planteja fer alguna cosa diferent es pensa que quina pretensió oculta porta. Hi ha una desconfiança de la gent cap als partits i dels partits cap a la gent que se’ls puga acostar…”este què deu voler”. De tota manera això no ho explica tot pel que fa a la dissolució del ferment que unia els col·lectius socials. Jo l’última vegada que he tingut la sensació que tots eixíem al carrer en lluita per la mateixa cosa va ser en les manifestacions per la Guerra d’Iraq, i prou, des de llavors res…

JA. Al remat, creus que pot arribar el dia que l’esquerra, ella sola, perda les eleccions al marge del que facen o deixen de fer els partits d’esquerres?

GM. Jo sóc una optimista històrica, no hi ha mal que cent anys dure… però tinc la sensació que el País Valencià pot ser la Baviera de l’Estat espanyol i em fa un fàstic… A mi m’agradaria, perquè en estos moments el perfil democràtic de la societat valenciana està sota mínims i s’està estenent la sensació que faces el que faces tant se val, és allò del reforç negatiu que diem els mestres i això és terrible.

Fotos: Robert Ortín.

J.J. PÉREZ BENLLOCH: “Si hi ha sentències i es troben referents socials, jo crec que poden canviar els resultats electorals”

2011-05-03T00:26:00.000-07:00

Si Joan Josep Pérez Benlloch, “Jotajota”, (Moixent, La Costera, 1936), fóra fill d’un país menys sectari seria una referència periodística amb una carrera més tranquil•la, més regular i més útil; més útil per a ell i per al país. Jotajota es mira el món amb l’escepticisme de qui ja ha vist moltes vegades qui mou el fil dels titelles. Tot i això, sembla disposat a seguir clavant-se en laberints amb gust a derrota. El gris no és un color pensat per a Jotajota, ni les línies rectes els seus camins preferits. Diu el que pensa i pensa que el periodisme és una merda i l’esquerra, molt de dretes. Això sí, una vegada acabada l’entrevista va aconsellar-me que la revisara per “evitar reiteracions i passades”. Tenia raó, una vegada transcrit el torrent de les seues respostes, calia posar ordre. El problema fou que com que ell no és home d’ordre no hi va haver manera d’ordenar-la. Millor.

“Esta societat ha deixat de ser progressista perquè s’emborratxà a guanyar diners i l’esquerra no se n’ix”

“Hui la dreta són beats i rosegaaltars”

“En la dreta hi ha el més burro de la societat, perquè qui té sentit crític és l’esquerra”

”[En el PSPV, renovació]Em sona a “retire’s vosté que em toca a mi”

”Els socialistes tenen un nucli dirigent que pareix un grapat d’actors secundaris a l’espera d’un líder”

JULIÀ ÁLVARO: Com és que el PP, tot i els molts problemes polítics que l’afecten, continua dominant electoralment com si res?
JJ PÉREZ BENLLOCH: Bé... D’entrada, és que l’esquerra ha perdut en tot el món. No hi esquerra en tot el món. I Espanya no és diferent i el País Valencià, tampoc. Estem davant una societat perplexa. Sobretot per part de l’esquerra que no fa ni soroll. No parlem ja d’encapçalar el descontent i fer propostes que connecten. La dreta ho té fàcil i més amb la crisi econòmica que, com ara, incita al conservadorisme. I en el temps que falta per a les eleccions no sé si alguna cosa pot canviar…
JA: I l’imaginari progressista de València, on ha quedat?
JJ: No hi ha una València progressista, ni un imaginari… Hi ha el que hi ha. Esta societat sembla que ha deixat de ser progressista perquè s’emborratxà a guanyar diners i jo crec que l’esquerra no se n’ix. Quin missatge dóna l’esquerra? En tenim algun… Mira, l’únic missatge que ix de l’esquerra és el que dóna en les Corts la portaveu de Compromís…
JA: Mònica Oltra?
JJ: Sí… I també la d’Esquerra Unida, en un altre to, més apagat, i sobretot, Ángel Luna... I ja està! Però qui segueix les Corts? Si Canal 9 hauria de ser l’element de mobilització i fa just el contrari perquè no li interessa mobilitzar l’opinió pública, doncs hi ha una desmobilització general i això ho ha aconseguit el PP. Jo no ho aplaudisc com a ciutadà, però com a observador polític ho han fet bé. La gent es preocupa de les coses immediates, l’escola dels fills, el treball, el lloguer, però ignora que sense política tots eixos problemes no se solucionen. Està molt desacreditada la política, la qual cosa juga a favor de la dreta.
JA: Dius que la dreta fa bé la seua feina.
JJ: Sí, sí. La dreta valenciana ho ha aconseguit, mai no li ha interessat la política, diguem-ne en la seua versió noble. Només li interessa quan perd, quan guanya res. La política del PP és la desmobilització. No tenen pudor. Només cal veure com estan malbaratant els recursos econòmics, com neguen les acusacions i com ataquen la justícia… Quan la justícia espanyola es de dreta, tota sencera… Però no en tenen prou…
JA: Però això no s’improvisa. La dreta valenciana ha de tindre qui l’orienta, caps privilegiats, bons estrategs.
JJ: Primer, la dreta no té caps privilegiats, en la dreta hi ha la burrera de la societat, perquè qui té sentit crític és l’esquerra. Ara, no li val per a res, això també és veritat. La dreta ha fet un bon treball?... Jo et diria que és quasi una broma, que el bon treball que ha fet la dreta, ací, al País Valencià, l’ha fet un home d’esquerres, Rafa Blasco, un home que ve de l’esquerra més esquerrana. Tota la resta l’han feta les circumstàncies, la gran crisi de l’esquerra, dic crisi en l’àmbit espanyol i mundial.

JA: Però ací hi ha d’haver algun fet diferencial que explique una hegemonia electoral del PP pràcticament inèdita a la resta d’Espanya, o no? Per exemple, parlem del PSPV.
JJ: No. El PSPV no ha funcionat … perquè els socialistes no ha funcionat enlloc. Què passa a Itàlia…? L’esquerra té un problema fotut. Des que va caure el mur de Berlín no ha trobat… Estem parlant d’una socialdemocràcia que és la cara “B” de la dreta capitalista a qui li estem gestionant els interessos a la dreta. A veure: Si les pròximes eleccions les guanya el PSPV, que canviarà? Esperem que ens administren millor, que posen fi a l’excés de la corrupció, però canviar, canviar… Tanmateix, com deia Tony Judt, és el millor que ens podria passar.
JA: Sí, l’esquerra està en crisi però en pocs llocs d’Espanya ha tingut i té tant poques possibilitats reals d’arribar al govern de les institucions.
JJ: Mira, totes les esquerres que governen a Espanya han baixat molt el nivell, són unes esquerres molt dretanes però… què passarà? Això depén de si escoltes el cor o el cap. Les pròximes eleccions autonòmiques, ací, tornarà a guanyar la dreta, el PP, i l’Ajuntament de València tornarà a ser per a Rita. És el que hi ha. Hui qui s’oposa a Rita Barberá? I els empresaris valencià… últimament han fet algun pronunciament, crític fins i tot, perquè ja els hi toca la butxaca però… Tenim una societat cívica, lliberal? Ací hi havia un partit lliberal però cabia en un taxi i ja s’han mort tots.
JA: L’alternativa passa pel PSPV? Hi ha alternativa sense el PSPV?
JJ: No, l’alternativa passa per ells, clar. El problema és que són un partit desembastat, els socialistes tenen un nucli dirigent que pareix un grapat d’actors secundaris a l’espera d’un líder.
JA: En el PSPV hi ha hagut una constant en els últims anys, parlar de renovació, tots els nous dirigents han arribat amb la paraula renovació en la boca. A tu a que et sona renovació en el PSPV?
JJ: Em sona a “retire’s vosté que em toca a mi”. Jo no veig un veritable relleu per enlloc. Es renova el personal però res no canvia. Ja s’encarrega d’això la “fontaneria” del partit. Parlant dels socialistes, jo he sigut un crític agut del lermisme, d’aquella gent Joan Lerma, Segundo Bru, García Reche… però ara em pareixen gent d’una altura… Com Churchill comparat amb la mediocritat que hui mana… Déu ser un efecte òptic.
JA: I durant 20 anys la societat valenciana, en la mesura que els partits són la seua expressió, i el PSPV l’expressió de l’esquerra, la societat valenciana no ha sigut capaç de generar res d’un altre nivell?
JJ: Mira, fa uns anys, la gent de la meua edat, de 70 anys o més, teníem referents. Adolf Pizcueta, Joaquín Maldonado, Martí Domínguez, Vicent Ventura; fins i tot, Vicent Iborra, Muñoz Peirats... Eren referents cívics, cívics! Participaven… Però hui, hui no hi ha res equiparable. Escoltes un empresari parlar i és un tecnòcrata i si li fas una pregunta un poc complicada et solta una resposta de màster, de màrqueting, no et diu res, no es banya mai i és molt estrany que tinga una projecció cívica. Hui, la societat no té referents. Jo et desafie, dis-me un referent humà social a València… No n’hi ha, no.
JA: Políticament, esta absència, quina repercussió té?
JJ: Això afecta molt més a l’esquerra. Perquè eixos referents socials eren com a mínim lliberals, de dretes però progressistes, entenien que era això de la llengua que parlàvem… Participaven o no de la idea nacionalista però l’entenien. Eren gent progressista, posa-li l’adjectiu d’esquerra, de menys esquerra o de centre però progressistes… Però hui la dreta són beats i rosegaaltars i el senyor Camps…
JA: I des de l’esquerra, per què no s’han generat nous referents?
JJ: Jo crec que a la joventut hui no li interessa una merda… Si vas a reunions de grups d’esquerres no hi ha joventut, som tots molt majors, venim quasi del franquisme, la majoria. La guerra del postfranquisme l’ha guanyada la dreta. La recuperació de l’església, de la reacció catòlica, no s’entén si no és perquè la societat ha abaixat la guàrdia.
JA: Vull tornar al PSPV, i a una referència constant dins d’este partits en els últims anys, el lermisme. Que és això i per a què ha servit?
JJ: El lermisme és una idea que s’ha inventat després de Lerma. Hi va haver un temps, quan manava Lerma, que en el partit tot era clar i sòlid, no hi havia alternativa. Hi va haver un intent per part de Císcar i de Blasco de carregar-se Lerma... L’any 84, més o menys... A Alacant. No van poder. La batalla la va guanyar Lerma... El PSPV, des del seu origen s’ha estructurat en famílies o grups de militants i la gran família és el lermisme. Lerma era la màquina, l’eficàcia... Bé, ni eficàcia, ni punyetes, és que tenia el poder i els tenia a tots agarrats pels collons. En això Lerma era un bon tàctic, no deixava que ningú traguera el cap.
JA: I esta pràctica capadora, diem-ho així, es manté?
JJ: Passa en tots els partits, és el mal de la política. Un polític necessita el 50 per cent del seu temps per a gestionar i fer coses i l’altre 50 per cent per a carregar-se els adversaris dins del partit, els enemics.

JA: Què ha de passar en l’esquerra perquè recupere terreny electoral?
JJ: Mira si continua la corrupció... Estos senyors creuen que estan blindats però si els jutges es posen a la feina i amollen unes quantes sentències i condemnen uns quants desvergonyits, jo crec que la cosa pot anar variant. Jo no crec que la corrupció no importe a ningú. Hi pot haver indiferència però el cor i alguns símptomes em diuen que alguna cosa pot canviar en les pròximes eleccions. Si hi sentències i es troben referents socials, jo crec que poden canviar els resultats electorals...
JA: Si?
JJ: Sí, però tornem a: “hi ha alternativa?”. Sí, si estiguera Ángel Luna hi hauria referent, té un discurs, un cap organitzat... En l’esquerra hi ha tres o quatre diputats que funcionen però, clar... És que... En este moment no hi ha esquerra, no hi consciència social i no hi ha... això que en química diuen col•ligadors... Sentències, condemnes... El senyor Camps sap que no governarà, que se li acaba, que Rajoy no vol ni vindre per València, per no contaminar-se més. I desaparegut Camps desapareixerà Blasco i s’acabarà l’estratègia... Qui manipula i governa és Blasco, sinó no s’entén... No serà la Sánchez esta, la portaveu, que diu unes bestieses descomunals...
JA: I en el cas del PSPV, qui fa el discurs? On està?
JJ: Les eleccions no les guanyen els discursos, o els relats que diuen ara els joves... És allò del pèndul...
JA. Però ací es porta vint anys de pèndul...
JJ: És que els cicles històrics de la dreta són molt dilatats. I més si l’esquerra sembla la cara “B” de la dreta i ofereix una fragmentació certament dissuassòria.
JA: El missatges que necessita ara l’esquerra és més complicat que fa vint anys, no?
JJ: La dreta ho té clar, ofereix privatització. I l’opinió pública no sap que vol dir això... No hi ha la visió que privatitzar la sanitat és tindre menys i pitjor sanitat, i igual amb l’educació.. Privatització vol dir menys redistribució de la riquesa... Com li dius això a la senyora Blanca que viu ací enfront i jo parle amb ella? Doncs que van per nosaltres... I això és el que està passant i el que l’esquerra ha de vendre, si no ven això, què ven?
JA: I més a l’esquerra del PSPV...
JJ: No hi ha res. Encara es parla d’Esquerra Unida i s’homologa al Partit Comunista, que això és parlar de l’estratosfera... Almenys el nom... Si un xiquet de 18 o 20 anys que va a votar ara no sap ni qui és Franco, en l’escola no s’ensenya. Ni tan sols s’ha pogut ensenyar com toca “Educació per a la ciutadania”, de tanta por a la “carcundia” (caverna??).
JA: Veus espai per a una nova formació política?
JJ: No, no, hi ha el que hi ha. La novetat seria reduir la dispersió i les faccions i fixar-nos en el que importa: governar el país. Mira els catalans. Arriben al poder, el tripartit, i el malbaraten, renuncien al poder, des del govern han renunciat al poder.
JA: I els intents de reaparició de Toni Asunción?
JJ: Asunción no sé a què ha vingut, a res. Primer pareixia que poguera servir per alguna cosa però s’ha vist que no portava res. En un primer moment ens va passar com a Carpanta: vam confondre una sabata amb un pernil. Està desfasat, desfasat.
Fotos: Robert Ortín.

RAMON LAPIEDRA: “Hi ha una fosca consciència social que diu que el PP pot tornar a l’economia del diner fàcil”

2011-05-01T06:52:00.000-07:00

Habita un despatx, al costat del Cementeri de Burjassot, que deu tindre 3 metres d’ampla per 6 de llarg, uns 18 metres quadrats. Comence amb números perquè no vull ser menys que Ramón Lapiedra (Almenara, la Plana Baixa, 1940) que té al davant de la seua taula de treball una pissarra, que sembla més gran que l’habitació, plena a bassar de fórmules, signes, equacions i no sé quantes coses més que deuen demostrar que Deu existeix, o una cosa pareguda, o tot el contrari. Lapiedra, catedràtic de Física Teòrica, en política, aposta per allò més pràctic i, tal com estan les coses, es limita a dos aspiracions: fer entendre que el “tots són iguals” és una gran mentida i que els partits que estan a l’esquerra del PSPV han d’anar en les mateixes llistes. És el que té la gent de ciències, capacitat de síntesi, i si fa falta, una fórmula per demostrar-ho: “mireu la realitat”.

“La gent del País Valencià està passant per una onada expansiva conservadora independentment d’altres circumstàncies”

“Existeix un deler sense trellat per assolir el poder i una certa fascinació per les coses que fa el PP”

“En els últims anys, en els socialistes, hi ha hagut un desequilibri a favor de la burocràcia”

“Jo encara tinc pitjor opinió de molts creadors d’opinió que dels possibles errors dels partits d’esquerres”

“Hi ha un pessimisme profund dels intel•lectuals davant els resultat electorals tan insistents”

JULIÀ ÁLVARO: Com es pot explicar que l’hegemonia electoral del PP al País Valencià es mantinga invariable tot i el temps que fa que governen i els diferents i abundants problemes que els rodegen?
RAMON LAPIEDRA: Segurament si no hi haguera motiu de perplexitat no t’hagueres fet tu la pregunta i no m’estaries fent ara esta entrevista. Crec que la cosa és tant cridanera, vull dir l’èxit electoral del PP, que quan passen estos fenòmens tant extrems, el primer que se li acudeix a un és que hi ha d’haver un conjunt de causes convergents i, a més a més, s’ha de produir entre elles una certa sinergia. Si no, no es pot explicar. Començant per les causes circumstancials destaca el gran control que ha assolit el PP en els mitjans de comunicació i això ho utilitzen molt bé… molt bé entre cometes, deixant a banda l’ètica per descomptat. Això és un exemple de factors que entren en sinergia: com més controles els mitjans més poder aconsegueixes i això et dóna més control dels mitjans. Sempre aconsegueixen mitjançant tècniques de màrqueting, i sempre a banda de qualsevol consideració ètica, que els titulars no siguen els fets originals que els deixen malament sinó les seues respostes. Això sol no ho explica tot, però comences a sumar. Hi ha més coses. La barrera del 5%. Això vol dir que hi ha una certa sensibilitat minoritària en aquest país, valencianista, nacionalista, dis-li com vulgues, que com a conseqüència del grau que pot assolir espontàniament de fidelitat electoral es queda sempre en el límit, per damunt del 4% però que són vots que es tiren al fem. Això seria superable si la gent prenguera com a punt de partida per a l’acció política la realitat… però no, el 5% hauria d’informar del comportament polític d’aquelles organitzacions que poden tindre un greu problema per a entrar en les institucions… però no.
JA: Vols dir que les coalicions són obligades…
RL: Jo me’n recorde fa uns anys en les municipals, a Castelló, que el Bloc, que llavors no es deia així, i Esquerra Unida es van quedar fora per poc, el PP va arribar a la majoria absoluta i allà segueix. I ara, recentment, s’aconsegueix un acord electoral entre Esquerra Unida i el Bloc i dura dos mesos, quan havia sigut extraordinàriament dificultós… Diuen que representen coses ideològicament diferents… Home, només faltaria que si significàreu el mateix no estiguéreu en el mateix partit, clar que signifiquen coses diferents, per això es demana una coalició electoral i no un sol partit. Però és que no hi ha un altra manera, hi ha alguna cosa sociològica profunda que fa que si no es té en compte eixe 5% aneu a estavellar-vos una vegada i un altra… Encara hi ha més coses? Sí, encara hi ha més coses.
JA: Quines més?
RL: Home, certes insuficiències de major o menor abast dels partits polítics d’esquerres, ja n’he posat alguna damunt la taula, però els podríem fer extensius a tota l’esquerra o el centre esquerra si es vol. De tota manera això poden ser elements explicatius que ajuden a reflexionar sobre el que fa l’esquerra, i són importants, no dic que no, però les mancances de l’esquerra només poden explicar el fracàs i l’abast d’aquest fracàs electoral en la mesura que passen coses com les que acabe d’explicar i, segona, que en la vida social passen ones d’un tipus o un altre que tenen arrels sociològiques profundes i que són d’abast temporal llarg. Crec que la gent del País Valencià està passant per una ona expansiva conservadora independentment d’altres circumstàncies. És importants constatar això perquè si no es pot pensar que totes les dificultats electorals vénen dels errors o malifetes, reals o imaginàries, dels partits d’esquerres; com que no tens en compte que hi ha una certa disposició de l’electorat a anar en una certa direcció, tot es carrega damunt els muscles de l’oposició i això pot ser positiu en el sentit d’esperonar-los però també pot ser negatiu per la càrrega de qualificacions internes que no ajuda a afrontar els problemes com toca.

JA: Parlem doncs de l’esquerra…
RL: Perdona però abans m’ha quedat una cosa penjada que no voldria deixar de dir. Quan reflexionem sobre la recuperació del vot d’esquerres o sobre el manteniment del vot a al dreta és bàsic entendre per què esta societat s’ha fet tant conservadora. S’ha de saber quina realitat estem xafant per a poder dissenyar l’estratègia adequada en l’àmbit electoral. No podem deixar de veure la realitat que tenim, la ciutadania que tenim. Haver viscut tant de temps en una economia especulativa és un dissolvent social fortíssim. Quan pensem en per què, ni amb la crisi que patim, ni amb totes les malifetes que se’ls coneix, el PP perd vots no hauríem de passar per alt que hi ha molts ciutadans que continuen pensant que es pot reeditar el model econòmic especulatiu dels últims anys i hi ha una fosca consciència social que diu que el PP, sense complexos, pot tornar a l’economia del diner fàcil.
JA: I davant de tot això, quines són les responsabilitats de l’esquerra? Quins són els aspectes negatius que sí que se’ls ha d’atribuir als partits d’esquerres? Ja t’has referit al Bloc i a Esquerra Unida, mirem ara al partit majoritari de l’esquerra, al PSPV.
RL: Quan fracasses en una convocatòria electoral, i en un altra, i en una altra… pots tindre la idea, que pot ser equivocada, que l’essència del teu discurs està equivocada i pots acabar canviant de discurs en cada convocatòria electoral, cosa que fa que el teu electorat es pertorbe i, potser, perdràs una part del teu electorat fidel sense guanyar nous electors que ja estan en mans del PP. Això és una cosa. A més, en consonància amb el que acabe de dir, crec que no es treballa prou a llarg termini. Tu pots treballar amb la perspectiva, sense dir-ho, que perdràs les pròximes eleccions però no per això has de deixar de pensar més enllà del dia a dia. Això que vol dir? Moltes coses, per exemple tindre cura de la militància i el funcionament intern del partit, obrir-se a la societat, que una major porositat signifique un augment de la militància, per tant major presència, més ressonància. Hi ha un deler sense trellat per assolir el poder i això comporta una certa fascinació per les coses que fa el PP.
JA: Un debat sempre obert en el PSPV és si cal buscar o no buscar els vots que falten per la dreta, amb missatges més pareguts als del PP que es qui guanya.
RL: Tu has de tindre les pròpies senyes d’identitat, pots entendre el que fan altres però no pot paréixer que tu t’apuntes al que l’altre està proposant perquè ells ja tenen la marca. Pots guanyar algun vot, potser, però per l’altre costat, en perdràs més, els de la gent que es queda estamordida de veure els que estàs fent.
JA: Has parlat de la necessària porositat del PSPV, un partit d’esquerres es pot permetre el luxe de no ser porós?
RL: És molt difícil concretar això… A mi m’arriben anècdotes, si vols, que no vull dir que siguen definitives… Un jove que davant les victòries de la dreta es decideix a militar en el PSOE, se’n va a la seu del barri i es troba un desinterés que el sorprén i ni li contesten… Això és una falta de to, una falta de tensió vital, fiar-ho tot al fet que vindran les eleccions i amb quatres tanques es resol tot. El PP té molts militants que s’ho creuen de debò, que pensen que amb l’esquerra es partirà Espanya, que vindrà l’ateisme… i això els mobilitza de forma tant ferotge que són bons militants. Els socialistes han descuidat la veritable militància. En eixa perspectiva de guanyar les properes eleccions, pareix que no pensem mai, ningú, en una perspectiva un poc més enllà.
JA: El PSPV aprofita el capital humà que té, o podria tindre, a la seua disposició?
RL: Això és allò que en les vendes de cotxes en diuen el paquet, el paquet, una cosa porta l’altra. L’atonia en la vida interna del Partit Socialista està molt relacionada amb la falta de porositat respecte a la gent que et seria pròxima. Hi ha molta faena a fer, tenen molta faena a fer.
JA: Com s’explica que durant quasi 20 anys estiga passant això i que un partit tant potent no siga capaç d’adonar-se del que quasi tot el món veu i l’elector siga espectador de la repetició de les escenes, dels errors, dels anuncis de canvis que no es noten…
RL: No ho sé… Les burocràcies han d’existir, sí. Però les burocràcies han d’estar limitades per una vida interna de l’associació que siga, del tipus que siga. Si la vida interna comença a esmorteir-se arriba un moment que allò és un cos al límit de la desaparició vital, al límit de la mort… i la burocràcia ompli parcel•les que no li corresponen. La burocràcia tendeix a l’endogàmia però un grup sa té altres forces que compensen això… Em pareix que en els últims anys, en els socialistes, hi ha hagut un desequilibri a favor de la burocràcia.
JA: De tota manera, poca força o poca activitat han de tindre els referents intel•lectuals o socials de l’esquerra valenciana quan ha passat tant de temps i tan poca influència han tingut en el partit majoritari de l’esquerra del país?
RL: Quan m’insisties a fer les crítiques, que se n’han de fer, dels partits d’esquerres, jo em sentia una mica incòmode perquè jo encara tinc pitjor opinió de molts creadors d’opinió que dels possibles errors dels partits d’esquerres. No hi ha error d’un polític d’esquerres que passen per alt i no desqualifiquen i, després, acaben posant-ho al mateix nivell que no els errors sinó les malifetes polítiques, la deshonestedat programada de la dreta. Això és inqualificable. Que això li passe a una persona del carrer, és mala cosa però toca, però aquells que es creuen i són la consciència crítica de noves reflexions, que hi haja esta falta de nervi ètic és molt preocupant…
JA: Però on estan els intel•lectuals progressistes del país? Són invisibles?
RL: Són molt invisibles… En fi, segurament són més invisibles del que els hi pertoca, segurament. En principi per una raó… perquè cultura i PP són dos coses que no s’adiuen, per això els intel•lectuals valencians són invisibles. Després de tants anys de govern tots aquells membres del món de la cultura que no són servils no tenen cap rellevància… S’ha d’estar a les bones i a les males, quan toca fer el discurs deixant clar que no tots són iguals, molta gent no el feia i ara… mira. Ja sé que alguns intel•lectuals i creadors d’opinió em diran que ells no han dit mai que tots són iguals, només faltaria! Ja sé que explícitament igual no ho han dit però és pitjor perquè el discurs, llegit, de manera sistemàtica, és la conclusió que se’n trau… Així que es podien deixar les cosetes més clares, cada dia. Una cosa poden ser errors, errors greus en el comportament però un altra cosa és una política sistemàtica d’engany i robatori.
JA: En tot cas no hi ha intel•lectuals en aquest país capaços de fer sentir la seua veu d’alarma respecte a les estratègies dels grups d’esquerra? Capaços d’influir en ells?
RL: Sí, se’ls troba a faltar…
JA: És falta de compromís dels intel•lectuals? O és que no estan? O és que no se’ls deixa intervindre?
RL: Segurament una de les causes d’això és l’actitud contemporitzadora que hi ha, molt estesa… Hi ha un pessimisme profund dels intel•lectuals davant els resultats electorals tan insistents. Però això el que demanaria als intel•lectuals és no resignar-se, no retirar-se sinó reflexionar i pronunciar-se, intentar que la seua veu se senta. Esta actitud és la que jo trobe molt negativa.

JA: Tornant al que t’has referit al començament, als grups més a l’esquerra del PSPV, tornant a eixos grups que pareix que es necessiten mútuament en la mateixa mesura que pareix que siguen incompatibles, quin protagonisme de futur els albires?
RL: Dependrà del que facen. El que han de fer està més clar que l’aigua, no s’han d’equivocar… No tenen més remei que anar junts, si no convocatòria rere convocatòria tirarem al fem el quatre per cent dels vots…
JA: No sembla que les coses ara, ni a mitjà termini, estiguen massa bé perquè Bloc, Iniciativa i Esquerra Unida tornen a anar junts a unes eleccions…
RL: Sí, efectivament, cal buscar el moment. Segur que hi ha moments que un intel•lectual no pot eixir a l’escena pública demanant això que demane jo, demanar-los que s’ajunten però si no és ara serà d’ací a uns mesos, o serà després de les eleccions… però el missatge és claríssim, no n’hi ha una altra eixida, no hi ha una altra eixida. Amb el 5% de barrera electoral, no hi ha una altra eixida… Pot acabar entrant Esquerra Unida a les Corts però el més fàcil és que la resta no entre. Això pot tindre moltes conseqüències, totes roïnes, la més senzilla i evident, però, és que el beneficiat sempre serà el PP.
JA: Com esperes que evolucione la política valenciana en els pròxims mesos? Més enllà de les eleccions de maig.
RL: Jo llig els diaris, veig les enquestes… Home les coses poden variar, però no molt. Atenent a les dades, que no dels desigs, que no s’ha de confondre una cosa i l’altra, que de vegades passa, atenent a les dades, dic, els resultats de l’esquerra seran, com a molt, mediocres, mediocres…
JA: I després, què?
RL: Home després… Jo insistesc molt en el problema d’Esquerra Unida i la resta de l’esquerra, més que en el PSOE perquè la recepta en l’esquerra és més fàcil. La recepta és: no em vingueu amb històries dient-me que representeu opcions ideològiques diferents, alguna cosa teniu en comú, no? Doncs eixa cosa que teniu en comú convertiu-la en coalició electoral i feu-la bé, i feu-la des del començament, i de manera generosa, i eviteu personalismes… perquè us va la vida, a vosaltres la vida com a organització i al ciutadà ens va la nostra vida en llibertat i en una democràcia de qualitat.
JA: Veus factible que això que demanes siga realitat?
RL: Home, de vegades la gent quan va en una mala direcció i li peguen una garrotada comprén certes coses. Malament està haver d’aprendre a garrotades però… Tu fixa’t, pel que dic de la generositat, i parlant del conflicte entre Esquerra Unida i el Bloc. Tu parles amb els uns i amb els altres i cadascú et diu que els altres van fer coses inacceptables… això, allò… Molt bé. Estic disposat a acceptar que alguna part, la que siga, ha fet coses molt difícils d’empassar. D’acord, però tu quan et planteges que no vas a passar, et planteges l’alternativa? L’alternativa, quina és? Que ara anem separats? Això no pot ser, aquesta alternativa no val. Tu gestiona les coses d’una altra manera però no trenques la coalició. En el cas del Bloc, denuncien actituds autoritàries d’Esquerra Unida, doncs gestiona-les d’una altra manera però no trenques la coalició. perquè això no pot ser. S’ha d’apostar a llarg termini, a llarg termini… perquè el dia que eixa coalició siga capaç de traure per damunt de deu diputats, i ja no et dic si en trau per dalt de quinze, pots ser la clau per al govern. I si eres la clau per governar, et faran molt de cas, eh? Molt. Ara es queixen que el PSOE els arracona però la millor manera d’evitar-ho és tindre quinze diputats en les Corts. Si tu tens quinze diputats i dius que vols canviar la llei electoral pel que fa al 5%, veuràs si et fa cas o no …
JA: Un govern en solitari del PSPV, no et sembla possible?
RL: Ara a curt termini, ni pensar-ho… i més avant… Difícil, difícil.
Fotos: Robert Ortín.